Els interessos de Repsol es sobreposen a la pròpia sobirania de Bolívia

José Daniel Fierro

Descripció de la situació creada tot just després de l’anunci de nacionalització dels hidrocarburs a Bolívia.

La decisió del president bolivià, Evo Morales, de nacionalitzar els jaciments d’hidrocarburs del seu país ha tingut una resposta ràpida, i bastant previsible, per part del govern espanyol.

Sobreposant els interessos capitalistes al desenvolupament humà i social dels bolivians, el govern de Zapatero ha dit sentir-se enganyat en l’aval que va atorgar al procés electoral que va acabar duent el líder indígena a la presidència. Una afirmació bastant ximple i absolutament nècia, ja que Morales va presentar la proposta de nacionalitzar els hidrocarburs en el seu programa electoral, recollint el sentiment popular majoritari dels bolivians. El govern espanyol sembla també oblidar que el 18 de juliol de 2004, va tenir lloc al país andí un referèndum vinculant en el que el 92,2% dels vots vàlids van respondre sí a la pregunta: “Està vostè d’acord amb la recuperació de tots els hidrocarburs en boca de pou per a l’estat bolivià?”

El decret presidencial no només és constitucional i jurídicament impecable, sinó que, a més, és un exercici legítim de sobirania per tal de gestionar els immensos beneficis que fins ara passaven a engreixar els resultats de comptes de les multinacionals estrangeres. “Ja no serà com abans -va explicar Evo Morales- en que ells guanyaven el 82% mentre que Bolívia es quedava amb el 18 o el 13%”.

Davant d’això, el Ministeri d’afers exteriors de l’estat espanyol va amenaçar el dimarts 2 de maig els diplomàtics bolivians acreditats a Espanya assegurant-los que les decisions que s’estan prenent a La Paz tindran conseqüències negatives. Javier Sandomingo, director general per a Iberoamèrica, va expressar la seva “profunda preocupació” i va advertir de les “conseqüències en les relacions bilaterals” entre el dos països.

Mentrestant, les multinacionals estrangeres perjudicades no dubtaran en denunciar el seu cas davant els tribunals mundials de comerç i en propagar la imatge d’inestabilitat de Bolívia davant els inversors. Tot això amb l’objectiu de pressionar el govern de Morales i fer-li acceptar una solució “satisfactòria per a les parts”, va assegurar Sandomingo. El que en llenguatge del carrer vol dir que o es modifica el decret bolivià d’acord amb els interessos de les petrolieres, o hi haurà guerra.

El cap de la diplomàcia espanyola, Miguel Ángel Moratinos, està adequant la seva estratègia al costat del seu homòleg brasiler, Celso Amorim, ja que tots dos governs són els principals interessats en defensar la posició de les multinacionals Repsol-YPF i Petrobras.

Però si aquestes amenaces no obtenen resultats, la Unió Europea (UE) també prendrà mesures en l’assumpte. El mateix dimarts, Javier Solana, responsable de la política exterior de la UE, i la Comissió Europea van expressar la seva “gran inquietud” per la decisió boliviana i van anunciar que l’assumpte s’abordarà en la cimera de Viena, els pròxims 11 i 12 de maig. Solana va advertir que la mesura “serà perjudicial per al futur econòmic i polític de Bolívia”, i que el desenvolupament d’aquest país passa per “la seguretat jurídica per als inversors estrangers”. Així entén l’ex-cap de l’OTAN i criminal de guerra el dret sobirà d’una nació a gestionar els seus propis recursos naturals.

Seguint la mateixa línia, els mitjans de propaganda espanyols estan orquestrant una campanya contra la decisió governamental boliviana i de rentat de la imatge de la petroliera espanyola. Segons aquests, Repsol YPF obté de Bolívia l’1% dels seus beneficis. Dita així aquesta xifra no aclareix gaire, però si ens deturem en el fet que, fa dos anys (quan Repsol impulsava el projecte d’exportació de gas natural bolivià per ports xilens), un executiu de la petroliera va assegurar en roda de premsa que per cada dòlar invertit la seva empresa se n’enduia 10, ja es comença a entendre l’èmfasi en la qüestió boliviana.

