Feminisme: subjecte difús o subclasse de la classe?

Aportant i apuntant l´article de Sílvia Alberich i Maria Rodó de Zárate: La Revolució serà feminista o no serà a PERSPECTIVES

 

De les lluites concretes a la creació del subjecte revolucionari

La dialèctica és una metodologia de pensament i acció que aspira a la transformació social a favor de les classes populars. Una metodologia que situa el conflicte principal -el conflicte del Capital (tesi) amb el Treball (antítesi)- amb d’altres als que Nekane Jurado defineix com a “subsistemes”: el racisme, el sexisme i l’homofobia; subsistemes que afecten especialment a les dones de classe treballadora.

Aquests subsistemes (mil·lenaris) són anteriors al sistema capitalista (centenaris), però aquest i la superestructura que aquest genera (ideologia) es valen d’aquells per a legitimar el seu funcionament i augmentar la taxa de benefici. Aquesta perspectiva és la que porta  a N. Jurado a definir les dones treballadores com a “subclasse dins de la classe treballadora”, un concepte que resulta clau, per plantejar la lluita contra el patriarcat i el capitalisme des d’una òptica revolucionària de confluència.

 

Som dones feministes, de classe treballadora i de pobles oprimits (3 voltes rebels), a l’hora que reivindiquen el dret a la diferència i a l’alliberament personal (l’estima com vulguis). Aquestes són les “identitats múltiples” que nosaltres representem. Cal tenir en compte i visibilitzar que els treballs de cura, tan importants per augmentar la plusvàlua del capital, són una eina de lluita per combatre el sistema capitalista i patriarcal. Cal apuntar però, que la “cura” apel·la a un subjecte difús, un subjecte de lluita a constituir. Resulta pertinent per tant, plantejar si el centrar la lluita feminista en aquest àmbit contribueix a construir un subjecte revolucionari. 

 

A pesar que “dona” és a priori, un subjecte interclassista o en llenguatge post-modern, transversal, sabem que aquesta no és igual a Pedralbes que a l’Hospitalet. Més encara ara, en una situació de crisi aguda i perllongada del sistema capitalista, en que l’ofensiva contra les dones de classe treballadora és brutal.

 

És precisament per això que resulta central focalitzar la rebel·lia contra la contradicció principal (sistema capitalista-imperialista), reivindicant-nos com a subjecte revolucionari de classe i de poble oprimit que lluita per la consecució i l’exercici dels drets democràtics i aspira a estimar sense distinció de sexe-génere i amb la voluntat de confluir amb altres subjectes de lluita antisistèmics. Per fer-ho tenim moltes lluites: els acomiadaments de milers de dones del mercat laboral, la impossibilitat de conciliar la vida laboral i personal-familiar, les retallades en serveis públics, la necessitat de crear llocs de treball dedicats a la cura, però també la reducció dràstica de la jornada laboral (30h), el repartiment de tot el treball i la riquesa, la lluita contra els pressupostos antisocials, el no pagament del deute, sortir de la UE del capital, entre d’altres.

 

El suport mutu

L’aposta feminista, ara i aquí, passa per donar força a les lluites feministes. Dos exemples:

D’una banda, la treballadora del Caprabo-Eroski i afiliada a la CGT, ha lluitat a l’empresa, al carrer i per la via judicial, fins aconseguir la conciliació de la vida laboral i familiar. Mare monomarental d’una filla de 9 anys, defensava el dret, negat a milers de dones, de tenir cura de la seva filla fins als 14 anys. La seva lluita ha estat un èxit, perquè a pesar de no poder-se estendre a totes les dones, ha estat un exemple de lluita per aquestes.

Aquesta lluita ha tingut suport sindical, però no tot el suport del feminisme revolucionari que calia. 

 

De l’altra, el company delegat sindical de la CGT Correus que ha estat sancionat per negar-se a repartir propaganda antiavortista. Per fer-ho va argumentar objecció de consciència, doncs la propaganda acusava les persones defensores del dret a l’avortament d’assassines.

 

El moviment feminista revolucionari tampoc ha estat a l’alçada que calia.

 

En resum

La creació del subjecte feminista de classe, d’alliberament nacional, social i personal, és clau si per a que “La revolució serà feminista o no serà”. Per aconseguir-ho ens cal teixir una política d’aliances de classe entre les dones de classe treballadora assalariada (supermercats, perruqueres, hostalera, servei domèstic, sanitat, educació, vídues i pensionistes), l’economia submergida (prostitutes i altres) i no assalariada (treballs de cura no remunerats). I feminitzar els moviments mixtes. I organitzar els temps tenint en compte la maternitat, la menstruació… i no canviar els dies i les hores de reunió en funció del Barça. I cal…. 

 

Per acabar, tenim la mateixa voluntat de lluitar plegades pel canvi nacional, social i personal i també els mateixos objectius estratègics: els de la revolució. Però em sembla important assenyalar que malgrat la importància de visualitzar la funció sistèmica dels treballs de cura, la centralitat de la nostra lluita ha de ser la del conflicte capital-treball.

You may also like...