1. L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo

En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s'estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l'esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l'hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.

 

Maria Colera entrevista Angela Davis, filòsofa, professora d'Història de la Conciència a la Universitat de California, històrica dirigent del Partit Comunista dels EUA, ex membre de les Panteres Negres i investigadora especialitzada en feminisme, marxisme, abolicionisme del sistema penitenciari, teoria crítica i estudis afroamericans..

Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, no molt llunyà, en una feina qualsevol:

 

- En aquesta feina fem reunions de coordinació setmanals a les 19 hores.

- Ostres! Però jo sóc mare i aquesta hora...

- No passa res, dona, pots venir amb la teva filla, ja li donarem un paper i quatre colors... segur que la pots deixar amb algú.

Text inclòs en el llibre “Capitalism, a Ghost Story”[1]

 

 

Aquest escrit podria semblar a alguns una crítica molt amarga. D'altra banda, en la tradició d'honrar als adversaris, podria interpretar-se com un reconeixement de la visió, la flexibilitat, la sofisticació i la determinació indestructible dels que han dedicat les seves vides a modelar un món segur per al capitalisme.

 

La seva història apassionant, que s'ha esvaït de la memòria contemporània, es va iniciar als Estats Units a principis del segle XX, quan, equipada amb la forma legal de fundacions molt ben dotades, la filantropia corporativa va començar a reemplaçar l'activitat missionera com el sistema d’obertura de camins i manteniment del control de capitalisme (i l'imperialisme).

L’Observatori del Deute en la Globalització i la Plataforma per a l’Auditoria Ciutadana del Deute van organitzar el darrer mes de novembre les Jornades Projecte comú del deute per a Europa,en què participaren, entre d’altres, Zoe Konstantopoulou, expresidenta del Parlament grec, exmembre de Syriza i col·laborada independent d’Unitat Popular. Des d’Espai Fàbrica, i conjuntament amb altres companys periodistes, vam tenir l’oportunitat de conversar amb ella sobre el successius rescats de la Troica i el paper que hi han jugat Syriza i els moviments socials i populars.

Una explicació popular de la història en el món d'avui consisteix a culpar els revolucionaris més radicals de la França del segle XVIII i la Rússia de 1917 de molts dels mals moderns. Aquesta tendència està lligada a la cultura intel·lectual i popular i és el fonament en què es basa gran part de la política moderna. Per als rics i els poderosos d'avui, és una explicació increïblement útil als seus interessos. Per tant, qualsevol intent popular d'alterar aquesta visió és despietadament menyspreat i negat. Fou exactament això el que va passar en les dècades de 1960 i 1970, quan els pobles colonitzats, els joves, els treballadors i altres van reconsiderar el seu paper en la història i es van llançar als carrers, canviant per sempre el paisatge cultural i polític en què vivim.

 

En els anys passats des d'aleshores, però, és l'explicació històrica que serveix als poderosos la que ha anat en ascens. Coneguda de manera comú entre els historiadors com a revisionisme, aquesta explicació no només culpa a les forces revolucionàries dels excessos assassins de la humanitat, sinó que també insta a un retorn a una situació semifeudal que estratifica la gent en termes de classe, raça i gènere, cosa que permet diferents nivells de desenvolupament econòmic i llibertat política, d'acord amb una jerarquia dissenyada per aquells que ostenten el poder. De fet, es vol crear legalment el món polític que ja que està formant econòmicament a través del neoliberalisme.

 Mikel Aramendi, Entrevista. Mikel Aramendi és un antic militant de l'esquerra radical basca i comentarista polític internacional de la premsa èuscara. Al principi d'agost el visitàrem a Tolosa (Guipúscoa) per conversar-hi sobre conjuntura política global, europea, espanyola, catalana i basca.

 

Per Daniel Escribano, Espai Fàbrica

 

Els estats estan fundats en el poder, les democràcies estan basades en el consens col·lectiu. Els Estats solament administren, mentre que les democràcies governen.

Abdullah Öcalan

 

Pròleg

La proposta d'Abdullah Öcalan sobre el confederalisme democràtic (CD) ens presenta una de les alternatives al capitalisme més atractives formulades en el que va de segle XXI: ningú millor que ell per a explicar i defensar el que és, a parer seu, una solució «per a la qüestió kurda [però també per al Pròxim Orient, i per escapar de l'opressió] i la dominació global del sistema capitalista modern».i

«Amb la mateixa energia que condemnem el capitalisme, les esquerres radicals ens pronunciem per i postulem una societat alternativa, que, en alguns casos, té com a referència els diversos models de socialisme i, en d'altres, els diversos models de comunitarisme»

 

Discurs del vicepresident de Bolívia, Álvaro García Linera

Necessitat de dissenyar societats alternatives al capitalisme

Al discurs del vicepresident de Bolívia, Álvaro García Linera, hi ha dos punts bàsics en què, segurament, coincidim la gran majoria de corrents i col·lectius d'esquerra que hi ha a tot el planeta. Un, en relació amb el capitalisme o la societat a destruir: que aquest sistema «és una civilització que ha subordinat tots els aspectes de la vida a una maquinària d'acumulació de guanys».

Pàgina 1 de 6