Els 700 lobbies financers que manen a Brussel·les

Els poderosos d’Europa

De les 1.700 esmenes a la directiva de la Comissió Europea sobre els “hedge funds”, 900 han estat directament redactades pels lobbies. L’eurodiputat Sven Giegold declarar haver rebut de les organitzacions del sector 142 peticions de reunió en el lapse de dos anys. Amb l’objectiu d’influir en les lleis continentals, en els bancs i en altres institucions, gasten al voltant de 123 milions d’euros, 30 vegades més que les organitzacions no governamentals. Així és com es prenen les decisions a Brussel·les.

4.500 milions d’euros és la xifra invertida per salvar els bancs europeus entre 2008 i 2011, segons el Comissari Europeu per al Mercat Intern i Serveis Financers Michel Barnier. Una enorme quantitat de diners dels contribuents. Sense comptar els 41.000 milions que va prestar, entre juliol de 2012 i desembre de 2013, el mecanisme europeu per a l’estabilitat per rescatar bancs espanyols com Bankia, convulsionat per la crisi de confiança que va colpejar a aquell país. De manera que, parlamentaris i governs han promès establir reglamentacions més severes per al sector financer, després de rescatar-lo literalment recorrent massivament als diners dels contribuents. Transcorreguts sis anys, el balanç de tot el que va fer és però parcial. Als EUA, el 21 de juliol de 2010 es va aprovar la Dodd-Frank Act, l’aplicació es va trobar amb nombrosos problemes al Congrés i en la justícia. A Europa es troba encara en procés el tràmit que conduirà a la formació d’una unió bancària amb poders de supervisió i de control de les principals institucions de crèdit i d’un mecanisme únic per a la solució de les crisis bancàries.

Però per què és tan difícil intervenir en el sector dels bancs i de les finances? Segons el que sorgeix de l’informe de The Fire Power of the Financial Lobbies, del Corporate Europe Observatory de Brussel·les, resulta permanent la interrelació entre política i lobby, especialment financer, que opera en tots els nivells del procés polític europeu. El primer nivell és el de la Comissió Europea, responsable de l’inici de les iniciatives legislatives i de les esmenes a les normes vigents. La Comissió interactua especialment amb els lobbies de dues maneres: a través de consultes directes ia través de grups oficials de consulta, anomenats “grups d’experts”. I si les consultes tenen el propòsit de “recollir respostes dels ciutadans, les organitzacions i les autoritats públiques”, la Comissió forma grups d’experts i els encarrega propostes sobre el treball del braç executiu de la UE. En el sector financer, les consultes analitzen diversos aspectes -des de la unió bancària a les demandes de capital dels bancs passant per les inversions alternatives, les reglamentacions dels derivats i la taxa Tobin .

A les 17 principals consultes realitzades van participar 906 organitzacions, el 55% de les quals procedien de la indústria financera, el 12 % d’altres indústries i un 13% de sindicats, associacions de consumidors i organitzacions no governamentals (l’anomenada societat civil). Òbviament els que més han participat en aquestes trobades són els representants de la indústria financera, en primer lloc la Federació Bancària Europea (és a dir l’associació dels bancs europeus present en 15 consultes), la Investment Management Association (representant de la indústria dels bancs anglesos d’inversió, també present en 15 consultes), la Federació Bancària Francesa (present en 12 reunions de les 17 més importants, l’European Savings Banks Group (present en 14 reunions en representació de 26 bancs comercials de 26 països diferents) i la International Swaps and Derivatives Association (13 vegades present en representació de 820 membres de 57 països diferents que utilitzen derivats “over-the-counter”, és a dir, no tinguts en compte en els balanços).

El segon pas del procés polític logístic a la Unió Europea es produeix en el Parlament, que cada vegada té major influència en el procés legislatiu comunitari. Aquí l’activitat dels lobbies augmenta cada vegada més. Només el grup dels conservadors anglesos, compost de 25 membres, ha mantingut 74 reunions a la primera meitat de l’any en curs amb lobbies o representants de la indústria financera com ara JP Morgan (7 reunions), Citygroup (4 reunions) i Goldman i Sachs (3 reunions). Amb una mitjana de 12 reunions mensuals, és a dir, una cada tres dies. El parlamentari europeu Sven Giegold, dels verds alemanys, va declarar haver rebut en un lapse de dos anys 142 demandes de reunions per part d’organitzacions de la indústria financera i d’altres lobbies.

