Els ‘altres’ kurds que combaten l’Estat Islàmic

“Rojbas!” “Bon dia” món,  un món que ha esperat al fet que els kurds yazidis a Sinjar (Sengal) fossin víctimes de la 73ena massacre de la seva història per obrir els ulls a la realitat genocida del grup anomenat Estat Islàmic (ISIS o IS)!

L’Estat Islàmic ha estat cometent massacres a Síria durant gairebé dos anys, sense cap indignació o acció global. De fet, fins i tot va ser recolzat per diversos governs en l’intent entusiasta per enderrocar Bashar al-Assad sense importar a quin preu.

Després d’un atac brutal a Sinjar, a l’agost, en la qual milers de yazidis kurds van ser assassinats, centenars de dones violades, segrestades i venudes com a esclaves sexuals, i desenes de milers assetjats a les muntanyes de Sinjar, sense menjar ni aigua, els governs occidentals ara subministraran armes a les forces peixmerga del Govern Regional del Kurdistan (GRK) al sud de Kurdistan (nord de l’Iraq).

Això no és una sorpresa ja que el Govern Regional del Kurdistan, que està controlat pel governant Partit del Kurdistan Democràtic (KDP), és un soci important d’Occident i Turquia.

Els kurds de Rojava, que Occident ha oblidat, conèixen l’Estat Islàmic molt bé. La regió de Rojava (“Occident” en kurd, és a dir, el Kurdistan occidental) té la major concentració de la població kurda al si de les gairebé esvaïdes fronteres sirianes. Combatents de l’Estat Islàmic han assassinat a centenars de persones, especialment a Kobane (Ayn al-Arab) i Serekaniye (Ras al-Ayn) al llarg del darrer any. Durant dos anys, les Forces Populars de Defensa (YPG) i les Forces de Defensa de la Dona (YPJ) han estat lluitant contra ells i altres grups islamistes, així com contra les forces del règim d’Assad. No obstant això, malgrat els molts esforços dels activistes kurds, la difícil situació del poble de Rojava han estat completament ignorada.

D’altra banda, des que les forces kurdes van prendre el control de Rojava el 2012, han estat marginats, les potències regionals i internacionals els imposen embargaments polítics i econòmics. La raó d’això és la filiació ideològica del partit més influent en Rojava, el Partit de la Unió Democràtica (PYD), amb el Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK), que ha estat lluitant contra Turquia durant dècades. El YPG/YPJ són les unitats de defensa generals dels cantons de Rojava, i són pròximes al PYD.

Turquia va facilitarconvenientment canals de subministrament i va obrir les portes als gihadistes cap a Síria per enfortir les seves forces en la lluita contra Rojava. Al mateix temps, el PDK -un rival tradicional del PKK- no es va prendre l’amenaça de l’Estat Islàmic de debò i fins i tot va fer una rasa fronterera (la “trinxera de traïció a la pàtria”) entre el seu territori i Rojava.

Mentre que els yazidis van expressar el seu enuig per la retirada dels peixmergues del PDK de Sinjar a principis d’agost, les forces del YPG/YPJ van creuar la frontera siriano-iraquiana per a rescatar la yazidis assetjats. Aviat se’ls va unir a la guerrilla del PKK. Després d’haver creat un corredor humanitari per portar els refugiats a Rojava, van establir un campament de refugiats a Derik, on la gent esperen més ajuda humanitària. Les forces YPG/YPJ i guerrillers del PKK ara ocupen llocs al sud de Kurdistan i segueixen combatent l’Estat islàmic, juntament amb els peixmergues recolzats pels Estats Units.

Si els polítics haguessin escoltat les advertències de Rojava, o almenys haguessin donat suport als seus esforços per establir estructures democràtiques seculars, l’Estat Islàmic definitivament no hauria arribat tan lluny. En canvi, els kurds van ser exclosos de la conferència de pau de Ginebra-II a principis de 2014, als representants polítics del PYD se’ls va negar en diverses ocasions visats a països de la UE i els EUA, i els embargaments segueixen.

Límits de la intervenció militar

És important recordar com hem arribat a aquest punt: la “guerra contra el terror” dels EUA, el comerç mundial d’armes, el sectarisme explotat pels diferents governs, el segrest de l’anomenada Primavera Àrab, la islamofòbia i el patriarcat global.

