El procés sobiranista i la independència per canviar-ho tot

Canviar la partitura per mantenir el poder

El procés sobiranista que viu el Principat de Catalunya, i que la propera tardor viurà moments rellevants, ha provocat un seguit de moviments en totes les capes socials d’aquest territori. Una població amb voluntat de canvi que vehicula els anhels d’aquest canvi, en bona part, via un programa independentista, però que ho fa de formes diverses i contraposades. Unes elits polítiques que han hagut de canviar el seu discurs per evitar que la protesta els passés per damunt i perdessin el seu poder. I, de moment, se n’han sortit. Unes elits econòmiques que aparentment s’ho miren, però que treballen a la recerca d’un pacte. Diferents sectors socials a la resta de Països Catalans que s’ho miren amb esperança, amb interès o amb temors contraposats, tant pel perill que això pot suposar de destrucció del projecte nacional com pel perill de contagi que aquest procés pugui tenir.

D’on ve tot això? Com hem d’actuar des de posicions d’esquerres i independentistes? L’objectiu d’aquest article és intentar aportar algunes claus a uns debats que duren i perduraran encara molt de temps.

 

El mite de la sentència del Constitucional

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut del Principat, l’estiu de 2010, no és el començament de res. Aquest relat, impulsat des de moltes tribunes públiques, és una eina essencial per justificar les trajectòries de molts actors de poder dels darrers 30 anys, però no gaudeix de cap tipus de rigor.

Amb només 3 elements podem demostrar la falsedat d’aquest relat:

En primer lloc, totes les enquestes demostren que la crisi política del règim de 1978 s’inicia ja al voltant de l’any 2000, i que des d’aquella data l’opció independentista va creixent. Això es deu tant a un canvi generacional com a la frustració de «les expectatives republicanes de la transició» –fer com si fóssim la república somiada, sense ser-ho– que l’esquerra i l’autonomisme havien estat venent durant 25 anys.

En segon lloc, cal recordar que abans de la sentència del TC més de mig milió de catalans i catalanes havien votat a les consultes populars per la independència, un moviment social que sorgí com a reacció a l’atzucac en què l’autonomisme mantenia la qüestió nacional.

Finalment, cal remarcar el fet que la victòria de CiU a les eleccions de 2010 és feta amb un programa neoautonomista, i és concretada amb un pacte polític amb el PP que dura fins la primavera de 2012. A tall d’exemple, quan el desembre de 2013 s’anuncia la data i preguntes de la consulta, els pressupostos vigents eren els que CiU havia pactat amb el PP.

Així, doncs, veiem com el relat queda en no-res. L’independentisme havia anat creixent al marge de la dinàmica partidista-electoral des de feia més de 10 anys, mentre que els cercles autonomistes de poder van mantenir el seu autonomisme públic i militant fins ben bé l’any 2012.

 

2012: un any clau

L’any 2012, va ser un any molt complicat per a tot l’entramat de poder. Amb la majoria absoluta del PP, l’Estat pretenia pilotar amb mà de ferro un escenari complicadíssim, amb la intervenció de la UE i la prima de risc com a espases de Dàmocles. Això suposava aprofundir en el seu full de ruta de la recentralització. Entre altres coses, hi havia la planificació per intervenir diverses autonomies, entre les quals el País Valencià i Catalunya, la tardor de 2012. A aquest efecte, els homes de negre de Montoro ja van aterrar a la Generalitat del Principat al juliol. Just en aquell moment, el suport de CiU a la convocatòria de l’ANC de l’Onze de Setembre ja va ser total.

D’altra banda, la política d’austeritat que CiU havia aplicat com a “alumne avantatjat” –en paraules del mateix Mas– havia suposat un increment de la conflictivitat social que començava a desbordar les estructures tradicionals de poder. El 29 de març de 2012, una vaga general va paralitzar l’Estat. Tot i ser convocada pels sindicats oficials, la vaga els va desbordar completament. Els piquets populars, les assemblees socials i la indignació van omplir els carrers i van evidenciar la incapacitat dels mecanismes tradicionals per canalitzar la ràbia social.

I mentre tot això passa, una part de la base nacionalista de CiU comença a dubtar i a mostrar signes que es deixarà endur per la protesta independentista que sembla que es va gestant com a continuïtat del moviment de consultes populars.

És en aquest context en què hi ha el “clic”, el canvi de rasant d’una part important dels sectors de poder del Principat. O passar a encapçalar la pancarta, o que la protesta els passi pel damunt.

Per poder copsar la magnitud del possible declivi electoral al qual s’enfrontava CiU la primavera de 2012, podem constatar com, malgrat haver mutat el xip cap a una posició gairebé independentista i haver aconseguit encapçalar la pancarta, CiU va perdre 12 escons a les eleccions del 25 de novembre de 2012. Tot i que va perdre només 80.000 vots absoluts, l’activació electoral de nous sectors socials va fer reduir el seu percentatge de vot uns 8 punts. Aquest plantejament que es veu reforçat per resultats electorals posteriors, com les eleccions europees del 25 de maig de 2014.

 

La postura del poder econòmic

Si bé la postura del poder polític del Principat pot ser analitzada des de tots els costats del prisma, a causa de la sobreexposició d’aquest poder en determinats mitjans de comunicació –una tendència que l’eclosió dels mitjans digitals fins i tot ha accentuat–, cal fixar també l’atenció en altres actors.

