Els beneficis de la financerització

La financerització del capitalisme està marcada per l’augment sostingut dels beneficis financers. Als Estats Units, com a proporció dels guanys totals, els beneficis financers van augmentar enormement des de la dècada dels anys vuitanta fins a principis de la de 2000, van patir el col·lapse dels anys 2007-09 i, si bé sense retornar a les cotes anteriors, més tard es van recuperar. Durant aquest període, la tendència de la taxa mitjana de guany va romandre en gran part plana.

L’augment relatiu dels beneficis financers tot i la rendibilitat mitjana estancada, representa un enigma teòric i empíric. Argumentarem que la resposta s’ha de buscar, en part, en l’expropiació financera, però també en tipus d’interès públics mantinguts a nivells extraordinàriament baixos. En aquest sentit, l’augment dels guanys financers representa un enorme subsidi públic per al sistema financer, característic de la financerització.

La financerització i el benefici financer

El capital monopolista de Baran i Sweezy és una fita en l’economia política, un llibre que seguirà essent llegit durant moltes dècades més. Malgrat que algunes de les seves idees no hagin sobreviscut al pas del temps, quantes contribucions polítiques i econòmiques de la segona meitat del segle xx s’hi poden comparar, en originalitat i amplitud?

El veritable segell d’un gran llibre, però, rau en la seva capacitat d’il·luminar fenòmens produïts anys després de la seva publicació. Les obres sobre economia política, en particular, sempre han tractat d’identificar les tendències que donen forma al futur del capitalisme. En aquest aspecte, El capital monopolista i, de fet, tota la tradició de la Monthly Review del qual sorgeix, ha resistit la prova del temps especialment bé, ja que ha forjat un camí analític a la financerització del capitalisme.

La financerització és un concepte molt debatut a les ciències socials, tot i que encara és tractat amb sospita per l’economia marxista i és completament ignorat per l’economia dominant. La indiferència dels corrents més convencionals no representa un problema en si mateix, ja que el progrés intel·lectual de l’economia durant les últimes dècades s’ha produït al si d’altres ciències socials. La financerització copsa una transformació profunda del capitalisme contemporani, evident a simple vista. En algun moment, fins i tot l’economia dominant es veurà obligada a reconèixer que quelcom està passant.

L’enfocament de la financerització adoptat en aquest article es basa en el treball previ d’un dels autors.[1] Es reconeix obertament i explícita el deute contret amb El capital monopolista i la tradició de la Monthly Review, tot i que no s’hi adhereix plenament. Per damunt de tot, es tracta la financerització com un període de canvi en el desenvolupament del capitalisme, esdevingut a la dècada de 1970, que representa un desplaçament de l’equilibri entre l’esfera de la producció i l’esfera de les finances, del qual rep l’avantatge la segona. La financerització és el resultat històric del perpetu mal funcionament de l’acumulació real durant les últimes quatre dècades. L’economia política deu aquesta visió decisiva a la tradició de la Monthly Review.[2]

Per il·lustrar amb més detall la relació entre la disfuncionalitat de l’acumulació real i la financerització de les economies, cal mantenir-se familiaritzat amb la realitat empírica. L’enfocament de la financerització en aquest article identifica tres característiques distintives de la financerització en els països capitalistes madurs:

  1. Les empreses no financeres s’han financeritzat, en la mesura que s’han allunyat dels bancs mentre obtenien beneficis d’operacions financeres engegades pel seu compte.
  2. Els bancs han desplaçat les seves fonts de benefici fora de societats no financeres, recorrent a les transaccions dels mercats financers i als préstecs a llars.
  3. Les llars s’han  financeritzat a mesura que les transaccions financeres han penetrat als ingressos domèstics, tant per contreure deutes com per estalviar, d’una forma sense precedents en la història. Els ingressos personals s’han convertit en una font de guanys important per als bancs.

Aquestes tendències històriques s’han produït de forma espontània. Tanmateix, també han estat instigades per l’estat, a través de les polítiques de liberalització financera, com també del suport al sistema financer en temps de crisi. Ha de quedar clar que la financerització és un producte creat per l’estat en termes de regulació i d’intervenció en l’esfera financera. A continuació, es mostrarà que la financerització és també el producte de l’estat en termes d’ingressos i beneficis obtinguts per agents financers.

