El pròxim dia 28 de gener el Consell Polític de la CUP decidirà la posició final del grup parlamentari sobre el projecte de llei de pressupostos per 2017. Segons ha advertit el mateix president de la Generalitat, l'aprovació dels pressupostos és condició sine qua non per completar la tasca d'aquesta legislatura i, doncs, perquè hi hagi el referèndum d'autodeterminació del Principat que el govern s'ha compromès a convocar.

 

Pressupostos que consoliden el model neoliberal, privilegis per a la burgesia i patiment per a les classes treballadores.

 

Protesta Encerclem el parlamentEl Projecte de pressupostos del 2017 es construeix essencialment com una continuació del que són els pressupostos des del 2012: manteniment del statu quo per a la burgesia, atac els serveis públics i baixa pressió fiscal envers les grans fortunes.  No es enganyem: es mantenen les retallades. Parlar d'aturades és generar confusió, tot abonant-se la visió interessada de JxSí.

 

En primer lloc, JxSí manté intactes els privilegis d'una minoria que formen les classes altes, cosa que, alhora, és una imposició sectària del model neoliberal i una negació de capacitat recaptatòria que pugui donar solucions per a la majoria del país. Cap intervenció en relació amb la pujada del tram autonòmic de l'IRPF a partir dels 60.000 € o progressivitat en els impostos de successions o patrimoni. Crida encara més l'atenció que algunes de les polítiques fiscals que, si operessin, suposarien gravar més les classes populars (eliminació de la deducció per compra de primer habitatge amb ingressos superiors a 30.000 € anuals o Impost sobre les begudes ensucrades). La resta de nous impostos tindran una recaptació simbòlica. No es tracta únicament de qui aporta, sinó de tenir ingressos suficients per poder cobrir les necessitats socials d'un país amb un nivells del 20 % de la població al llindar de la pobresa.

Com es van prendre les decisions en els mesos de negociació i com es va arribar al resultat final? L’assemblearisme a l’ull de l’huracà

El passat 9 de gener d’enguany Artur Mas es veia obligat a fer un pas al costat després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP – Crida Constituent. Tres mesos de negociació on s’ha posat en qüestió, sovint de forma infantilista, el mètode assembleari i els diferents espais de decisió de l’organització política. Amb l’autocrítica necessària per millorar en futures decisions l’agilitat i la participació activa de la militància, una primera valoració: l’assemblearisme estava en joc i, malgrat els entrebancs, ha guanyat. Intentaré resumir el perquè d’aquesta afirmació explicant diferents episodis clau en el procés de negociació.

Carles Riera, Aleix Cardona, Gerard Horta

 

Adrecem aquest document a les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular amb la intenció de plantejar un debat que generi un canvi en el rumb emprès.

 

Arran de l’Acord de presidència de consens amb Junts x Sí (http://cup.cat/noticia/la-cup-crida-constituent-confirma-lacord-de-presidencia-de-consens-amb-junts-pel-si) establert per la comissió negociadora de la CUP a la tarda del 9 de gener del 2016, el qual fou confirmat pel Consell Polític Nacional i el Grup d’Acció Parlamentària l’endemà al matí –10 de gener–, a continuació plantegem un seguit de reflexions entorn del desenvolupament de la CUP nacional i, en part, de l’Esquerra Independentista (EI) des de l’entrada de la CUP al Parlament el 2012. Ho fem a partir de l’abordatge de diversos àmbits relacionats amb la incidència de la tasca parlamentària sobre el projecte polític de la Unitat Popular, les estratègies empreses dins el marc del processisme estàtic i les metodologies organitzatives dominants dins la CUP.

 

Alguns hem llegit amb consternació la noticia que Antonio Baños plega. Qui fins ara ocupava un escó de diputat al Parlament addueix, en la seva nota de renúncia, que se sent «incapaç de defensar la postura adoptada majoritàriament aquell dia» (fent esment de la decisió presa el dia 3 de no investir Artur Mas com a president de la Generalitat). Continua dient que aquesta, segons ell, és «una postura política discrepant amb les idees i objectius pels quals vaig decidir presentar-me com a candidat a les eleccions del passat 27-S». «El meu pas a la política (tot plegat, uns cinc mesos) tenia només un sol sentit i objectiu: que aquesta legislatura fos la de la ruptura irreversible amb l’Estat espanyol i que, a més, la construcció de la República es fes des d’un procés constituent popular i social. Aconseguida la majoria independentista el 27-S, vaig entendre que el mandat explícit del país era endegar, sense dilacions ni dubtes, la ruptura amb l’Estat espanyol. Per aquest motiu, jo em trobava entre els partidaris d’acceptar la proposta d’acord de JxS i votar la investidura del seu candidat. És evident que no he pogut o sabut complir aquest mandat i per això marxo, he d’admetre-ho, amb un sentiment de frustració personal molt viu que no puc amagar».