Pel que fa a les classes dirigents i al poder econòmic, el que hi ha és precisament una subexposició mediàtica. Conèixer els plantejaments i les opinions, formals o reals, que té la burgesia catalana al voltant de l’actual situació política és imprescindible per poder preveure com poden evolucionar els escenaris de futur en l’habitació fosca que són els cercles de poder.

Abans d’entrar a analitzar aquests plantejaments, cal que primer fem un cop d’ull a quina és la composició real d’una burgesia catalana que ha mutat de la imatge estàtica i tradicional cap a noves formes i composicions diferents.

Probablement, el canvi més significatiu en aquests darrers 30 anys pel que fa a la composició de les classes dirigents al Principat és el pas a un domini clar i públic per part de la burgesia industrial cap a un domini més difús però més efectiu d’una “classe corporativa”, una alta burgesia situada principalment en grans multinacionals sorgides en molts casos de concessions o privatitzacions. Aquest sector gestiona els seus negocis en aliança amb l’oligarquia espanyola –bàsicament el capital madrileny o basco-madrileny. Al costat d’aquest sector, també hi ha les grans empreses productives que necessiten l’Estat com a plataforma d’internacionalització, tant el seu mercat intern com a múscul econòmic, com la seva acció exterior com a eina d’expansió. Tot aquest segment és el més directament lligat al poder central de l’Estat, i està representat en organismes com el lobby Puente Aéreo, el Cercle d’Economia, la Fundació Príncep de Girona o el mateix Foment del Treball.

Qui ha vist rebaixat el poder polític ha estat la burgesia industrial. El procés de globalització ha permès una desconnexió cada vegada més gran del capital respecte del seu territori originari. Això ha provocat, d’una banda, que apareguin estrats socials per sobre d’aquesta i, de l’altra, que una part d’aquest capital s’hagi deslocalitzat i, per tant, hagi desaparegut el poder simbòlic de la gran fàbrica i el seu amo al capdavant. Això no vol dir, però, que aquest sector estigui en vies de desaparició, sinó simplement que ja no és el símbol exclusiu del poder social a Catalunya.

En el món de la petita i mitjana burgesia, cal fer notar, en primer lloc, l’enorme mobilitat social que hi ha hagut en els darrers 30 anys.ⁱ Això fa que no puguem parlar d’una classe social estàtica, impenetrable, endògena. Amb tot, sí que és cert que la burgesia ha sabut generar unes pautes àmpliament socialitzades entre els seus membres. Una d’aquestes és, possiblement, la jerarquització en la representativitat social. El poder dins la classe burgesa no ve associat al pes numèric d’un sector determinat, sinó al poder econòmic que cada fracció pot exercir. És per això que tot i que el pes numèric de la petita i mitjana empresa és aclaparador, el poder econòmic és exercit per un grup de multinacionals, grans empreses i capital financer que, tot i estar en poques mans, són determinants.

Des del començament del 2000, una part de l’empresariat principatí, sobretot el més desconnectat del poder central i el més connectat al poder autonòmic, ha premut l’accelerador pel que fa a la demanda d’una reestructuració en la participació dels beneficis de l’Estat. La modernització de l’Estat, l’entrada a la UE i el començament del cicle d’acumulació capitalista vinculat a l’especulació immobiliària i financera, va suposar una pèrdua de pes específic de l’empresariat del Principat en el conjunt estatal. D’una banda, l’extracció fiscal feta a Catalunya anava a engreixar moviments que finalment es vinculaven a la creació d’una gran capital financera (Madrid) i a l’expansió internacional de les grans empreses espanyoles –amb participació destacada dels nous dirigents corporatius i l’alta burgesia barcelonina–, en detriment de la inversió en infraestructures al Principat. De l’altra banda, apareixien nous territoris amb noves dinàmiques d’acumulació, com l’anomenat Eje de la Prosperidad (Madrid-València-Mallorca).

Per entendre com aquestes dinàmiques d’acumulació focalitzen el seu benefici en les classes dirigents, cal recordar que l’índex de desigualtat social a la ciutat de Barcelona no s’ha reduït en els darrers 30 anys, o que, a partir del 2002, quan l’acumulació de capital al País Valencià continuava creixent, la seva població se situava per sota de la mitjana espanyola en ingressos, i baixant. Però com que la capacitat d’identificar els interessos de la burgesia amb els interessos nacionals –l’abc del concepte d’hegemonia– continua en bona part intocable, s’han assimilat aquestes reivindicacions com un dels eixos centrals de la reivindicació nacional.

Al Principat, el començament del lobbisme empresarial per reivindicar un nou repartiment del pastís estatal s’inicià el 2004 amb FemCat, una fundació empresarial capitanejada per les principals empreses del Principat. El 2007, se celebrà un dels primers actes públics i massius d’empresaris per reivindicar la millora de l’aeroport del Prat, que desembocà, el 2009, en l’operació Spanair, saldada amb un sonor fracàs en plena crisi.

La perspectiva política d’aquest lobbisme empresarial, que se situa en un pla diferent que el de l’empresariat i personal corporatiu més vinculat a l’estructura estatal, no és l’independentisme, tot i que la intel·lectualitat que els ha donat cobertura acadèmica sí que es manifesti actualment en alguns casos com a independentista.ⁱⁱ

La perspectiva d’aquest front empresarial és la satisfacció dels seus objectius: ressituar-se millor (ells i les seves empreses) en el procés d’acumulació capitalista i la distribució de recursos i inversions.