Cada període històric, pel que fa al desenvolupament del capitalisme, es caracteritza per fonts de benefici i patrons distintius. El capitalisme mercantil dels segles xvii i xviii va estar marcat pels beneficis de les grans companyies comercials privilegiades. El capitalisme industrial dels segles xix i xx ho va estar pels beneficis de les empreses industrials, que ocupaven grans masses de mà d’obra assalariada. El capitalisme financeritzat, nascut als països industrials més madurs a finals del segle xx, es distingeix per l’ànim de lucre de l’esfera de la circulació i les finances. L’aspecte més sorprenent de la financerització i la característica que la defineix veritablement com a fenomen històric és l’enorme creixement del benefici financer.

El benefici financer troba l’origen en el benefici industrial, tal com ja va demostrar l’economia política clàssica en el segle xix.  Això no obstant, el capital involucrat en l’esfera de les finances mai s’ha fixat particularment en les fonts dels seus beneficis: sempre ha entès que qualsevol forma d’ingressos o diners és una font legítima de guany financer. Les finances s’han caracteritzat històricament per una actitud depredadora i agressiva envers la resta de l’economia. Aquest és també el contingut més profund de l’expropiació financera, és a dir, l’extracció sistemàtica dels beneficis de qualsevol flux d’ingressos o de riquesa social de tipus monetari, fet que ha marcat el procés financerització.[3]

Al llarg de les seccions següents ens fixarem en el comportament del benefici financer a l’economia dels EUA durant la postguerra. La relació entre el guany financer i la taxa mitjana de guany s’hi examina amb un cert detall, mostrant que el guany financer ha augmentat, mentre que la rendibilitat mitjana s’ha mantingut plana. Aquest resultat planteja un dilema, ja que el guany industrial és la font última del benefici financer, tot i l’expropiació financera. Demostrarem que part de l’explicació rau en el comportament dels tipus d’interès públic que, durant els anys de la financerització, han estat empesos a nivells extraordinàriament baixos, sovint al 0 %. Una poderosa font de benefici econòmic en els anys de la financerització sembla haver estat el subsidi públic atorgat per l’estat a la classe capitalista en el seu conjunt. La financerització, realment i de manera profunda, és una criatura de l’estat. Per prosseguir amb aquest punt, cal abans discutir el contingut del benefici financer.

Definir el benefici financer

El capitalisme industrial es basa en la generació d’un flux addicional de guanys (plusvàlua) en la producció a través de l’explotació del treball assalariat. Els guanys de la producció (benefici industrial) són també la font de benefici comercial dels capitalistes mercantils, que especulen amb la producció acabada dels capitalistes industrials. Els beneficis de la producció representen, d’altra banda, la major font d’interès pagat als prestataris per industrials i mercantils.

Proposar el guany industrial com a font principal de les altres formes de guany no és negar que encara hi ha més fonts de benefici. Els comerciants, per exemple, podrien obtenir beneficis aprofitant-se, simplement, de les diferències de preu als mercats. En aquests casos, el benefici seria una transferència de valor d’una àrea a una altra, un joc de suma zero. En general, però, la contribució més innovadora que va fer Karl Marx a la teoria econòmica va ser la d’identificar el guany capitalista com a corrent addicional de valor agregat a la producció per període a través de l’explotació de mà d’obra en la producció.

Només cal pensar un moment per adonar-se que aquest abordatge general requereix més elaboració, si és que la teoria ha de representar el benefici financer. En primer lloc, la forma i el contingut d’aquest no resulten evidents de forma immediata. Pres de manera molt general, per exemple, el benefici financer podria indicar simplement el benefici generat a partir d’activitats específiques del sector financer. Aquesta suposaria una definició molt àmplia, que inclouria nombrosos agents econòmics beneficiaris d’aquest guany: des d’individus fins a empreses financeres i no financeres. També podria denotar un ampli ventall de transaccions que ofereixen benefici financer, incloent-hi el préstec de diners, el comerç amb actius financers, o fins i tot el comerç amb actius reals que han adquirit una closca financera, com ara els servicis d’allotjament.

Per assolir una major precisió i obtenir resultats significatius, aquí es consideraran com a financers els beneficis obtinguts solament per entitats financeres. No cal dir que aquesta és una definició restringida. Deixa fora, per exemple, el benefici financer de les empreses no financeres, que és un aspecte important de la financerització, sobretot entre les grans empreses. També deixa de banda els guanys extraordinaris de l’alta i la mitjana gerència de les entitats financeres, sovint acumulats com a bonificacions que semblen constituir un pagament per la feina feta ¾de vegades, fins i tot, sota la forma de sous o salaris¾quan, en realitat, són simplement beneficis repartits. Tanmateix, és impossible estimar de manera fiable la suma total d’aquests pagaments i, per tant, és millor no tenir-los en compte; la pèrdua de generalitat serà limitada.

