Hugo Chávez, l’odi de l’imperialisme i de les burgesies, l’amor dels pobles rebels
Tristesa i dolor. Comencem per aquí. Per què hem de dissimular els sentiments i disfressar-los amb refinamients artificials que es cuinen en la seva pròpia tinta i, en última instància, no diuen absolutament res? Sí, tristesa i dolor davant la mort d’un company i un lluitador que es va jugar la vida més d’una vegada pels humils, pels de baix i que es va atrevir a enfrontar-se a la potència més agressiva i feroç de tot el planeta. Però també tot el nostre reconeixement, el nostre respecte, el nostre emocionat homenatge.
En llegir diverses notes i articles, escrits sobre la mort recent d’Hugo Chávez, percebo en la intel·lectualitat d’esquerra, crítica o progressista, certa actitud vergonyant. Li rendeixen respecte, però “amb cura” i sense sortir-se, esclar, dels bons modals.
Com si en rendir l’homenatge que es mereix aquest enorme lluitador mort haguessin de fer reverències i justificar-se davant els crítics de Chávez, la socialdemocràcia (obertament proimperialista), l’autonomisme (sí, però no, potser, tal vegada, encara que un poc, no obstant això, no obstant això) o diverses variants de l’esquerra eurocèntrica (que enyorant un esquema simplificat de la revolució bolxevic desconeix qualsevol novetat en la història —sobretot si succeeïx en el Tercer Món— i en la pràctica quotidiana acaba sent més tímida i suau que la Mare Teresa de Calcuta).
Cap vergonya companys, no cal demanar perdó, companyes. No tingueu por, no us cuideu tant. Hugo Chávez es mereix l’homenatge i el reconeixement sincer i obert dels pobles en lluita de tot el continent. Sense mitges tintes. Sense calculets mediocres, pusil·lànimes i porucs. Chávez se la va jugar, va arriscar la pell, va estar a punt de morir en un cop d’estat i no es va agenollar ni va tenir por davant l’enemic.
La seva valentia no només va ser física i personal. També va ser teòrica i política. Quan ningú donava dos pesos per la bandera roja, es va animar a donar un cop a la taula de l’agenda progressista i va tornar a posar en discussió ni més ni menys que… el socialisme. Els companys zapatistes, que van jugar un gran paper en els 90 qüestionant el neoliberalisme i per això van guanyar merescut reconeixement i admiració en tot el món progressista, mai van arribar a plantejar el socialisme. Ni el del segle XXI ni cap altre. El socialisme estava directament fora d’agenda. Tampoc es parlava d’imperialisme. Ni tan sols de revolució. De res d’això es podia parlar. Ni tan sols s’esmentaven aquests conceptes o aquestes categories anticapitalistes. Eren paraules prohibides. La inquisició del pensament elegant i políticament correcte les havia enterrat.
Hugo Chávez, va donar un pas més. Va reprendre les justes rebel·lies que cridaven “Un altre món és possible” i qüestionaven el neoliberalisme però els va donar diverses voltes de rosca. Aquest altre món possible no pot ser altre que… el socialisme. Ho va cridar als nassos de l’imperi, davant de la dreta i al clatell del món progressista. Si t’agrada, bé, i sinó, també. Va girar full a una pàgina de la història. Ja res va ser com fins a llavors.
“Com? El socialisme?” Sí, el socialisme. Aquest mateix que totes les dretes del món i moltes “esquerres” creien enterrat sota els maons arnats d’aquella paret que, corcada per dintre, va caure en 1989, allà lluny, en alguns barris d’Alemanya on es beu tanta cervesa.
“D’on va sortir aquest boig antiquat? Quin text clàssic devia llegir Chávez en alguna llibreria de segona mà o en alguna biblioteca de vellets per a començar a reclamar-li a tot el món que no s’oblidin del socialisme?” El “clàssic” que havia llegit Hugo Chávez per a reinstal·lar al socialisme en l’agenda dels moviments socials i els pobles rebels del nou segle era… Simón Bolívar. Un altre “boig al capdavant d’un exèrcit de negres” com anomenaven despectivament al Libertador els diplomàtics nord-americans i els seus agents d’intel·ligència a inicis del segle XIX.
Sí, el mateix Simón Bolívar que els Documents de Santa Fe (nucli d’acer de l’estratègia del Pentàgon i el neomarcartisme “multicultural” nord-americà) situaven com enemic subversiu al costat d’Hugo Chávez a Veneçuela i de les FARC-EP a Colòmbia. Aquesta era la seva font d’inspiració. Simón Bolívar, el Quixot del segle XIX.
A despit de tants “inspectors de revolucions alienes” (com solia ironitzar Rodolfo Puiggrós enfront dels que mai han organitzat ni van encapçalat cap lluita històrica important però viuen alçant el ditet per a insultar als altres), Hugo Chávez no només va reinstal·lar el debat pel socialisme com a horitzó polític i cultural per als pobles de La nostra Amèrica. No només va dialogar durant anys amb el seu poble sobre història, ensenyant en cada programa de Aló presidente sobre les guerres d’independència del segle XIX, defensant la identitat cultural de La nostra Amèrica. Per si aquesta tasca pedagògica de masses no fos prou, també va començar a reivindicar públicament autors maleïts i dimonitzats com Ernesto Che Guevara, Vladimir I. Lenin, Lev Trotski o Rosa Luxemburg. Vaig tenir l’oportunitat i l’honor d’escoltar-lo en persona, més d’una vegada, referir-se a aquests heretges de la revolució mundial dient, amb aquest somriure tan irònic i tendre al mateix temps: “Benvolguts germans Aquest és el camí! La creació d’homes i dones noves, com proposava el Che Guevara. L’única sortida és internacional. No pot haver-hi solucions en països aïllats ni socialisme en un sol país. La solució és el socialisme i és a nivell internacional”. No m’ho va explicar ningú. No ho vaig llegir. Ho vaig veure i ho vaig escoltar directament, enarborant i defensant les idees d’aquests heretges.