En la situació política actual, això passa per defensar alhora el dret a decidir com a fonament retòric de la voluntat d’una entesa entre dos iguals. Aquesta és la frontera que han delimitat diverses associacions empresarials a través del Manifest del Far, que els vinculava al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.ⁱⁱⁱ Més enllà del contingut de l’escuet manifest, que simplement expressa el seu suport al dret a decidir i a la voluntat de la societat catalana, el més important és analitzar les declaracions dels seus impulsors. Antoni Abad (CECOT) va afirmar que «no dialogar implica tensió, i si no som capaços de solucionar-la pot perjudicar la recuperació econòmica, una recuperació que necessitem per tal de sortir de la crisi que estem vivint». Per la seva banda, el president del PNDD, Joan Rigol, va afirmar a la clausura que «el que vol la ciutadania catalana és garantir el seu benestar, i s’ha de fer amb diàleg, cosa que subscrivim, ja que sense diàleg no es va enlloc», paraules que va subscriure la Confederació de Comerç en un comunicat. Aquesta és una postura molt més propera a posar-se de perfil esperant una situació més clarificada sense oposar-se al nou vent polític, que no pas d’afirmació independentista.

Podem parlar d’un empresariat independentista? Sí, aquest empresariat existeix. Es tracta d’una fracció de petits i mitjans empresaris, l’activitat dels quals no és depenent del mercat espanyol, que pregonen que una Catalunya independent s’adiria molt més als seus interessos, que identifiquen amb un model econòmic i social nordeuropeu.

Probablement, són un gruix gens menyspreable de la petita i mitjana empresa. Ara bé, aquest sector ni és un element clau dins l’estructura econòmica catalana, ni té poder organitzatiu, ni té capacitat d’influència, ni té fortalesa econòmica, ni té projecció internacional com per postular-se com un actor representatiu de les classes dirigents catalanes. La vertical de poder de les estructures representatives d’aquesta classe social, de dalt a baix, redueixen el pes de la variable quantitativa en favor de la variable de poder.

La burgesia catalana ja ha delimitat de manera orgànica, a través de les seves institucions més representatives, quina és la seva proposta política: un pacte fiscal i d’infraestructures, i un acord polític per blindar la llengua i la cultura com a manera de treure-les del debat polític. Un acord que des dels sectors més vinculats a l’Estat central es pretén vehicular a través d’una negociació entre els alts poders de l’Estat, mentre que per als sectors més vinculats al poder autonòmic ha de ser fruit d’una decisió política presa a Catalunya. L’opció de la independència només és plantejada per aquest darrer sector com a últim recurs, i sempre que hi hagi garanties absolutes que això no alteri ni un mil·límetre la seva posició dominant. El primer sector, el més poderós, no contempla en cap cas cap tipus d’aventura que no sigui continuar dins l’Estat espanyol.

 

El coixí ideològic del viratge: el catalanisme deucentista

El març de 2011, el conseller de cultura, Ferran Mascarell, publicava Catalanisme deucentista. Des del començament dels 2000 que una part important de l’autonomisme buscava una evolució ideològica, una superació de l’autonomisme tradicional i, alhora, una superació del pujolisme i el «peix al cove». Tota aquesta recerca i elaboració teòrica va en paral·lel a tots els debats al voltant de “l’Espanya plural” zapaterista i el nou estatut. És un procés capitanejat pel maragallisme –de fet, Mascarell era un home de Maragall fins a la desfeta d’aquest nucli de poder dins el PSC. El resultat final és un fracàs, ja que l’abstracció sobre com superar l’autonomisme en positiu topava amb la realitat d’un procés recentralitzador i d’un Estat no disposat a cedir en res. Quan Mascarell elabora la teoria del catalanisme deucentista, no ho fa en un context marcat pel debat de l’estatut, sinó en un context on l’independentisme està ocupant una centralitat política que no havia tingut.

Però què és el «catalanisme deucentista»? La idea que els catalans necessitem un estat que serveixi els nostres interessos. Per «nostres interessos» cal entendre els interessos de les classes dirigents, que, tal com hem esmentat abans, es confonen amb els interessos nacionals.

Aquest estat pot ser només català o compartit amb Espanya. Aquesta és, per a Mascarell, una qüestió secundària. Allò important és que l’estat sigui eficient als «interessos nacionals de Catalunya», és a dir, als interessos de les classes dirigents catalanes.

El concepte va evolucionar per la via dels fets, ja que si bé es va plasmar en un primer moment en la idea de l’estat propi no necessàriament independent, aquesta idea va quedar descartada durant la tardor del 2012 per la via del carrer i de les urnes. Finalment, aquesta idea es transmuta en un independentisme conjuntural, forçat per les circumstàncies i a contracor del catalanisme.

Aquest independentisme conjuntural el podem anomenar un «independentisme d’últim recurs». Es tracta de l’assumpció de l’independentisme com a última sortida –i d’emergència– per a un autonomisme que, per la seva part, havia aportat tot allò necessari per tal que la idea de la modernització d’una Espanya que respectés els drets nacionals fos un èxit, però que havia estat respost amb l’immobilisme total del nacionalisme espanyol.

