*A prop de la porta dels agots de l'edifici de Tabacalera, Donostia, primavera de 2016. Imatge [1]


 

Les petites fan gran, diuen. I les grans, què fan, les grans?

 

1

 

Les grans fan el món més petit: quantes llengües (petites, mitjanes i grans) no han fet callar les llengües grans?

No es podria admetre, no es podria escriure, no es podria posar en una paret que les llengües grans fan el món més petit, seria mentida, una mentida insultant. Les llengües grans fan comerç, el comerç millora el món.

 

2

Per crear llengües calen milers d'anys de paciència, milers d'anys d'art, milers d'anys d'humor, han calgut milers d'anys de cants, i tanmateix... Tanmateix, quanta escassetat, quanta imperfecció. I totes són maquinària perfecta en llur curtesa.

Llengües petites?

Bruce Springsteen podria cantar les polifonies dels pigmeus amb el seu grup? Llengües grans? Quina grandesa poden mostrar l'anglès al maori (i a tants altres), el francès al canac (i a tants altres), l'espanyol al tarahumara (i a tants altres), el portuguès al kimbundu (i a tants altres)?

 

Entrevistem l'escriptor italià Nanni Balestrini (Milà, 1935), autor d'obres magistrals com Vogliamo tutto [Ho volem tot] o Gli invisibili [Els invisibles], que van marcar tota una generació de militants. Balestrini va venir a Barcelona a participar a Literal, Fira de Llibres i Idees Radicals, on va pronunciar la conferència «La gran revolta de les lletres». Aquesta entrevista no hauria estat possible sense la col·laboració del Matteo Mastronardi, amb la transcripció, i del Joan Sebastià Colomer, amb la traducció.

El proppassat 31 de març, importants figures de la literatura, la filologia i la historiografia catalanes, com també alguns estudiosos del dret lingüístic proclamaren el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, el qual ha desfermat un seguit de reaccions polítiques i mediàtiques que van des de la suada sobreactuació neoinquisitorial dels mestres en pràctiques racistes i xenòfobes en l'Administració local fins a les desqualificacions dels amanuenses del gran diari de la burgesia barcelonina i d'algun dels seus biliosos opinadors, que hi ha afegit la reductio ad hitlerum i els esgarips i arguments ad hominem de rigor.

El manifest s'insereix en el debat mediàtic endegat en els sectors més sensibles a la llengua catalana arran de l'acceleració del procés independentista, especialment com a reacció a les declaracions d'alguns líders polítics sobre el manteniment de l'oficialitat de l'espanyol a la hipotètica República de Catalunya i l'Aran. Atesa la polèmica congriada arran del manifest, la qual ha transcendit al mateix Parlament de Catalunya, i el cul-de-sac a què sembla que ha arribat el debat, és interessant pronunciar-se tant sobre el contingut del manifest com sobre la qüestió del règim d'oficialitat lingüística de la república a construir. Aquí ho farem, però, seguint l'estructura que informa el manifest.

 

No es pot dir que algunes pàgines belles puguin canviar el món per si soles. L'obra sencera de Dante no va aconseguir restituir un sacre emperador romà a les comunes italianes. No obstant això, el text que seria Manifest del Partit Comunista, publicat per Marx i Engels el 1848, i que, certament, sí que ha influït en els esdeveniments de dos segles, crec que ha de ser rellegit des del punt de vista de la qualitat literària o, almenys, de l'estructura retoricoargumentativa, extraordinària. El 1971 va aparèixer el llibret d'un autor veneçolà, Ludovico Silva, L'estil literari de Marx, publicat a Itàlia el 1973 per Bompiani. Crec que ja no es pot trobar, i valdria la pena reeditar-lo. Referint-se a la història de la formació literària de Marx (pocs saben que també va escriure poemes, tot i que molt barroers, a parer dels que els van llegir), Silva va analitzar tota l'obra de Marx. Curiosament, va dedicar només unes poques pàgines al Manifest, potser perquè no és una obra estrictament personal. És una llàstima: es tracta d'un text formidable, que alterna tons apocalíptics i ironia, eslògans eficaços i explicacions clares, i que si, realment, la societat capitalista vol venjar-se de les molèsties que aquestes pàgines no molt nombroses li han causat hauria de ser analitzat religiosament avui a les escoles per a publicistes.

 

