Nord d’Irlanda, 2016. A cent anys de l’alçament de Pasqua, que canvià per sempre l’illa, alguns defineixen la situació com de “pau inacabada”. Els acords de Divendres Sant van permetre que una part del sector forçat a una posició subalterna pràcticament des de la partició de l’illa hagi tingut accés a certes quotes de poder econòmic i institucional. Contradicció servida. Ara bé, més enllà de l’anàlisi sociopolítica que es pugui fer de l’escenari posterior als acords de pau, una cosa és clara: els que de debò han trobat pau, si més no el dividend de la pau neoliberal, han estat els inversors. Prova d’això n'és el fet que un dels grans temes de l’agenda política es la reducció de l’Impost de societats per  equiparar-lo al del sud.

Seguim parlant de Barcelona com a model o com a marca. Però té sentit mantenir  la denominació quan la ciutat és reflex del capitalisme financer global? No és en part fer el joc als qui entenen l’existència d’una “marca” com a part de la venda de la ciutat? No ens genera un fals cofoisme identitari que amaga la naturalesa injusta i desigual de les relacions socials a la ciutat? És sobre aquest temes que us proposo centrar aquesta reflexió compartida.

Un consum mínim d’aigua en bon estat és un requisit indispensable per a la vida de les persones i les comunitats. Aquest fet fàcilment acceptat, desencadena dues dinàmiques clarament diferenciades, però no del tot contràries, i entremig tots els matisos que vulguem.

La primera dinàmica és la necessitat ciutadana d'assegurar i protegir l'accés a aquesta aigua. En un sentit ampli podríem ampliar aquesta dinàmica també a la voluntat d'assegurar el bon estat dels rius i aqüífers des d'on l'aigua es capta. En aquesta línia va l'Assemblea de les Nacions Unides quan a l'any 2010 declara l'accés a l'aigua potable i al seu sanejament com un dret humà bàsic; o la primera ILP europea en favor del dret humà d’accés a l’aigua i contra la seva mercantilització (aconseguint fins aquest setembre un total de 1.857.605 en 29 estats membres de la UE). 

  Enric Bea Seguí*  

La malanomenada esquerra socialdemòcrata acostumada a ocupar escons, conselleries i regidories (sí, m'estic referint a Iniciativa per Catalunya- Els Verds, Esquerra Republicana i el Partit Socialista de Catalunya) basteix el seu discurs social sobre una flagrant contradicció. En el seu programa polític proposen el creixement sostenible. El que defensaré en aquest text és que segons la ciència actual això és simplement una falsa esperança. Aquesta paraulota política no és res més que propaganda enganyosa. Seguidament explicaré perquè.

 caNCUN Elizabeth Peredo Beltrán*  

Per a molts l'Acord de Cancun és positiu, probablement perquè és mes forta la necessitat de mantenir la idea que “cal que hi hagi algun resultat” que analitzar veritablement el contingut i les conseqüències del mateix.

Per a nosaltres, que ens identifiquem amb els postulats de la justícia climàtica i els continguts de l'Acord dels Pobles, és un text que en senzilles paraules manté l'essència de l'Acordt de Copenhaguen deixant en l'ambigüitat els aspectes més vitals d'un acord climàtic basat en la ciència i l'equitat que estigui a l'altura de les necessitats actuals que planteja la crisi del planeta.

  naomi klein Naomi Klein 

L'autora, des de la cimera del clima a Copenhaguen, denuncia que l'única oferta que s'havia posat sobre la taula suposava condemnar el tercer món a la pobresa a perpetuïtat. Critica també el caràcter colonial de la negociació establerta, defensant que en aquests termes, és prefereible que no s'assoleixi un acord abans que se n'estableixi un que segelli aquesta condemna a la desigualtat i el sofriment de milions de persones.

Jordi Soldevila

Les prediccions de Lenin i Marx sobre la "descamperolització" del camp s'han anat complint al llarg del segle passat. Mentre a finals del segle XIX als Països Catalans, l'agricultura ocupava gairebé un 50% de la població activa, a principis del XXI ocupa tan sols un estret marge proper al 2,5%. Per contra a l'Estat francès es manté al 5%. Per què aquesta diferència? D'entrada constatem que l'abandonament de la terra no sols s'ha produït als Països Catalans, sinó també a altres punts d'Europa.

Enric Llopis

"Moltes vegades, per tenir certesa dels fets hem d´observar el nostre voltant. Si tornem als llocs on jugàvem quan érem infants constatarem que han canviat". Roger Cremades (València, 1977) ha dedicat cinc anys a escriure Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani, llibre on analitza el "procés irreversible de transformació territorial i paisatgística que afecta el País Valencià". L'ACCENT l'ha entrevistat.

Guillem Boix

L'ambientòleg Guillem Boix explica com el tripartit i les seves polítiques neoliberals no són una solució per als greus problemes mediambientals que patim a casa nostra i quines són les alternatives que es podrien posar en marxa.

Pep Juárez 

Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m'atur a observar les obres de l'hospital de Son Espases. L'edifici creix i s'estén com un alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d'una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar.

Pàgina 1 de 4