Els desreguladors necessiten regular la desregulació
CAES(Centro de Asesoría y Estudios Sociales)
Per als que s’autoanomenen defensors dels drets humans, de la justícia i de la democràcia, la simple acceptació del terme “mercat de treball” suposa una derrota conceptual d’entrada. El treball és vida humana i no una mercaderia. La violència competitiva del “lliure mercat” dissol els principis de l’humanisme i del dret a la vida, imposant condicions laborals homicides.
Contra la reforma laboral i els abusos patronals
Reforma laboral i unitat de l’esquerra (l’alterglobalització era això)
La regulació del treball
Regular un procés és controlar-lo més enllà de les seves forces espontànies. Regular el mercat de treball consisteix a establir límits i regles del joc, en forma de convenis i normes, per a la compra-venda de la força de treball més enllà de les lleis del mercat i de la insaciable voracitat empresarial. Posar límits consisteix a establir terres i sostres fora dels quals i al marge de la voluntat de cada empresari i de “l’interès” de cada treballador, no es “poden” establir salaris, jornades, ritmes i condicions laborals exageradament lesives per a les treballadores i treballadors.
El Codi Civil, com a norma jurídica fonamental de les societats de mercat, parteix d’una noció abstracta que considera que tots els individus són iguals, lliures i propietaris. En fer-ho, oculta la desigualtat social entre empresaris i treballadors, entre homes i dones. Aquesta ocultació serveix per perpetuar aquesta desigualtat. Les regulacions de la relació entre el treball i el capital (relació salarial) procedeixen, fonamentalment, de les lluites d’homes i dones treballadores durant generacions. Aquest esforç històric ha aconseguit implantar en el Dret burgès un fet real: la desigualtat que constitueix la relació salarial i que és favorable al capital i desfavorable al treball.
En el capitalisme, la regulació protectora de les persones treballadores constitueix una anomalia del Dret Civil, el nom del qual és “Dret del Treball”. El seu contingut engloba les lleis laborals, sindicals i de protecció social. Aquesta branca del dret no existiria sense un honrós passat de resistències, vagues, ocupacions, sabotatges i revolucions contra l’explotació i la violència consubstancials al capitalisme. El dret laboral suposa una intervenció política sobre el mercat de treball, els resultats de la qual són contradictoris. D’una banda, estableix límits legals a la vampiresca set de treball no pagat dels empresaris. Per un altre, legitima l’aberració que el treball humà sigui tractat com una mercaderia. El dret laboral és, sobretot, producte de les lluites obreres. Però també de la iniciativa política de l’Estat capitalista que, en algunes ocasions, ha de limitar les condicions laborals nocives que podrien promoure revolucions o posar en risc la continuïtat de la raça dels assalariats.
La tasca d’atenció i cura que fan les dones, no existeix per a la comptabilitat nacional ni per a les estadístiques laborals. Les lleis que ho regulen estan implícites i es basen en una opressió de gènere funcional a l’opressió de classe. La debilitat de la lluita obrera feminista o, dit d’una altra manera, del feminisme anticapitalista, explica la profunda desigualtat social i legal de les dones respecte als homes. Sobre aquesta desigualtat sura el sistema capitalista. Que el treball d’atenció i cura recaigui sobre les dones és un fet que 1) beneficia al capital i als homes, 2) suposa una dependència i un esforç suplementari per a les dones i 3) expressa el profund arrelament d’una opressió secular en les societats autodenominades “modernes”.
Quan les lleis laborals i sindicals no connecten periòdicament amb la font de la seva força, la lluita general dels treballadors i treballadores, aquestes normes tendeixen a convertir-se en paraules buides que, com que no infonen respecte, els empresaris no les compleixen. No hi ha equilibri en la inesgotable lluita de classes dels explotadors contra el poble treballador i contra les dones. Si no es revaliden els drets socials, encara que estiguin a la mateixa Constitució, es continuaran incomplint de forma creixent, com s’incompleixen avui en dia.
