El sindicalisme dels sans-culottes i les pétreleuses

Malgrat la narrativa obscena icontrària al sentit comú que les instàncies oficials ens ofereixen de la crisi, és cert queal centres de treball pesa molt el fet del trànsit d’1,8 milions de persones a l’atur (2007) a 4,6 milions (2010), i gairebé 6 milions el 2014. I també que, malgrat dues vagues generals el 2012, la carrera de destrucció de llocs de treball i el viatge al passat en les condicions laborals no s’ha traduït en un 15M laboral pròpiament dit. Només així es pot entendre que el 2009 es treballessin 11 milions d’hores extraordinàries cada setmana, un terç d’elles gratuïtament.ⁱ O que durant el 2013, tot i que es van perdre un 15 % menys d’hores de treball per aturades respecte el 2012, havent-hi menys convocatòries, el nombre de persones que hi va participar va pujar més d’un 70 %, també respecte el 2013.ⁱⁱ

Pot semblar que no hi ha alternatives a l’arbitrarietat empresarial, quan encara continuen sent hegemònics discursos com ara que la millor manera de crear llocs de treball és abaratint-ne la destrucció; o que per acabaramb la dualitat del mercat de treball el millor és equiparar a la baixa, és a dir, donant a tothom la ració de “neofeudalisme laboral” en què han malviscut durant dècades el jovent i les dones assalariades. La sensació s’agreuja amb la instauració d’una neollengua on existeixen «autònoms dependents» o contractes anomenats «indefinits» que comptem amb un període de prova d’un any i que sense cap motiu es poden liquidar. Una neollengua gens aliena, d’altra banda, al doblepensar dels partits polítics del règim espanyol que, tot i definir-se com a «republicans», defensen la monarquia. O que en plena orgia de privatització i desballestament dels serveis públics i restricció sense precedents a l’accés a l’ensenyament superior, a les escoles bressol, a la sanitat, etc., permet que el president actual del Govern espanyol anunciï, serenament, que tenim «Un estado del bienestar como no tiene nadie en el mundo.» ⁱⁱⁱ

D’aquella pols, en vénen aquests fangs

El camí que ens porta des de les grans lluites obreres dels anys 70 fins la indigència intel·lectual d’aquests principis inspiradors de les reformes, passa per tres grans etapes: de 1977 fins a 1985 (en què s’estableixen les grans línies del model de relacions laborals de la concertació), de 1985 fins a 1994 (en què s’introdueixen reformes continuistes que estenen quantitativament la temporalitat i l’abaratiment de mà d’obra sense alterar la interlocució de les grans centrals sindicals) i, finalment, el període que abraça els anys 1994-2010 (caracteritzat per l’aprofundiment en la desregulació del marc de les relacions laborals acompanyat de la revolució cultural de CCOO i UGT al discurs de la flexibilitat i l’ocupabilitat). A partir de 2010, es despleguen els mecanismes de reafirmació del poder de classe de la patronal, i les centrals sindicals majoritàries queden desposseïdes de qualsevol capacitat de negociació real: les reformes legislatives trenquen amb la lògica del dret laboral compensatori de la part més dèbil d’una relació desigual entre treballadors i empresaris, i instauren un dret liberal que no tan sols no “compensa”, sinó que reforça el poder social de la patronal sobre la força de treball.

“España tiene dos problemas, la ETA y Cornellà”^iv

El període de 1962-1976 va ser la fase “alcista” –per a la classe treballadora– de la lluita de classes a l’Estat espanyol. Es va plasmar, especialment, als pols industrials d’Euskal Herria i dels Països Catalans, on la crisi política del règim s’hibridava amb les reivindicacions nacionals i la conflictivitat obrera. La vaga de la mineria asturiana (1962) il·lustra l’existència d’una voluntat de contestació de classe al règim franquista, una voluntat consolidada al voltant d’un moviment assembleari (les comissions de base) i que bastirien el pol de resistència als grans centres industrials de l’Estat espanyol. La mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, no va alterar el full de ruta d’inserció dins del nou capitalisme iniciada amb la sol·licitud d’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (1962), sota el comandament del desenvolupismefranquista, magna missió que va culminar el PSOE l’any 1986 sota l’ègida de l’anomenada «modernització»,tal com relata James Petras en el seu cèlebre informe.^v

L’any 1976, però, seria un any de greu crisi política del règim: durant el primer semestre, les hores de treball perdudes en vagues es van multiplicar per vuit respecte del mateix semestre de l’any anterior. Vagues amb un segell polític colpidor, com la de Laminados y Forjados de Hierro y Acero, S.A. (Laforsa), iniciada poc abans de la mort de Franco arran de l’acomiadament d’un treballador per una falta lleu. La vaga es va sostenir des de l’11 de novembre de 1975 fins al febrer de 1976 –més de cent dies de vaga–, i va aconseguir una mobilització generalitzada a tota la comarca del Baix Llobregat, sota el lema «o todos o ninguno».

D’aquest context sorgeix la Ley de Relaciones Laborales (LRL) 16/1976, de 8 d’abril,que, a l’article 35, obria la possibilitat que, davant d’un acomiadament declarat improcedent, la decisió entre recuperar el lloc de treball o només rebre una indemnització quedés en mans del treballador/a. Aquest article va sobreviure uns mesos, abans que UCD l’eliminés. Tot i això, aquesta llei va suposar «sin duda, la cota más alta de derechos laborales individuales que jamás hemos alcanzado: readmisión en sus propios términos ante el despido improcedente; laboralización de algunas relaciones de trabajo especiales; presunción directa de la contratación indefinida; reforzamiento de la subrogación empresarial; […] disminución de la jornada laboral de 48 a 44 horas semanales y descanso de 12 horas entre jornada y jornada; descanso de 15 minutos en la jornada continua de 6 horas; autorización administrativa para la modificación del horario; ampliación de la maternidad posparto a 8 semanas y de la excedencia por maternidad hasta 3 años; constitución del FOGASA; previsión de la revisión semestral del SMI si el índice general del coste de la vida aumentaba un 5 %.»^vi

“Hemos llegado a un acuerdo económico satisfactorio para sacar al país de la crisis en el plazo de un año y medio”^vii

Però la pacífica transició al món dels negocis moderns, l’entrada a l’Europa dels grans capitals, va requerir diversos mecanismes per aconseguir l’estabilitat política i la pau social necessàries pel bon curs dels negocis. Durant la transició, es despleguen diversos ressorts de legitimació i domesticació de la conflictivitat amb l’establiment d’unes regles de joc del bipartidisme burocràtic sindical.

