L'anàlisi feminista de l'etapa de la transició del feudalisme al capitalisme i del treball reproductiu no assalariat com a suport del sistema capitalista han convertit a Silvia Federici, escriptora, activista i professora de la Universitat de Hofstra de Nova York, en un referent per comprendre la interconnexió entre la crisi sistèmica del capital i l'increment de les diferents formes de violències cap a les dones. El seu pas per Equador per participar en diferents trobades amb l'acadèmia i moviments feministes durant el passat mes de maig, va permetre una conversa en la qual de manera crítica analitza l'actualització directa i indirecta de la caça de bruixes i les conseqüències de les polítiques extractivistes sobre les vides i els cossos de les dones a Amèrica Llatina.

El 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra la Violència Masclista. Amb el pas dels anys, ha anat evolucionant en el nostre imaginari i en el discurs què és el que es considera violència de gènere o violència masclista. La sensibilització creixent, encara que sigui només de paraula, fa que passem a considerar violència de gènere no només la violència física, la més evident, sinó tot un seguit de violències: verbal, simbòlica, etc. Aquesta presa de consciència que la violència de gènere és molt més extensa que la situació tipus d’un home que pega a la seva parella i, sobretot, la necessitat d’anar més enllà per adonar-nos que la violència que exerceix el sistema patriarcal té desenes o centenars de manifestacions, és el que ens porta a pensar la violència obstètrica com una manifestació més de la violència de gènere.

Aprofito que Angela Davis ve a veure’ns demà passat per recordar que la raça i el gènere són també categories socioeconòmiques, per recordar el que Engels va dir fa ja molt temps: que dona és la primera opressió de classe. I per recordar-li a l’esquerra que encara avui és misògina, però, sobretot, per recordar-li que la seva democràcia no és la nostra: és exactament això que recorda el moviment feminista quan diu que la pau dels nostres salvadors no és la nostra pau, sinó això, la dels salvadors, que el descans del guerrer és el malson de la guerrera, i que l’esquerra no ha sabut reconceptualitzar els eixos de dominació que avui regeixen les nostres vides. I a no ser que es dugui a terme aquesta reconceptualització, les necessitats que com a població i com a pobles, vulnerables i vulnerats, tenim, no se satisfaran, la pobresa es consolidarà i la violència d’ultradreta s’estendrà, com ocorre ja a tot Europa.

Un any més arriba el 8 de març, Diada Internacional de les Dones Treballadores, proclamada per la II Internacional Socialista a Copenhaguen l’any 1910.

 

Si bé l’ONU va institucionalitzar aquesta data en 1975 com a Dia Internacional de la Dona, és important afegir-hi l’adjectiu «treballadora», ja que la gran majoria de dones no tenim més recursos que el fruit del nostre treball, i si hi ha un cas en què resulti especialment pertinent afirmar que les nostres mans són el nostre capital és precisament en el de les dones, posseïdores, segons dades del Banc Mundial, d’un 1% de la riquesa mundial, malgrat conformar el 40% de la mà d’obra.

 

Així doncs, veiem que no és que les dones estiguem absents del món laboral, sinó que hi som però en sectors feminitzats (secretàries, treballadores de la llar, venedores, hostesses), sexualitzats (prostitutes) i precaritzats i en professions d’assistència o que requereixen capacitats «maternals» (infermeres, treballadores socials, mestres de primària), duent a terme feines sexualment segregades, caracteritzades per uns baixos salaris, qualificacions i reconeixement social, i amb una més gran incidència de la temporalitat, de les jornades partides, dels contractes a torns i a temps parcial, així com de la pobresa assalariada, la qual cosa repercuteix en una reducció de les nostres cotitzacions i, per consegüent, de les prestacions a què tenim dret.

Tenia el llibret intitulat Violència estatal, guerra i resistència quan ens ha saludat Judith Butler, l'autora. S'ha assegut amb elegància i ha començat a parlar de la fragilitat, perquè la vulnerabilitat ens fa éssers humans.

Maria Colera entrevista Jule Goikoetxea, doctora en Ciències Polítiques, sobre la construcció estatal feminista, poder/contrapoder i hegemonia/universalitat.

A les teves intervencions i escrits reclames la creació d’un estat feminista basc. En què consisteix aquest estat feminista?

El que jo més he treballat ha estat la construcció estatal, la construcció estatal feminista, més que l’estat feminista. En quin sentit? L’estat es pot definir de manera estàtica o com a procés, i jo prefereixo entendre’l com a procés. En què consisteix la construcció estatal feminista? Doncs en el fet que, a l’hora de fer polítiques públiques, d’articular discursos oficials, de decidir què és què —és a dir, què serà ocupació, què feina quines polítiques públiques es faran, si la feina es cobrarà, o només l’ocupació, o res, què entrarà dins de la lògica del mercat i què no, més encara, si hi haurà dones i homes en aquest estat feminista basc, com s’ocuparà l’espai públic, fins a quin punt serà la llar espai públic o privat...—, es faci des d’una perspectiva feminista. Això és fer construcció estatal des d’una perspectiva feminista.

"La divisió sexual i social del treball, la precarietat laboral i social son elements necessaris pel desenvolupament capitalista.
La lluita per un lloc de treball digne ens permet el debat sobre la reducció de la jornada laboral i el dret a gaudir de temps propi per a l'alliberament personal i social".

S. Federici


 

El dret a una feina assalariada va ser un dels eixos centrals del feminisme revolucionari dels anys setanta, juntament amb el repartiment de tots els treballs (productiu i reproductiu), la socialització del treball reproductiu per assalariar les tasques de la llar, com també el dret de les dones a decidir sobre el seu cos.

24 de setembre del 2014: ahir, retirada de la reforma de llei de l’avortament i dimissió d’Alberto Ruiz Gallardon. Però les feministes no hem sortit de festa. Ahir, les reunions habituals, preparació de la manifestació del diumenge (per la despenalització de l’avortament), converses sobre la notícia del dia, sí, però també converses sobre tots els altres temes que tenim sobre la taula. Cap festa, ni un minut d’aturada. Per què? Per què les feministes no estem celebrant aquesta victòria? No sabem guanyar? Segurament no, falta de costum. Però no és (només) això.

Avançar des del feminisme cap a la construcció d’un projecte socialista, independentista i feminista per CANVIAR-HO TOT.

Sóc una dona, i sóc humana

Escrit per Publicat a Feminisme

Una crítica feminista marxista de la teoria de la interseccionalitat, per Eve Mitchell.

Als Estats Units,  des de finals de segle XX i inicis del XXI, domina entre l'esquerra un conjunt específic de teoria política. Avui en dia, podeu anar a qualsevol universitat, en molts blocs d'esquerra liberal o llocs web de notícies, i les paraules "identitat" i "interseccionalitat" us apareixeran com la teoria hegemònica. Però, com totes les teories, això es correspon a l'activitat de la classe obrera, en resposta a l'actual composició del capital. La teoria no és cap núvol que sura per sobre de la classe, fent ploure idees i pensaments, sinó que, com escriu Raya Dunayevskaya, "les accions del proletariat creen la possibilitat que l'intel·lectual pugui elaborar la teoria" ("Marxism and Freedom", p91). Per tant, per tal d'entendre les teories dominants de la nostra època, hem d'entendre el moviment real de classes. En aquesta peça, vull observar la història de la política de la identitat i la teoria de la interseccionalitat, amb la intenció de construir una crítica marxista de la teoria de la interseccionalitat, i oferir la concepció marxista positiva del feminisme.

Pàgina 1 de 3