El rescatador de la UE
L’exministre grec de Finances Iannis Varoufakis i el moviment Democràcia a Europa 2025 volen transformar la Unió Europea en una democràcia amb reivindicacions escasses
Gran interès mediàtic, poca substància: el moviment DiEM 25, cofundat per Varoufakis, vol passar «d’una Europa basada en l’eslògan Nosaltres, els governs a una que es basi en el lema Nosaltres, els pobles d’Europa» (gravació a Atenes de l’1 de juliol de 2015).
Tothom adverteix de la desintegració d’Europa. La predicció de la cancellera, Angela Merkel, «si s’enfonsa l’euro, s’enfonsa Europa», data de pocs mesos; ara ja hi ha protestes contra perills nous. Ara és la crisi dels refugiats i les picabaralles dels estats membres sobre les vies per a resoldre-la que permeten als polítics parlar del final de la UE. Aquí l’esquerra no es vol quedar enrere. N’adverteix el Manifest per la democratització d’Europa del Moviment Democràcia a Europa 2025 (DiEM 25), presentat el 9 de febrer a la Volksbühne de Berlín: «La UE serà democràtica o es desintegrarà!».
És una bigarrada barreja de forces la que s’agrupa rere aquest manifest. Al podi de la presentació prengueren lloc activistes habituals d’Alter Summit (trobada de moviments socials europeus), fòrums socials, euromarxes, de Blockupy i de fundacions. Hi havia pocs polítics de les esquerres europees, sindicalistes, amb prou feines, alguns socialdemòcrates, però, visiblement, molts de l’espectre dels verds europeus. La llista de participants es va amanir amb noms com el neomarxista italià Toni Negri, el periodista austríac Robert Misik, el filòsof postmodern Slavoj Žižek i el músic minimalista anglès Brian Eno. Com a convidada de sorpresa actuà la socialdemòcrata Gesine Schwan (SPD). Fou significatiu que no hi hagués cap polític de la Syriza grega ni de la seva escissió Laiki Enotita (Unitat Popular). I això que l’iniciador del manifest i estrella de l’esdeveniment de la Volksbühne no era altre que l’exministre de Finances grec Iannis Varoufakis.
Quina visió de la UE tenen ara els signants del manifest que temen que es pugui desintegrar? A parer seu, la UE és un «èxit excepcional». «Ha aplegat pobles europeus que parlen llengües diferents, inserits en cultures diferents, demostrant així que és possible crear un marc comú de drets humans per a un continent no fa tant de temps dominat pel xovinisme criminal, el racisme i la barbàrie. La Unió Europea podria haver estat el far proverbial, podria haver mostrar al món com, després de segles de conflictes i fanatisme, la pau i la solidaritat poden germinar. […] A les dècades de postguerra en què es construí la UE, les cultures nacionals reviscolaren en un esperit d’internacionalisme, superació de fronteres, benestar comú i nivells de vida puixants, que acostà els europeus entre si.» Tot això hauria acabat, ja que, segons es diu al manifest, «al cor del procés d’integració hi jeia un ou de serp».
Si seguim el text de la crida, la història de la UE s’esgarrià de la manera següent: «Des del punt de vista econòmic, la UE començà com un càrtel de la indústria pesada (després cooptà els agricultors) decidit a fixar els preus i redistribuir els beneficis de l’oligopoli entre la seva burocràcia brussel·lesa. El càrtel emergent i els seus administradors instal·lats a Brussel·les tenien por del demos i menyspreaven la idea de govern pel poble.
Pacientment i metòdica, s’endegà un lent però constant procés de despolitització de la presa de decisions, el qual menà a l’expulsió del demos de la democràcia, amagant el disseny de les polítiques rere un ubic fatalisme pseudotecnocràtic. Els polítics nacionals eren recompensats generosament per llur aquiescència a convertir la Comissió, el Consell, l’Ecofin, l’Eurogrup i el BCE en zones lliures de polítics. Tothom qui s’oposava a aquest procés de despolitització era etiquetat com a ‘antieuropeu’ i tractat com un excèntric grinyolaire. Així nasqué l’engany al cor de la UE, rendint-se a un compromís institucional amb polítiques que generen dades econòmiques depriments i dificultats evitables.»