Més enllà de les reunions individuals amb els parlamentaris , l’activitat dels lobbies a Brussel·les es desenvolupa a través d’intergrups, informals o no, és a dir grups de treball dins del Parlament organitzats per coalicions de parlamentaris europeus procedents de diferents partits. Un d’aquests, l’European Parliamentary Financial Services Fòrum, creat per “promoure el diàleg entre el Parlament Europeu i la indústria del sector financer”, desenvolupa diverses activitats, entre les quals hi ha convidar als parlamentaris europeus a seminaris educatius sobre el comerç de derivats. El Fòrum està finançat principalment pels seus membres: 52 organitzacions de la indústria financera, entre els quals hi JP Morgan, Goldman Sachs International, l’European Banking Federation, Deustche Bank i el Citigroup. No tots els grups es presten, però, a esmentar qui hi participa: és el cas del Kangaroo Group que sol organitzar reunions -també socials- per connectar els lobbies de la indústria financera amb els parlamentaris europeus.

Però és en l’activitat parlamentària on es troba el veritable camp d’acció dels lobbies de Brussel·les. Segons els registres del Parlament Europeu hi ha 208 organitzacions de la indústria i de la societat civil que exerceixen pressió sobre el tema dels mercats financers. Però aquests registres tenen poca transparència, sobretot pel fet que el registre per part dels lobbies individuals és voluntari i no es troba certificat per cap institució europea. De manera que existeixen almenys unes 450 organitzacions de lobbies no registrades. Per exemple només en la consulta sobre el tema de la reforma financera en les comissions econòmiques del Parlament van participar almenys 259 organitzacions. Un cop més els que predominen en aquestes reunions són les grans associacions internacionals i nacionals que representen la indústria financera. Entre les primeres 20 participants es poden trobar només un sindicat (el Nordic Financial Union) i una organització no governamental (Finance Watch) .

En conclusió el Grup Parlamentari dels Verds ha calculat que de les 1.700 esmenes introduïdes en una directiva de la Comissió referida als “hedge funds” I als fons “private equity” 900 van ser redactades directament pels lobbies de la indústria financera. Existeix a més un altre canal d’acció per al lobby europeu, que és el relacionat amb la instrumentació o ex-post de la qual en l’àmbit financer desenvolupen institucions europees com el Banc central, el Mecanisme d’Estabilitat i les agències supervisores. Totes elles han format des de fa temps una sèrie de grups consultius, també anomenats “grups de contacte” amb representants de les agències financeres i de les seves associacions de lobbies. En els grups de contacte no només es discuteixen qüestions tècniques sinó també sobre temes altament polítics, com l’impost a les transaccions financeres. Sense tenir en compte que amb el Banc Central Europeu que tindrà un paper cada vegada més important en la supervisió del sistema bancari, els grups de contacte tindran una major influència en decisions que repercutiran en tota la zona euro.

De manera que, tenint en compte tots les organitzacions que han participat en els diversos estadis de negociació, aprovació i nstrumentació de les normes financeres en l’àmbit europeu (Comissió, Parlament, Banc Central i agències) són almenys 700 les que poden ser identificades com lobbies de la indústria financera, mentre que les vinculades a organitzacions no governamentals, sindicats i organitzacions de consumidors són només unes 150. Una relació absolutament desproporcionada, que no millora si es considera l’efectiva participació individual dels organismes europeus en les reunions. Des de la crisi fins avui, els representants de la indústria financera han participat en unes 1.900 reunions sobre la reforma. Molt més que en qualsevol altra. De manera que és evident que la societat civil segueix infrarepresentada en el procés decisori europeu: en les reunions analitzades per Corporate Europe, només 9 van ser amb sindicats, 512 amb la indústria financera. I això sense tenir en compte les reunions del Consell Europeu, l’organisme més alt de la Unió integrat pels caps d’Estat de cadascun dels estats membres, que no difon informació pública sobre les activitats dels lobbies efectuades en el seu si. Els que dominen són els representants procedents d’Anglaterra, mentre que entre els europeus els més representats per les associacions de lobby són els alemanys, més que els francesos i els italians, superats aquests últims per les associacions procedents dels EUA.