Aquest ha estat un discurs que s’ha estès enormement, sobretot perquè aquells que n’han fet ús són els que copen les tribunes públiques de comunicació. Precisament, aquest discurs permet justificar un canvi de perspectiva sense analitzar críticament els 30 anys de gestió de l’autonomia. Encara més, permet presentar aquests 30 anys com un èxit incontestable des de la part catalana.

Seguint aquest fil argumental, s’entén força nítidament que de la primera demanda de pacte fiscal es passi a justificar un «independentisme sempre que». Sempre que no es posin en perill els interessos de la classe dirigent i sempre que això sigui millor negoci que la permanència dins d’Espanya.

«L’independentisme sempre que» que sembla començar a destil·lar una part del poder econòmic del Principat, i que és més explícit en una part del poder polític, molt probablement situa aquest «sempre que» dins d’unes línies vermelles molt complicades de mantenir en un procés de ruptura, i clarament enfrontades als anhels de canvi de gran part de les classes populars.

 

L’independentisme de la gent

El que hem analitzat fins ara no és ni el germen, ni els motius, ni el programa polític de l’independentisme. El que hem analitzat és com les classes dirigents del Principat han intentat adaptar-se a aquest creixement de l’independentisme per evitar que els desallotgés de les seves posicions de poder.

L’independentisme és una altra cosa. És un objectiu reivindicat per diversos projectes polítics i associat socialment a uns valors de regeneració i progrés social. La seva configuració va molt més enllà d’un model de moviment polític amb una direcció, una estructuració i una base social enquadrada. Diferents models polítics enfrontats conviuen al seu si i lluiten per atraure i articular una creixent base social que s’articula i participa políticament a través d’una gran diversitat d’iniciatives. Una participació que, tot i que en molts casos pot ser políticament contradictòria, conté alhora una lògica interna que respon a l’experiència política.

Quins són els motius pels quals els independentistes són independentistes al Principat? Segons el darrer baròmetre d’opinió del CEO,^ivels partidaris de la independència ho són per motius de progrés social i millora de la gestió política d’una manera molt més majoritària que les opcions simplement identitàries (tot i que el biaix identitari, en la mateixa enquesta, coincideix amb la divisió entre independentistes i unionistes).

Aquest progrés social, que a l’enquesta es detecta mitjançant afirmacions que a priori poden ubicar-se en diverses ideologies, es manifesta clarament i de manera sostinguda en el temps com un progrés entès des de l’esquerra de forma majoritària. Al voltant del 70 % de les persones que es declaren independentistes.

D’altra banda, l’enquesta també pregunta sobre si es considera independentista de tota la vida o independentista convertit en els darrers anys. El resultat indica pràcticament un empat: el 22,5 % dels enquestats es considera independentista de tota la vida, mentre que el 24,6 % dels enquestats es considera “convers”. Deixant de banda la subjectivitat de la resposta, sí que demostra la conjunció entre el manteniment d’una cultura política al llarg de dècades i el canvi de cultura política provocada per la triple crisi.

Finalment, cal prestar atenció a aquest 22,5 % que es consideren independentistes de tota la vida. Un gruix social d’aquesta magnitud durant dècades no ha actuat conseqüentment com a independentista. És a dir, no ha votat de manera molt majoritària organitzacions independentistes ni ha contribuït a l’extensió del teixit social independentista. Al contrari, durant dècades, ha sublimat aquest independentisme al servei del projecte autonomista com a projecte polític factible.

Així, doncs, ens trobem davant l’extensió d’un horitzó polític d’independència que està assolint l’hegemonia social, però que sembla que aquesta hegemonia està en bona part vinculada a la factibilitat d’assolir aquest horitzó. Si una majoria dels independentistes de tota la vida han actuat durant dècades al servei de l’autonomisme és probablement a causa que ni el projecte independentista era suficientment sòlid ni existia la perspectiva de poder-lo materialitzar a curt o mitjà termini. Alhora, la resta d’independentistes ho són a causa que finalment tenen un horitzó de canvi assequible. Allò que fa que aquest horitzó sembli assequible és la gran mobilització social i la idea que ha estat la gent qui ha fet canviar el pas a la classe política. En aquest sentit, la darrera enquesta del CEO també aporta que un 68,6 % dels habitants del Principat creuen que la protesta social és eficaç perquè els representants polítics rectifiquin o canviïn de rumb.

D’acord amb aquestes dades, sembla possible identificar aquells elements que són la clau per mantenir la mobilització independentista. Un projecte independentista que s’identifiqui com a sòlid, un horitzó viable per materialitzar la independència, uns objectius de canvi associats al projecte independentista i la capacitat de la població de marcar el rumb a la classe política.

 

Les perspectives socials de canvi dins l’independentisme

Independència per construir una societat millor. Però quin tipus de societat? És aquí on rau la distinció entre els diversos projectes independentistes. Bàsicament, podem identificar tres projectes –contraposats– de nou país que hi ha darrere la idea de la independència.

El primer, que només comentarem de passada, és el d’una minoria minoritària però adherida als cercles polítics de poder, que considera la independència com l’oportunitat per generar un nou estat de tall neoliberal: reducció de l’Administració pública, desregulació econòmica i adhesió incondicional a l’atlantisme en matèria internacional.