 

Només tretze mesos després del congrés fundacional de Podemos, sembla que els diagnòstics dels escèptics s'han complert. El nou partit no ha generat un gir cap a l'esquerra, ni en la societat, ni en el món polític. Ara és més difícil imaginar-se una ruptura democràtica a l'Estat espanyol que fa un any.

 

Avui en dia, si no escrius un article sobre la CUP, no ets ningú. Així que som-hi, anem al gra, no gastem línies en la introducció i posem-nos a cobert:

 

 

La CUP no és responsable dels errors de Junts pel Sí. Per més que s’hi esforci, JxS continua tenint 62 diputats, i no els 63 que li permetrien investir president sense haver-lo de consensuar. I això no és responsabilitat de ningú més que del mateix president: ell va ser qui va frenar les eleccions després del 9-N per trencar amb Unió i ell, qui va imposar l’estratègia de Junts pel Sí després de les municipals. Exigir, ara, que dos diputats de la CUP votin a favor de la seva investidura no és demanar generositat; és tenir el rostre endurit. Arribats a aquest punt, convé que CDC demostri que sap estar en el front institucional del procés sense ocupar-hi un paper preponderant.

Hi ha processos polítics que van molt més enllà del repartiment de quotes de poder, que van de la conquesta i construcció d'un nou poder, i en això estem, si volem sobirania i independència

Érem milers als carrers. Al llarg dels darrers quinze anys, en aquest país un nombre impossible de calcular de persones hem sortit al carrer contra un ordre de coses fonamentat en l'abús de poder, en l'explotació de molts per pocs, en la lladregada general, en la negació de drets i recursos bàsics a un part important de la població, aquella que conforma una massa d'aturats, desnonats, estafats, exclosos, empobrits, miserabilitzats, explotats, sense llar, sense serveis. Davant d'aquest escàndol, munions hem dit en veu alta i allà fora el que pensàvem. Hem estat insolents davant dels poderosos reclamant-los una justícia, una llibertat i una igualtat que ens escapolien. En aquests combats socials, desenes de persones han estat atonyinades, ferides, detingudes, processades, acomiadades, empresonades...

«No utilitzis els valors ni els instruments de l'amo, perquè les eines de l'amo mai desmunten casa seva.»

Audre Lorde

 

Des de 1848, data en què es va publicar El Manifest comunista, han plogut milions d'idees i reflexions sobre com es pot definir un concepte polític tan genèric com l'esquerra. Per aquelles dates, davant la ingent adscripció de persones i grups que es consideraven d'esquerres, només pel fet de pertànyer a un altre concepte genèric com és el socialisme K. Marx i F. Engels es veien obligats a introduir una matisació que permetés separar el gra de la palla, ja que, als corrents socialistes de l'època, ni hi eren tots els que eren d'esquerres, ni eren d'esquerres tots els que hi eren. Al seu torn, la qualificació del socialisme segons models, qualificava la gent que es considerava d'esquerres i s'hi enrolava. Per tant, a partir d'aquest moment podíem saber que, en el socialisme reaccionari, hi havia els de l'aristocràcia feudal i els petits burgesos. Del socialisme conservador, els autors en deien que "els burgesos són burgesos en interès de la classe obrera". Sobre el socialisme utòpic, aclarien que "els burgesos es distingien dels anteriors per una pedanteria més sistemàtica i una fe supersticiosa i fanàtica en la eficàcia miraculosa de la ciència social". I en el socialisme científic incloïen tots aquells disposats a condemnar la propietat privada, l'explotació i alienació de la classe treballadora, a proclamar l'antagonisme entre el capital i el treball, a rebutjar els valors burgesos, i estar per l'abolició del capitalisme com a ordre social existent.

Pàgina 1 de 7