Recull d'imatges de la vaga de Panrico a la fàbrica de Santa Perpètua (Barcelona)

 

 

Per saber-ne més:

Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?

Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat

 

Editorial Tigre de PaperCol·lecció «Urpes». Diverses autores. 2016. 304 pàgines

 

 

Ressenya per Elena Idoate Ibáñez

 

“Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?” és una pregunta que ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de les relacions capitalistes que fan que els recursos naturals i les persones estiguin sotmesos a un sistema de mercantilització i apropiació. Aquesta reflexió àmplia i profunda és l’objectiu d’aquesta antologia de textos sobre la propietat privada i el treball assalariat, que aborda dos dels grans pilars del capitalisme.

 

Perseguint la utopia

Escrit per Publicat a Treball

"La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme."

 

Enguany es compleix el cinquè centenari d'Utopia,el llibre de Thomas More que va introduir el terme utopia en el pensament radical durant els primers temps del capitalisme. En la història de More, un personatge de ficció declara: "allà on hi ha propietat privada i el diner és la mesura de totes les coses, gairebé mai és possible que una comunitat es regeixi per la justícia o la felicitat".

 

Cinc-cents anys després, aquesta idea que la propietat privada dels mitjans de producció és la barrera fonamental per a un món millor té molt predicament dins l'esquerra, i són molts els que reclamen una economia basada en el control directe dels treballadors i la comunitat.

 

L’Ajuntament s’agenolla davant del Mobile World Congress (MWC). L'emperador va nu i pacta un conveni amb GSMA, organitzador de l’esdeveniment, que mostra el grau de claudicació de les institucions.

Diuen que per a un Ajuntament hi ha tres peces clau: la neteja, la seguretat i la mobilitat. Si una d’aquestes falla, qui governa té un problema greu.

 

Les dues primeres no són conegudes pel seu nivell de mobilització; a la neteja perquè viuen en una situació de contractació que dificulta l’organització laboral i la resposta per a la millora de drets. A la seguretat, en canvi, tenen una posició que els converteix en la “nineta dels ulls” de l’statu quo institucional.

En aquesta secció trobareu les cròniques de les VI Jornades Filosòfiques: "Per què treballem? Lluites per d'altres imaginaris laborals" celebrades el 14, 15 i 16 d'octubre de 2015 a Barcelona.

 

Entrevista amb Ainhoa Etxaide*

Quin és el subjecte polític del vostre model sindical, en una època de precarització omnipresent, on cada cop són menys les persones que entren dins de la categoria clàssica de treballador? Com s’articula la lluita sindical en defensa d’aquestes persones amb una vinculació tan precària amb l’empresa?

Acabem d’engegar un debat sobre model sindical per decidir quin és el subjecte i com recompondre'l. El subjecte segueix sent la classe treballadora, tot i que el que s’entén per tal i la seva realitat s’han transformat totalment, sobretot els últims anys. Aquí sorgeix un nou concepte, el precariat, és a dir, la classe treballadora que treballa en precari. El subjecte, per tant, seria una nova classe treballadora, caracteritzada per la manca de feina, amb la qual cosa el sindicalisme lligat a l'ocupació i no tant als treballadors es veu cada cop més limitat, superat per la mateixa realitat.

No ens representen

Escrit per Publicat a Treball

Tots recordem la primavera del 2011. Places plenes, mans alçades i sentiments contradictoris. D’una banda un cert ressentiment. Tota aquella gent ja podia haver sortit fa anys, en alguna de les innumerables convocatòries que havíem promogut. On eren fins ara?. De l’altra, l’esperança de veure que quelcom es trencava. El silenci imposat, la política de la delegació, del consens i de la desmobilització. I que per les seves escletxes s‘hi escolaven multituds de poble amb una alegria pròpia de l’adolescència. Aquell “No ens representen” junt amb la voluntat de canviar-ho tot va entrar dins nostre per quedar-s’hi, ni que sigui com a petjada d’unes setmanes de fa ja uns quants anys.

Entrevista a Miren Etxezarreta, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, col·labora amb la campanya contra la privatització de les pensions impulsada per l’Assemblea Salvem les Pensions de Sants, des d’on ajuda a desmuntar els arguments que defensen que les pensions públiques són insostenibles i que apunten cap a la seva privatització.

No sóc una excusa

Escrit per Publicat a Treball

Sóc un treballador públic. I ho sóc, Artur, malgrat les polítiques que ha promogut el teu govern que, ho recordes?, deies que era dels “millors”. He tingut la sort de no ser dels un dels 400 professors que a la meva universitat han perdut la feina des de l’any 2011. Tot i que he patit en carn pròpia la sostracció d’una paga extra, com la resta dels treballadors públics depenents de la Generalitat que tu governes. I la pèrdua d’un seguit de mesures socials, com ara els tiquets menjador que l’empresa on treballo ha retirat, diuen que com a conseqüència de les retallades de pressupost que has anat aplicant any rere any.

Pàgina 1 de 5