En l’àmbit polític, el relat és conegut. En una roda de premsa del 16 d’abril de 1977, Santiago Carrillo anuncia que «la bandera nacional ondeará enlos actos del Partido Comunista de España.» En el Congrés de Suresnes (1974), el PSOE s’inventa ell mateix, literalment, sobre unes sigles històriques que res no tenen a veure amb la política econòmica que desenvoluparà.^viii

En l’escena sindical, en canvi, no es coneix tant. El XXX Congrés d’UGT (Madrid, 15-18 d’abril de 1976) se celebra públicament i en absoluta tranquil·litat poc mesos després de la mort del dictador i abans de la legalització dels sindicats (abril de 1977). L’octubre de 1977, les recentment legalitzades centrals sindicals signen els Pactes de la Moncloa, que autoritzen l’acomiadament lliure de fins el 5 % de la plantilla, la congelació salarial fins a un 22 %, segons la inflació prevista l’any 1978 i no sobre la inflació real de l’any anterior. Quedaven lluny els models de lluita sindical d’Astúries i del cinturó roig.

Les primeres eleccions sindicals (1978) configuren el bipartidisme: CCOO, primera força sindical, i UGT que el seguia a certa distància –i que es va beneficiar del posicionament electoral del PSOE en les eleccions generals d’aquell mateix any. Queden en un pla marginal les opcions sindicals alternatives, però no hi queden per “causes naturals”. El 15 de gener de 1978, després d’una manifestació massiva a Barcelona convocada per la CNT contra la signatura dels Pactes de la Moncloa, opera el muntatge del cas Scala.^ix

L’arribada del PSOE al govern, l’any 1982, accelera el procés de “modernització” iniciat per les oligarquies al tardofranquisme, i al creixement de l’atur per efecte de la crisi econòmica internacional (del 5 %, l’any 1976, al 14 %, l’any 1981) se suma el desmantellament del teixit productiu i industrial (en virtut de la inadequació d’aquest al paper que la CEE havia assignat a l’Estat espanyol) durant l’any 1983-84, quan es produeix l’inici del procés de “reconversió industrial”. L’any 1986, el regne d’Espanya és admès com a membre de la CEE, però els efectes socials de la “modernització” es perllonguen anys després i alteren profundament l’estructura productiva de l’Estat espanyol cap als salaris baixos, les petites empreses, el desenvolupament tecnològic baix, la hostaleria, la construcció i l’especulació financera.^x

La situació de precarietat econòmica de la classe treballadora era molt crítica: l’any 1983, el percentatge d’atur juvenil és del 53,50 %, i ja predomina l’atur de llarga durada. El mateix sindicat CCOO admet que en la fase més dura de la reconversió industrial (1983-1987) es van perdre uns 60.000 llocs de treball directes i 200.000 d’indirectes. D’altra banda, la prova de la inequívoca lògica regressiva d’aquestes polítiques es concreta en l’impacte que tenen les cotitzacions a la Seguretat Social (salari indirecte): la part empresarial va baixar un 1,77 %, i la quota obrera va créixer un 3,65 %.

L’Estatut dels Treballadors (1980), la reforma que se’n va fer l’any 1984 i la Ley Orgánica de Libertad Sindical (1985) van consagrar, definitivament, el model del sindicalisme “majoritari bifront”, que reconduïa el conflicte cap als camins pautats pel poder polític. De l’agitació col·lectiva i sociolaboral a la judicialització i individualització del conflicte: del centre de treball als jutjats de Lo Social. D’estructures democràtiques, assembleàries i de base cap a jerarquies centralitzades, burocratitzades i centrades en la provisió de serveis jurídics, tot plegat orientat a representar, no a “organitzar”. En aquest context, el descens de la taxa d’afiliació sindical va passar del 57,4 %, de l’any 1978, al 33,8 %, del 1980, i al 23 % del 1984.

Malgrat la reconducció del conflicte –i tot i la progressiva pèrdua de participació dins del sindicat–, CCOO sostindrà un pols de confrontació amb la política econòmica del govern de Felipe González, i UGT jugarà –fins a la caiguda del Mur de Berlín– al desgast de CCOO com a sindicat comunista, tot i haver trencat amb el carrillisme l’any 1982. Al III Congrés de CCOO (1984), el sindicat denuncia: «La situación española se define por la asunción por el Gobierno del PSOE de la política que la derecha y los poderes económicos nacionales e internacionales están intentado aplicar para conseguir una salida a la crisis favorable a sus intereses.»I Marcelino Camacho, secretari general de CCOO, crida la UGT a participar en una campanya per les 35 hores.

Aquesta línia de confrontació és la que sosté la convocatòria de l’històric 14D de 1988, i es conserva fins a la vaga del 27 de gener de 1994. Aquest període assenyala el punt en què el sindicalisme de la concertació va fer la seva peculiar revolució cultural des del discurs del repartiment del treball cap a la retòrica de l’ocupabilitat i la flexibilitat: els nous valors de la subordinació del treball al creixement del capital.^xi L’encaix neolaboral es consolidava amb la signatura i posterior ratificació del Tractat de Maastrich (1992-1996).

“Li farem un contracte de cinc minuts i després ja veurem”^xii

L’any 1994, s’estableix tota l’arquitectura legislativa que vertebrarà la involució en protecció de drets laborals de dècades posteriors. Es van legalitzar les empreses de treball temporal (Llei 14/1994), es va establir un nou Estatut dels treballadors (Reial Decret legislatiu 1/1995, de 24 de març) que descausalitzava i facilitava l’acomiadament. També es van crear noves modalitats de contractació temporal a petició dels empresaris.

L’entrada del PP al govern, altrament coneguda com «l’aznarato» (1996-2004), no va deixar de ser un fil de continuïtat molt fidel a la partitura laboral que havien desenvolupat els governs del PSOE.