La intervenció militar no pot destruir la popularitat de la qual l’Estat Islàmic gaudeix entre alguns àrabs sunnites, que van ser exclosos per la política sectària del xïita Maliki a l’Iraq i de l’alauita Assad a Síria, ni l’immens trauma causat als països de majoria musulmana per les injustes guerres liderades pels Estats Units. No recuperarà tampoc tots els recursos financers i militars que s’aboquen en els grups radicals a través dels estats del Golf.

Aquesta política exterior, que explotava les divisions sectàries, va establir proxies hegemònics, i així perpetua un sistema de dependència absoluta a la regió, no pot ser creïble en la seva pretensió de donar suport “la llibertat i la democràcia” a l’Orient Mitjà. Com poden els principals proveïdors d’armes parlar de la “moralitat” d’armar les forces amigues, després que casualment venen les mateixes armes als governs que donen suport als gihadistes?

No és estrany que els que estan fora d’aquests paràmetres de la dependència, el YPG/YPJ i el PKK, fossin capaços de lluitar contra una força com l’Estat Islàmic molt millor, sense dependre de les armes o l’aprovació de ningú, van rescatar desenes de milers de yazidis, i han donat ina lliçó a la comunitat internacional del que és intervenció humanitària.

Només el poble es pot alliberar

Tot i que l’Estat islàmic i el PKK lluiten en els bàndols oposats de la batalla per Síria i l’Iraq, ambdós grups estan etiquetats com a terroristes. El PKK va començar amb l’objectiu d’un estat kurd independent en la dècada de 1970, i més tard transformà la que havia estat durant molt temps la seva visió i ara advoca per l’autonomia regional o “confederalisme democràtic” a través de la democràcia de base, la igualtat de gènere, i l’ecologia, alhora que rebutja l’Estat-nació com una institució opressiva i retrògrada.

És intel·lectualment i periodísticament mandrós i fraudulent seguir anomenant al PKK com una organització ‘separatista’, com molts mitjans informatius fan. El PKK va condemnar els atacs de civils que es van cometre en el seu nom, va declarar diversos alts el foc unilaterals i actualment està participant en les converses de pau. Fins i tot l’Estat turc accepta el PKK com un interlocutor en les negociacions.

Aquest epítet de “terror” també criminalitza comunitats senceres i milions de gent comuna, mentre evita qualsevol aproximació teòrica al que vol el PKK. Hi ha un gran nombre de relats de refugiats Yazidi, que expressen la seva gratitud al PKK per salvar-los. Elogien el PKK i les forces YPG/YPJ per protegir la gent. El PKK ha de ser reconegut com un actor polític i els EUA i la UE haurien de treure’l de les seves “llistes de terroristes”.

En segon lloc, Rojava ha de ser reconegut internacionalment. Enmig de la guerra de Síria, la gent d’allà van crear estructures d’autogovern en forma de tres cantons autònoms. Aquests tenen 22 ministeris amb un ministre i dos diputats cadascun, un kurd, un àrab i un altre assiri, almenys un dels quals ha de ser una dona. Diverses escoles, acadèmies de la dona, de treball, de vida i de les cooperatives agrícoles, i s’han establert consells de dones i consells populars .

Les forces de defensa d’aquestes estructures són els oponents més antics i experimentats de l’Estat islàmic. Els embargaments a Rojava oprimeixen a la regió en la qual desenes de milers de refugiats estan assetjats. Han de ser aixecats immediatament.

Els pobles de l’Orient Mitjà són ben capaços de crear les seves pròpies visions de la llibertat i la democràcia, si les potències hegemòniques renunciessin a segrestar aquests intents per al seu propis benefici. Això és una utopia que la revolució Rojava està tractant de viure i que ha assolit en un grau notable. Les armes pesades no derrotaran l’Estat islàmic, sinó una organització autònoma democràtica, igualitària en el gènere, dels pobles de l’Orient Mitjà. La revolució Rojava ens mostra que un món diferent és possible.

*Article publicat al web d’Al Jazeera el 2 de setembre de 2014.