Els seus discursos sempre incloïen frases com aquesta: “Estava llegint aquest llibre….” I aquí començava una autèntica pedagogia popular, crítica, massiva. Perquè Hugo Chávez va saber emprar la TV i altres mitjans massius per a conciar, per a incentivar l’estudi, per a obrir grans debats, en els quals mai es cansava de recomanar llibres d’història, llibres marxistes, llibres de la teoria de la dependència. Era un lector voraç, a pesar de tantes activitats.
Aquest gran pedagog popular, amb un gest diplomàtic que també tenia molt d’ironia, es va animar a regalar-li al president d’Estats Units ‘Las venas abiertas dde América Latina’ d’Eduardo Galeano. Era una manera molt subtil de tractar-lo d’ignorant i al mateix temps de mostrar-li que els pobles de La nostra Amèrica hem de superar d’una bona vegada aquest complex (típicament colonial) d’inferioritat que ens han inoculat les burgesies lúmpens, sòcies menors i còmplices de l’imperialisme.
Seguint els ensenyaments del Congrés Anfictiònic de Panamà de 1826, Chávez va promoure de manera obsessiva una sèrie interminable d’iniciatives institucionals integradores a nivell regional (des de l’ALBA fins a Telesur; des de Petrocaribe fins al Banc del Sud; des de la UNASUR fins a la CELAC, etc.) però al mateix temps va donar suport a la insurrecció i a la guerrilla comunista, principalment de les FARC-EP de Colòmbia. Aquesta és la veritat. De vegades ho va dir en públic, altres vegades no. Fins i tot quan va prendre decisions equivocades (com en el cas de Joaquín Pérez Becerra, que en aquella oportunitat vam criticar públicament), mai va trencar les seves relacions amb la insurrecció. Aquesta mateixa insurrecció comunista que gran part del progressisme i de la intel·lectualitat crítica no s’anima ni tan sols a esmentar. Mentrestant li va oferir la seva mà generosa i fraterna a la revolució cubana i al seu gran amic Fidel Castro, a qui estimava com un pare. En un moviment summament complex, va tractar d’unificar o almenys d’aglutinar a nivell continental les iniciatives institucionals amb les insurgents i comunistes, les de dalt amb les de baix, les estatals amb les socials en el ventall multicolor d’un gran front continental antiimperialista pel socialisme.
Sense respectar els esquemes, però sí la revolució, Hugo Chávez, summament iconoclasta, no va tenir por de conjugar a Marx amb Bolívar ni al Che Guevara amb Jesús. Com Simón Bolívar en el segle XIX, que sintetitzava a Tupac Amaru amb Rousseau, el seu millor deixeble en la nostra època es va animar a desempolsar el pensament polític més radical per a tornar-lo actual i políticament operant. No en la comoditat d’una càtedra, sinó en la vida. I ho va fer enfrontant als pitjors i més prepotents genocides del planeta, de qui es va riure a la cara més d’una vegada (tots recordem quan en una tribuna diplomàtica internacional va dir, amb un somriure irònic inconfusible als llavis: “aquesta tribuna fa pudor de sofre, aquí hi h estat el diable, aquí hi ha estat el president dels Estats Units”. Es reia a la cara del president més poderós del planeta! Hi xalava com un nen desobedient. Tant com quan va expulsar sense contemplacions a l’ambaixador ianqui de Veneçuela o quan va desafiar a l’insolent rei franquista d’Espanya. Quants s’han atrevit a fer res encara que fos similar en la nostra època?
No exagerem. Va ser tan original i tan antiimperialista com el seu principal mestre i inspirador, Simón Bolívar. Però entre ambdós existeix una gran diferència històrica i política que marca quant hem avançat en aquesta recerca de la terra promesa i de l’alliberament de La nostra Amèrica. Mentre Bolívar va morir sol i aïllat, trist i desolat, incomprès i fins i tot repudiat, Chávez mor envoltat, estimat i plorat per tots els pobles de La nostra Amèrica. Bolívar no va llaurar en el mar. Hugo Chávez va saber reprendre la seva estrella de foc.
Després de la seva mort? L’abisme i el desert? De cap manera. La continuïtat d’una extensa lluita pel socialisme i la segona i definitiva independència de La nostra Amèrica. Mort Chávez, hii haurà altres Chávez hi va haver nous Che Guevara. Les noves generacions s’inspiraran en la seva rebel·lia per a seguir combatent contra els molins de vent del capital.
L’odi de l’imperialisme i de les burgesies, l’amor dels pobles rebels. Això ha estat, això és i això serà Chávez.
Fins a la victòria sempre comandant!
Barri d’Once, març de 2013