La modificació de l’Estatut dels treballadors de l’any 1997 es va concretar en un abaratiment de l’acomiadament i la possibilitat dels empresaris d’alterar de manera sobrevinguda les condicions de treball. Aquesta reforma es va articular a l’Acuerdo Interconfederal para la Estabilidad en el Empleo, subscrit entre UGT-CCOO i CEOE-CEPYME. Segons diu la seva introducció: «el empleo es la resultante de múltiples variables, entre ellas de una política económica que lo potencia, así como un marco adecuado de mayor flexibilidad al tiempo que una mayor permanencia en el empleo de los trabajadores y trabajadoras, contribuyendo así a mejorar la competitividad y el buen funcionamiento de las empresas.»

Amb la majoria absoluta del Partit Popular (2000-2004), van arribar les reformes legislatives més dures.Així, les reformes del 2002 van introduir l’acomiadament express (eliminació dels salaris de tramitació si en 48 hores l’empresari reconeixia la improcedència de l’acomiadament). Aquesta mesura va provocar que el 2003 el 66 % de les extincions contractuals fossin per aquesta via, i que dels 6,6 milions de contractes signats el 1999, el 2004 només en restessin en vigor 3,5 milions.^xiii

Aquestes reformes del 2002 suposen el pròleg i l’antecedent del gran període de reformes laborals que liquiden el sindicalisme de concertació, quan, de fet, ja no hi ha res a concertar, negociar, ni contemporalitzar. Així, entrem en la fase més obertament neoliberal del govern del PSOE (2010-2011), que es concreta en sengles reformes (Ley 35/2010, de 18 de setembre, i RDL 10/2011, de 26 d’agost)^xiv i sintetitza magistralment la declaració del ministre de Treball «más vale un trabajador temporal que un parado». Fins que, finalment, va arribar la reforma del Partit Popular, la Ley 3/2012, última gran reforma laboral perpetrada des de la intelligentsiadels grans despatxos laborals que porten les grans empreses.^xv

Aquesta reforma laboral del Partit Popular fereix greument l’àmbit de legitimació del sindicalisme de la concertació a canvi de “pau social”. En tot aquest període, evidentment, al sindicalisme de concertació de CCOO i d’UGT ni se’l veia ni se l’esperava. La reforma no deixava marge, i més enllà dels actes demostratius visualitzats en les successives vagues generals (29/09/2011, 29/03/2012, 14/11/2012), no hi ha hagut una capacitat d’articular mobilització real en el si de les empreses que generalitzés de manera permanent la contestació.^xvi

Els reptes organitzatius: de Bolonya a la ultraactivitat dels convenis

Anant més enllà de la successió de lleis i traïcions, el que és cert és que la fisonomia de la classe treballadora dels Països Catalans i de l’Estat espanyol s’ha reconfigurat qualitativament respecte de la transició: fragmentació de situacions i paraigües jurídics, però amb tendència a “igualar a la baixa” i generalització com a norma d’allò que es pretenia excepcional –i, si ens creiem els preàmbuls dels textos legals i les declaracions públiques, eradicar!–: temporalitat, rotació, salaris baixos i incertesa.

I aquest procés també ha retroalimentat l’afebliment de la correlació de forces i el reforç del poder de classe de la patronal, que ha fet un desplegament ambiciós i omnicomprensiu a curt i a mitjà termini. Tres grans línies sintetitzen les transformacions de l’escenari de la lluita de classes en l’àmbit sindical, posen de manifest la inoperància del sindicalisme pactista (que no serveix ni com a mal menor) i il·luminen els reptes estratègics a peu de carrer i de centre de treball que té el sindicalisme combatiu: la hipersegmentació de la classe treballadora segons la seva relació amb el mercat laboral, l’extensió de figures paralaborals (introducció del treball gratuït obligatori als plans d’estudi) i, el temps canvia de direcció i ara jugacontra la negociació col·lectiva (pèrdua de la pròrrogadels convenismentre es negocia). Es tractad’un front de mesures “de caràcter estratègic de classe”que prefiguren l’escenari que definitivament sega l’herba sota els peus del sindicalisme de concertació.

A mitjà i curt termini operen les mesuresd’aprofundimentprogressiu d’eixos estrictament “econòmics”d’increment directe de l’extracció de plusvàlua: rebaixa salarial directa (congelació i rebaixes salarials) i indirecta (enduriment de l’accés i reducció de la quantia de prestacions de d’atur, jubilació); extensió de la jornada laboral directa (increment de la realització d’hores extres, pressió per l’aplicació de la jornada laboral de 65 hores setmanals) i indirecta (increment de l’edat de jubilació). Són mesures que reuneixen un “caràcter mixt de disciplina” i facilitació de la “tàctica de substitució d’una generació” amb drets laborals i –el que és més important– una experiència directa i viva de conflictivitat i combativitat per contractes de la nova era: abaratiment de l’acomiadament, generalització de la temporalitat, subvenció i facilitació de la realització d’acomiadaments col·lectius, fins i tot en empreses amb beneficis.

Pèrdua dels elements de pressió i cobertura de la negociació col·lectiva

La reforma de l’Estatut dels Treballadors (1980) va imposar el trasllat de la negociació col·lectiva de les empreses (pilar de l’acció sindical d’aleshores) cap a l’àmbit del sector, on els actors es redueixen en virtut de la representació majoritària. Com tota relació de poder dinàmica, aquesta mesura –que als anys 80 va ser rebutjada tot i que es va imposar– en un moviment de pèndul es recupera a la reforma introduïda el 2013. La cobertura dels convenis col·lectius de sector (el volum de persones beneficiades pel conveni del sector) i la clàusula d’ultraactivitat (pròrroga automàtica del conveni caducat mentre es negocia el nou) han estat claus en els darrers quaranta anys per donar la raó a un model d’acció sindical que pràcticament ha deixat de banda l’agitació de base

La pèrdua de la ultraactivitat, especialment en períodes en què les lluites sindicals són pràcticament totes defensives, ha fet que el temps en les negociacions sigui un element que juga contra les plantilles –a diferència d’abans, que era l’empresa la primera interessada a treure un nou conveni. I això ha estat agreujat pel fet que, en absència de conveni de referència, es cau directament a mans del salari mínim interprofessional i els mínims establerts en l’Estatut dels Treballadors.

La pèrdua de la cobertura del conveni del sector (ja el 2006, el 94 % de les empreses de l’Estat espanyol tenien centres de treball d’entre 0-9 treballadors) i de l’anterior conveni com a pantalla protectora per negociar liquida el gruix de la capacitat de negociació i efectivitat d’unes estructures sindicals fetes a la mida d’un model de relacions laborals que ja no existeix.