Globalització i dret laboral
El paradigma neoliberal de la globalització econòmica és incompatible amb qualsevol regulació política que protegeixi la vida i els drets de la gent de baix i de les dones. El que es globalitza és la forma mercaderia. Això vol dir que, factors que per naturalesa no són una mercaderia, com la terra, l’habitatge, la salut, l’educació o el treball de les persones, es veuen obligats a comportar-se com el que no són, és a dir, com mercaderies.
L’economia global, basada en el benefici empresarial i la competitivitat, necessita abaratir constantment els costos productius. El treball assalariat, com que és l’única mercaderia capaç de generar més valor que el de la seva pròpia producció, és el factor productiu flexible per excel·lència. Oculta darrere seu la feina d’atenció i cures, sense la qual no existiria, i constitueix l’única font del valor. Això significa una contradicció antagònica entre qualsevol regulació política del treball laboral i de l’atenció i les cures, amb les lleis del mercat global.
Els economistes i polítics a sou de les multinacionals assenyalen constantment: “La causa de l’estancament econòmic d’Europa és l’excessiva regulació del treball. La protecció del treball introdueix una gran rigidesa pels procediments complicats i costosos de l’acomiadament i per les dificultats per poder moure geogràficament i funcional la mà d’obra, sobre la base de les necessitats que demanda el mercat. Les polítiques “actives d’ocupació” han d’evitar que la protecció de l’atur en sigui, alhora, la causa. Si una persona cobra 600 € de prestació per atur, mai acceptarà treballar per una quantitat inferior. Des del punt de vista econòmic, és irracional que una persona, a més de no produir gens i de no generar ingressos fiscals –IRPF, quotes a la Seguretat Social–, gasti diners públics. Per tant, és necessari eliminar els obstacles que impedeixen que aquesta persona estigui a resguard de les lleis del mercat. Els costos salarials no cauran sense que les persones aturades es vegin obligades a competir pels escassos llocs de treball”.
Aquest discurs, compartit pels governs de qualsevol color, però també pels partits d’esquerra i els grans sindicats, és la base de les polítiques d’ocupació i de protecció social de la socialdemocràcia europea. Acceptar-lo converteix en irracional qualsevol regulació que protegeixi el treball i les persones treballadores. En absència de la força que va imposar el dret laboral com un límit polític al mercat, l’únic principi de realitat és aquest mercat. El discurs del “diàleg social” i el “consens”, en les actuals condicions de llibertinatge empresarial, és la teoria que teoritza la derrota pràctica de la classe obrera i la subordinació de tota la societat i de la natura a la sobirania del capital i dels empresaris.
Els actuals règims parlamentaris de mercat són la forma política des de la qual es desregula la relació salarial i es desmunta la protecció social de forma “democràtica” i sostenible. Aquesta dinàmica redueix les garanties socials i les privatitza, convertint-les en oportunitats de negoci per al capital i utilitza la necessitat de treball (cooperació, obtenció de recursos de vida, autoestima i pertinença) de la gent com a mecanisme de submissió de les persones treballadores a un mercat regit per la voluntat dels poderosos.
Per als que s’autoanomenen defensors dels drets humans, de la justícia i de la democràcia, la simple acceptació del terme “mercat de treball” suposa una derrota conceptual d’entrada. El treball és vida humana i no una mercaderia. La violència competitiva del “lliure mercat” dissol els principis de l’humanisme i del dret a la vida, imposant condicions laborals homicides. A l’Estat espanyol, cinc mil treballadors i treballadores perden la vida cada any com a conseqüència d’accidents i de càncers, encefalopaties tòxiques o malalties i lesions vinculades a les condicions en què treballen.
