Error
  • JUser: :_load: No es pot carregar a l'usuari/a amb id: 515

ElorrietaEntrevista a Joxe Elorrieta, ex-secretari general d'ELA

Oxfam ha donat a conèixer que les vuit persones més riques del món tenen tant com els 3600 milions  més pobres. Joxe Elorrieta (Loiu, Biscaia, 1951) acaba de publicar el llibre Una mirada sindical contracorriente. Clase, territorio y nuevas alianzas(Barcelona: Icaria, 2016), que respon de ple a aquesta realitat. Farà que se'n parli, perquè reivindica amb passió, entre altres coses, la tornada de la unitat d'acció entre ELA i LAB, per esperonar la sobirania social: «és imprescindible». Per capgirar la situació, la recepta és tan clara com ferma: aliances i lluita.

Xabier Letona

 

Extracte del llibre "Marx at the Margins"

.

Aquest viatge pels escrits de Marx* a propòsit del nacionalisme, de les races, de l'etnicitat i de les societats no-occidentals crec que ha demostrat el caràcter multidimensional del conjunt del seu projecte intel·lectual. Crec que ha quedat provat que, per a Marx, la crítica del capital va més enllà del que generalment se suposa. És cert que es va centrar en les relacions capital-treball a Europa i Amèrica del Nord però, al mateix temps, va dedicar un temps considerable, i va dedicar una energia enorme, a l'anàlisi de les societats no-occidentals i a les qüestions referides a les races, l'etnicitat i el nacionalisme. Encara que alguns dels seus escrits testimonien una perspectiva unilineal discutible i, en ocasions, comporten elements d'etnocentrisme, la trajectòria del conjunt dels escrits de Marx sobre aquestes qüestions, vistes en la seva evolució, va per altres camins. Aquest llibre mostra que Marx va crear una teoria plurilineal i no-reduccionista de la història, que va analitzar la complexitat i les diferències de les societats no-occidentals i que va rebutjar caure presa d'un model únic de desenvolupament o de la revolució.

Quim Roca i Arnau Barquer

Amb aquest article pretenem fer una aportació al debat que s’està donant a la CUP i al conjunt de l’esquerra independentista arran de la conjuntura sorgida després de les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya.

M'heu convençut. M'autocritico de la meva connivència amb la violència. Reconec el dany causat. Mea culpa pel que he fet en aquestes dècades, en què el meu "sòl ètic" ha estat a l'altura de la sola de les meves sabatilles. He estat d'Herri Batasuna, un terrorista, un apologista sense entranyes. Agraeixo als polítics, jutges, tertulians i columnistes, la seva insistència per treure de les meves errades. D'ara endavant vull ser un demòcrata, com ells.

Apunts sobre la conformació de les identitats col·lectives als Països Catalans des del poder institucional (1977-2015)
 
 El passat 2 d'abril, quan el Partit Popular encara gaudia d'una àmplia majoria absoluta en alguns parlaments dels Països Catalans, les Corts valencianes tiraren endavant la “Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del poble valencià”. Aquesta aprovació, que ara ens pot semblar llunyana després del canvi de govern autonòmic, ens hauria de moure a la reflexió en el sentit de fins a quin nivell poden arribar les institucions en el seu paper per anar construint les diferents identitats col·lectives arreu dels Països Catalans. És veritat que, per a alguns, construir la identitat a colp de legislació és quelcom difícil de concebre, però no podem negar que, en el nostre país, aquesta praxi ha tingut un elevat grau d'eficiència i, més concretament, per assolir uns objectius que ja es van marcar a la transició: obstaculitzar, en la mesura del possible, qualsevol possibilitat d'aprofundir la vertebració nacional als Països Catalans.