Koldo Izagirre, Entrevista

Koldo Izagirre (Altza-Pasaia, Guipúscoa, 1953) és un dels autors més imaginatius de les lletres basques. Amb una fèrtil trajectòria tant en prosa com en poesia, és un explorador i innovador empedreït dels llenguatges narratius. Dins la seva obra poètica, destaquen Itsaso ahantzia [La mar oblidada] (Kriselu, 1976), Balizko erroten erresuma [El reialme dels molins de vent] (Susa, 1989), Non dago Basques' Harbour [On és Basques' Harbour] (Susa, 1997), Rimmel (Susa, 2006) i Parisen bizi naiz [Visc a París] (Susa, 2013). En prosa, ha escrit, entre d'altres, les novel·les Euzkadi merezi zuten [Mereixien Euzkadi] (Hordago, 1984), Nik ere Germinal! egin gura nuen aldarri (Susa, 1998), que ha estat traduïda al català (Jo també haguera volgut cridar Germinal!, Virus, 2006), Agirre zaharraren kartzelaldi berriak [Les noves garjolades del vell Agirre] (Elkar, 1999) Egarri egunak portualdean [Dies de set a la zona del port] (Susa, 2011) i Lorea Gernika, andrazko bat [Lorea Gernika, una dona] (Susa, 2015). En narrativa breu, la seva obra més celebrada és Sua nahi, Mr. Churchill? (Susa, 2005), dos relats de la qual es poden llegir en català: “Amsterdam” i el que dóna títol al llibre, “Que vol foc, Mr. Churchill?” (dins Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna, Tigre de Paper, 2014). També ha fet incursions en el cinema, on ha dirigit la pel·lícula Offeko maitasuna [Amor en off] (1992) i va escriure els guions de Ke arteko egunak [Dies entre fum] (1990, de Xabier Ezeiza) i Kalabaza tripontzia [La carbassa golafre] (1985, de Juan Bautista Berasategi), primera pel·lícula de dibuixos animats en èuscar. La memòria històrica és el tema que més ha tractat en la seva obra prosística, amb una tècnica experimental en desenvolupament constant que palesa els límits de la mateixa literatura per a contar/crear la realitat. Conscient que el camí cap a la universalitat s'avia de la pròpia terra, ha ambientat la major part d'aquesta obra a la localitat portuària de Pasaia (Guipúscoa). Allà el visitàrem els darrers dies del setembre de 2014, per conversar-hi sobre el conflicte lingüístic, la situació actual de la literatura basca i la construcció literària que ha bastit en la seva obra a l'entorn de la memòria col·lectiva.

Daniel Escribano

Una cooficialitat plena castellà-català consolidaria un marc sociolingüístic gens simètric: el que fa que actualment la llengua comuna dels catalans, almenys a les zones més poblades, sigui el castellà. Consolidaria, doncs, l’actual terreny de joc comunicatiu, en què la llengua forta es va imposant per la seva pròpia inèrcia, sense forçar res. Aquesta inèrcia només es pot trencar amb una desinhibida discriminació positiva del català en tots els àmbits públics, i la fórmula legal menys eufemística i més efectiva per acollir-la és l’oficialitat única.

Ovidi, amor nostre

Escrit per Publicat a Cultura i llengua

'Apreta fort les dents, apreta els punys. Infla't d'aire els pulmons, obre bé els ulls.' Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), fill d'Alcoi, d'un pare anarquista i d'una mare que li transmeté l'amor per a fruir de la vida. Teixidor, mecànic, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador, canonaire, ordidor, aprenent de decoració, mosso de magatzem, tres hores de representant, fotocopista al banc... de professió actor, cantant i poeta.

Judit FontHelena OjedaXavier Urbano

 

La voluntat d'aquestes línies no és donar cap lliçó, sinó posar sobre la taula un debat que ja té lloc en diversos espais, però que pensem que encara no ha pres una dimensió col·lectiva. Intentem donar arguments i aportar-hi una perspectiva construïda de forma coral, a sis mans, però molt vinculada als projectes on som i per on hem passat. Som conscients que hi ha temes clau que cal desenvolupar amb profunditat, com ara quin ha de ser el paper de l'administració davant la gestió comunitària. Esperem, però, que aquest i altres temes els continuem treballant plegats.

El dia 18 de juny de 2011 prengué possessió del càrrec de president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzà Díaz, un polític de quaranta anys, mallorquí-madrileny —o madrileny-mallorquí—, apotecari, fill d’un militar de la vila de Son Cervera que anà a raure a Madrid i d’una madrilenya. La seva carrera política precedent havia pres forma a l’Ajuntament de Marratxí, on ocupà els càrrecs primer de regidor i després de batlle.

La Pedrera presenta sota una rúbrica encertada un recull dels treballs d’aquest artista polivalent i polifacètic que va ésser n’Eliezer Lissitzky, un jueu que va poder desenvolupar la seva carrera com a creador gràcies al fet que la revolució va reconèixer la seva minoria. Empès per l’embranzida del canvi revolucionari, aquell que va començar il·lustrant contes talmúdics es va mostrar de seguida com un inspirat grafista, pintor, arquitecte, fotògraf, escenògraf, una figura polièdrica però d’una forta coherència intel·lectual, que va desenvolupar per molts i diferents camins aquesta experiència de la totalitat a què la rúbrica fa referència. Un artista, però essencialment un constructor, és això el que era un artista a l’URSS dels anys vint, que va saber captar aquella exigència d’un nou món que la revolució reclamava com a resultat del desenvolupament d’una certa lògica històrica. Una experiència de forta complexitat, la plasmació de la dialèctica entre l’artista individual i la societat per fora de l’àmbit burgès. Si l’artista burgès viu en contraposició a un món que detesta i del qual extreu, però, la inspiració, l’artista de la revolució, l’artista que creu en la revolució, què ha de fer?

 

Pàgina 1 de 4