La desregulació
La regulació política de les condicions de vida i treball de les persones és el reflex de les conquestes obtingudes per la lluita general dels treballadors i treballadores. Però si les lleis protectores es desvinculen de la força del moviment obrer, aquestes paraules són un significant buit, el significat del qual depèn de qui les administra. Sense força social, termes com “ocupació estable i amb drets” poden significar –com significa des de l’Acord “Interconfederal per a l’Estabilitat en l’Ocupació” de 1997, signat per CCOO-UGT i la CEOE-CEPYME– un nou contracte fix de tipus “b” però que, a diferència del fix de sempre, suposa que, en cas d’acomiadament, la indemnització no serà de 45 dies per any sinó només de 33 dies per any.
Si les paraules que regulen i protegeixen les condicions de treball de la gent, no són administrades per un moviment obrer anitcapitalista, sinó per una classe política i sindical que està d’acord a anomenar “mercat” al treball i “mercaderies” a les persones treballadores, aquestes paraules s’utilitzen per dir el contrari del que signifiquen.
A diferència de la regulació, que suposa acords escrits i lleis, la desregulació no requereix la liquidació de les paraules i les normes reguladores. N’hi ha prou amb donar-los un significat diferent en la seva aplicació o, simplement, incomplir-les. El “consens” i el “diàleg social” són les institucions d’aquesta insurrecció silenciosa de les patronals i d’aquesta derrota sorda de la classe obrera. Els treballadors segmentats, individualitzats i competint entre si, no poden afrontar el buit del poder necessari per impedir els excessos de les patronals. El sindicalisme cobreix amb mentides i llenguatge keynesià les vergonyes de la seva corrupció i de la seva por a enfrontar-se amb el poder descarnat dels empresaris. El resultat és la impotència i la desmoralització, brou de cultiu de l’individualisme i la competència entre els de baix, a major glòria dels de dalt. Aquesta és la causa que l’explotació i la inseguretat no generin antagonisme sinó submissió i competència entre els homes i dones treballadores.
Acceptar que el treball és una mercaderia, que la relació salarial és un mercat o que els llocs de treball, clau per a la pertinença social i l’autonomia, estigui en mans dels empresaris, és, des del punt de vista del sindicalisme de classe, un suïcidi. En assumir les raons de l’enemic, només resta funcionar amb la moral de l’esclau.
És necessari jutjar políticament i ètica un sistema que situa milions de persones en l’extrema necessitat per a obligar-les a acceptar “voluntàriament” les condicions laborals més ignominioses. Un sistema que, al mateix temps que priva de drets humans la majoria de la gent, converteix en necessitats imperioses qüestions absolutament supèrflues, encadenant les persones per tota la vida a crèdits bancaris, causa, tant de la seva indefensió davant del treball “deixalla” com davant de la seva vida “deixalla”.
Tant el que es ven barat per sobreviure com el que ho fa per gaudir d’un consumisme desenfrenat, són víctimes d’una enorme violència social. El seu comportament no és el resultat d’un procés natural, sinó d’un procés polític d’individualizació, aïllament, manipulació i repressió. La complicitat de l’esquerra atorga a aquest procés l’aparença de natural i inevitable.
La mancança d’enfrontament contra els de dalt i la natuaralització de la coacció i de la lluita entre els de baix, converteixen la desregulació, és a dir, la il·legalitat i la violència dels de dalt, en una cosa “normal” i “democràtica”.
Contradiccions de la desregulació per als desreguladors
Des de l’incomparable marc de la nostra monarquia militar de mercat, la il·legalitat empresarial es beneficia de la privació de llibertat dels qui, davant de l’acomiadament, només poden escollir els abusos. Des de fa 25 anys, tots els governs, centrals i autonòmics, de dretes o d’esquerres, amb la complicitat o la passivitat del sindicalisme majoritari, han impulsat i legalitzat aquesta dinàmica a través de successives reformes laborals. El resultat, a tot l’Estat Espanyol, és un mercat de treball amb unes característiques –precarietat, explotació i sinistralitat– que no tenen parangó a Europa.
