La solitud del capità

Escrit per Publicat a Amèrica

La història, del tot apòcrifa —però que, com moltes històries apòcrifes ben trobades, s'acostuma a prendre com si fos del tot vertadera—, de la ridícula conversa entre el portaavions dels EUA i el far canadenc ha tingut un protagonista durant les darreres dues dècades: el portaavions USS Abraham Lincoln. Vés a saber per què li va tocar al gegant Nimitz de cinquena classe convertir-se en l'objecte de la broma. Devia ser per alguna dissort semblant que li va tocar després esdevenir l'escenari d'una altra, en aquest cas ben real: el maig de 2003 va arribar amb el president George Bush al port de San Diego, de tornada de la guerra de l'Iraq, exhibint la memorable pancartassa que deia Mission Accomplished. Els vuit anys següents demostrarien com de forassenyat era aquell eslògan.


La cosa irònica de la victòria (estreta) de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units és que el seu candidat "segur" les ha perdudes per als demòcrates, Wall Street i els estrategs del capital. Ara estan en la corda fluixa amb una bomba de rellotgeria d'un bala perduda.

 

Trump ha guanyat perquè un (justet) nombre prou gran de gent està farta de l'statu quo. Pel que sembla, el 60% dels votants contestaven a una enquesta a peu d'urna que el país "va en el camí equivocat", i dos terços estaven farts i enfadats amb el govern de Washington —una cosa que Clinton personifica.

A Cuba

Escrit per Publicat a Amèrica

cuba1A Cuba,

escrits d'un viatge

 

Por la verdad todas las huellas, aun las manchadoras; las del lodo, pero por la verdad, la muerte, pero por la verdad

 

Roque Dalton

 

El 28 de juliol 1915, els Estats Units van envair Haití i van imposar el seu dictat al país durant gairebé dues dècades. El pretext immediat per a la intervenció militar era la crònica inestabilitat política del país, que va culminar amb l'enderrocament, linxament, i sagnant esquarterament del president Jean Vilbrun Guillaume Sam.

 

La presa de poder nord-americana estava en sintonia amb la Doctrina Monroe, declarada per primer cop el 1823, que justificava la presumpció que els Estats Units tenien el dret unilateral d'interferir en els assumptes interns d'Amèrica Llatina. Però no va ser fins al final de 1800, quan Estats Units havien esdevingut una gran potència capitalista mundial, que van assolir realment la capacitat de complir les seves ambicions imperials extracontinentals. El 1898 es van apoderar de Cuba, Puerto Rico i Guam i, poc temps després, van prendre el control de les Filipines, la República Dominicana i Haití.

 

Els crims contra els estudiants d'Ayotzinapa mostren un procés que està en marxa des de fa tres dècades: la dissolució de l'Estat mexicà. Avui ja ningú, crec que ni en el govern, sosté la tesi que aquest crim és una gesta més de la delinqüència organitzada. Amb el temps s'ha aclarit la profunditat del drama: l'Estat mexicà és l'autor d'aquesta massacre, com ho va ser a Tlatlaya i en tants altres llocs en els últims anys. L'advertència de Peña Nieto sobre l'ús de la força s'havia d'haver conjugat en temps passat. La força de l'Estat ha estat usada en innombrables ocasions perquè un Estat en desintegració sent que no té cap altra base per sostenir l'statu quo.

Els que resisteixen són tractats com a terroristes - com a Ferguson avui, i com jo i altres activistes negres en els anys 60 i 70.

 

Tot i que la violència de l'Estat racista ha estat un tema constant en la història dels afrodescendents a Amèrica del Nord, s'ha fet especialment notable durant el govern del primer president afroamericà, l'elecció del qual va ser àmpliament interpretada com l'anunci de l'arribada d'una nova era post - racial. La mera persistència d'assassinats policials de joves negres contradiu la suposició que aquests són aberracions aïllades. Trayvon Martin a Florida i Michael Brown a Ferguson, Missouri, són només les més àmpliament conegudes de les innombrables persones negres assassinades per la policia o guàrdies privats durant el govern d'Obama . I ells, al seu torn, representen un corrent ininterromput de la violència racista , tant oficial com extra-legal , de les patrulles d'esclavistes i el Ku Klux Klan, fins a les pràctiques contemporànies d'actuació policial per perfils i els "vigilantes" d'avui dia.

Des de finals de gener, Veneçuela pateix una onada de violència que ha provocat, fins al moment, més de 40 morts i milers de milions de pèrdues per destrosses d'infraestructures públiques (escoles, hospitals, habitatges subsidiats per l'Estat). Un recorregut per la seva capital durant uns dies, ens permet rescatar testimonis molt valuosos que certifiquen que les anomenades 'guarimbas', semblen una mena de 'kale borroka' burgesa, o alguna cosa molt pitjor.

L'actual onada de manifestacions a Veneçuela van començar el febrer passat com una protesta estudiantil per unes acusacions d'assetjament sexual a la Universitat de San Cristóbal, capital de l'estat de Táchira, fronterer amb Colòmbia. Les protestes vàren anar guanyant força, i també ho van fer els episodis de violència. La casa del governador de l'estat - el chavista José Gregorio Vielma Mora - va ser atacada. 

Els companys de Media.cat entrevisten el periodista valencià David Segarra, afincat des de fa anys a Veneçuela des d’on ha creat la productora Guarataro Films.

La versió majoritària als mitjans del que està succeint a Veneçuela és –resumint molt- que hi ha un règim autoritari en descomposició, assetjat per protestes socials massives que només pot frenar mitjançant una repressió salvatge, que els únics suports que rep són gràcies al clientelisme i que està aïllat i desprestigiat internacionalment. Quina és la seva opinió al respecte?

Enderrocar governs democràtics, almenys a Amèrica Llatina, requereix un elaborat pla on es busca deslegitimar les polítiques populars sota l'argument de ser portadores d'odi social i ideologies alienes a la idiosincràsia nacional, identificant-les amb el marxisme, el comunisme o el socialisme. Aquestes ideologies atemptarien contra la propietat privada, la pau, la família cristiana, la religió catòlica o la llibertat individual, posant en perill la unitat de la pàtria. Els responsables d'aquesta situació no són altres que els partits d'esquerra , en voler instaurar un ordre totalitari el propòsit seria aniquilar l'oposició i emmordassar la premsa. Així es desenvolupa el llenguatge de la desestabilització i ordida la trama del cop d'Estat. El postulat és maniqueu. La pàtria està segrestada en mans de revolucionaris, sense principis ni moral. Cal acudir al rescat. D'aquesta manera es crida a mobilitzar-se, prendre el carrer, protestar i rebel·lar contra el govern. Invertint les tornes, els conspiradors s'apropien del discurs democràtic i comencen a practicar la violència al carrer, la desqualificació política i la provocació. Busquen tensar la corda i obligar el govern a prendre decisions que puguin presentar-se davant l'opinió pública com a part de la intolerància i la negativa al diàleg. Busquen caps de turc caigudes en defensa de la llibertat, víctimes de les hordes "chavistes". Cal provocar, convocar manifestacions no autoritzades, fer declaracions desconeixent el poder legítim, practicar el sabotatge, assaltar locals públics, bloquejar carrers, paralitzar el transport, posar bombes en centres neuràlgics, etcètera.

Pàgina 1 de 11