Hi ha un segon projecte que també és minoritari, però que conté connexions amb altres moviments de canvi social, que és el de la independència per canviar-ho tot. La construcció d’un nou estat amb un sistema polític que trenqui la rigidesa de la representativitat actual i es basi en la participació i la fiscalització efectiva. La generació d’una nova societat que camini en la superació del sistema capitalista.

El projecte majoritari és el d’un canvi que permeti retornar a l’esperit inicial. Un reinici del sistema polític de democràcia representativa que impliqui transparència, rendició de comptes i regeneració dels partits polítics. Una defensa dels pilars de l’estat social europeu que permeti mantenir el llegat polític i social dels “gloriosos trenta”.^v

Tot i que possiblement puguem fer correlacions entre aquestes perspectives i els programes polítics d’alguns partits, així com entre aquestes perspectives i els grans corrents ideològics contemporanis, en els dos darrers casos les perspectives superen els marges d’aquests plantejaments. Per exemple, el projecte de la independència per canviar-ho tot possiblement el puguem associar a la construcció d’un estat socialista i d’un poder popular –i, personalment, crec que aquesta és la seva única concreció viable–, però és factible pensar que les perspectives d’una part de les classes populars sobre com ha de ser la superació del capitalisme no s’emmarquen en un corpus ideològic concret. I el mateix es podria dir pel que fa a la correlació entre un projecte reformista/regeneracionista i la ideologia socialdemòcrata o la social-liberal. Quan parlem de perspectives estem parlant d’un element més difús i més ampli que no pas els diversos corpus ideològics o programàtics.

La relació entre aquestes perspectives de canvi social i els projectes polítics es troba en la capacitat d’aquests darrers de fer-se creïbles per la gent. Per exemple, és un fet cada vegada més constatable l’escissió entre aquells sectors de les classes populars que pateixen més directament la crisi i la manca de perspectives –generacionalment joves–, respecte d’aquells sectors que s’autoidentifiquen més com a classe mitjana –generacionalment grans–, pel que fa a la reforma del sistema. Un gruix cada vegada més gran considera que el sistema és irreformable, mentre que un altre sector, més central socialment, creu en la capacitat regenerativa d’aquest, o circumscriu els canvis al règim polític.

Si traspassem aquesta dicotomia al projecte independentista, veurem com el primer sector s’identifica molt més amb la independència per canviar-ho tot, mentre que el segon s’identifica més amb una independència reformista/regeneradora. En aquest cas, l’evolució de la credibilitat del sistema, subjecta a múltiples variables, i la capacitat de les organitzacions polítiques d’articular programes i moviments creïbles i duradors, acabaran determinant les possibilitats de convertir aquestes perspectives de canvi en un projecte polític efectiu.

Als partidaris de la independència per canviar-ho tot ens convé més treballar per reforçar un projecte polític propi que pugui articular el creixent descontentament social, que no pas subsumir-nos en un projecte polític de tall reformista/regenerador amb la voluntat de guanyar referencialitat dins d’aquest sector social.

Els motius sobre els quals es basa aquest convenciment són tres. El primer, la constatació genèrica que sense projecte polític propi i autònom no hi ha victòria possible dels propis postulats. El segon, que el sector que creu que el sistema és irreformable és un sector en creixement. I el tercer, que si desertem d’oferir un projecte polític viable a aquest descontentament social, ho faran d’altres.

 

Quatre elements clau dels propers mesos

Entre la data del 9 de novembre –hi hagi consulta o no– i les eleccions municipals de 2015, tots plegats, arreu dels Països Catalans, jugarem les partides clau d’un possible procés de ruptura. Les tàctiques de cada actor determinaran la viabilitat o no d’un canvi, i les característiques d’aquest canvi.

Pel que fa al Principat, la conjuntura es presentarà marcada pels intents de pacte que les elits catalanes pretenguin articular, per la voluntat d’un procés independentista controlat i dirigit per l’independentisme “d’últim recurs” i l’independentisme «sempre que», i per l’articulació d’iniciatives que pretenguin donar resposta a la voluntat de canvi.

La batalla contra l’Estat caldrà afrontar-la en paràmetres bàsicament “militars”. És a dir, aconseguir el control dels espais de poder formal i fer retrocedir les seves posicions, impedint qualsevol maniobra de contraofensiva. La legitimitat política ja està guanyada i, per tant, tot es redueix a un joc sobre com executar aquesta voluntat política.

La batalla interna és la que caldrà afrontar amb paràmetres “polítics”. Una batalla interna contra les elits catalanes i el no canviar res. És en aquest camp on caldrà abocar més esforços i més específics. No es tracta tant sobre com convèncer la gent que voti Sí-Sí el 9N –una batalla que probablement sigui molt conjuntural, si s’arriba a produir–, sinó sobre com fer que la gent que vol la independència tingui uns mecanismes de poder real per a executar-la. És en aquest sentit que es plantegen els quatre elements següents com a aspectes sobre els quals cal centrar l’atenció.

 

La desobediència

Fins ara, el procés polític que ha viscut el Principat ha estat basat a guanyar la legitimitat popular del concepte de dret a decidir. És a dir, que una majoria social afirmi explícitament un dret que no està recollit de manera literal en cap ordenament jurídic que ens afecti. Aquesta legitimitat, que es pot considerar ja plenament conquerida, s’ha fonamentat en el contrast entre una evidència democràtica –que el poble és qui decideix el seu futur– i els límits de del règim actual –on la capacitat decisòria queda limitada a un espai que no afecti els interessos d’aquest règim.