La indústria financera europea deu comptar amb uns 1.700 lobbistes. La major part d’ells dedicats a temps complet a la tasca de seguir -i òbviament tractar d’influenciar- les decisions i els processos legislatius de les institucions de la Unió. S’evidencia la importància d’aquesta quantitat quan es compara amb la quantitat d’empleats de la Comissió Europea que s’ocupa dels serveis financers: la relació entre lobbistes i “empleats civils” és de 4 a 1.

Segons Corporate Europe la suma de les despeses de l’activitat dels lobbies està al voltant 123 milions d’euros anuals (almenys uns 26 a aspectes no registrats al Official Transparency Register de la Unió Europea, però aquest tema és difícil obtenir informació). L’estimació es refereix només a les retribucions netes, sense tenir en compte despeses accessoris com els trasllats, l’organització d’esdeveniments, els impostos (sent aquests últims especialment alts a causa de les elevades alíquotes corresponents a les altes remuneracions d’aquests professionals). Molt menor és la suma que inclou els costos de manteniment dels qui treballen -sempre en l’àmbit dels serveis financers- per diverses organitzacions no governamentals: 4 milions d’euros.

La relació entre les dues xifres és de 30 a 1, que per descomptat respon a la major capacitat d’influir i participar dels grups d’experts. Per exemple més del 70% dels experts consultats ja tenien relació amb la indústria financera el 2008, només el 8% amb organitzacions no governamentals i el 0,5% vinculat a sindicats. També en les agències de supervisió aquestes relacions es troben totalment distorsionades a favor de les finances. Al Stakeholder Group d’aquestes agències el 74% dels membres vénen de la indústria financera davant d’un 0,4% d’organitzacions no governamentals .

En conseqüència, les 20 organitzacions més actives al principal lloc relacionat amb les decisions financeres de la UE són òbviament les societats financeres. I si ampliem la classificació als 50 majors actors només trobem dos sindicats i una organització de consumidors. A més, si el pes d’un lobby es manifesta segons la seva presència en els òrgans i en els processos de decisió de la Unió Europea, és inevitable que les societats bancàries i les asseguradores tinguin una influència més gran que les organitzacions d’un altre tipus. Com hem vist aquestes compten amb les seves pròpies i veritables xarxes de pressió basades en la seva presència en comissions, assemblees i tot el que enforteix ulteriorment la seva posició, ja que determina per si gràcies a la liquiditat de què disposen i a la pròpia activitat .

Però de la seva representació en federacions d’alt nivell i en les institucions és una pràctica consolidada fer lobby de forma indirecta, recorrent a empreses consultores que exerceixen professionalment el paper d’intermediàries. En el gràfic n°6, es troben representades les 5 societats de lobbying que més facturen i els seus clients que operen en el sector financer. Els pagaments que es realitzen en l’àmbit de la consultoria per al lobby s’han de declarar en el “transparency register” de la UE. D’allí sorgeix que les cinc empreses més actives són Fleishman-Hillard (que gasta gairebé 5 milions d’euros dels seus representats) Afore Consulting (més de 2 milions), Kreab Gavin Anderson (1,6 milions), Hume Brophy (1,6) i Braunschweig (1,4). Noms poc coneguts però que compten molt a Europa. Els seus clients són de la talla de Goldman Sachs, Jp Morgan, Mastercard, Moody ‘s. Les seves activitats es troben sòlidament vinculades a la comunicació i al màrqueting.

En síntesi el món del lobby europeu és complex i fins ara poc conegut, especialment aquí. Els instruments a disposició de les institucions són múltiples. Si prenem, per exemple, el Deutsche Bank, el principal grup bancari alemany, és fàcil advertir l’existència de diversos canals influents. El de la societat de PR, com Afore Consulting (però en general treballen amb més d’una empresa, Goldman Sachs treballa amb Afore Consulting i també amb Kreab Gavin Anderson). Però també les federacions sindicals nacionals s’entesten a defensar els interessos del Deutsche Bank, en aquest cas la Federació bancària alemanya. També pot comptar el Deutsche Bank amb les diferents societats industrials a les quals pertany.

És difícil resistir tant poder de foc .

Article de Nicolo Cavalli publicat a Pagina 99 amb col·laboració de Federico Gennari Santori. Gràfics d’Amanda Butera. Més: http://www.pagina99.it/news/home/5136/Settecento-lobby-finanziarie-a-Bruxelles-.html#sthash.N0XIw5MW.KXUwpX59.dpuf . Traducció Espai Fàbrica