El projecte Castor, quan el negoci és construir
Hem hagut d’esperar quatre anys perquè l’informe encarregat per Enagás a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i la Universitat de Harvard confirmés la relació directa entre l’operació d’injecció de gas matalàs del magatzem Castor i els sismes produïts a la zona. El conegut principi de la navalla d’Ockham, és a dir, l’explicació més senzilla és la més probable, apuntava que els que estaven manipulant el subsòl són els que el van fer tremolar. Però, és clar, si un informe científic ho ratifica, millor. Si, a més, ve dels Estats Units, encara millor.
Per desgràcia, l’estudi també ha confirmat que la falla d’Amposta ha quedat desestabilitzada i que hi ha perill de sismes majors ―fins i tot de 6,8 en l’escala Richter―, si es fan les tasques de desmantellament del magatzem. És a dir, les plataformes terrestre i marítima del Castor estan destinades a formar part del paisatge de les terres del Sénia per uns quants anys. I això no és gratis; el manteniment anual surt a raó de 16 milions d’euros, que s’incorporen als peatges de les nostres factures del gas, al costat de la coneguda indemnització de 1.350 milions d’euros (amb interessos, 2.420 milions en 30 anys). En realitat, si es vol saber l’import de tot el que pagarem pel Castor, cal treure la calculadora i sumar nombroses “petites despeses”, totes amb xifres de sis zeros, que són l’exemple més cru del que signifiquen les garanties públiques per als projectes privats de gran envergadura.
Però no ens perdem en xifres. El més important aquí és entendre la lògica que apuntalava el negoci del Castor. Imaginem per un moment que volem emprendre un negoci en un sector en què no tenim experiència. Situació de risc, oi? No tant. L’estat ens diu que ens pagarà totes les despeses fins que l’endeguem i que, si en algun moment no ho veiem clar o cometem un error greu i decidim abandonar, ens indemnitzarà amb tot l’invertit. A més, quan el negoci estigui en marxa ens pagarà una quantitat annual, perquè puguem seguir endavant, encara que aquest no funcioni. Aquestes són les garanties públiques concedides al projecte Castor. D’una banda, l’empresa ACS, de Florentino Pérez, no tenia experiència en magatzems de gas, tot i que les grans empreses com ACS poden comprar la capacitat tècnica d’altres empreses, i ho va fer associant-se amb la canadenca Dundee Energy. Florentino va aconseguir signar un contracte amb l’administració de José Luís Rodríguez Zapatero que blindava el projecte, garantint una indemnització fins i tot en el cas de renúncia. La indemnització es va fer efectiva 27 dies després que ACS abandonés el projecte. De l’altra, el magatzem estava dins de la planificació gasística i, per tant, rebria en el futur unes retribucions anuals, encara que no es fes servir al ritme esperat, com està passant amb les plantes d’importació de gas i les centrals de cicle combinat.
Risc? Quin risc? Les grans empreses com l’ACS, de Florentino Pérez, s’erigeixen en totpoderoses i tenen mecanismes molt ben engreixats per transferir el risc cap a l’esfera pública. El Castor és, per sobre de tot, un projecte-estafa, un negoci garantit per les esquenes de la ciutadania, una mena de barra lliure de diners públics en un Estat sota mesures d’austeritat, una representació quasi pornogràfica del poder de les elits extractives.
Responsables? Quins responsables? Ni el govern de Zapatero, que va signar un contracte totalment abusiu, ni el govern de Rajoy, que va executar sense pestanyejar el pagament de la indemnització, en són responsables. Tampoc no ho és el Banc Europeu d’Inversions (BEI), la institució pública que va facilitar la inversió per al Castor. I, per descomptat, no té res a veure amb ACS ni amb Florentino Pérez; era un projecte difícil que no va sortir del tot bé. Hi ha prou confiança entre el govern i Florentino per saber que la pròxima vegada sortirà millor.
No us recorre pel cos una sensació d’indignació? I, si hi afegim les autopistes radials, el túnel del Pertús, la indemnització a Avertis, la línia 9 del metro de Barcelona i els coneguts AVE sense passatgers i aeroports sense avions? L’Estat espanyol té un currículum massa extens de transferència de diners públics a les grans empreses. En el cas del projecte Castor en particular, cal preguntar-se: ACS continua rebent licitacions públiques? Què ha canviat de la seva operativa que permeti assegurar que un nou Castor no pugui succeir? Si les respostes són “sí” i “res”, tenim un problema.
És per això que, des de la societat civil, ens estem organitzant amb una campanya que té com a objectiu revertir els mecanismes polítics i legals que permeten “pelotazos” de megainfraestructures energètiques, amb alts costos per a la societat i el medi ambient, com el fallit projecte Castor. Una fita important en aquest procés és la propera celebració del judici popular al projecte Castor, el 17 de juny a Barcelona, amb un període d’adhesions al procés. Tots els detalls a: http://www.odg.cat/ca/blog/manifest-acusacio-judici-popular-castor.
És urgent continuar treballant per al desmantellament de les instal·lacions del projecte Castor, entre altres reivindicacions de les poblacions locals. També ho és el fet de poder revertir l’actual situació de pagament de deute il·legítim, que puja a més de 3.400 milions d’euros i recau sobre la ciutadania.
