Els deserts i àrides estepes d’Orient Proper sovint són colpejades pel fantasma de l’integrisme islàmic, el qual acostuma a adoptar una forma violenta, excloent, tradicionalista i patriarcal. El trienni 2013-2015 hem assistit al creixement de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria, una organització armada que ha esdevingut un ens amb poder militar i administratiu real. En àrab és coneguda per l’acrònim Daesh (ISIS en anglès) i actualment opera a territoris iraquians i sirians no controlats pels governs oficials. En el cas de Síria, la disgregació de l’oposició durant la guerra civil ha creat un polièdric trencaclosques que dificulta discernir afinitats oficials i extraoficials entre Daesh, milícies islamistes i l’Exèrcit Lliure Sirià (FSA). En la primera part de “Les cendres d’Orient Proper”, hem recorregut la geopolítica de l’últim segle, i en aquesta segona, veurem alguns apunts per explicar el fenomen gihadista.

En l’imaginari popular occidental, l’Orient Proper apareix amb una dualitat que sovint provoca reaccions enfrontades: a voltes és una cultura homogènia amb un atractiu exòtic que camina sobre la sorra del desert; d’altres, és el fosc fantasma de l’integrisme islàmic i patriarcal. Aquesta última és potser la que més ha destacat la darrera dècada, sovint injustament, i en ocasions fent certa l’afirmació que proclamava l’islamisme radical com a vencedor de la guerra freda. Seria ingenu, però, parlar d’una realitat tan aliena a Occident sense abans desprendre’ns de l’eurocentrisme, els maniqueismes ni resseguir la història de pobles i territoris que han restat disputats durant segles.

 

L'enèsima intifada

Escrit per Publicat a Orient Mitjà

No començaré deplorant la violència palestina, aquesta espantosa "guerra dels ganivets" a càrrec de joves i adolescents, com fan els covards, per concentrar-me en l'essencial: "ells han creat el monstre", diu Norman Finkelstein.

 

800.000 palestins han passat per les presons de l'ocupant israelià des de 1967. Traduït a la realitat demogràfica espanyola serien més de deu milions. Els nois dels ganivets són fills de pares humiliats pels soldats ocupants i els colons. Néts de les víctimes d'una llarga història de violències, neteja ètnica i expulsió, que és en la mateixa partida de naixement de la potència colonial ocupant.

Arnau Carné (BDS Bages) "La millor contribució internacional per acabar amb l'ocupació és la implementació de la campanya BDS". Ho explica en aquesta entrevista realitzada pel portal apunt.info. el novembre de 2014

 

El furor dels mitjans occidentals sobre les dones que combaten l'ISIS és sensacionalista, miop, orientalista i menysté una lluita important.

 

Una jove kurda anomenada "Rehana" ha rebut una gran atenció dels mitjans en els últims dies, després que van sorgir informacions dient que havia matat més d'un centenar de combatents de l'ISIS -ella sola. Una foto de la bellesa somrient, vestida amb uniforme de combat i portant un rifle, encara està donant la volta al món per les xarxes socials. Tot i que les circumstàncies de Rehana segueixzen sense confirmar, la sobreabundància d'atenció que ha rebut planteja diverses qüestions importants. Se suma a la plètora d'informacions sobre glamurosos batallons de dones que s'enfronten als combatents de l'ISIS, amb poca atenció als plantejaments polítics d'aquestes valentes dones.

Al llarg d’aquestes últimes setmanes s’ha escrit molt sobre Kobanê. Pot ser que ja estigui narrada tota la informació al voltant de la massacre. Però sospito que Kobanê ha nascut massa tard al món, diria que el món ha “descobert” massa tard aquesta petita illa de l’esperança. Però que va succeir abans del setge dels fonamentalistes de l’Estat Islàmic?

Entrevista a Maren Mantovani, de Stop the Wall.

 

Fa pocs dies vam poder veure una imatge històrica: la visita del Govern d'unitat a Gaza. Quin significat i quines transcendència té aquesta fotografia i la pròpia formació de l'executiu?

 

Israel i els seus aliats porten més de 60 anys treballant per separar el poble palestí. No només per crear diverses faccions polítiques, també més directament per separar el poble palestí, ja siguin els que viuen sota ocupació a Gaza o Cisjordània, siguin els refugiats o siguin els palestins ciutadans d'Israel. Que en aquest context s'estigui buscant la unitat és sempre una cosa positiva.

"Rojbas!" "Bon dia" món,  un món que ha esperat al fet que els kurds yazidis a Sinjar (Sengal) fossin víctimes de la 73ena massacre de la seva història per obrir els ulls a la realitat genocida del grup anomenat Estat Islàmic (ISIS o IS)!

L'Estat Islàmic ha estat cometent massacres a Síria durant gairebé dos anys, sense cap indignació o acció global. De fet, fins i tot va ser recolzat per diversos governs en l'intent entusiasta per enderrocar Bashar al-Assad sense importar a quin preu.

Ahir a la nit vaig poder veure com Israel oficialment ha renunciat a la farsa de la democràcia. Ho vaig veure a la ciutat de Haifa. Dos mil vàndals van arribar ben armats amb pedres i ampolles, que van ser llançades sobre els manifestants [que denunciaven l'atac a Gaza)] instigats pels polítics locals. La policia no només es va quedar aturada, sinó que va ajudar a les agressions envoltant als manifestants perquè no poguessin sortir de la zona d'atac. Els mitjans cobrint l'esdeveniment felicitaven als matons per finalment prendre una posició a favor de la nació, en aquesta hora de necessitat. Les escenes eren reminiscents dels últims dies de la república de Weimar.

 

Els mitjans israelians han anat un pas més enllà el matí quan es van conèixer les primeres notícies de la massacre de Shujaiya. Encobriment, justificacions i ni una sola paraula de remordiment va ser el missatge que va venir d'aquests mitjans de difusió farisaics. Davant aquesta Sabra i Shatila de 2014, un es pregunta (tot i que aquesta no sigui la pregunta més important ara, però no obstant, mai hi ha un bon moment per fer-la): com s'atreveixen alguns dels més prominents amics del moviment de solidaritat qüestionar la saviesa i la necessitat del Moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions)?

Els palestins de Gaza, ingènuament, va anar als col·legis electorals el gener de 2006, creient erròniament la doctrina de Bush de "portar la democràcia a l'Orient Mitjà" - malgrat ser el responsable de la brutal massacre de centenars de milers de persones innocents a l'Iraq i l'Afganistan.

La gent va votar, però no per a l'opció preferida dels israelians, o els seus patrocinadors americans i els dictadors àrabs. L'elecció palestina estava en contra de la indústria del procés de pau, en contra de la ficció que és la solució sempre relliscosa dels dos estats, en contra de la corrupció dels nous rics de l'era Oslo.

El resultat va ser una sorpresa no només per al camp d'Oslo, sinó també per als mateixos guanyadors: Hamas. I els palestins, especialment els de Gaza, van ser obligats a pagar un alt preu per aquesta transgressió: la imposició d'un setge sever descrit per l'historiador israelià Ilan Pappe el 2006 com  a "genocidi".[1]

Però el setge mortal no era suficient per satisfer la fam d'Israel de sang palestina. Els palestins de Gaza es van negar a acceptar passivament el setge d'Israel, com els bons nadius se suposa que han de fer. Així doncs, Israel va atacar ferotgement a Gaza en tres assalts horribles el 2006, 2009 i 2012, i ara de nou el 2014.

Pàgina 1 de 6