Així, doncs, en l’anàlisi que segueix, els beneficis financers estan constituïts pels guanys d’una sèrie de bancs i entitats financeres gairebé bancàries, tal com les classifica actualment la comptabilitat de l’ingrés i el producte nacionals (NIPA) dels Estats Units, que proporciona la millor evidència del seu tipus disponible a escala internacional. Fins i tot amb aquesta definició estricta, però, encara hi ha més problemes analítics a considerar.

Els beneficis financers, en principi, podrien sorgir directament del préstec monetari; en aquest cas, representarien una mena d’interès. Més concretament, sorgirien del marge entre el tipus d’interès de préstec i la d’apropiació de les entitats financeres (intermediaris). En aquest context, i si el prestataris i els prestadors dels intermediaris financers fossin capitalistes industrials o mercantils, hi hauria alguns problemes conceptuals: la font de benefici definitiva dels intermediaris financers seria la plusvàlua generada en la producció. Això no obstant, si els prestataris i prestadors fossin individus particulars, com podria succeir, per exemple, en el cas de les hipoteques o dels préstecs de consum no garantits, els beneficis financers encara sorgirien de la diferència entre els tipus actius i passius, però la font última seria l’ingrés de diners o l’estalvi dels individus. Representarien una transferència de valor a les entitats financeres de diversos ingressos monetaris o existències de diners, fet que els convertiria en una forma d’expropiació financera. Aquest és un tret característic del capitalisme financeritzat.

D’altra banda, els beneficis financers també podrien sorgir de tarifes i comissions pagades als intermediaris financers per tal de facilitar la negociació d’actius financers. En aquest cas, representarien una part dels diners consignats per les parts negociants definitives per a les transaccions. Si, finalment, els intermediaris financers obtinguessin beneficis mitjançant la participació directa en el comerç de béns per compte propi, els beneficis en qüestió encara representarien una part dels diners consignats per les contraparts per a les transaccions. Aquestes dues formes de benefici financer derivades dels intercanvis d’actius financers requereixen, si bé de manera breu, més anàlisi.

En el primer cas, el benefici obtingut per una entitat financera a través del comerç d’actius financers (ja sigui directament o com a comissió) sempre és només una part dels diners consignats per les parts per a la transacció. Això no obstant, la font última d’aquest benefici rau, evidentment, en els retorns als quals l’actiu financer comerciat fa concessió, i que es reparteixen de manera efectiva entre tots els participants de les transaccions que posseeixen o comercien amb l’actiu financer durant un període de temps. En conseqüència, el benefici obtingut per una entitat financera seria, en aquest cas, un avançament dels retorns que s’espera que acumuli el propietari final de l’actiu; l’avançament estaria constituït pels diners consignats en primer lloc per les parts negociants.[4] Si els retorns es materialitzessin de debò tal com s’espera, l’avançament es recuperaria i el benefici financer seria simplement una part de la plusvàlua generada en la producció (suposant que les parts negociants fossin capitalistes industrials o mercantils). Ara bé, si els retorns no es materialitzessin com s’espera, l’avançament no seria recuperat i el benefici financer romandria com una mera part dels diners consignats per les parts per a la transacció. En aquest cas, el benefici financer seria una mena de transferència de riquesa o d’ingrés, és a dir, una forma d’expropiació financera. Cal emfasitzar que, fins i tot si els retorns es materialitzessin conforme al pla, el benefici financer encara representaria una expropiació financera, sempre que les parts negociants no fossin capitalistes.Aquest seria el cas, per exemple, si els actius financers es basessin en hipoteques domèstiques, atès que els futurs pagaments derivats d’aquests actius serien només una fracció del sou o el salari del deutor.

Els beneficis financers, doncs, constitueixen una categoria econòmica molt complexa, una noció que podria deixar-se de banda immediatament, però és que són d’alguna manera «ficticis». Marx, en la seva anàlisi del sistema financer, utilitzava àmpliament el terme capital fictici, amb el qual designava diversos fenòmens, el més destacable dels quals era el descompte de futurs retorns que haurien de resultar en preus per als actius financers completament ficticis, és a dir, el valor present net.[5] Els preus ficticis -sorgits com a valor present net o d’un altre tipus- poden dur i han dut a terme estafes dramàtiques als mercats financers, ja que generen xifres extraordinàries de «valor», quan, en realitat, el capital monetari comercialitzat de debò no és més que una fracció del preu total dels actius.