Estem parlant, doncs, d’un contrast entre legitimitat i legalitat. Per tant, no té cap sentit pretendre acotar aquest dret a decidir dins els marcs legals actuals, ja que precisament són aquests marcs legals els que l’impedeixen contínuament. Si entenem que ens trobem davant la pugna d’una part del poble català per desfer-se de la dominació espanyola, no té cap lògica que limitem la nostra acció a les normes que vénen definides per aquesta mateixa dominació.

Un cop conquerida l’hegemonia del dret a decidir, per poder-lo materialitzar cal conquerir l’hegemonia per a l’únic instrument capaç de fer-ho: la desobediència. Sense que un gruix important de la població cregui que cal exercir la desobediència, el dret a decidir serà permanentment bloquejat. I del bloqueig en naixeran les ombres de dubte, espai propici per a les operacions de pacte. Per tant, el no exercici de la desobediència no és cap exercici de responsabilitat, sinó que és obrir les portes a la derrota de l’independentisme.

Alhora, de la mateixa manera que el dret a decidir també s’ha connectat amb la recuperació del poder a mans de la població –en el sentit de poder decidir sobre aspectes clau que ara estan segrestats pel joc parlamentari–, l’extensió del suport a la desobediència també pot connectar amb la creació d’una nova legalitat, d’una nova institucionalització i d’un procés constituent.

 

El pols entre el govern i el poble

Probablement, allò que viurem aquesta tardor de 2014 encaixarà perfectament en el pols que govern i poble lliuren en unes determinades situacions de canvi, en què aquest govern també pretén canalitzar aquest canvi. Als Països Catalans sota dominació espanyola, en el darrer segle en tenim uns quants exemples. L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 davant l’intent de vaga general revolucionària, la disjuntiva de 1936 sobre mantenir l’ordre republicà o donar armes al poble per derrotar el feixisme, o l’operació Tarradellas per extreure l’espai de decisió del moviment popular i traslladar-lo a unes institucions amb el terreny de joc molt acotat.

L’esquema general d’aquestes situacions és, a grans trets, el següent: en un moment en què el canvi adquireix una connotació d’irreversibilitat, hi ha algun tipus d’entramat institucional que pretén canalitzar-lo per tal de poder mantenir aquelles estructures de poder preexistent a què respon aquest entramat institucional. El principal repte per a aquest és poder bregar davant els escenaris que suposen posar en perill els elements més essencials de l’ordre social en un moment en què és una evidència democràtica que aquest ordre social és injust. Es tracta, per tant, de ser capaç de canalitzar la protesta sense superar unes línies vermelles que són imprescindibles de superar per assolir el canvi àmpliament desitjat.

Per contra, el paper del poble, entès com una massa social determinant i amb consciència col·lectiva, ve determinat per la capacitat que té d’empènyer o de desbordar les institucions i traspassar així les línies vermelles, fent el procés irreversible. El seu principal repte és aconseguir mantenir la cohesió d’un gruix de suport social determinant, que li permeti mantenir la legitimitat i bastir una institucionalització alternativa i que superi les velles institucions i el vell poder.

Quan es parla d’empènyer per evitar que el procés es transformi en un nou pacte entre elits, o de desbordar els partits quan el poder polític es mostri incapaç de materialitzar la voluntat popular –ja sigui de convocar un referèndum o d’executar-ne el resultat–, s’està dibuixant un escenari que ja hem vist altres vegades. En aquest sentit, tot i que els mimetismes històrics siguin un esport de risc, sí que podem veure com l’autoorganització popular, un programa polític propi i la capacitat d’iniciativa són elements imprescindibles perquè el poble guanyi el pols al govern.

Autoorganització popular entesa com a autonomia del moviment popular respecte d’altres sectors socials més vinculats al poder tradicional. És a dir –i en el cas que ens ocupa–, l’autonomia de les organitzacions independentistes conseqüents –per tant, que accepten la desobediència com a eix fonamental per guanyar– respecte dels poders institucionals provinents de l’autonomisme i de les seves plataformes socials controlades.

Programa polític propi com a reflex d’aquesta autonomia. Un programa polític que sorgeixi de les perspectives de canvi de les classes populars i no de llocs comuns en què per “responsabilitat i sentit d’estat” se’ns vol circumscriure. Alhora, un programa polític propi capaç de desempallegar-se de l’artefacte de la “transversalitat”. Una transversalitat que no és altra cosa que la màscara amb la qual es vesteix l’actual hegemonia política del vell autonomisme transmutat en «independentisme sempre que».

Capacitat d’iniciativa com a forma de substituir el vell poder. Mentre l’acció de les organitzacions populars vagi encaminada només a empènyer, pressionar o protestar, la iniciativa política en darrer terme correspondrà al govern. Tenir la iniciativa política i traçar un full de ruta propi és condició indispensable per tal que s’imposi l’opció popular.

 

Una institucionalització alternativa

En aquest pols entre govern i poble, inevitable si del que estem parlant és d’una veritable ruptura, la construcció d’un entramat institucional alternatiu se’ns presenta com un sostre de vidre. La situació de resistir i pressionar ens és entorn conegut, mentre que el salt al buit per crear entramat de representativitat i poder popular ens genera molts dubtes.

