En Franki som tots i totes
Editorial de L’ACCENT
En el moment d´escriure aquesta editorial, en Francesc Argemí és a la presó de Can Brians. Va ser condemnat el 2004 per un jutge que ja durant la dictadura havia estat fiscal militar i que el va considerar culpable de desordres públics (1 any de presó), atemptat a l´autoritat (1 any i 3 mesos) i ultratge a Espanya (4 mesos més de presó o 8 mesos de multa).
En total, 2 anys i 7 mesos de presó. Tres anys després de la sentència, i després d´haver interposat recursos a l´Audiència de Barcelona i al Tribunal Constitucional espanyol, el passat dilluns 28 d´abril en Franki era detingut pels Mossos d´Esquadra sense que els seus advocats rebessin cap notificació, ni s´esgotessin tots els tràmits administratius normals.
Els fets es remunten a la Festa Major de Terrassa de l´any 2002, quan una cercavila festiva contra les banderes espanyola i europea va acabar amb una càrrega dels antiavalots de la guàrdia urbana en el moment en què els manifestants intentaven despenjar, amb un ganxo, la bandera espanyola de l´Ajuntament, i que finalment només va quedar estripada. La cosa no va anar a més, i no hi va haver ni detinguts, ni ferits greus. Però al cap d´un mes, en Franki i un company seu rebien a casa una citació judicial i començava el cas que l´ha acabat portant a la presó. I això malgrat que la sentència reconeix que cap testimoni va veure en Franki en el moment dels fets.
D´altra banda, no cal ser militant ni activista de cap organització desobedient per conèixer els usos dels cossos policíacs i la seva impunitat. Qualsevol persona que hagi tingut una topada merament verbal amb qualsevol d´aquests cossos, o que tingui algun conegut que hagi passat per aquesta situació, sabrà que els càrrecs de “desordres públics” o “atemptat a l´autoritat” són imputats massa sovint i condemnen fàcilment a qualsevol acusat d´haver-los comès perquè la paraula dels agents té valor de prova en un judici, mentre que la de qualsevol altre ciutadà no.
Malgrat que des de CiU, ERC i ICV s´invoqui el caràcter anacrònic de la legislació espanyola en matèria de protecció dels símbols i institucions de l´estat, no és aquesta la qüestió principal del “Cas Franki”. El tema fonamental és la parcialitat d´un sistema policíac, judicial i polític que fa que aquests casos no siguin una excepció, sinó la conseqüència necessària de la pressió que l´estat i les seves institucions (incloses les autonòmiques) exerceix contra els militants més compromesos del moviment popular, contra aquells que qüestionen la legitimitat del sistema social, polític i econòmic vigent i que, quan cal, desobeeixen.
És lògic i natural que els pares d´en Franki acceptin de bones a primeres el tercer grau que en Puigcercós d´ERC ha demanat per ell al Departament de Justícia de la Generalitat, i que la seva titular, la consellera Montserrat Tura, hagi declarat que es treballa en aquesta direcció. És fàcil d´entendre que, per uns pares amb un fill a la presó, amb els quals ens solidaritzem totalment, el més important és que, independentment de la militància política del seu fill, aquest pugui almenys tornar a treballar i estudiar.
Però segons denuncien alguns sectors de la campanya de suport a en Franki, el tercer grau sembla anar encaminat a mantenir el càstig sobre en Franki i la seva lluita, i a desactivar la solidaritat que s´ha generat arreu dels Països Catalans. Una solidaritat d´un moviment cada vegada més arrelat a barris i pobles, i d´un moviment que no s´arronsa davant la repressió de l´estat, sinó que respon a la imposició si cal amb la desobediència. Encara tenim a la memòria l´onada de solidaritat producte dels encausaments per la crema de retrats del rei, sobre la majoria dels quals pesen peticions de presó i multes importants a més d´embargaments preventius de sous i cotxes. I també tenim fresques les jornades de lluita que arreu dels Països Catalans ha protagonitzat l´esquerra independentista contra la imposició espanyola, des de tots els fronts, malgrat les identificacions, les multes i les detencions amb els “300 anys d´ocupació, 300 anys de resistència”.
És aquesta consciència que només la lluita i la mobilització popular, que només la solidaritat activa arreu del territori trauran en Franki de la presó, la que es va manifestar dissabte passat a Barcelona malgrat la intensa pluja. I és aquesta mateixa consciència la que permet plantejar el cas Franki en els termes que criem més adequats: és important treure en Franki de la presó; però ho és encara més aturar un sistema polític, judicial i policíac que, si segueix així, pot portar a la presó encara molts més Frankis.