En particular, els preus ficticis poden estar subjectes a augments o decreixements sostinguts desconnectats del valor emergent de la producció. Conseqüentment, poden generar guanys i pèrdues de capital sistemàticament, conduint així a potencials pèrdues i beneficis del comerç financer. Nogensmenys, la qüestió continua sent que, un cop els diners s’han avançat de debò per tal de comprar un actiu financer, el benefici econòmic encara neix adés directament dels diners consignats a la compra, adés dels retorns futurs (plusvàlua o, fins i tot, sous i salaris), de forma indirecta. No hi ha res de fictici pel que fa a aquesta suma de benefici monetari, independentment de com de ficticis puguin ser els preus dels béns.

En resum, i parlant en termes generals, hi ha una relació estreta entre el benefici industrial i el benefici financer, si bé aquest últim també pot sorgir de formes alternatives a aquell. Per al nostre objectiu, se segueix que la relació empírica entre els beneficis industrials i financers durant les quatre dècades anteriors pot il·lustrar els trets característics de la financerització. El fet d’establir la trajectòria de dues variables per als Estats Units, per a la qual cosa comptem amb dades disponibles, oferiria una visió renovada del contingut social i econòmic de la financerització.

Mesurar el benefici financer als Estats Units

El benefici financer, és a dir, el benefici total atès per les entitats financeres, es mesura millor com a proporció del benefici total corresponent a les empreses dels Estats Units. Aquesta mesura evita la polèmica qüestió d’establir una taxa de benefici econòmic, però encara permet l’anàlisi relativa a la taxa global de beneficis per a l’economia dels EUA. El gràfic número 1 mostra la trajectòria dels beneficis econòmics nord-americans com a percentatge dels beneficis interiors; la corba comença l’any 1955, per tal de permetre comparacions amb la taxa de benefici mesurada ulteriorment. La figura ha estat calculada de la manera següent:

(BF/GC)*100,

on BF indica els beneficis financers, referits als beneficis bruts d’empreses financeres, asseguradores, bancs i altres companyies hòlding, i GC, els guanys empresarials de les indústries nacionals.[6] Tant els BF com els GC inclouen valoracions d’inventari i ajusts de consum de capital.

Gràfic núm. 1. Beneficis financers dels EUA com a percentatge dels guanys empresarials de les indústries nacionals, 1955-2015

Fonts: «Taula 1.14. Valor afegit brut dels negocis empresarials interiors en dòlars corrents i valor afegit brut dels negocis empresarials interiors no financers en dòlars corrents i encadenats»; «Taula 6.1.: Existències netes de béns d’immobilitzat per grup industrial i forma legal d’organització amb cost corrent»; «Taules 6.16A, 6.16B i 6.16C: Guanys empresarial per indústria», comptabilitat de l’ingrés i el producte nacionals (NIPA), Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EUA (BEA).

Entre el final de la Segona Guerra Mundial fins al començament dels anys seixanta, els beneficis financers (il·lustrats al gràfic només parcialment) van començar a ascendir com a proporció dels beneficis totals. Durant aquest període, els bancs nord-americans es van despullar dels immensos conglomerats d’obligacions de l’estat acumulats durant la guerra, alhora que els tipus d’interès, així com la inflació, eren baixos i estaven controlats. Més rellevant per als nostres interessos, però, és el període que abraça des del començament dels anys seixanta fins al començament dels anys vuitanta, durant el qual els beneficis financers constituïen una part prou estable dels beneficis totals. Aquest període va estar marcat per l’abolició gradual dels controls sobre els tipus d’interès, un increment de la inflació i, als anys setanta, significativament, una profunda crisi de l’acumulació capitalista, que va obrir les portes a la financerització. Des del començament dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni, el període de financerització agressiva, els beneficis financers van explotar com a proporció dels beneficis totals.

El puixant ascens dels beneficis financers durant aquestes dues dècades va estar marcat per cicles pronunciats i va concloure amb la profunda crisi de 2007-09. Sens dubte, la bombolla que va precedir la crisi pot ésser vista com un intent frenètic d’estimular els beneficis financers que seguiren al pic de 2003. La crisi va estar caracteritzada per un agut col·lapse dels beneficis financers, a la vegada que la recuperació va estar marcada per una recuperació igualment aguda. El període des de 2009 ens mostra beneficis financers estancats, o fins i tot en declivi, si bé els nivells encara es mantenen molt alts. La financerització sembla haver disminuït en acceleració, si bé no està en retirada.