Es tracta de generar totes aquelles institucions que puguin garantir la construcció, per part del poble que guanya el pols al govern, de les estructures per tirar endavant el procés d’autodeterminació i de les estructures per construir el múscul social central del nou cicle que s’inauguri.

Aquesta institucionalització alternativa s’haurà de contraposar a l’intent del poder establert de mantenir les velles estructures en qualsevol de les circumstàncies, des d’un estat independent a una situació en la qual es negociï un nou pacte amb l’Estat espanyol. Institucions autonòmiques atorgant-se la representativitat exclusiva de la sobirania nacional; sistema de partits polítics que, amb els canvis pertinents, perpetuï l’anterior; sindicats oficials que usurpen la representativitat de la classe treballadora; canals de participació política de dalt a baix; una estructura de dominació econòmica intocable… A tot això caldrà contraposar institucions i xarxes socials que, d’una banda, puguin representar de manera directa els interessos de canvi innegociable de les classes populars, i, de l’altra, puguin trencar les fronteres autonòmiques i connectar tots els processos de canvi i ruptura que es donin al conjunt dels Països Catalans.

De què estem parlant? Per exemple, d’una estructura municipalista d’àmbit nacional que catalitzi el poder polític de base que, de mica en mica, s’anirà obrint i que pot tenir en les municipals del 2015 una autèntica eclosió. De la federació d’organismes de base que vehiculin la participació en la política de carrer a tots els barris dels Països Catalans. D’estructures obreres i de l’economia social. D’un sistema de mitjans de comunicació de masses desconnectats dels nuclis de poder capitalista. D’un sistema financer de matriu pública i social.

 

Procés constituent

Per poder materialitzar la victòria sobre qualsevol intent d’emmordassar les ànsies de canvi, aquest s’ha de materialitzar en un procés constituent popular. Cal deixar molt clar que un procés constituent popular no té res a veure amb una simple ponència constitucional, en què un grup reduït de representants dels poders polític i econòmic dissenyen les línies vermelles del nou estat i les posen a referendar amb el benentès que és «això o el caos». Aquesta perspectiva és la que sota l’epítet de «procés constituent» s’està intentant vendre des d’organismes com el CATN.^vi

Crec també que cal resistir les temptacions que com a moviment podríem tenir de pacte amb aquestes elits, col·locant alguns elements favorables a les classes populars, de tall eminentment simbòlic, en aquest hipotètic full constitucional cuinat per pocs, i assumir així el paper de ser l’esquerra del sistema del nou estat independent.

El procés constituent ha d’activar tot el teixit popular, tota la institucionalització alternativa, i afrontar el disseny de les bases del nou cicle polític des de la premissa irrenunciable de la sobirania popular. És el text sorgit de tot l’entramat massiu de participació popular el que s’ha de referendar, també a través de mecanismes que evitin l’«això o res».

 

El procés i els Països Catalans

Fins ara, hem fet una anàlisi política circumscrita a la Comunitat Autònoma de Catalunya, ja que l’objectiu d’aquest article és una anàlisi centrada en el procés sobiranista. Però és un fet que aquest procés parcial té una repercussió molt important en el projecte nacional dels Països Catalans. La contradicció principal en què incorre el procés és que es planteja com un procés d’alliberament nacional quan aquest està circumscrit només a una part de la nació.

La triple crisi –nacional, social i política– afecta igual a tots els territoris dels Països Catalans sota dominació espanyola. El procés de ressituar el nostre espai nacional en el context del capitalisme europeu també afecta igual a tots els territoris dels Països Catalans. La mutació de les classes dominants en el context actual de globalització també és idèntica en tots els territoris. L’acció espanyolitzadora, la corrupció política, el descrèdit del règim, els efectes del capitalisme a escala social i ecològica… Tots aquests elements dibuixen una conjuntura coincident, tant al Principat com al País Valencià i les Illes.

Així, doncs, quins són els motius que han fet que aquest procés sobiranista no es doni arreu dels Països Catalans, si les condicions objectives són les mateixes? Bàsicament, podem identificar tres factors: el grau diferent de consciència nacional, l’estructuració política interna i la manca d’organismes i institucions d’abast nacional.

Pel que fa a la qüestió de la consciència nacional, cal fer una prèvia. La consciència de pertànyer a una nació anomenada Països Catalans, per damunt de les consciències territorials, és minoritària a tots els territoris. El projecte nacional no es troba en un estat de desenvolupament suficient com per ampliar aquesta consciència. Allò que analitzarem és la consciència de pertànyer a una entitat nacional diferenciada de l’espanyola.

Des de fa un segle, les consciències nacionals que s’han anat articulant als Països Catalans han estat diferents. Per una banda, a Catalunya, una part del catalanisme que esdevindrà l’hegemònic, construirà una consciència diferenciada del fet de ser espanyol. Es tracta d’afirmar el caràcter nacional català, sense subordinar-lo a cap identitat espanyola. Una identitat diferenciada, però, que no es projecta en una afirmació independentista. És el projecte pratià, i en certa mesura pujolista, de ser només catalans que formen part de l’Estat espanyol.

En canvi, amb diferents matisos, al País Valencià i a les Illes la identitat hegemònica que s’instaura és una identitat complementària. Ser valencià, alacantí, mallorquí, eivissenc i alhora ser espanyol, de forma complementària. Aquest és el patró identitari homogeni a la meitat dels Països Catalans, que alhora cal combinar amb articulacions identitàries complexes a nivell intern.