Sota els designis d’un govern nouvingut –per força i no per ganes– a l’independentisme a fi de no ser bandejat per l'impuls de la gent del carrer, d’un govern decidit a executar els designis del liberalisme privatitzador dels poders econòmics que el nodreixen, resulta que des de les consultes del 2009 i les mobilitzacions del 2010 anem malbaratant l’energia i el temps tot apilant drets de decidir, llistes virtuoses que es pretenen compondre a corre cuita, fal·laces equiparacions d’independència amb propostes de constitució (com es pot confondre això?: i si jo, independentista ferri, no voto una constitució que redueixi tot projecte econòmic al model capitalista? un referèndum d'independència no és un referèndum per una constitució) i, sobretot, entre pressupostos autonòmics que aguditzen patiment i morts. Afegim-hi que, a la proposta informal d’un diputat de la CUP entorn de portar a cap unes eleccions constituents immediates després del 27-S, Convergència hi respon que caldria esperar... un any més!!! Prou. De debò, prou preses de pèl.

Assistim en els últims temps, i de bracet del canvi estratègic de l'esquerra abertzale, a un núvol de nous conceptes, i sobretot de nous continguts en els conceptes coneguts, que obliguen a la realització d'un debat en profunditat i a una aproximació analítica amb l'objecte de recuperar-los per al procés d'emancipació. En aquest sentit hem de considerar la nova concepció liberal postmoderna sobre la solució democràtica a la qüestió nacional que ha portat a la progressiva substitució de l'històric Dret d'Autodeterminació pel Dret a Decidir.

Joxe Azurmendi detecta un parany polític evident en la distinció entre nació ètnica i cívica. Ha estudiat aquest tema al seu darrer llibre: Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren topiko batzuk.

 

L'escriptor i pensador Joxe Azurmendi (Zegama, Guipúscoa, 1941) ha anat fugint, intentant treure's del cap allò après. Diu que, amb cada llibre, rep ensenyances noves. Ha desaprès, per aprendre de nou. I ha fet el mateix també amb el seu darrer treball: el llibre Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren inguruko topiko batzuk (Elkar). L'autor detecta oportunisme polític en la distinció entre conceptes de nació. Tanmateix, és una teoria generalitzada i el nacionalisme basc també hi cau.

«Si no hi ha eleccions abans de les municipals, l’agenda catalana passarà a estar en mans de l’agenda política espanyola», tuitejava la dirigent d’ERC Anna Simó aquest dilluns. «Fem-ho d’una vegada, per favor, ho demano amb esperança, i amb l’angoixa de qui sap que perdre el temps no és bo», declarava un Oriol Junqueras plorós i amb la veu entretallada a Catalunya Ràdio el passat 17 d’octubre. El mateix 28 d’octubre, ERC afirmava en un comunicat que «no donarem suport a uns pressupostos autonòmics».

 

Ho dic de nou: és moment de mirar cap endavant, no cap enrere

Arnaldo Otegi

Pròleg

Fa temps que volia escriure aquestes línies sobre Arnaldo Otegi Mondragon. La història, tossuda, ens recorda com moltes persones acusades i empresonades per «terrorisme» van ser posteriorment reconegudes amb el premi Nobel de la Pau. Estic en desacord amb els premis, especialment amb els que s'atorguen des del poder, o com a mimètica d'aquest: Cervantes, Goya, Nobel, Oscar, Planeta, Príncep d'Astúries, etc. Tots estan pensats amb la intenció de domar progressistes, reduir pusil·lànimes, i mantenir els tebis en la seva temperatura. Per tant, si Arnaldo Otegi Mondragon no és res d'això, per què cal reclamar un premi per a ell, especialment sota l'halo de la pau? L'esquerra radical no té, ni ha de tenir, cap cultura de premis, però hi ha vegades, hi ha conjuntures polítiques, com és el cas d'Otegi, en què aquesta distinció hauria de formar part del suport i reconeixement al lliurament per la seva causa. Una manera de reconèixer i airejar la injustícia que cometen els poders capitalistes en mantenir-lo empresonat.

Pàgina 1 de 9