El referèndum com a ruptura
El referèndum que s’ha de celebrar diumenge a Grècia no és un debat polític. És una batalla d’una guerra en curs entre la societat grega i la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, en la qual s’està intentant convertir Grècia en l’experiment més brutal d’enginyeria neoliberal
Carl Schmitt va escriure que les úniques categories existencials són les d’amic i enemic. Això és exactament el que pot explicar el tacticisme de la UE, particularment d’Alemanya, durant la crisi de Grècia. Mai hi ha hagut cap negociació. Ha estat, des dels principi, una guerra existencial, en un sentit schmittià, en la qual no s’estava cercant un terreny comú o un compromís al teu favor, sinó la capitulació completa de l’enemic.
Això explica la negativa a negociar realment amb la part grega, malgrat les doloroses concessions que a questa havia fet i l’acceptació de l’austeritat. És per això que sempre hi havia nous termes i noves exigències durant les setmanes de negociacions. És per això que refusaren qualsevol discussió sobre la reducció de la càrrega del deute de Gràcia, precisament perquè el deute ha estat l’eina més convincent per a aquest xantatge cínic a tota una societat.
La decisió del govern grec de celebrar el referèndum ha estat un acte de trencament amb la UE. Hem de recordar que la UE, després de l’experiència traumàtica de
En conseqüència, per a la UE i, en particular, per a Alemanya, la mateixa decisió de celebrar un referèndum implicava la finalització de les negociacions. En un cert sentit, la tàctica alemanya és simple: seguir endavant amb el referèndum. Si hi ha un sí, rebràs un nou paquet més sever d’austeritat. Si hi ha un no, Grècia serà empesa a abandonar l’eurozona («Grexit»).
En aquest sentit, la idea del primer ministre grec, Alexis Tsipras, que, després d’un vot massiu al no, hi haurà una restauració de les negociacions és infundada. Fins i tot si encara volen un tracte humiliant, i no una sortida forçada punitiva, probablement aprofitaran la situació actual (bancs sense liquiditat, controls de capitals, col·lapse del mercat, falta de liquiditat i escassetat de béns bàsics) i la prolongaran com un mitjà per imposar la versió completa de la política de la devastació social.
La idea del referèndum era correcta, i ha alliberat el potencial de les forces socials d’una manera que no havíem vist en els darrers mesos. Per primera vegada podem veure les forces d’esquerra –amb l’excepció del Partit Comunista, que es manté atrapat en els seu esquerranisme paranoic– presentar una batalla real. Però el referèndum no és una negociació. És el principi de la ruptura.
Malauradament, Syriza no està preparada per a això. El fet que molts pesos pesant de Syriza com Iannis Dragasakis, Giorgos Stathakis, Dimitrios Papadimoulis i d’altres estiguin fent una crida a acceptar el pacte ofert, desafiant la insistència de Tsipras en el fet que primer cal votar no, és un exemple dels límits de Syriza. Tsipras ha mostrat coratge i determinació, negant-se a capitular i posant el seu pes a favor del no. No obstant això, encara presenta el no com una opció tàctica per a la negociació, fent propostes fins i tot a l’últim minut, i no com el principi d’uncombat més ampli.
Al mateix temps, assistim a una polarització massiva de la societat grega. La campanya del sí és una combinació dels estrats burgesos i de classe mitjana (un gran nombre de professionals donen suport al sí) i el desplegament de totes les formes de guerra ideològica. Els mitjans de comunicació privats són màquines de propaganda pel sí, i les empreses gregues amenacen obertament els seus treballadors amb acomiadaments massius si hi ha un no, amb la negativa a pagar salaris com a mitjà per a fer l’amenaça creïble.
La por està començant a ser el factor determinant. Al mateix temps, es perceben també signes de radicalització en el camp del no, amb persones més preparades que mai per acceptar els costos de la ruptura, si això obre la possibilitat de posar fi a l’austeritat.
El problema principal és que encara ens falta el que es necessita amb més urgència: un relat coherent per a una ruptura, que és, de fet, ineludible. Una narració sincera que parli de les dificultats inicials i dels beneficis a llarg termini del Grexit, sempre que es faci de forma sobirana, i la necessitat d’un paradigma de desenvolupament diferent. Un relat militant que, alhora, apel·li al suport de la gent de forma enèrgica, acceptar les dificultats inicials i lluitar contra la por. Syriza està encara poc disposada a afrontar aquest desafiament, i la seva ala d’esquerra radical no aconsegueix passar de les consignes als programes
Un vot pel sí no solament suposarà que el govern grec haurà de signar un acord humiliant. També implicarà un procés més ampli de realineació de l’escena política, incloent-hi una pressió enorme sobre Syriza (alguns exercint-la des de dins) per moure-la cap a la dreta. Per sobre de tot, això seria utilitzat per a canviar l’equilibri de forces a favor del capital i revertir preventivament les aspiracions que tenien les classes subalternes.
Una victòria massiva del no és l’única solució, l’única manera d’alliberar la dinàmica i acabar amb el pilot automàtic de l’austeritat i la devastació social. Però no serà suficient. És més urgent que mai per a l’esquerra afrontar els reptes del futur que té al davant. El repte no és tenir algunes aspiracions temporals de dignitat, alguns moments de victòria, i un breu interval de sobirania popular, abans de la derrota i la capitulació. El repte és demostrar que hi pot haver, realment, una alternativa duradora.
Publicat originalment a Jacobin