Provisió gratuïta i obligatòria de mà d’obra

L’assumpció durant la dècada dels 90 del discurs de l’ocupabilitat per part de les grans centrals sindicals va suposar, com a iter lògic, la naturalització de la conversió del currículum de l’ensenyament públic en un full de competències laborals variables, de caducitat ràpida i, el que és més important, o no assimilables a les categories professionals als convenis col·lectius i taules salarials o, directament, equiparades a la baixa.^xvii

L’anomenat enganyosament «Espai Europeu d’Ensenyament Superior» va naturalitzar el que, des dels 90, havia esdevingut progressivament un exèrcit de treballadors i treballadores en règim de “beca”, convenis de pràctiques i de col·laboració amb empreses. Eren treballadors sense cap dret laboral formal reconegut, però estrictament laborals en termes d’exigència, disciplina i persecució de les “minses pràctiques parasindicals”.A la pràctica, apareixia un –un altre– subnivell sota els contractes escombraria, de formació, de foment de la formació… La desvinculació total de la formació del coneixement substantiu i l’aparició de les “competències transversals” va fer possible una flexibilitat funcional inèdita que possibilitava –almenys en el pla teòric– que un estudiant d’història pogués desenvolupar “pràctiques” en un comerç de menjar ràpid.

L’escandalosa substitució de llocs de treball per aquestes figures paralaborals va provocar informes i campanyes simbòliques (que no qüestionaven el fet de pagar per treballar o treballar gratuïtament) de CCOO. Alhora, aquesta organització assentia i donava el vistiplau a l’extensió de la nova estructuració universitària a l’ensenyament públic, que també implicava un topall de contractacions estables i, després, amb el previsible infrafinançament públic, acomiadaments col·lectius i amortització de places.

“Assetjament, enderrocament i apromament dels nínxols de sindicació clàssics”

La mort del sindicalisme de concertació neix només del fet que ja no hi ha contrapartides per oferir per part de les centrals sindicals i de l’extinció generacional del nucli sobre el qual es va fonamentar el model de representació sindical. Els petits arxipèlags cauen, un per un, sense cap replantejament de l’acció sindical, i la classe treballadora es diversifica no tan sols segons la condició estructural que té (gènere, edat, procedència) i l’estructura del mercat de treball (dobles escales salarials, temporalitat, rotació, “nomadisme” de centres de treball, pluriocupació escombraria), en què el 80 % no està afiliat a cap sindicat. Amb cada “prejubilació d’or” s’extingeixen llocs de treball de qualitat, i amb aquest l’audiència d’un model sindical sedentari, no tan sols per la durada de la relació laboral, sinó també per l’absència de cultura de mobilització laboral. O el que és pitjor: en el cas de jovent o sectors polititzats a l’esquerra antisindical, la “parcel·lació de la militància” que, tret de comptades ocasions, no estableix cap vincle pràctic entre la lluita als carrers i la disciplina fèrria del salari a la feina.

L’aprimament del treball a l’Administració pública derivada de les exigències dels deutors és una altra garrotada al principal nínxol de cobertura de convenis (un 67 % davant del 38 % en l’àmbit privat, el 2007).^xviii El gruix dels delegats sindicals –que representen poc més del 50 % de les persones assalariades a l’Estat espanyol– respon a un perfil molt clar: treballadors homes, d’entre 30 i 45 anys, amb ocupació estable dins del sector primari del mercat de treball.^xix Té poc a veure amb la radiografia del conjunt del mercat laboral. Amb una dada n’hi ha prou: la taxa de temporalitat de la població d’entre 16-24 anys, el 1987 era del 40 %, i l’any 2004 va passar a ser del 75 %.^xxL ‘any 2013, la taxa de les persones menors de 25 anys va ser del 55,1 %; el 50,6 % dels treballadors i treballadores menors de 30 anys tenien un contracte temporal.^xxi

La caiguda al buit dels mecanismes d’acció col·lectiva sindical i política és el resultat d’una recepta cuinada a foc lent, sense pressa però sense pausa. Quan fa l’embranzida, el gegant del sindicalisme majoritari “realment conegut” té els peus de fang i ja no n’hi ha ni per salvar les estructures de favor i els hàbits adquirits.

Sindicar-se o morir

Etimològicament, sindicar-se vol dir “posar en comú interessos comuns”. Històricament, sindicar-se és la posada en comú dels interessos comuns com a treballadors i treballadores per millorar la correlació de forces en la lluita per prendre el control de les nostres vides. Tanmateix, el que distingeix el sindicalisme groc i corporatiu d’un sindicalisme de classe i combatiu és el fet que la lluita laboral no és una posada en comú “en un àmbit més”. Elevar la mirada més enllà del dia a dia i de l’aparença immediata, analitzar el capitalisme com un sistema econòmic en conjunt, basat en l’explotació de l’ésser humà, en la generació de jerarquies arbitràries, en la degradació del medi ambient per obra d’una minoria regida per la regla d’acumular més capital que ahir però menys que demà, és la clau per entendre quin és el poder (i, per tant, la responsabilitat) que tenim com a classe treballadora.

L’engranatge nuclear del capitalisme –el cor de la bèstia– és l’expropiació de mitjans de vida i l’esclavatge de la capacitat humana de transformar el nostre entorn. És l’apropiació del resultat del treball social basada en el violent acaparament dels recursos generats col·lectivament i el malbaratament dels recursos naturals. Qualsevol intent de transformació radical de la societat ha d’abordar amb valentia la comprensió de les relacions que hi ha entre els recursos naturals de què disposem com a espècie –una més entre d’altres–, les necessitats que tenim com a espècie –recordant també que som una més entre d’altres–, i el mecanisme de producció i circulació de mercaderies capitalista: s’hi produeix i reprodueix l’alienació col·lectiva de la nostra capacitat creativa i de transformació dels mitjans necessaris per realitzar-la.

