Immigració, racisme i classe

  Manel Ros 

Durant anys la política migratòria a l’Estat espanyol ha consistit en dominar costi el que costi els fluxos migratoris, sobretot els de fora de la UE. Va ser el PSOE qui va posar per primera vegada damunt la taula el que coneixem com Llei d’Estrangeria. Avui el PSOE, sota el seu mantell de progressisme, segueix apostant per una immigració controlada en mans de les necessitats del mercat i no de les necessitats humanes d’aquells que fugen de la pobresa, l’atur o la repressió política.

El Pla Àfrica, aprovat pel govern de ZP fa un any, ha significat un canvi d’estratègia, però no d’objectiu. En aquest cas s’ha passat d’intentar impedir l’entrada als i les immigrants a impedir que aquests surtin dels seus propis països. L’estratègia de la externalizació de les fronteres de la UE és un objectiu clau on el govern del PSOE està jugant un paper fonamental. Amb això, entre altres coses, el Govern pretén acabar amb les imatges de mort i desesperació a les costes. La idea està clara: que no vinguin a morir-se i crear-nos problemes en les nostres costes, que ho facin allà. A nivell pràctic, això significa la signatura d’acords perquè patrullers espanyols controlin les costes d’altres països, com per exemple el Marroc, Algèria, Líbia, Mauritània, Tunis o Senegal, o alguna cosa tan terrible com la creació de camps d’internament en tercers països.

Totes aquestes mesures, lluny de parar les ànsies de molta gent d’aconseguir una vida millor, han acabat provocant més morts. El reforç de les mesures de seguretat a les fronteres ha fet que molts i moltes immigrants hagin optat per la solució més barata i directa, però alhora molt més perillosa: el viatge per mar.

Mort i marginalitat

Malgrat els mites sobre “invasió de pasteres” que ens intenten vendre els mitjans de comunicació, els immigrants que van intentar entrar a través de les fronteres marítimes van ser només un 5% del total, segons l’”Informe Anual 2007 sobre el racisme en l’Estat espanyol” que elabora SOS Racisme. El 80% ho feia per via aèria i el 15% restant per via terrestre. Totes aquestes polítiques portades a terme pel govern espanyol han provocat de forma indirecta que milers de persones hagin mort a l’estret. A pesar de voler ocultar la realitat dient que s’han recuperat uns 600 cadàvers d’immigrants en el mar, les veritables xifres segons el mateix informe ascendeixen fins a 6.000 persones.

A més de tot això, si aconsegueixen entrar, els immigrants es veuen submergits en una situació de marginalitat i exclusió social a causa de la seva situació d’il·legalitat i falta de drets de tot tipus, com el de reunió o fins i tot el de sindicalització. De les poc més de 500.000 persones que van aconseguir regularitzar-se en el procés que va portar a terme el PSOE fa dos anys, es calcula que menys de 30.000 van aconseguir un contracte indefinit. Però per si això fora poc, el Consell General de l’Advocacia adverteix que més de 75.000 immigrants que van aconseguir regularitzar-se durant aquest procés no han aconseguit renovar els seus papers i tornaran a la il·legalitat i la marginalització. A aquesta xifra s’ha de sumar —segons l’Informe de SOS Racisme— entre 750.000 i 1 milió d’immigrants sense papers i per tant sense drets que hi ha en l’Estat espanyol.

El racisme dels controls migratoris

Enfront tot això la pregunta que hem de fer-nos és per què existeixen aquests controls d’immigració i sobretot a qui beneficien.

Els controls d’immigració i per tant el seu format legal, la Llei d’Estrangeria, tenen com a conseqüència la percepció general de la immigració com un focus de problemes, en el millor dels casos, i en el pitjor, com la raó principal de la falta de treball o de salaris precaris. D’aquesta forma, en moments de crisi econòmica o de tancaments d’empreses, s’usa a l’immigrant com boc expiatori i se’l culpabilitza de la situació econòmica. És per això que qualsevol control d’immigració acaba representant la idea que el problema és l’immigrant i no els empresaris que s’enduen la producció a altres països per a treure més beneficis. El problema no es troba en la immigració, sinó en la globalització del capital i el seu continu afany de beneficis costi el que costi.