Però aquesta visió de la història de la UE és una llegenda. No es correspon amb la realitat. Quan es fundaren les comunitats europees (CE), l’any 1957, el «xovinisme criminal, racisme i barbàrie» dels feixistes alemanys ja no eren cap amenaça. Ja feia dotze anys del final de la Segona Guerra Mundial, a una i l’altra riba del Rin hi havia tropes dels EUA i la República Federal havia esdevingut membre de l’OTAN. Certament, amenaçava una guerra, però no pas entre Alemanya i França, sinó entre Occident i Orient. Hom es trobava en l’apogeu de la guerra freda, que podia esdevenir calenta en qualsevol moment. Les CE feien una contribució decisiva a soldar econòmicament l’Occident capitalista contra l’Orient socialista. La ferma integració de l’RFA a l’aliança militar occidental i el fet que s’incorporés a la comunitat política d’Occident tenia, doncs, molt més de condició prèvia per a la seva integració econòmica al marc de les CE, l’actual UE, que no de resultat d’aquesta.
I pel que fa a la «solidaritat» i el «benestar comú» de l’època inicial, tan promesos al manifest, recordem les declaracions de l’exprimer ministre francès Pierre Mendès France a l’Assemblea Nacional amb motiu de la ratificació dels Tractats de Roma, el 18 de gener de 1957: «Finalment, per anar al moll, el projecte del mercat comú, tal com se’ns presenta o, si més no, tal com se’ns deixa saber, es basa en el liberalisme clàssic, segons el qual la competència resol tots els problemes sense sis ni peròs».ii Aquest liberalisme ha marcat la UE des dels seus inicis fins avui. Les quatre llibertats del mercat interior, per a mercaderies, capital, serveis i persones, són gairebé la constitució de la UE. El sistema de l’euro es basa en aquestes «llibertats». La fundació de les CE es dirigia, alhora, contra els èxits sociopolítics assolits pels moviments obrers a França, Itàlia, Alemanya i altres països eurooccidentals just després del final de la Segona Guerra Mundial. Així, la clàusula de l’estat social de la llei fonamental alemanya fou restringida sobretot per la unificació europea.
Per tant, no es tracta d’«un ou de serp en el cor del procés d’integració», com ens volen fer creure Varoufakis i d’altres. És molt més el mateix procés d’integració europea desenvolupat sota condicions capitalistes totalment normals que ha engendrat aquest monstre d’UE.
Traïció a la idea d’Europa
Com que els autors ignoren aquests lligams, s’arreceren en teories de la traïció i la conspiració com a fonament de llur crítica a la UE: «Ai! Avui, una burocràcia i una moneda comunes divideixen els pobles europeus, que començaven a unir-se, tot i les nostres diferències lingüístiques i culturals. Una conxorxa de polítics miops, funcionaris econòmicament naïfs i ‘experts’ incompetents en finances s’han sotmès servilment a les ordres dels conglomerats financers i industrials, alienant els europeus i suscitant una perillosa reacció antieuropeista. Pobles orgullosos són atiats entre si. El nacionalisme, l’extremisme i el racisme reviscolen.» I en una altra banda es diu: «Al cor de la desintegració de la UE subjau un engany culpable: un procés de presa de decisions altament polític, vertical i opac se’ns presenta com a ‘apolític’, ‘tècnic’, ‘procedimental’ i ‘neutral’. L’objectiu és impedir que els europeus exerceixin control democràtic sobre llur moneda, finances i condicions laborals i ambientals.»
Aquí manca qualsevol comprensió de l’estreta relació social entre la base i la sobreestructura, més exactament, entre una economia capitalista monopolista com a base social i la sobreestructura jurídica, política i cultural de l’estat burgès que s’hi basa, a la qual pertany la UE, com a formació estatal intermèdia. Els marxistes anomenen aquest sistema sencer capitalisme monopolista d’estat. És cert que el moviment obrer i altres forces progressistes sempre aconsegueixen obrir escletxes en l’aparell estatal burgès, per establir-s’hi i, tot seguit, guanyar-hi terreny, però una democratització plena de la sobreestructura estatal només és possible si va acompanyada de la revolució de les bases materials de la societat, és a dir, de la supressió de la propietat capitalista, si més no de les empreses monopolistes.
Una tal transformació fonamental només pot partir dels àmbits nacionals, d’estats individuals. La UE, en canvi, no ofereix gens de terreny per als moviments progressistes. La lluita per la democràcia i els drets socials no pot ésser conduïda amb èxit al seu si, perquè una esfera pública europea no existeix gens ni mica. Per a això manca una llengua compartida. No hi ha cap mitjà de comunicació d’abast europeu on es puguin conduir els debats socials transfronterers. Manca cooperació entre partits polítics i sindicats. Quant als partits europeus, no ho són en sentit clàssic. Són només «partits de partits», meres unions a escala europeu d’organitzacions nacionals. Els moviments sindicals dels països membres també treballen en gran mesura aïlladament. Tradicions, formes d’organització i ordenaments jurídics diferents entrebanquen una acció unitària.