Això, que no és altra cosa que la contradicció capital-treball, no implica un mimetisme reduccionista que fonamenti únicament i exclusivament la transformació de base del model econòmic i social sota la condició de ser partícip directe de la producció i circulació de mercaderies, d’aquesta roda de valorització directa del capital. La paradoxa de la contradicció capital-treball rau precisament en el fet que l’acció sindical (dins d’una perspectiva de conjunt, anticapitalista) als centres de treball és condició “necessària”, però no “autosuficient”, en tant que mai no es desenvoluparà amb caràcter transformador si aquelles esferes de la vida de la classe treballadora que no es relacionen directament amb la producció –sí aquelles més enllà de la jornada laboral o del lligam directe a un salari– no impregnen significativament la lluita sindical, alhora que qualsevol temptativa de transformació radical de la societat no pot eludir atacar al cor de la bèstia si no vol ser un brindis al sol.

La contradicció capital-treball constitueix un conflicte latent i dinàmic, però l’explosió del conflicte només serà “constituent” d’un món nou si assalta la producció. No hi ha emancipació de la humanitat possible sense l’abolició del treball assalariat i les jerarquies socials que l’organització de la valorització del capital ens imposa, entre qui produeix i reprodueix la vida, classificant-nos entre productius, improductius i superflus,

Reformulant les pràctiques sindicals: de la concertació i la responsabilitat al combat cos a cos

Xarxa SeaSol (Xarxa de Solidaritat de Seattle)

Bona part de la clau de l’èxit per ensorrar i superar el sindicalisme derrotista, desmobilitzador, ideològicament i materialment cooptat, és aprendre d’aquest per exemple negatiu, i recuperar –actualitzant als nostres contextos reals, no els dels anys 70– les millors pràctiques de gairebé tres segles d’experiència de moviment obrer internacional.

Quins són els trets pràctics i quotidians del “sindicalisme dels sans-culottes”? Per contrast amb les pràctiques sindicals més esteses i conegudes, intentem sintetitzar, en clau de propòsit, allò que considerem que marca la diferència.

El sindicalisme de la concertació centra el seu marc d’actuació en els límits d’un acord de pacificació social entre classes segons un determinat estat de correlació de forces. Per tant, és defensiu per definició, i el seu màxim compromís (el llindar de l’acord entre classes) és l’estabilitat (per tal de garantir l’acumulació de capital). El sindicalisme de classe no té altre compromís que el de l’abolició del treball assalariat, una batalla històrica que requereix acumulació de forces, experiència i enfortir la seva posició de classe, no el seu aparell o les seves sigles, ni cap altre interès aliè. La lluita per les millores laborals no és la mateixa des d’un prisma de classe que des d’un prisma corporatiu o pactista. En el primer cas, el valor de la lluita es mesura per la capacitat que té d’aglutinació i de reducció de la divisió i increment sostingut de la combativitat; en el segon, per mantenir contents els sectors estratègics i conservar el monopoli de la interlocució com una finalitat en si mateixa.

El sindicalisme pactista, essencialment, delega, en front de l’apoderament col·lectiu de les assemblees de treballadors i treballadores, l’organització i la mobilització des de la base. A CCOO i a UGT hi abunden les pràctiques “delegatives” sense control democràtic i substitutives de les plantilles en processos de negociació altament especialitzats, quan no directament descarten l’acció col·lectiva en favor del recurs jurídic. Qualsevol eina al nostre abast s’ha d’utilitzar, i la normativa legal n’és una que no s’ha de renunciar ni s’ha de menysprear. Però desmobilitzar i judicialitzar el conflicte laboral és una altra fórmula de delegació altament especialitzada, que difereix en el temps el conflicte i que, a la pràctica, elimina el control sobre el procés i implica confiar les regnes del nostres destins a tercers. El sindicalisme combatiu no es pot permetre restringir el joc al tauler de la normativa laboral, cada cop més prima i proempresa, després de quaranta anys de desregulació a la baixa.

El sindicalisme de concertació mobilitza poc i, quan ho fa, és mecànic i profundament previsible. CCOO i UGT, el sindicalisme pactista, desenvolupa una coreografia clàssica: mobilitzacions puntuals, sense continuïtat ni pla de lluita. Tot i que toca els instruments clàssics (assemblea, comitè, concentració, recollida de signatures, manifestació, etc.), el problema és la melodia que entona. Tan bon punt s’estableix “canal de negociació” es produeix la desmobilització. És un sindicalisme defensiu, negocia a la baixa i no qüestiona la qualitat, sinó la quantitat. Davant d’una proposta d’acomiadament col·lectiu, quant la podem reduir? Davant d’un pla de retallades, es pregunta quant podem rebaixar la retallada. Aquest plantejament permet vendre sota l’aparença de victòria la història d’una derrota anunciada: ni tan sols qüestionar la realització d’un acomiadament col·lectiu, d’una retallada. Així es cultiva la cultura de la derrota. Les pràctiques sindicals combatives saben que la mobilització –de diversa intensitat i dins d’un pla de lluita– és l’estat natural d’una guerra que és dinàmica, en què terreny cedit és terreny perdut que enforteix la contrapart i, per tant, no s’ha de retrocedir ni un pam. L’experiència demostra que cedir davant les retallades com a contenció d’un escenari més advers només empitjora l’escenari de negociació del futur, quan sempre –indefectiblement– es planteja una segona ronda de retallades o d’acomiadaments. La relació de poder de classe és de suma zero.

Per tant, el poder de negociació per al sindicalisme pactista no rau en la mobilització de la plantilla, de la secció sindical, de l’afiliació, sinó en ser part constitutiva d’un gran Pacte Social i un desmilloradíssim marc legal. Ni es creu ni espera absolutament res de l’acció col·lectiva com a mecanisme de pressió. Per això no sol promoure mecanismes de sosteniment autònom i independent de les lluites, com ara les caixes de resistència. Guanya les batalles –però cada cop menys– als jutjats. Aquestes victòries –que ho són– potser apoderen moralment, però no organitzativament i, alhora, enforteixen l’imaginari que només es pot reclamar fins on la llei ens empara, i no fins on dicta la justícia social –que cada cop coincideix menys amb el que la llei reconeix.

