I així anar fent…

Una de les proves fefaents del carácter cosmètic de les eleccions és el fet que, un cop més, els catalans del Principat han anat a votar a les eleccions autonòmiques i en els aspectes essencials és com si no ho haguessin fet. Els pactes de govern possibles abans que fos definitiva la reedició del tripartit eren els mateixos que fa tres anys. Tant és així, que un 43’23 dels principatins amb dret a vot van decidir directament no participar del ritual democràtic. Les claus d’aquesta abstenció són molt variades, i van des del rebuig conscient al capitalisme i a la dominació espanyola (és el cas dels nombrosos abstencionistes que defensen posicions pròximes a l’esquerra independentista) fins el simple menyspreu de la classe política o l’apoliticisme. Cap d’aquestes postures és irrellevant per què mostren d’una manera o d’una altra la lúcida percepció (conscient o inconscient) que al Parlament no s’hi decideix res d’important. Per què la seva funció és donar una apariència participativa a la simple dominació econòmica d’unes classes sobre unes altres i per què el que s’hi escull són els gestors de la migrada descentralització que l’Estat Espanyol necessita per oxigenar-se com a presó de pobles.

Durant la campanya es va anar creant la percepció què CiU i Artur Mas assolirien una brillant victòria (com auguraven les enquestes). Això hagués renovat aquell pujolisme atàvic que consagra com a virtut màxima el pactisme mesquí. Això hagués estat el premi a les barroeries que van culminar en el pacte Zapatero-Mas. Però no ha estat així i val la pena celebrar-ho. Per la seva banda, les masses immigrants de l’extrarradi de Barcelona havien de llençar-se massivament a votar Montilla en un esclat d’espanyolisme davant la primera oportunitat d’escollir un candidat andalús com ells que els entengués i els representés de veritat. Tampoc no ha estat així per què aquesta previsió es basa en una anàlisi sociològicament simplista i lamentablement etnicista que pressuposa que un català, pel simple fet d’haver nascut a Andalusia o a Extremadura, passa automàticament a pensar com a espanyol i espanyolista. Tampoc no és cert que aquest tipus de vot, com insisteix la premsa contra tota evidència, l’hagi pres el Partit del Ciutadans del PSC. Tants vots ha perdut el PP a Catalunya o a Barcelona, tants vots ha guanyat aquest partit. Si el PP té el seu graner de vots barcelonins a Sarriá-Sant Gervasi, a Les Corts o a Nou Barris, allà treuen els seus els nous feixistes disfressats de liberals.

I finalment, per reforçar la sensació de futilitat de les eleccions, es reedita el govern que era inviable fa uns mesos. Les diferències insalvables sobre l’Estatut ja no són importants. ERC es llença desesperadament a assaborir la mel del control de les institucions per maquillar la crua realitat que ha perdut el 24% del seu electorat mentre ICV se n’adona que per no fer ben bé res no li calien els nombrosos vots que els catalans li han donat com a premi a la pura nulitat política.