La tendència compulsiva d’abaratir costos, legitimada per l’“obligatòria” economia global i sense una esquerra que li posi cap obstacle real, ha conduït a empresaris castellans, bascos, andalusos i catalans, a escollir treballadors submisos i barats abans que treballadors lliures i conscients. Aquesta opció els ha produït grans beneficis, però ha deteriorat el perfil qualitat/preu dels seus productes i, en generalitzar-se, ha repercutit negativament en la competitivitat internacional de l’economia espanyola. Això vol dir que la precarietat i la inestabilitat del mercat de treball espanyol (el doble de la precarietat mitja europea), a més d’una mina d’or, s’ha convertit en una amenaça per als nostres “emprenedors”.
Un cop més, els polítics intenten posar límit a la voracitat de cada capitalista individual per salvaguardar els interessos generals del capitalisme. Des de 1997, l’excessiva temporalitat del mercat de treball és un diagnòstic compartit per tots els integrants del “Diàleg Social”: el govern (del PP des de 1996 i del PSOE des de 2004), la patronal (CEOE-CEPYME) i els sindicats (CCOO i UGT). D’aquest diagnòstic se’n deriva una conclusió, també compartida, sobre la necessitat d’una intervenció política en el mercat de treball per disminuir aquesta temporalitat.
El govern
La reforma laboral en curs obeeix a la iniciativa política del PSOE. Des d’un acord bàsic amb patronal i sindicats per modernitzar el mercat de treball i la protecció social, el Govern ha fet de la Reforma Laboral un dels eixos de la seva política reformista que, fins a la data, manté el diàleg social, com senyal d’identitat.
No obstant això, per al govern, la Reforma Laboral està empantanegada en un huracà de problemes: l’estancament econòmic a Europa; la pujada dels preus del petroli; les lluites de pescadors, transportistes i agricultors demanant subvencions al gasoil; els acomiadaments i xantatges de les multinacionals que, com SEAT, apliquen la justícia per la seva banda sense optar pel “Diàleg Social”; l’amenaça de l’augment dels tipus d’interès sobre la hipotecada economia de cinc milions de famílies a Espanya; la renovació dels estatuts d’autonomia amb la conseqüent reforma constitucional i la batalla pel finançament dels dèficits autonòmics; les tensions sobiranistes a Catalunya, i sobretot el moviment popular basc per l’autodeterminació. L’encaix de tots aquests problemes en pactes per obtenir el suport als pressupostos generals de l’Estat del 2006 ha suposat una gran inestabilitat. Això explica l’anormal durada del procés de Diàleg Social i els espasmes, interrupcions i plantades de la patronal que han presidit el procés. Segons el calendari original del govern, la reforma del mercat de treball hauvia d’estar resolta abans de la tardor de 2005. Posteriorment, i abans de l’acabament de l’any, havia de subscriure el nou Acord Interconfederal de Negociació Col·lectiva (A.I.N.C.) per al 2006 (recentment prorrogat davant la falta d’acord) i la Llei de Dependència, que crearà i regularà un enorme mercat d’atenció a les persones sense autonomia per part d’empreses privades, amb un enorme aparell de productes financers i hipotecaris per greixar la maquinària. Aquesta iniciativa s’ha aconseguit a la Taula de Diàleg Social, sobre el qual s’ha elaborat un projecte de llei que encara no ha iniciat el debat parlamentari.
Zapatero va declarar el 6 de Maig de 2005, davant una assemblea de delegats d’UGT: “El diàleg social és un tresor. El govern procurarà cuidar-lo tant com pugui, escoltant els agents socials. No haurà cap reforma del mercat de treball que no obtingui l’acord d’empresaris i sindicats. Aquest és el meu compromís”.
No obstant això, la paràlisi de les negociacions va portar el secretari general de Treball, Valeriano Gómez, a fer unes declaracions contràries el juliol de 2005: “Si la taula tripartita no arriba a un acord, el govern ho solucionarà, perquè el govern no renuncia a governar”. Valeriano va dir això després d’una entrevista amb una delegació del Fons Monetari Internacional, obstinat en la necessitat de modernitzar l’ocupació i les pensions a Europa. Potser estava sota una síndrome que Durruti va descriure durant la guerra civil espanyola: “no hi ha res que em faci més por que un requeté després de combregar”.
