Especial de L’ACCENT sobre la revolta d’estudiants i mestres
L’ACCENT
L’educació catalana està en peu de guerra. Des de la primària fins la universitat, estudiants i mestres s’estan mobilitzant en defensa d’una educació pública, catalana i de qualitat, i en contra de les polítiques capitalistes que ataquen aquests principis.
El número 142 de L’ACCENT recull aquestes mobilitzacions als Països Catalans, els motius que els han empès a tancar les aules i sortir el carrer i també les mobilitzacions estudiantils a Itàlia. També reproduïm l’article sobre les claus sobre el Procés de Bolonya que està transformant la universitat.
Articles de l’especial sobre educació de L’ACCENT:
EDITORIAL: L’ensenyament s’enfronta al neoliberalisme
La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s´havia imposat d´ençà l´ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l´havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi.
La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable.
Bolonya encén els ànims dels estudiants universitaris catalans
Un any més, el Fòrum Europeu d´Estudiants, en motiu de la celebració del 17 de novembre, dia internacional de l´estudiant, ha llançat una convocatòria de lluita en defensa l´ensenyament públic i contra el procés de convergència europea. Als Països Catalans la data fixada per a la vaga i les mobilitzacions serà el 20 de novembre i hi ha convocades activitats a diverses poblacions, com Barcelona, València, Lleida, Castelló, Alacant, Girona, Tarragona, Vic o Benissa.
L’ensenyament primari i secundari català en peu de guerra contra les imposicions
Aules tancades per protestar contra les polítiques educatives dels governs valencià i principatí. En tots dos casos, la vaga i les manifestacions són en defensa de l´educació pública de qualitat. Si al País Valencià el centre de les crítiques és la imposició d´impartir l´assignatura d´Eduació de la Ciutadania en anglès, al Principat ha estat contra el contingut de la Llei d´educació, que acaba d´arrencar el procés de tramitació parlamentària. Les associacions de mestres i estudiants que convoquen les mobilitzacions han anunciat que continuaran manifestant-se contra unes polítiques educatives que consideren que ataquen l´escola pública.
Itàlia: “No pagarem la vostra crisi”
“No pagarem la vostra crisi” és el lema de les protestes del món de l´ensenyament que durant l´últim mes recorren tota Itàlia per mostrar el rebuig a les reformes educatives engegades pel govern de Silvio Berlusconi. L´onada de protestes començà forta i s´ha convertit en el primer gran moviment contra el govern des de la seua arribada al poder.
Claus del Procés de Bolonya i les seues principals crítiques:
El procés de Bolonya, o procés de convergència europea, és el nom que rep el conjunt de mesures que tracten de configurar l´anomenat Espai Europeu d´Educació Superior (EEES)
Acord General sobre el Comerç dels Serveis (AGCS, 1995)
L´AGCS elaborat per l´Organització Mundial del Comerç (OMC) està considerat l´origen del procés de convergència europea. Pretén “la completa liberalització del mercat dels serveis” (preàmbul) eliminant totes les barreres existents. En aquest context l´educació deixa de ser un dret i es converteix en una mercaderia més, que es compra i es ven. L´AGCS amenaça amb acabar amb el finançament públic al qualificar les subvencions com “efectes distorsionadors en el comerç de serveis” (artícle XV).
Declaracions dels ministres d´Educació
La Declaració de Bolonya (1999), signada per tots els ministres europeus d´Educació i considerada l´inici del procés de reforma, estableix les bases de l´EEES i uns objectius oficials: promoure la mobilitat dels universitaris arreu d´Europa, potenciar una major competitivitat de les universitats europees a nivell internacional, facilitar la integració dels titulats en el mercat laboral i prolongar el període d´aprenentatge “al llarg de tota la vida”.
Aquests principis es van completant amb declaracions bianuals (Praga, Berlín, Bergen, Londres) on es van sumant més estats europeus i de fora del continent.
Lleis estatals i autonòmiques (LOU, LUC,…)
Tot i les declaracions europees, la Unió Europea no té competència en Educació i no pot dirigir formalment el procés (Tractat Constitutiu de la CE, art.149.4) per tant cada estat ha de desenvolupar les seues lleis i decrets. En el cas de l´Estat espanyol trobem la LOU, lleugerament modificada pel govern de Zapatero, un text molt ambigu en relació amb l´EEES, però que ja avança cap a la mercantilització de l´ensenyament, augmentant les competències del Consell Social (amb representació empresarial) (art. 15) i promovent “el finançament privat de l´activitat universitària” (art. 14).
A nivell autonòmic hi ha per exemple la LCSUV al País Valencià o la LUC al Pincipat. Aquesta última al seu preàmbul afirma “les aportacions del Govern de la Generalitat s´han de limitar a l´oferta universitària que es presta amb caràcter no empresarial, en previsió de la liberalització d´aquest sector en el marc de les negociacions en el si de l´Organització Mundial del Comerç.”
Crítica a l´esperit de la reforma
Els crítics amb el Procés de Bolonya consideren que aquest no respon a les necessitats de les universitats públiques ni de la societat, sinó que es tracta d´una reconversió industrial de l´ensenyament superior per complir les exigències de la patronal europea. Des d´aquesta perspectiva la reforma tindria dos objectius principals:
La supeditació dels estudis universitaris a les necessitats del mercat laboral europeu.
La UE necessita fabricar treballadors més barats i flexibles per augmentar la seua competitivitat (Estratègia de Lisboa, 2000). Al llarg del procés els principals lobbies empresarials (ERT, UNICE,…) han pressionat la classe política en aquest sentit. “No es tracta d´insertar la Universitat en el marc de l´Estat del Benestar, sinó d´integrar a la Universitat de manera més decidida en el teixit econòmic i productiu, fomentant l´excel·lència mitjançant la competència” (Circulo de Empresarios de l´Estat espanyol, 2007).
Convertir la Universitat europea en un mercat.
En el marc de l´AGCS s´ha de crear un marcat de productes educatius, ja que es tracta d´un sector amb molts beneficis: el mercat de les universitats europees en el 2005 va moure més de 600 bilions d´euros (Financial Times, 12/09/2005).
El paper de les Universitats
Les universitats són les que finalment apliquen la nova reforma, analitzem alguns dels aspectes de la seua aplicació concreta:
Graus i postgraus
Les actuals titulacions se substitueixen per una estructura de graus i postgrau que els sectors crítics consideren elitista. Els graus tenen un caràcter generalista i pretenen formar treballadors poc qualificats, però flexibles davant les demandes del mercat de treball. Els postgraus en canvi seran d´especialització i en alguns casos necessaris per a treballar (professors, advocats,…). El preu dels postgraus serà com a mínim el doble de car que el de les actuals llicenciatures.
European Credit Transfer System (ECTS)
S´estableix un nou sistema de creditatge que imposa la figura de l´estudiant a temps complet, fent incompatible la possibilitat de treballar i estudiar al mateix temps. Aquest nou ritme de treball, d´aproximadament 36 hores setmanals, parteix d´una teoria educativa del capital humà i imposa una retòrica pseudopedagògica que prioritza les capacitats i competències bàsiques per damunt dels continguts disciplinaris.
Beques-préstec
Les beques a fons perdut desapareixeran en benefici de les beques – préstec, cedides per entitats privades i que s´hauran de tornar amb interessos.
Homogeneïtzació
L´aplicació dels Plans d´estudi ha provocat una homogeneïtzació cultural. A la Universitat de València hi ha dos clars exemples: la marginació de la Història del País Valencià (veure L´ACCENT 141) i la pràctica inexistència de la llengua catalana als postgraus.