Mesurar la taxa de benefici en l’economia dels Estats Units

Podríem fer palesa la importància de la trajectòria dels beneficis financers al llarg del temps si la comparéssim amb la taxa de benefici mitjà en l’economia dels EUA. Com s’ha esmentat anteriorment, la principal font de benefici financer és el benefici industrial, tot i que també n’hi ha d’altres, resumides en l’expropiació financera. La trajectòria dels beneficis industrials als Estats Units en el període de postguerra podria establir-se mitjançant el càlcul de la taxa de benefici mitjà per a l’economia nord-americana. En aquest article s’ofereixen dues estimacions diferents però estretament relacionades.

El mètode número 1 fa ús del còmput proposat per Duménil i Lévy:

[(PIB-wL)/KN]*100,

on

  • PIB representa el producte interior brut;
  • w, definida com NTOTE/NTEMPL, és una mesura del salari anual per treballador, on NTOTE representa la remuneració dels empleats i NTEMPL, l’equivalent en treballadors a les indústries privades a temps complet;
  • L, definida com NTEMPL + NAUT, designa l’ocupació privada total, on NAUT mostra els treballadors autònoms,
  • KN designa les existències netes de capital fix privades, restringides a l’equipament i les estructures.[7]

Aquesta mesura de la taxa de benefici pot ésser estimada fins l’any 2011.[8]

El mètode número 2 fa ús del còmput de la taxa de benefici brut per al sector empresarial, seguint l’ajust proposat per Anwar Shaikh.[9]

[B/KN(-1)]*100,

on B representa beneficis empresarials no financers amb valoració d’inventari i ajust de consum de capital i, atès que la NIPA enumera les existències de capital en acabar l’any, és millor utilitzar els actius fixos privats no financers amb cost corrent de l’any anterior: KN(-1).[10]

L’evolució de la taxa de benefici estimada mitjançant ambdós mètodes es mostra al gràfic número 2. Hi ha una coincidència evident entre tots dos. La taxa de benefici en l’economia dels EUA va seguir una tendència clara al descens des del començament dels anys seixanta fins al començament dels vuitanta. Fixem-nos que es va produir un ascens pronunciat durant la primera meitat dels seixanta i un descens igual de pronunciat durant la segona meitat de la dècada. El descens en la rendibilitat mitjana al final dels anys seixanta va donar lloc a la gran crisi de 1973-74, si bé els processos i mecanismes que la van desencadenar no són pas tan obvis com la lectura d’aquesta tendència de la taxa de benefici. És un gran error -i, malauradament, massa comú-  el fet d’inferir una vincle causal entre el càlcul de la taxa de benefici i el comportament de l’acumulació, sobretot pel que fa a l’esclat de les crisis. En qualsevol cas, la taxa de benefici mitjà en l’economia dels Estats Units va seguir en declivi durant els anys setanta, una tendència que no es va esgotar fins a l’inici dels anys vuitanta.

Gràfic núm. 2. Taxa de benefici nord-americana (mètode núm. 1) i taxa de benefici nord-americana (mètode núm. 2), 1955-2015

Fonts: vegeu gràfic núm. 1

Ambdós mètodes de càlcul coincideixen també que la rendibilitat després del començament dels anys vuitanta no va mostrar cap més tendència al descens amb el pas del temps, tot i que s’han produït fluctuacions cícliques pronunciades. En efecte, el mesurament del mètode número 1 indica que, de fet, la taxa de benefici es va recuperar des de l’inici dels anys vuitanta fins a meitat dels noranta, i que després es va mantenir bàsicament plana, si bé de nou amb fluctuacions cícliques. La financerització no ha estat un període de caiguda per a les taxes de benefici mitjanes. És un error de comprensió pensar que la financerització va ocórrer quan els capitalistes es van traslladar a l’esfera de les finances buscant beneficis, presumptament perquè la rendibilitat havia anat en descens a l’esfera de la producció. Deixant de banda els innumerables problemes analítics i teòrics derivats d’aquesta afirmació, és simplement una fal·làcia des del punt de vista empíric. La financerització ha tingut lloc a mesura que la taxa de benefici s’ha estabilitzat a llarg termini, i potser fins i tot recuperat, d’acord amb l’estimació del mètode número 1.

Això no obstant, i tenint el gràfic número 1 al cap, la financerització presenta un problema peculiar i interessant: el benefici financer es va incrementar fortament en proporció amb el benefici total precisament quan la rendibilitat mitjana era bàsicament plana. Com va ser això possible, tenint en compte que el benefici industrial és la font de benefici financer més important, si més no en teoria?