Transcorregut l’estiu sense cap acord a la Taula de Diàleg Social, el 18 d’octubre de 2005, el govern va presentar un document amb la seva proposta (abaratir l’acomiadament a 33 dies per a nous col·lectius, facilitar el tràmit judicial per a l’acomiadament per causes objectives, reduir la quota empresarial a la Seguretat Social i ampliar a empreses de fins a 50 treballadors la intervenció del Fons de Garantia Salarial per a indemnitzacions als treballadors en cas d’insolvència empresarial).
La patronal
Les diferències sobre el Salari Mínim Interprofessional (SMI) entre Caldera (ministre de Treball) i Solbes (ministre d’Economia i Hisenda) les va aprofitar la patronal per bloquejar la Taula de Diàleg Social sobre la negociació col·lectiva durant diversos mesos. Finalment, es va signar l’acord per al 2005 el març del mateix any, deixant pendents alguns objectius fonamentals de la patronal, tot i que en va aconseguir d’altres. La inestabilitat de l’escenari polític i econòmic explica que patronal i sindicats no hagin avançat més en les seves transaccions per “modernitzar” les relacions laborals.
El 25 d’octubre, la CEOE va presentar un document de propostes que, en resum, són: nou contracte indefinit amb indemnització per acomiadament de 33 dies per any; fer fixos a eventuals de contractes successius rebaixant les seves indemnitzacions per acomiadament a 8, 10, 12 i 13,5 dies per any, respectivament, en els quatre primers anys d’aquest contracte; reducció del 3% en la quota empresarial a la Seguretat Social; més flexibilitat en la jornada del contracte a temps parcial; facilitats per als acomiadaments col·lectius; ampliació del camp de les ETT.
Els empresaris treballen amb el vent a les veles de les recomanacions de tots els organismes del capitalisme internacional. L’OCDE va instar, el 12 de juliol de 2005, els 12 països de l’euro que “flexibilitzin el mercat laboral, especialment la protecció a ultrança de llocs de treball indefinits, que liberalitzin el sector serveis i que restableixin la viabilitat de les finances públiques per plantar cara a l’envelliment de la població i no quedar estancats en un creixement de l’1% abans de 15 anys, la qual cosa augmentaria la diferència amb el creixement de l’economia dels EUA”.
El governador del Banc d’Espanya, Javier Caruana, va exposar les seves iniciatives per a la reforma laboral el 22 de juny de 2005 davant la Comissió Econòmica del Congrés dels Diputats: “les empreses han de tenir capacitat per a adaptar-se a les diferents situacions, cosa que, en legislació laboral, implica que tinguin més facilitat per desfer-se de les seves plantilles en circumstàncies econòmiques adverses”. Va recomanar que “les millores laborals es vinculin a la productivitat”.
La patronal no està disposada a resoldre els problemes de productivitat dels treballadors eventuals sense treure’n cap profit a canvi. José María Cuevas (CEOE) va manifestar durant el curs “L’empresa espanyola davant els nous reptes de la internacionalització”, a la Universitat Menéndez Pelayo, que “comparteix amb els sindicats la necessitat de reduir la temporalitat, però que no comparteix algunes formalitats, ja que es poden revisar limitacions a la contractació temporal però amb una reducció i liberalització de costos en la contractació indefinida”. El seu referent és la reforma laboral de 1997: “Ara és el moment de generalitzar aquesta fórmula, ampliant els contractes indefinits amb menor indemnització per acomiadament. Però encara que es rebaixin les quotes a la Seguretat Social els empresaris no acceptarem més rigideses en les relacions laborals”. (Es referia a posar límit als excessos de la subcontractació).
CAES(Centro de Asesoría y Estudios Sociales)
21 de febrer de 2006
www.nodo50.org/caes