El segon element és l’estructuració política interna. En l’etapa dels anys 70, tots els territoris dels Països Catalans van veure com sorgien estructures polítiques que intentaven respondre als diferents interessos socials, i una part important canalitzaven la creixent capa intel·lectual que anava sorgint de l’expansió dels estudis universitaris i de les noves cultures polítiques europees. Tot això, finalment, generà el sistema de partits que s’arrelà a cada territori i que la instauració de les autonomies reforçà. Catalunya, per la potència del moviment antifranquista, per la tradició de preguerra i per una institucionalització autonòmica primerenca, generà un sistema de partits diferenciat de l’esquema espanyol. En canvi, al País Valencià i a les Illes Balears, s’imposà un sistema més subordinat a l’estructura partidària estatal.

El tercer element és la manca d’institucions i organismes d’abast nacional. La instauració de les autonomies va suposar el replegament del sistema de partits i de l’entramat social i cultural al si de cada autonomia. Si bé és cert que la creació d’institucions i organismes nacionals es trobava en una fase incipient, també ho és que les elits culturals i polítiques catalanes de tots els territoris creien que les autonomies permetrien accelerar aquest procés, cosa que va resultar tot el contrari. En l’àmbit polític, per exemple, només l’esquerra independentista va mantenir l’estructuració nacional, però patint també successives onades de regionalització dels projectes polítics que en sortien.

Com s’ha d’actuar des d’un projecte nacional davant la conjuntura del procés sobiranista al Principat? D’una banda, seria completament estèril adoptar una posició contrària, negacionista, davant el posicionament majoritari de la societat del Principat en favor d’un trencament amb Espanya. L’exemple irlandès no ens serveix, bàsicament per dos motius: en primer lloc, perquè el plantejament del Tractat de Partició es dóna com a conclusió del conflicte, després d’un combat en què l’objectiu és la independència total de l’illa. En segon lloc, perquè a Irlanda l’oposició al tractat va ser una posició darrere la qual s’hi va enquadrar un gruix de població suficient com per esdevenir un capital polític que després ha pogut mantenir durant 80 anys un moviment d’oposició al colonialisme britànic, al nord, i, en menor mesura, al neocolonialisme britànic, al sud. En el cas principatí, la reivindicació d’independència ja se circumscriu majoritàriament d’entrada en una part del territori nacional, i alhora les opcions d’aglutinar un moviment d’oposició a la independència per parts són absolutament marginals.

D’altra banda, l’actual conjuntura arreu dels Països Catalans té possibilitats reals de conduir a ruptures que situïn les posicions d’un moviment independentista revolucionari d’àmbit nacional en unes cotes substancialment més avançades.

És evident que l’actual conjuntura també té uns riscos molt elevats pel que fa a la viabilitat dels Països Catalans i, en conseqüència, a la definitiva derrota d’una part o de tot el territori a mans de la dominació de l’estat espanyol. Pretendre tancar els ulls a aquesta possibilitat és ingenu. De la mateixa manera que ho és creure que mantenint una posició contrària a l’opció de ruptura que planteja el Principat, aquests riscos desapareixeran.

Si afirmem que el procés sobiranista del Principat ha de tenir una consideració tàctica respecte de l’objectiu real de la construcció nacional dels Països Catalans, cal una actuació decidida per, d’una banda, actuar damunt els factors que han impossibilitat que aquest procés sigui nacional, i, de l’altra, analitzar la tàctica que cal seguir amb relació al procés tenint sempre present la clau nacional. Això vol dir, a la pràctica, treballar per generar una consciència nacional oposada a la consciència d’espanyolitat, treballar contra el sistema actual de partits a totes les autonomies i construir organitzacions nacionals, començant per la mateixa articulació real de tota l’esquerra independentista.

Pel que fa a la tàctica que cal seguir amb relació al procés, és clau que tota la institucionalització alternativa estigui pensada en clau nacional i que el procés assumeixi el seu paper de ser la millor arma per ensorrar el règim de 1978. I això passa per evitar qualsevol pacte o solució negociada.

 

Epíleg

Si els processos d’alliberament nacional i de classe tinguessin per costum sortir bé, el món seria un indret molt més amable i, sobretot, molt més just del que ho és ara. Tocar de peus a terra, posar unes gotes d’escepticisme, ens ha de permetre poder analitzar millor el nostre paper històric.

El que s’exposa en els darrers apartats del text és una versió optimista del que pot passar. Òbviament, també és molt possible que el que acabi passant entri dins la categoria de versió pessimista. Passi el que passi, però, només hi ha una garantia d’èxit. Guanyar és un èxit, però sobreviure en condicions adverses també ho és. Aquesta garantia és el manteniment de l’objectiu d’una República Socialista dels Països Catalans com a objectiu central de l’esquerra independentista.

Aquest convenciment es basa en dos aspectes. El primer, que la independència i el socialisme són els únics projectes polítics que poden solucionar l’opressió nacional i social de les classes populars dels Països Catalans. El segon, que sempre que es passa de tenir un objectiu central a tenir-ne un d’immediat i realista i un altre d’immers en la metafísica, la dissolució del projecte i del moviment és absoluta.

 

---