Un argument podria ser que els beneficis financers han estat estimulats per l’expropiació financera, que ha traslladat ingressos i riquesa de les parts negociants a les entitats financeres directament. No hi ha dubte que la penetració d’activitats econòmiques individuals i familiars per les finances ha estat un tret pronunciat de la financerització. Economies capitalistes madures han estat marcades per la financerització de la vida personal i familiar durant les últimes quatre dècades. Un fet similar s’ha estès als països d’ingrés mitjà, almenys des del començament de la dècada de 2000. Les entitats financeres han assegurat una gran part dels seus beneficis des de l’inici dels anys vuitanta gràcies a transaccions amb individus i famílies, és a dir, gràcies a hipoteques i préstecs del consumidor sense garantia. Durant el mateix període, també hi ha hagut un fort creixement de l’ingrés provinent de transaccions als mercats financers, amb el resultat de comissions i pagaments, així com beneficis generats per les mateixes entitats financeres.

Aquestes fonts de benefici han caracteritzat les activitats dels bancs i altres entitats financeres durant els anys de la financerització. Vistes en conjunt, indiquen que l’expropiació financera, és a saber, la transferència directa d’ingressos i riquesa a les entitats financeres com a benefici, ha marcat la financerització. En termes històrics, l’expropiació financera sempre ha constituït una part del desenvolupament del capitalisme, i no va ser eliminada per l’augment dels beneficis industrials a través de l’explotació a l’esfera de la producció a partir del començament del segle xix. L’expropiació financera ha estat històricament característica del capital involucrat en les finances, atès que aquest està relativament separat de la producció i típicament adopta una actitud depredadora envers qualsevol moviment de fons públics o simples existències de diners.

L’expropiació financera reflecteix les relacions inherentment desiguals entre les parts que inicien transaccions financeres, en especial quan una d’elles és un individu o una família. Es produeix una asimetria sistemàtica pel que fa a la informació i el poder entre les parts financeres que constitueixen el fonament social de l’expropiació financera. Aquesta desigualtat inherent també es reflecteix en l’estructura social del capitalisme financeritzat, marcat per l’emergència de noves capes d’apropiadors de beneficis, típicament associats amb les finances.

L’estat sosté els beneficis financers

Tanmateix, el fet d’ocupar-se del problema del benefici financer requereix una referència directa al paper assumit per l’estat, fins i tot quan s’ha fet menció explícita de l’expropiació financera. L’estat ha esdevingut decisiu per a la financerització.[11] Destaquen tres àrees d’intervenció de l’estat:

  1. La revocació de regulacions que va començar a finals de la dècada dels seixanta i que va embalar-se durant els anys setanta i principis dels vuitanta, proporcionant el terreny de creixement per a les finances. La introducció de regulacions alternatives, centrades sobretot en el costat passiu del full de balanç de les institucions i, en especial, en l’adequació del capital, ha atorgat un mínim conjunt de regles que guien el comportament de mercat de les institucions liberalitzades, modelat per les institucions mateixes.
  2. L’increment de bancs centrals independents, que s’han convertit en les institucions públiques de política econòmica predominants, fins al punt de determinar, significativament, el punt de referència dels tipus d’interès. Els bancs centrals han constituït un pivot de la financerització tant en les economies madures com en les d’ingrés mitjà. La provisió de liquiditat pels bancs centrals ha permès a les economies financeritzades de superar les freqüents i gairebé catastròfiques crisis generades per la interacció entre l’acumulació real i les finances.
  3. Finalment i decisiva, el control del monopoli sobre els mitjans de pagament finals, que ja no pot ésser convertit legalment en res de valor produït, ha estat la roca damunt la qual s’ha erigit la financerització. La revocació final de la convertibilitat del dòlar americà en or, el 1971-73, ha creat un espai d’intervenció enorme en l’esfera de les finances per a l’estat i, en especial, el banc central, a través de l’establiment de tipus d’interès i de la provisió de liquiditat. Aquests nivells de llibertat permesos a les autoritats per a intervenir en l’economia haurien estat inconcebibles en períodes històrics anteriors del desenvolupament capitalista.

La gestió del tipus d’interès pel banc central -permesa pel poder que li ha conferit el fet de controlar el monopoli sobre els mitjans de pagament finals- ha estat vital tant per als beneficis financers com per als beneficis corresponents a la classe capitalista, en general. El tipus d’interès cobrat pel banc central actua com a punt de referència per al sistema financer, modelant el cost dels fons destinats a les entitats financeres i, en conseqüència, els beneficis. A més a més, el tipus del banc central ajuda a determinar el del préstec de les entitats financeres i, per tant, els beneficis retinguts pels capitalistes industrials. En gestionar la seva taxa de préstec, el banc central podria afectar materialment els retorns corresponents a agents capitalistes de tota l’economia.

