“El responsable dels camps de concentració croats va estar a València durant 25 anys”

El periodista valencià Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) publica ‘Cita a Sarajevo’ (Col·lecció El Tàvec de l’Eixam Edicions, 2006), una intrigant i minuciosa investigació periodística que portarà el lector des de Carcaixent fins a Sarajevo, passant per Madrid i Barcelona. L’any 1969, el general croat Vjekoslav Luburic moria assassinat a Carcaixent (La Ribera Alta) a mans d’un suposat espia comunista de la Iugoslàvia de Tito, el jove Ilija Stanic. Luburic, responsable dels camps de concentració de la Croàcia nazi de la Segona Guerra Mundial, fou un dels tants criminals acollits pel règim franquista. L’estiu del 2003, més de tres dècades després dels fets, Bayarri localitza a Sarajevo l’enigmàtic personatge buscat durant dècades per la Interpol. El resultat de tres anys d’investigació és ‘Cita a Sarajevo’, una narració periodística que ofereix la versió d’Stanic sobre els fets del 1969, la qual “capgira tot el que s’havia dit fins ara”.

D’on sorgeix la idea d’investigar l’assassinat del general Luburic tants anys després?

Era un repte molt atractiu pels dos personatges. La víctima, no era un assassinat comú, és un personatge important dins del que va ser la Croàcia nazi dels anys 40, era el responsable dels camps de concentració. A més uns camps de concentració especialment brutals, a diferència dels altres camps d’Alemanya o de Polònia on tot l’horror es va conèixer una vegada els aliats anaven conquerint territori nazi, en el camp de concentració dels Balcans, eren públics. En la premsa, el govern croat, feia públic que tenia armament per a exterminar els ortodoxos… El màxim responsable de tanta brutalitat pública era Vjekoslav Luburic i va estar a València durant 25 on va ser assassinat. Un primer punt atractiu és que hi havia un assassinat d’una persona realment important.

L’altre protagonista era també d’un atractiu molt poderós perquè era una persona que no havia sigut mai detinguda malgrat ser l’únic processat. Encara que havien passat anys per començar la investigació, era un cas obert i per tant tenia un atractiu periodístic afegit, calia d’alguna manera intentar tancar aquest cas.

El règim franquista va acollir mols exiliats nacionalistes croats. Quines eren les activitats polítiques de l’exili croat i les seues relacions amb el franquisme?

Les relacions amb el franquisme eren evidents perquè el règim franquista va ser un dels grans protectors dels fugitius nazis d’aquella època, hi havien croats, hi havien molts nazis d’Alemanya, francesos, belgues i d’altres països que havien col·laborat amb els règims nazis i feixistes de l’època. Passava igual amb l’Argentina de Perón que va acollir molts refugiats, fet desconegut per moltes persones. Les relacions eren de màxima protecció, se’ls facilitava documentació falsa oficial; per exemple Luburic tenia un carnet d’identitat i un passaport a nom de Vicente Pérez García. El màxim dirigent de la Croàcia nazi, que era Ante Pavelic i tota la seua família va acabar morint a Madrid perquè vivia refugiat a l’Argentina però va patir un atemptat i va acabar venint ací. Tenien protecció al màxim nivell i des d’ací, en el cas de Luburic, allò que feia era bàsicament propaganda, el que tenia a Carcaixent era una impremta on editaven llibres en croat que distribuïen entre els exiliats, editaven una revista que es deia Drina.

Luburic va crear un grup d’acció directa que quan va ser assassinat no havia tingut una gran activitat pública en Europa, però eixe mateix grup és el sospitós de l’assassinat, posteriorment a la mort de Luburic, d’un diplomàtic iugoslau a Suècia, és a dir, es tractava d’un grup realment violent. Estem parlant d’una època de guerra freda però que entre els serveis secrets de diversos països era una guerra molt poc freda, era una guerra directa.

Quines relacions tenia Luburic amb el règim que l’acollia?

El seu màxim protector en el règim franquista era Muñoz Grandes, que havia estat cap de la División Azul i que va ser ministre durant diferents governs de Franco. Amb qui es movia a Madrid era la gent de Muñoz Grandes, i a València, ell tenia una relació íntima amb el pare Miguel Oltra que era el director del col·legi de franciscans de Carcaixent i que era conseller de la família de Franco, sobretot de la seua dona. També hi havia els ex divisionaris, per eixa relació amb Muñoz Grandes, que es reunien a la cafeteria Monterrey de tant en tant per fer tertúlia. A més, ell dirigia a tota una sèrie de croats però estava enfrontat amb la família de Pavelic, que era l’altre grup de croats que vivia a Madrid.