No obstant això, hi ha èpoques on les classes dirigents necessiten “obrir més les fronteres”, és a dir, regularitzar a certa quantitat de treballadors per a poder satisfer les necessitats del seu mercat de treball. La política migratòria del PSOE és una mostra d’aquesta contradicció. La regularització de més de 500.000 immigrants fa dos anys va tenir lloc per a aconseguir treballadors immigrants que ocupessin llocs de treball molt concrets. El passat mes de juny, Jesús Caldera, Ministre de treball, declarava: “Aquest any 2007 hem establert un contingent, un horitzó de 180.000 treballadors que necessitem per a l’economia nacional […] A través d’un sistema amb l’acord dels interlocutors socials, vam decidir quins són els llocs de treball que no es cobrien a Espanya, que tenen difícil cobertura. I una vegada establert aquest catàleg de llocs de treball de difícil cobertura els oferim a l’exterior per a establir els procediments de contractació en origen”. El que vol dir Caldera és que els empresaris de l’Estat espanyol necessiten certa mà d’obra especialitzada per a poder competir a nivell global i una altra que vingui sota específiques condicions laborals: salaris i treball precari i sense cap tipus de drets.

Això moltes vegades provoca la divisió entre treballadors amb plens drets i immigrants. Però aquesta situació només beneficia als caps, que s’asseguren la divisió entre els treballadors, el que contribueix una vegada més, en temps de crisi o salaris baixos, a culpar a l’immigrant.

Condicions per a la unitat

Per a poder superar aquestes divisions i buscar la unitat, és necessari tenir clar que la gran majoria de persones que immigren ho fan per a buscar un treball amb el qual poder viure. Els i les immigrants no són “una classe” social diferent pel fet de tenir menys drets que els treballadors autòctons, sinó que són objectivament una part de la classe treballadora, d’on surten molts dels beneficis dels empresaris.

Les divisions entre treballadors “d’aquí “ i “d’allà” es mantenen gràcies a les idees racistes que propaga la dreta i els mitjans de comunicació. Un informe publicat per la Universitat de Salamanca afirma que, durant el 2006, el 70% de les notícies dels mitjans de l’Estat espanyol relacionades amb la immigració van ser negatives. Així, moltes d’aquestes idees són acceptades en major o menor grau pels treballadors, el que de vegades els impedeix poder lluitar unitàriament contra el seu veritable enemic. Moltes vegades, a causa de la pressió que exerceix el propi sistema, és molt més fàcil trobar un boc expiatori en la persona immigrada que enfrontar-te al veritable problema: els caps, que et paguen una misèria i et fan treballar cada dia més hores vinguis d’on vinguis. El racisme evita que els treballadors s’adonin d’això i assenyalin al veritable culpable. I la classe dirigent ho sap.

Però, perquè el treballador autòcton cau en el parany de culpar a la víctima? No és, com es diu moltes vegades, perquè es beneficia del racisme, sinó perquè en aquest sistema veu a l’immigrant com un competidor per un lloc de treball, un lloc en l’escola per als seus fills, un llit en l’hospital o un habitatge de protecció oficial. Així, en un sistema que a causa de l’economia de mercat i les privatitzacions és incapaç de donar a la gent el que necessita per a viure, sempre existeixen les bases perquè sorgeixin diferències entre uns treballadors i altres.

Però el que les classes dirigents volen no és sempre el que aconsegueixen. Mentre que aquest sistema crea les bases per a la divisió, també crea les condicions per a la unitat entre els treballadors. Amb aquesta situació, a l’esquerra se li presenta el repte d’unir les forces entre tots els treballadors, immigrants o no, per a plantar cara als caps i a les lleis racistes. Per a això és necessari connectar els arguments contra el racisme amb una qüestió de classe social i no limitar-nos a l’argument de la “immigració és bona per a l’economia”. Els immigrants no lleven cap tipus de servei social o lloc de treball, sinó que són ells i elles, al costat dels altres treballadors, qui els creen, ja que també formen part de la classe treballadora.

Quan els caps tracten d’usar als immigrants com treballadors precaris i baixar els sous, la solució no és oposar-se a la immigració i fer-li el joc a les classes dirigents, sinó rebelar-nos i defensar els drets que tots els treballadors ens mereixem, vinguem d’on vinguem.