Els Centres d’Internament d’Estrangers a Europa i països veïns

393, aquest és el número de Centres d’Internament d’Estrangers operatius entre el 2011 i 2013 que apareixen al mapa interactiu de closethecamps.org, una web participativa que situa en el mapa els centres on es tanquen persones estrangeres en els països de la Unió Europea (UE), però també en els països candidats a l’adhesió a la UE, els que formen part de les polítiques de veïnat i els que col·laboren amb la política migratòria europea. És una iniciativa de Migreurop, una xarxa d’associacions, militants i investigadores amb l’objectiu d’identificar, donar a conèixer i denunciar les polítiques europees de confinament, expulsions i externalització de controls migratoris de les persones migrants.

 

Alessandra Capodanno, cocoordinadora de Migreurop, explica que “a nivell europeu s’intenta harmonitzar des de fa uns anys la repressió de la migració amb detencions, expulsions, acords de readmissió amb països que no són membres de la UE cap als que es vol expulsar les immigrants, controls a les fronteres i estàndards d’asil”. Tot i això, Capodanno remarca que per accedir al territori de la UE no hi ha una política comú, no existeixen en les polítiques dels països membres, ni molt menys a nivell europeu, unes modalitats d’accés legal que permetin a la gent accedir al territori de la UE legalment, sense arriscar la seva vida.

Les autoritats justifiquen la privació de llibertat de les persones estrangeres en aquests centres d’internament per organitzar la seva expulsió, però quan es miren les estadístiques europees, només aproximadament el 50% de les persones que són detingudes acaben sent expulsades. Per a Migreurop la detenció és una forma de comunicació política que té dos objectius principals, el primer és deixar clar a les potencials migrants que arribin al territori de la UE que no són benvingudes i el segon va dirigit a l’electorat, per a que capti el missatge de que en un moment de crisi les autoritats estan gestionant el “problema de la immigració” i que tot està “sota control”.

 

Desafortunadament casos com els que s’han produït al CIE de la Zona Franca de Barcelona es repeteixen a altres centres d’Europa. En el marc de la campanya de Migreurop “Open Acess Now!”, que denuncia l’opacitat d’aquests centres i les dificultats d’accés per part dels mitjans de comunicació i les organitzacions, s’han fet més de 50 visites a gairebé 15 països diferents i s’ha pogut observar que en la majoria els drets de les detingudes no estan garantits, com l’assessorament legal, el tenir advocat, les comunicacions amb l’exterior, el coneixement del reglament interior del centre, les cures mèdiques, etc. En la majoria de centres s’han denunciat casos de maltractaments, automutilacions, suïcidis, morts i s’han produït revoltes de les internes.

Les periodistes en gairebé cap país poden entrar dins dels centres, a excepció d’Itàlia, on una forta mobilització de la societat civil i de les periodistes ha modificat una mica la situació, però la regulació segueix sent inexistent.

Tot i tenir característiques comunes, els CIEs de cada país tenen les seves particularitats. Per exemple, el temps d’internament a l’Estat espanyol és de 60 dies, a Alemanya pot arribar als 18 mesos i a França als 45 dies, ja que depèn de les legislacions nacionals. Les condicions dels centres també depenen de cada país: “Tenim coneixement de les deplorables condicions dels centres de Grècia, Malta, dels països mediterranis o de la frontera sud. Els centres dels països nòrdics tenen millors condicions a nivell d’infraestructures, però les situacions de les persones allà no són gaire millors, perquè a Alemanya la incertesa de què passarà amb la vida d’aquestes persones es pot perllongar fins a 18 mesos”, afirma Cristina Fernández.

Segons Andrés García, als centres dels llocs fronterers s’ha detectat una gran vulneració dels drets humans i Alessandra Capodanno hi coincideix: “A la Unió Europea li convé tenir centres en zones frontereres, ja que tenen menys control per part de la societat civil europea”. Per Capodanno la detenció de persones en països que no formen part de la Unió Europea “és una conseqüència de la política migratòria de la UE, que intenta que la gent no arribi a les seves fronteres; d’aquesta manera és bloquejada, detinguda i expulsada des dels països de trànsit, és el cas de Líbia amb Itàlia o Mauritània amb Espanya, aquests centres estan finançats per estats membres de la UE o per la UE en si mateixa”. Capodanno afegeix que “cada vegada que un nou país entra a la UE i les fronteres de la Unió es desplacen, aquest serà el nou país on es construirà un centre d’internament, com per exemple a Ucraïna en aquest moment o a Bulgària; tota la frontera de Bulgària amb Turquia s’està militaritzant i s’hi estan construint centres de detenció”.

Des de Migreurop també es parla de llocs dels quals no es coneix oficialment la seva existència, ja que no figuren ni en les estadístiques ni en els informes dels ministeris, com per exemple els llocs on els migrants han d’anar sortejant els obstacles que trobaran durant el camí, com són les zones del voltant de Ceuta i de Melilla pel cantó marroquí, a on les persones migrants es reagrupen per a passar, una altra forma de confinament. També altres zones frontereres, com per exemple, els aeroports, ports i estacions de trens internacionals, on es reté a persones que no poden accedir al territori. Per exemple, a l’aeroport de Barajas hi ha una sala d’inadmesos on s’hi detenen els migrants durant el temps que tardi en arribar un avió que els retorni al seu país d’origen. 

 

No totes les persones migrants tenen els mateixos drets, Capodanno parla de la “immigració elegida”, una de les polítiques de l’expresident francés Sarkozy, és aquella a la que se li facilita l’accés al país per tenir coneixement qualificat i no se l’examina sota criteris ètnics o racials. En l’imaginari col·lectiu aquestes persones no s’acostumen a associar a la migració tot i que s’han desplaçat a un altre país per treballar-hi i viure-hi. Una realitat cada vegada més present per a persones originàries de Catalunya. És ben sabut que els fluxos migratoris sempre han existit, però hi ha persones que depenent del seu país de procedència han de carregar amb l’estigma i les polítiques racistes i repressives dels Estats, uns Estats que fins no fa tant tenien colònies en alguns d’aquests territoris d’origen.

Les organitzacions i persones que treballen pels drets dels immigrants aposten per la lliure circulació de les persones i l’eliminació dels centres d’internament, però són conscients de que es tracta d’una llarga batalla i s’han fixat altres objectius a mitjà i curt termini com la liberalització dels visats, el cessament de les detencions, l’accés  regular al país tot i que les fronteres estiguin tancades, la possibilitat d’entrar a un país per buscar treball i de conservar el permís de residència quan aquest es perd, etc.

A nosaltres ens ha tocat d’aprop el cas del CIE de la Zona Franca, la mobilització de la societat civil està donant resultats, però també s’han produït avenços en altres indrets d’Europa, com França o Itàlia. En aquest últim país Alessandra Capodanno explica que més de la meitat de centres de detenció estan tancats en aquests moments, en la majoria dels casos gràcies la mobilització de la societat civil, l’atenció de la ciutadania i les revoltes dels detinguts en el seu interior, que han arribat a destruir centres que no s’han pogut reparar i ara mateix estan clausurats.