En aquest context, la trajectòria de la rendibilitat als Estats Units podria ésser reconsiderada de manera útil des de la perspectiva de diferència entre la taxa de benefici mitjana i el tipus per al préstec de la Reserva Federal. Aquest marge és una aproximació dels beneficis restants a la classe capitalista en conjunt, un cop la Reserva Federal ha estat liquidada. És una mena de «benefici d’empresa» que recau sobre els capitalistes després que l’interès hagi estat pagat. Resulta vital fixar-se, però, en el fet que el préstec de la Reserva Federal consisteix en un crèdit públic avançat per una institució pública, amb l’expectativa de retorns futurs, fruit del capital social total. És una forma de crèdit basada en la solvència de la societat en conjunt i, per tant, és un crèdit de la més alta qualitat. També es basa en el control absolut dels mitjans de pagament i està remunerat amb el creixement total dels guanys i els ingressos del conjunt de la societat. Així, doncs, la diferència mostra el benefici restant a la classe capitalista com a conjunt després de liquidar el crèdit proporcionat per les institucions públiques a aquest grup social.

El gràfic número 3 copsa el moviment al llarg del temps de la diferència entre la taxa mitjana de beneficis mesurada pel mètode 2 i el tipus efectiu de la Reserva Federal per a l’economia dels EUA. Fixem-nos que les taxes de benefici mesurades tant pel mètode 1 com pel mètode 2 representen mesures reals, ja que tant el numerador (flux de benefici en dòlars corrents) com el denominador (existència de capital en costos corrents) reflecteixen el mateix conjunt de preus. Per tant, per a la gràfica número 3 és apropiat, en primer lloc, considerar el tipus d’interès real, que ha estat calculat de la manera següent:

[(1+i)/(1+p)-1]*100,

on i és el tipus efectiu nominal de la Reserva Federal (extret de la base de dades electrònica del Sistema de Reserva Federal), i p, la taxa d’inflació mesurada pel deflactor de preu implícit del producte interior brut dels EUA (2009 = 100, també extreta de la base de dades electrònica del Sistema de Reserva Federal).

Gràfic núm. 3. Taxa de beneficis (mètode núm. 2) i tipus d’interès real dels Estats Units, 1955-2015

Fonts: per a la taxa de benefici, vegeu gràfic núm. 1; per al tipus d’interès real: «Tipus efectiu de la Reserva Federal» (identificació de la sèrie: FEDFUNDS) i «Producte interior brut: deflactor de preu implícit, índex 2009 = 100» (identificació de la sèrie: GDPDEF). Base de dades econòmica de la Reserva Federal (FRED), Banc de la Reserva Federal de Saint Louis.

Tres qüestions es fan paleses immediatament. En primer lloc, que la financerització va començar a seguir de debò l’augment tremend dels tipus efectius reals de la Reserva Federal a finals dels anys setanta, amb el conegut shock Volcker, destinat a controlar la inflació. El shock Volcker va reduir la diferència amb el benefici industrial a la mínima expressió, eliminant de forma efectiva aquest particular «benefici d’empresa» per a la classe capitalista.

En segon lloc, que la financerització ha estat marcada pel decreixement estable del tipus d’interès federal, que ha estat a prop del 0 % durant llargs períodes de temps des del 2000 i, més prominentment, des de la gran crisi del 2007-09.

En tercer lloc, que el comportament dels tipus d’interès públic en el decurs de la financerització (baixos o molt baixos) ha estat el contrari del que hom esperaria d’una suposada era del «retorn del rendista». En efecte, formalment, sembla com si el sector públic hagués aplicat la prescripció de Keynes referent a l’«eutanàsia» del rendista, en especial conduint les taxes d’interès cap a zero.

En conclusió, l’estat sembla haver donat suport als beneficis extraordinaris obtinguts per entitats financeres en el transcurs de la financerització. El secret rau en el creixent buit entre el tipus de la Reserva Federal i la taxa de benefici (plana). La gestió dels tipus d’interès públics pel banc central (mantenint-la a nivells molt baixos) ha creat un espai en augment perquè la classe capitalista en conjunt s’apropiï de beneficis individualment, tot i l’estancament de la taxa de benefici a tota l’economia. Aquest és el context en el qual els beneficis privats s’han anat extraient cada cop més a través de mètodes financers, tal com mostra el gràfic número 1.