En aquest sindicalisme també trobem un profund corporativisme a tots els nivells: de sigles (tot i que el derbi de la transició entre UGT i CCOO es pot donar per tancat un cop Antonio Gutiérrez, exsecretari general de CCOO, va convertir-se en un flamant diputat del PSOE), especialment si es tracta de fer un front comú UGT-CCOO contra l’aparició de qualsevol alternativa sindical a peu de centre o de sector, una dinàmica afavorida per una llei de representació sindical que fomenta la competència entre sigles per guanyar delegats i representació (i recursos), a què, malauradament, tampoc no ha escapat, de vegades, la mateixa esquerra sindical. A més, s’alimenta el corporativisme d’empresa i/o sector, cultivant la desvinculació i la qualitat d’aliè respecte altres sectors, acceptant les divisions arbitràries legals, d’organització de la producció, etc. I és un sindicalisme profundament corporatiu en el sentit “laboral”: no estableix cap lligam concret i pràctic entre la lluita laboral i els moviments socials o actors que no estiguin directament lligats al centre de treball, cap al qual, si s’hi dirigeixen in extremis, ho fan per reclamar o exigir solidaritat des d’una perspectiva estrictament utilitària, unilateral i sense establir lligams ni a escala reivindicativa.

Pel que fa al sedentarisme, el sindicalisme majoritari a què estem acostumades enfoca l’acció sindical cap als processos electorals que requereixen, per força, una trajectòria mínima dins l’empresa –o una durada al centre de treball que ho possibiliti. Per tant, és una acció sindical privativa de sectors cada cop menys presents al mercat laboral. La majoria de la història del moviment obrer s’ha bastit precisament en contextos altament precaris, en què l’estabilitat és una excepció i no una qualitat intrínseca de la lluita laboral.

Més enllà d’aquestes línies i exemples, la moralitat de la qüestió és que, de la mateixa manera que hi ha “vida intel·ligent” més enllà del feminisme reformista i de la igualtat d’oportunitats, la lluita sindical té molt d’espai per recórrer: sovint comptant que els representants de CCOO i d’UGT –com més elevats a l’escala de representació i més anys d’alliberats a temps complet, pitjor– força vegades no tan sols no seran aliats, sinó que poden ser un obstacle per batre a peu d’assemblea i a cop de cintura i agilitat, per esquivar maniobres burocràtiques de diversos tipus.

La ingenuïtat es paga cara (també el sectarisme i la renúncia avançada a suports eventuals, cosa que tampoc no és sobrer de recordar). Recuperar la vessant social –el que sovint s’anomena «acció social»– és la clau de volta sobre la qual han pivotat diverses iniciatives de reconstrucció de la solidaritat i la combativitat de classe en un sentit ampli. Ho il·lustra la Xarxa Solidària SeaSol en un document popularitzat en les assemblees de les places durant el 15M a diversos indrets de l’Estat espanyol, la recuperació de tàctiques de la “guerrilla de la comunicació” o el vell i efectiu esport de comunicar-se amb claredat amb volants informatius ben fets, dirigits a tot el públic potencialment interessat o afectat i no tan sols a la comunitat de fidels.

Queden molts temes al tinter, però no són menys dignes d’interès. L’hegemonia ideològica als centres de treball és la cultura de la por, el derrotisme i les sortides individuals, que produeixen fenòmens paranormals, però no per això poc freqüents.

Per exemple, quan promovem assemblea i en aquesta s’aprova l’ERO (la pedagogia al voltant de per què com a sindicat no podem signar un suïcidi col·lectiu malgrat ser aprovat per majoria no és senzilla); o com bloquejar les dinàmiques espontànies de mobbing entre companys cap a les treballadores que es mouen; o com cavalcar entre el congost del derrotisme i les dreceres avantguardistes (que també n’hi ha); la importància de la forma com s’exerceix la democràcia de base –directa o el referèndum íntim, personal, aïllat; com relacionar-se amb els delegats sindicals corruptes i col·laboracionistes; o com superem la síndrome d’Estocolm del mite dele bon ouvrièr i apliquem el principi de llibertat i responsabilitat, o les llums i les ombres del cooperativisme, que també en tenen, com molt bé saben les treballades del lleure.

Sí que es pot: els brots verds de l’acció sindical

En els darrers mesos, fins i tot al si de les centrals sindicals majoritàries, apareixen exemples de lluites laborals que guanyen victòries abans d’arribar als jutjats (poques, però n’hi ha), que trenquen l’aïllament dels centres de treball i del corporativisme. Són mobilitzacions que recuperen la solidaritat i treballen la unitat entre les lluites, aixequen caixes de resistència i obliguen a recordar com es van conquerir els drets que ara es perden, no només per al jovent, sinó per al conjunt de la classe treballadora. El que tenen en comú aquestes lluites són: l’aposta per la mobilització col·lectiva de base, el foment d’assemblees de treballadors, i la comunicació i la cerca de solidaritat social més enllà de la plantilla, a més de la voluntat d’unitat de les lluites per sobre de les sigles sindicals.

Esquerdes al sindicalisme de concertació: Coca-Cola i Panrico-Sta. Perpètua contra retallades salarials i EROS il·lustren dues plantilles en què CCOO és majoritària i les assemblees de base dels centres desborden la direcció sindical sostenint un cicle de vagues i mobilització desconegut des de la Transició. Es tracta de centres de treball grans, amb una alta afiliació sindical i una plantilla amb antiguitat i amb trajectòria de mobilització prèvia, que ha aconseguit aixecar simpaties en tota l’esquerra anticapitalista i estendre la solidaritat cap al conflicte amb el boicot al consum dels productes. És important destacar la forta visibilitat que han assolit les dones d’aquestes plantilles en el conflicte com a portaveus i a les mobilitzacions unitàries del 8 de Març. Tot i això, no es pot obviar que la victòria de Coca-Cola és parcial i que l’ha dirimida l’Audiència Nacional, ni tampoc el paper que ha jugat la burocràcia de CCOO en tots dos conflictes.

Serveis públics, la unió de la vessant laboral i social: TV3, TMB, ensenyament, sanitat, etc.

Tot i tenir en comú amb els grans centres de treball del sector privat una gran afiliació i bons convenis, la política de retallades i de creació de nous mercats a la iniciativa privada sobre el desballestament de serveis essencials ha afavorit la fragmentació de les plantilles i la proliferació de contractes. Les mobilitzacions de la plataforma Stop Pujades, juntament amb la denúncia de la corrupció i el malbaratament de diners a TMB; els rècords d’audiència del Canal 9, pres per la plantilla abans del fulminant tancament, i el seguiment massiu de la vaga docent de les Illes Balears –per posar algun exemple– deixen entreveure el potencial de l’aliança entre les plantilles i les persones usuàries dels serveis públics, i el valor estratègic de generar complicitats més enllà de les reivindicacions sectorials dins l’empresa, especialment en el sector públic.