Advertència contra la «renacionalització»
Segons la visió dels autors del manifest, avui aquesta «Europa ineficient, autoritària, il·legítima i antidemocràtica» es «desintegra», i els europeus es troben davant una elecció falsa: «retirada al recer dels nostres estats nacionals» o «rendició a la Brussel·les de democràcia zero». Però totes dues opcions, la «tornada a l’estat nacional» i el fet d’«aferrar-se a la UE actual, són esfereïdores per a Europa, els europeus i els europeistes». El manifest fa una crítica punyent d’un «replegament a l’estat nacional»: «Aquest procés [de renovació del poder autoritari a la UE] transcorre sense que ens n’adonem i fa que, amb la crisi, els pobles d’Europa s’entotsolin i es tornin els uns contra els altres, aguditzant les tendències xovinistes i xenòfobes preexistents. La privatització de la por, la por dels ‘altres’, la renacionalització de la política poden provocar una dissolució tòxica dels interessos comuns, de la qual Europa només treurà patiment.»
Aquesta crítica global i indiscriminada de l’estat nacional ha de sorprendre, ja que, com a exministre de Finances de Grècia, Varoufakis n’hauria de saber més. I és que ell ha hagut de viure en la seva pell què significa el fet que un país feble com Grècia estigui a mercè de la violència dels estats pinyol de la UE, amb Alemanya al capdavant, que sigui degradat a l’estatus de semicolònia. Tant de bo Grècia hagués tingut en aquesta situació d’amarga necessita un «recer», encara millor, un escut nacional en forma d’exercici de l’opció de la sortida de la zona euro!
Democràcia com a «antídot»
El manifest reclama una «democratització immediata» de la UE: «El sentit de la realitat exigeix que ens proposem com a fites objectius concrets en un marc temporal realista. És per això que DiEM 25 ens marquem com a objectius fins al 2025 quatre avenços en intervals regulars, per accedir a una Europa plenament democràtica i funcional. […] Ens hem de decidir a unir-nos per assegurar que Europa farà l’elecció que té a les seves mans: democràcia de debò!»
Però fins i tot el menor avenç a escala de la UE requereix abans que les correlacions de forces als estats membres canviïn. Però, d’això, no n’hi ha senyals de cap mena. A la junge Welt del 14 d’octubre de 2015, Oskar Lafontaine advertí d’aquesta situació desesperada de la zona euro: «El fet d’esperar un majoria d’esquerres a tots els 19 estats membres és esperar Godot, un autoengany polític, sobretot perquè també els partits socialdemòcrates i socialistes d’Europa han assumit el model polític neoliberal.»iii Per als països exposats a la pressió dels estats pinyol de la UE en el marc de la crisi financera, com ara Grècia, Xipre, Portugal i potser aviat també Espanya i Itàlia, això significa que han de confiar en llurs pròpies forces, incloent-hi també no descartar per més temps una sortida de la zona l’euro. Al «Pla B» publicat el setembre de 2015 per Varoufakis amb Oskar Lafontaine, Zoe Konstantopoulou, Jean-Luc Mélenchon i Stefano Fassina, aquesta opció de sortida hi és considerada. Al manifest de DiEM 25, però, d’això, ni se’n parla. I potser això no és cap casualitat, ja que Varoufakis suspengué la seva participació a l’acte dels impulsors del «Pla B» que tingué lloc a París els dies 23 i 24 de gener.
Reivindicacions irreals
«A la pregunta què volem, contestem: ara mateix: plena transparència en la presa de decisions. En dotze mesos: lluitar contra l’actual crisi econòmica amb les institucions dels tractats de la UE vigents. En dos anys: una assemblea constituent.»
La transparència en la presa de decisions és la reivindicació més concreta. S’haurien de poder seguir per Livestream les reunions, fins ara a porta tancada, del Consell, per exemple, i s’haurien de publicar els protocols de, p. ex., les reunions del Consell de Govern del Banc Central Europeu. Així mateix, «tots els documents sobre negociacions importants (p. ex., el TTIP, els crèdits per a ‘rescats’, l’estatus de la Gran Bretanya) que afecten totes les facetes del futur dels ciutadans europeus s’haurien de penjar a Internet». També s’hauria de fer «un registre de lobbistes que inclogués els noms de llurs clients, llur remuneració i un registre de llurs reunions amb càrrecs públics (tant electes com no electes)». Cal saludar totes aquestes reivindicacions. Tanmateix, no són especialment originals, ja que fa anys que les reclamen ONG i fins i tot partits.