El tema dels franciscans és interessant perque van ser els que el van ajudar a fugir. Ell va entrar a Espanya disfressat de franciscà l’any 47. Entre el final de la guerra, l’any 45, fins el 47 va viure dos anys protegit pels franciscans en diferents monestirs d’una ruta que hi havia i que era utilitzada per molts dels nazis que després acabaven anant a Argentina.

Què va significar el seu assassinat en el context de l’Espanya franquista?

És un tema important. Un dels eslògans del franquisme havia estat el mite de la pau. Era una pau dels cementeris, òbviament. Durant els anys 40 i una part dels anys 50 hi havia maquis lluitant contra el franquisme però tot això s’amagava absolutament en els mitjans de comunicació. ETA i altres grups van començar a funcionar a finals dels anys 60. Fins eixe moment el franquisme sí que havia pogut amagar tot això, a més de la repressió a les presons i els afusellaments massius. A partir d’un cert moment que coincideix també amb la liberalització de la llei de premsa, s’elimina la censura prèvia i es crea una escletxa on es cola certa informació. Si fins aquell moment s’havia pogut amagar la violència política, a partir d’aquí va ser impossible. No es pot amagar l’assassinat de Carcaixent com no pots amagar un atemptat d’ETA al País Basc. Dins de la propaganda franquista el cas d’ETA era molt localitzat, eren separatistes bascs, però el cas de Carcaixent de Luburic era més difícil perquè el franquisme volia atribuir als comunistes l’autoria, però així resultava que la pau franquista ja no existia. És divertit estudiar els equilibris tan estranys que fan els periodistes de l’època.

A més, comentes en el llibre que la investigació periodística de l’època és correcta, aporta moltes dades…

Les dades estan molt bé, el que no explica es que hi havien camps de concentració a Croàcia i que aquest home vivia protegit. Les dades de l’hemeroteca són magnífiques, per una raó i és que en aquell moment periodistes, policies i jutges eren tot el mateix. Tot això provoca que es contaren tota una sèrie de coses que hui per hui un periodista, en un sistema democràtic se suposa que més obert, tindria moltes dificultats per dir. En l’estudi de l’hemeroteca arribes a aconseguir dades que avui dia seria molt difícil trobar.

El llibre aporta també una visió sobre el passat i el present de l’ex Iugoslàvia. Com influeixen els diferents plànols en la recerca d’aquest enigmàtic personatge i en la seua posterior recerca?

Hi havia plànols distints que no era fàcil traslladar. Per entendre l’assassinat del 69 s’havia d’explicar què havia passat a la segona Guerra Mundial als Balcans i, en concret, a Sarajevo. D’altra banda, per entendre quina és la versió que en aquests moments ofereix Ilija Stanic, s’ha d’entendre en quina ciutat i en quin context viu. El Sarajevo actual és una ciutat molt complicada on fa deu anys es va produir una situació terrible que tot el món coneix. Si ací han passat 70 anys de la Guerra Civil i per a determinades persones encara resulta molt difícil parlar de determinats aspectes, en una situació en la que botxins i víctimes conviuen en els mateixos carrers, la veritat és que resulta molt difícil que la gent parle amb absoluta llibertat. Per tant sí que havia de donar una sèrie de dades sobre el que és la societat bòsnia i la societat croata actual, per entendre i situar les actuacions d’Stanic. En eixe marc he intentat eixos dobles plànols. Són tres moments històrics: la segona Guerra Mundial, l’any 69 a l’Espanya franquista, que en eixe moment conviu amb la Iugoslàvia de Tito que tenen unes característiques molt especials, completament esborrades i el moment actual en el qual es produeix la investigació periodística i es dóna a conèixer per primera vegada la versió d’Stanic sobre els fets de l’any 69. És una versió que capgira tot el que s’havia dit fins ara i que alhora és una versió que s’ha de prendre amb molta cura.

La investigació forma part d’un projecte més ample que inclou un documental. En quin punt es troba aquesta part del projecte? Hi haurà traduccions del llibre pels lectors dels Balcans?

Això depèn de la productora. Tal com està plantejat el documental inicialment és un projecte molt ambiciós i això significa que necessita un gran finançament. Estic convençut que el tema ha d’interessar a diverses televisions, fins i tot televisions dels Balcans. El llibre de fet, ja està interessant allà, i algunes persones s’han posat en contacte interessant-se pel llibre. Espere que el llibre siga traduït a altres idiomes, i que un d’ells siga el serbocroat.

Entrevista publicada al quinzenal valencià L’Avanç (#114)

Entrevista a Vilaweb TV