Noves tecnologies i dany a la imatge de marca: Hewlett Packard i FNAC

La importància que les grans multinacionals donen a la imatge de marca ha estat cabdal per a la combinació de l’aturada de la producció, juntament amb l’ús de noves tecnologies i l’acció descentralitzada a les xarxes socials, una de les eines de pressió característiques de la Coordinadora d’Informàtica de CGT. Tot i que al sector predomina una cultura corporativa individualista i profundament antisindical –al més pur estil Wallmart–, tot i tractar-se d’un sector amb condicions laborals molt fragmentades, les vagues d’Atos, Capgemini i Hewlett Packard dels darrers anys demostren –amb victòries parcials i sostenint la conflictivitat– que «sí que es pot», també amb les gegants multinacionals informàtiques. Aquesta mateixa tàctica també ha estat emprada a la vaga de la plantilla de la FNAC, que, aprofitant la diada de Sant Jordi, va aconseguir la complicitat d’escriptors i escriptores per deixar deserts els estands de signatures davant la pressió a les xarxes i la divulgació que la FNAC pretenia contractar trenta persones per boicotejar la jornada de vaga (pràctica obertament il·legal).

Petites i mitjanes empreses: la decisió i la força del suport mutu

El gruix dels treballadors i les treballadores de l’Estat espanyol –i dels Països Catalans– desenvolupa la seva feina en petites i mitjanes empreses, on la proximitat i les relacions “paternals/maternals” inhibeixen encara més d’obrir el conflicte davant la realització obligatòria d’hores extres, els impagaments de salaris o, simplement, l’incompliment del conveni. L’organització dels treballadors i les treballadores del lleure a Catalunya (COS-Lleure) ha estat darrere la conversió de contractes temporals en indefinits a la multinacional Escolarest (vaga indefinida en un centre de Barcelona), o la readmissió d’un treballador de menjador acomiadat al Grup Teno. Tots dos exemples van ser una combinació reeixida de suport de treballadores d’altres centres i empreses i el factor sorpresa de les convocatòries de vaga i l’acció legal. Als centres de treball petits, la solidaritat entre empreses del sector esdevé clau per guanyar capacitat de pressió davant l’empresa. L’experiència demostra que l’organització i l’extensió dels conflictes més enllà del centre de treball produeix fruits. És el cas de les treballadores de CosmoCaixa, que, davant la no renovació de contractes, van convocar una vaga i van conservar els llocs de treball; també de la cadena de menjar japonès UDON, en què l’empresa ha rebut diverses sentències d’acomiadaments nuls per repressió sindical; o la vaga de les treballadores del RACC (CNT); etc.

Els reptes polítics

L’agenda de reformes contra la classe treballadora en el seu conjunt i diversitat ja té diverses fites: l’anunci d’una nova reforma laboral, l’aprovació de la reforma de l’avortament, la restricció en l’accés a la sanitat o l’ensenyament, l’empobriment generalitzat de la població… Més enllà de reaccionar davant la propera trinxera amb mobilitzacions puntuals i sectorials, fer front a tot aquest atac de classe passa per replantejar una estratègia sindical a mitjà termini que passi per l’agrupament de forces i increment de la combativitat de forma sostinguda contra la patronal catalana, espanyola i els seus valedors als òrgans de govern. Sense ser exhaustives, tot seguit esmentem alguns dels elements que –despresos de les pàgines anteriors– poden ser els puntals en aquesta tasca, o, com a mínim, objecte de debat.

Disputar l’hegemonia al sindicalisme de concertació

Els pilars que van bastir el palau de la Transició s’enfonsen i les esquerdes que generen indueixen a canvis d’estratègia de l’esquerra política i sindical a diversos nivells. Davant el descrèdit del bipartidisme, apareixen diverses temptatives d’assalt institucional a escala municipal, autonòmica, estatal i europea. Davant l’agudització de la qüestió nacional, l’esquerra d’àmbit estatal s’ha vist obligada a fer anàlisis més complexes sobre la qüestió nacional i el profund lligam que té amb la qüestió de classe, no tan sols en la vessant burgesa recolzant, a més del dret a l’autodeterminació, fins i tot la independència. És a dir, el canvi de conjuntura ha produït nous posicionaments i plantejaments estratègics. Podem dir el mateix en matèria sindical?

Segurament, les pàgines precedents contenen generalitzacions que semblaran injustes, agosarades, ultraesquerranes o, fins i tot, sectàries, a sindicalistes emparats per les sigles de CCOO i d’UGT, que han estat dècades fent un sindicalisme decent en el seu àmbit i que poden compartir part del nostre relat. Hem de tenir en compte dues qüestions. La primera és que la degeneració burocràtica d’unes sigles també té a veure amb les seves bases. La segona és que, tot i l’etiqueta general de «sindicalisme de concertació», aquestes pàgines se centren en les “pràctiques”. I, malauradament, algunes també han estat (i són) presents a l’esquerra sindical. Negar-ho seria fer trampes al solitari.

El pes històric –i l’enorme bagatge moral, sindical i polític– que envolta les sigles de CCOO mai no pot subordinar la construcció d’un front sindical al servei del conjunt de la classe treballadora. Des d’una perspectiva de solidaritat de classe, mai no hem de negar el suport a companys i companyes en les seves lluites –si són justes– pel fet de portar un carnet d’afiliació o un altre. Però, fins a quin punt és avui dia sostenible l’evocació d’un esperit de bases combatives de CCOO? On són les bases que havien de desbordar –des de fa dècades– els buròcrates de CCOO?

Durant quaranta anys el gruix de l’esquerra anticapitalista ha defensat a ultrança una acció sindical que es resistia a donar per perdudes les sigles de CCOO, intentant desenvolupar una feina àrdua des de la base per intentar agrupar el descontentament i promoure el desbordament de les “burocràcies sindicals”, en pro d’unes bases a les quals es presumeix un caràcter més combatiu i a l’esquerra de les direccions del sindicat. Han estat producte d’aquestes batalles l’aparició de successius “sectors crítics”, de successives expulsions i sortides sota un nom propi recuperant l’ànima de les comissions de base originals.