Un altre aspecte destacat és que la petroliera va invertir 1.080 milions d’euros a Bolívia entre l’any 1997 i 2005. Fet que el govern bolivià comprovarà mitjançant les auditories que realitzarà a les empreses estrangeres, segons va comunicar ahir Andrés Soliz Rada, ministre d’hidrocarburs. Per a la realització d’aquests informes es contarà amb l’assessoria de Noruega, i s’espera que estiguin llests en dos mesos. “No oblidarem el mínim detall”, va afirmar Soliz, per a determinar si les empreses van invertir els 3 mil 500 milions de dòlars que diuen haver invertit, com van calcular els seus guanys per a la tributació, a qui li van comprar els equips… “traurem les coses del fons”.

La premsa capitalista espanyola menteix quan parla “d’expropiar“ (el govern bolivià ha deixat clar que la seva intenció és “negociar i no expropiar”, i que només “en última instància” s’aplicaria la Constitució en criteri d’utilitat pública i es pagaria “el preu just”), i menteix quan assegura que Repsol “posseeix una mica més de la quarta part de les reserves d’hidrocarburs del país”, ja que no sembla gaire lògic que les reserves pertanyin a la petroliera en lloc de al poble bolivià.

 A més, sembla que Repsol té 300 empleats i genera 3.000 ocupacions indirectes a Bolívia, la qual cosa no és dir res, tenint en compte que els llocs de treball no estan en perill, i que sí que ho estan els elevats beneficis privats que no milloren en res el nivell de vida dels bolivians. Fet que per descomptat, al president de Repsol Antoni Brufau, li és ben bé igual; doncs per a ell la nacionalització “està fora de la norma i la lògica empresarial que ha de guiar les relacions entre empreses i estats”. És a dir, que només el lliure mercat dicti lleis i tractats. Però no està de més recordar que els beneficis nets de l’últim any, 845 milions d’euros (uns 1.000 milions de dòlars), equivalen als ingressos mitjos anuals de 625 mil bolivians.

Del que no parlen, ni la premsa addicta ni la transnacional, és de les diferents actuacions que Repsol duu a terme a Bolívia des de fa anys. La companyia explota un total de 22 blocs petroliers que ocupen gairebé 5 milions d’hectàrees. Aquestes concessions es sobreposen a un total de 17 territoris indígenes repartits en les regions amazònica i chaqueña . A la fragilitat ecològica d’aquests ecosistemes s’hi ha d’afegir la fragilitat cultural dels grups ètnics que els habiten. Malgrat tot, la petroliera no té problemes per a ocupar les seves finques, trencar les seves activitats tradicionals o construir conductes de  gas en els seus territoris. En la regió muntanyosa de l’ Aguaragüe , on es van descobrir les reserves més grans de gas, van envair la comunitat Tentayapi, l’últim reducte dels guaranís simbas de Bolívia, i van contractar alguns joves per a desforestar la zona i enterrar explosius. La consulta prèvia a la comunitat, obligació estipulada per les lleis bolivianes i els tractats internacionals, va resultar ser un engany. A més van introduir l’alcohol per tal d’afeblir la cohesió comunitària. D’altres indígenes, de l’ètnia weesnayek, acaben de denunciar Repsol per pretendre resoldre la contaminació del riu Pilcomayo mitjançant el pagament de 40 mil euros. I per si això fora poc, alts directius de l’empresa transnacional estan immersos en un procés judicial a Bolívia acusats d’un delicte de contraban de petroli per un valor de 8 milions d’euros.

Quina és l’actitud del govern espanyol davant aquests abusos? Doncs silenciar la crítica i tractar de fer callar aquells que assenyalen Repsol, com fa ben poc va expressar Moratinos, assegurant que no permetran que “la imatge d’una companyia espanyola es vegi afectada per aquest tipus d’actituds que creiem que tampoc fan un favor al nou govern bolivià”.

Article publicat a www.rebelion.org