Conduint el tipus d’interès públic cap a zero, la societat ha subsidiat la financerització del capitalisme d’una manera sense precedents i a través d’institucions públiques. Aparentment, no ha emergit una secció rendista de la classe capitalista que domini la distribució del benefici a favor seu mitjançant tipus d’interès alts. Més aviat, la classe en conjunt s’ha aprofitat del control sobre els mitjans de pagament finals per tal de conduir els tipus d’interès públic cap a zero i, així, augmentar els retorns privats, fins i tot quan la taxa de benefici ha quedat estancada. Aquesta és potser la forma d’expropiació financera més gran i fonamental característica de l’era moderna, el segell distintiu de la financerització.

*Traducció a càrrec d’Inmaculada López i Albert Medina

Article original: Lapavitsas, C. i Mendieta-Muñoz, I. (juliol-agost de 2016), «The Profits of Financialization», Monthly Review, vol. 68, 3, disponible en línia a <https://monthlyreview.org/2016/07/01/the-profits-of-financialization/>.


[1]   Lapavitsas,C. (2009), «Financialized Capitalism: Crisis and Financial Expropriation», Historical Materialism, vol. 17, 2, pàg. 114-48; Lapavitsas, C. (2011), «Theorizing Financialization», Work, Employment, and Society, vol. 25, 4, pàg. 611-26; Lapavitsas, C. (2013), Profiting without Producing: How Finance Exploits Us All, Londres: Verso.

[2]   Vegeu Magdoff, H. i Sweezy, P. M. (1987), Stagnation and the Financial Explosion, Nova York: Monthly Review Press, i, per a més il·lustració, Bellamy Foster, J. (abril de 2007),«The Financialization of Capital»,Monthly Review, vol. 58, 11, pàg. 1-12, i Bellamy Foster, J. (octubre de 2010), «The Financialization of Accumulation», Monthly Review, vol. 62, 5, pàg. 1-17.

[3]   Per al concepte d’expropiació financera, vegeu Lapavitsas, C. (2013), Profiting without Producing: How Finance Exploits Us All, Londres: Verso.

[4]   Vegeu Lapavitsas, C. (2013), Profiting without Producing: How Finance Exploits Us All, Londres: Verso, capítol 6, per a una anàlisi més profunda d’aquest punt.

[5]   Marx, K. (1981), Capital, Londres: Penguin,vol. 3, pàg. 567.

[6]   Comptabilitat de l’ingrés i el oroducte nacionals (NIPA), «Table 16.6. Corporate Profits by Industry», Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EUA, 6 d’agost de 2015, en línia: <http://bea.gov>.

[7]   Així, doncs, wL representa la remuneració de treball total, incloent-hi una correcció per al salari equivalent dels treballadors autònoms.

[8]   Conjunt de dades construït per Duménil, G. i Dominique, L. (1994), The U.S. Economy since the Civil War: Sources and Construction of the Series, París: CEPREMAP.

[9]   Shaikh, A. (2010), «The First Great Depression of the 21st Century», dins Leo Panitch, Gregory Albo i Vivek Chibber (ed.), Socialist Register 2011: The Crisis This Time, Nova York: Monthly Review Press, pàg. 44-63.

[10]   NIPA (27 de maig de 2016), «Table 1.14: Gross Value Added of Domestic Corporate Business in Current Dollars and Gross Value Added of Nonfinancial Domestic Corporate Business in Current and Chained Dollars», Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EUA (BEA), en línia: <http://bea.gov>; NIPA (6 d’agost de 2015), «Table 6.1: National Income without Capital Consumption Adjustment by Industry», Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EUA (BEA), en línia:  <http://bea.gov>.

[11]   Malgrat que no de la manera defensada per la teoria postkeynesiana, que acostuma a veure la financerització com el resultat de les polítiques de l’estat que han liberalitzat el sector financer. La desregulació de les finances, suposadament, va donar a la secció rendista de la classe capitalista una oportunitat per a dominar el sector industrial i extreure’n beneficis addicionals. D’acord amb aquesta visió, el resultat hauria esdevingut profundament problemàtic per a l’acumulació, si més no en l’economia dels EUA, atès que els recursos van ser canalitzats cap a les finances, conduint a taxes de creixement d’ingrés i d’ocupació inferiors. Aquest tractament de la financerització, tot i semblar lògic, és insatisfactori. N’hi ha prou amb considerar els països d’ingrés mitjà, on la financerització ha progressat a passes de gegant durant els últims quinze anys. Aquest desenvolupament ha ocorregut mentre les taxes de creixement han estat sobtades i l’acumulació ha avançat fortament.

Costas Lapavitsas

Costas Lapavitsas

Professor de la School of Oriental and African Studies, University of London, i ex-membre del parlament grec per Syriza

You may also like...