Altres estratègies van consistir en l’agrupació sota sigles amb àmplia implantació territorial i multisectorial, en l’empresa pública i privada; o bé l’aparició de fórmules sindicals no ortodoxes obertes a persones no afiliades i molt més flexibles allà on els mecanismes d’organització clàssics no arrelaven. O el manteniment i desenvolupament d’estructures sindicals petites, organitzades sota la premissa de bastir pràctiques i exemples honestos i combatius, de crear lligams i trencar amb el corporativisme de les sigles als centres de treball, o arribar allà on el “gran sindicalisme” no hi era ni se l’esperava. O, senzillament, una combinació de totes aquestes estratègies.

El gran repte de l’esquerra sindical en conjunt és la generació de marcs de classe de mútua confiança i d’unitat d’acció estables, de coordinació concreta de lluites, amb capacitat per desplegar un full de ruta estratègic propi capaç de convocar amb solvència grans mobilitzacions i prendre el pols al govern i a la patronal. Petits llampecs del potencial d’aquest front sindical des de la base són l’organització de les Marxes Negres de la mineria asturiana i les convocatòries alternatives del Primer de Maig, o les manifestacions de les vagues generals. Arran de l’esclat del 15M, aquestes convocatòries van créixer posant en dubte si realment són alternatives o si –almenys en el cas de Barcelona ciutat–, comencen a ser senzillament la manifestació del Primer de Maig o de la Vaga general.

Estendre l’autoorganització sindical social

Bruce Lee

Socialitzar el coneixement i l’experiència organitzativa, sindical i d’autodefensa als llocs on s’han perdut o hi són és cabdal. Desenvolupar estructures i mecanismes de participació, estratègies d’acció sindical que –sense, ni de molt, menysprear l’accés a informació i capacitat d’influència que reporta– vagin més enllà de les eleccions sindicals i creïn una cultura d’activisme sindical no tan lligada a “un lloc de treball” o “un centre de treball” per poder incorporar el gruix dels treballadors i les treballadores que entren i surten del mercat de treball, amb diverses feines i alta rotació. Combinar els hàbits de l’acció sindical sedentària amb la itinerant d’una manera veraç i no tan sols simbòlica.

La quixotització de les lluites laborals i la sanxoficació dels moviments polítics i sindical

Realment, ¿ens podem permetre el luxe de radicalitzar la mobilització social sense que tingui cap reflex específic als centres de treball? ¿Ens podem permetre de radicalitzar les lluites als centres de treball sense encomanar la mobilització de les problemàtiques socials que envolten els treballadors i les treballadores de l’empresa fora de la jornada laboral?

L’última gran mobilització sindical ofensiva i guanyada de les darreres dècades va ser la vaga pels dos dies de descans a Transports Metropolitans de Barcelona (2008): organitzada des del Comitè de Descansos, amb assemblees de base i lligams progressius amb les lluites estudiantils contra la reforma universitària, les plataformes d’usuàries i la socialització de la informació del conflicte. Des d’un punt de vista de classe, l’experiència dels dos dies va ser un èxit clamorós, sense el qual no s’entendrien les mobilitzacions contra les pujades del preu del transport.

La transformació de l’estructura productiva, la reorganització de centres de treball i la dissolució del lligam barri-empresa impossibiliten dissenyar models de lluita amb èxit concentrats únicament i exclusivament als llocs de treball, com sí que era possible de fer als anys 60 i 70. Entendre que la classe treballadora no es socialitza al treball, sinó als espais de consum i d’oci, fa imprescindible entendre que, mentre desenvolupem els nostres mitjans de comunicació de masses, no podem plantejar lluites ignorant aquesta realitat, ni exigint suports i solidaritats unilaterals i passius. Tenir en compte aquesta realitat té una vessant d’involucrar i d’involucrar-s’hi trencant els compartiments estancs.^xxii

En aquest sentit, la creació de la Coordinadora Laboral i de Suport Mutu 15M a Barcelona, arran del 15M, va demostrar que sí que era possible treballar braç a braç a escala sindical i territorial (assemblees de barri, comissions laborals i contra la crisi de diversa procedència), tota l’esquerra sindical, sobre uns mínims gens menyspreables, sota la premissa de la transparència i el control democràtic assembleari, i l’extensió del suport a les lluites més enllà de la coreografia clàssica.^xxiii

Construir i reconstruir la cultura de classe

Bruce Lee

Cap acció transformadora –sigui en l’àmbit laboral, el polític o el social– pot bastir-se en una divisió estructural entre “dirigents” i “tutelats”, sigui quin sigui el signe de la tutela. És evident que, en cada lluita, hi conviuen diversos nivells de compromís, d’experiència i de consciència. També és cert que l’experiència pràctica transforma la consciència de les persones. Desenvolupar una pedagogia sobre el valor de la independència política de la classe treballadora, de la solidaritat i el suport mutus, dels principis i formes de fer de classe en el dia a dia, són pilars de l’hegemonia de la combativitat. El paternalisme, els atenuants o el tancament corporatiu davant de pràctiques corruptes, maniobres burocràtiques contra les bases i la criminalització mútua davant dels aparells repressius de l’Estat dinamiten l’apoderament de l’experiència, la confiança mútua i la unitat d’acció.

Es construeix cultura de classe practicant la corresponsabilitat en les lluites, reconeixent l’esforç, el sacrifici, el voluntarisme o la valentia dels companys i companyes, però també amb la crítica constructiva de les errades (sempre des del suport i la camaraderia obligada entre companys i companyes de lluita) i l’aprenentatge col·lectiu dels encerts i dels errors, la resolució honesta de les divergències polítiques i la realització pràctica de la unitat allà on es coincideix, perquè la pràctica –mai no és sobrer repetir-ho– construeix la consciència. Quan es perd la lluita que ha sostingut la vaga més llarga des de la Transició (Panrico), el conjunt de la classe treballadora ha perdut la lluita. Quan es trenquen de manera unilateral acords legítimament presos, no tan sols mor un acord, sinó que es debilita la possibilitat de colpejar plegades l’endemà. Quan un grup de treballadores es mobilitza i la resta –potser d’un sindicat combatiu– s’hi giren d’esquena, hem dilapidat una oportunitat de bastir quelcom nou.

La vigència de les lluites sobre l’espai on el capitalisme es produeix i reprodueix és inqüestionable. Entendre d’on venim per saber on som és imprescindible. Bastir un front de classe al cor de la bèstia, urgent.

Versió revisada 7/04/2015