Menys concretes són les intencions amb què hom pretén abordar l’actual crisi econòmica durant els pròxims dotze mesos. Aquí el manifest es limita a esmentar cinc temes: deute dels estats, banca, inversió feble, migració i pobresa creixent. D’aquests, quatre —la migració fou afegida a la darrera versió del manifest— coincideixen amb els títols del llibre Modesta proposta per a la resolució de la crisi de l’euro, de Iannis Varoufakis i dels economistes Stuart Holland (Gran Bretanya) i James Galbraith (EUA), aparegut en alemany al principi de 2015. Al centre d’aquest volum hi ha el pla de transferir el deute dels bancs dels estats membres individualitzats en un banc dolent gegant d’àmbit europeu en el marc del mecanisme europeu d’estabilitat (ESM, segons les sigles en anglès), per «esmorteir l’abraçada d’ós de bancs i estats».iv Però aquesta reivindicació és del tot irrealista, ja que la transmissió del deute dels bancs nacionals privats a l’ESM seria la darrera cosa que voldria la política a Berlín, París i altres capitals. Ara, doncs, se’ns presenta de bell nou la posició d’aquest llibre, com a reivindicació de DiEM 25.
Semblantment irreal és la reivindicació de convocar una «assemblea constituent» en dos anys. De com s’hauria de dur a terme, no ens n’assabentem. Només s’anuncia: «L’assemblea que en surti tindrà el mandat d’elaborar una futura Constitució democràtica que, en el termini d’una dècada, substituirà tots els tractats europeus existents».
La idea d’una Constitució europea és un barret antic. El «Tractat sobre una Constitució per a Europa» fracassà l’any 2005 pels referenda a França i Holanda. I cap govern a la UE pensa a desenterrar aquest tema. Qualsevol canvi en els tractats europeus és competència dels estats. Això també era així en la Constitució fallida. El disseny de la Convenció europea fou revisat i modificat al seu moment en una conferència dels governs de la UE. El fet de creure que els estats membres podrien algun dia desprendre’s de llurs competències és una il·lusió.
Un manifest neutral des del punt de vista de classe
Qui hauria de provocar el canvi a escala europea? Els autors del manifest es permeten parlar pels pobles europeus: «Nosaltres, els pobles d’Europa, tenim el deure d’alliberar la nostra Europa dels ‘tecnòcrates’ irresponsables, llurs polítics còmplices i les institucions fosques. Venim de totes les parts del continent i ens uneixen cultures, llengües, accents, filiacions a partits polítics, ideologies, colors de pell, identitats de gènere, fes i concepcions de la societat bona diferents. Formem DiEM 25 amb la intenció de passar d’una Europa basada en els eslògans Nosaltres, els governs i Nosaltres, els tecnòcrates a una de basada en el lema Nosaltres, els pobles d’Europa.» Això encaixa amb les declaracions de Varoufakis reproduïdes a faz.net el 10 de febrer: «No es tracta de fundar un partit nou d’un determinat país cap a fora. És molt més un moviment transfronterer, que té les portes obertes a totes les forces democràtiques: esquerres, verds, socialistes i liberals.» És aquesta neutralitat de classe amb la qual Iannis Milios, durant molt de temps responsable econòmic de Syriza, ha tocat polèmicament el moll de l’os: «Varoufakis és un pallasso liberal. Pretén que, com que tenim una crisi, ja no hi ha lluita de classes; com que hi ha crisi, els interessos dels empresaris i els treballadors són els mateixos. Un polític així té poca cosa a veure amb l’esquerra.»
Tot plegat, per a què?
Quina és ara la funció del manifest del moviment DiEM 25? Com a iniciativa pro UE que, tot i la radicalitat de les seves reivindicacions, és, queda en posicions compatibles amb les d’un Jürgen Habermas, Daniel Cohn-Bendit o Martin Schluz, el president del Parlament europeu. Aquests i molts altres han aixecat reivindicacions molt semblants de reforçament de la UE i afebliment dels estats membres.vi L’actuació de la socialdemòcrata alemanya Gesine Schwan a la presentació del manifest a la Volksbühne mostra la direcció, amb qui es buscarà col·laborar. DIEM 25 es diferencia així clarament de la iniciativa per un «Pla B» de Lafontaine i d’altres, que preveu expressament el reforçament dels drets de sobirania nacional.
No pas en darrera instància, DiEM 25 serveix per fer possible que la «marca Iannis Varoufakis», coneguda arran de la crisi a Grècia, romangui a l’esfera pública. Tanmateix, de si la peça que s’estrenà a la Volksbühne mantindrà gaire temps sobre les taules la vaguetat i les il·lusions descrites, en podem dubtar.
