Error
  • JUser: :_load: No es pot carregar a l'usuari/a amb id: 654

La societat comunal com una alternativa al capitalisme

Escrit per  Publicat a Política institucional

Sei da cobiza burguesa e do furor proletario. O pan gárdase na artesa i a fame ronda a diario.

Celso Emilio Ferreiro

Objectiu prioritari: exterminar el capitalisme

No ens cansem de repetir que el capitalisme és barbàrie.[i] A part de l’espoli que exerceix contra la natura, el capitalisme té unes exigències sistèmiques que exigeixen que la pròpia humanitat sigui una víctima permanent. Dins del capitalisme, la vida humana no pot florir, sotmesa com està a aquesta constant agressió en termes de l’explotació i alienació que exigeix la supervivència pròpia del sistema: “l’explotació i el control capitalista es recolza, no tant en un poder sobirà visible, sinó en el sistema de lleis que regula tota la vida de la societat”.[ii]


A l’anàlisi teòrica de les lleis del funcionament del capitalisme, Karl Marx ens indica com, “la riquesa de les societats en que domina la manera de producció capitalista es presenta com un enorme cúmul de mercaderies […] La força de treball només existeix com a facultat de l’individu viu. La seva producció pressuposa l’existència d’aquest […] El valor de la força de treball (una mercaderia més) es resol en el valor de determinada suma de mitjans de subsistència […] La suma de mitjans de subsistència necessaris per a la producció de la força de treball, doncs, inclou als mitjans de subsistència dels substituts, això és, dels fills dels obrers, de tal manera que pugui perpetuar-se al mercat aquesta raça de peculiars posseïdors de mercaderies […] El procés de consum de la força de treball és al mateix temps el procés de producció de la mercaderia i del plusvalor […] L’ús de la força de treball és el treball mateix. El comprador de la força de treball (el capitalista) la consumeix fent treballar al seu venedor (el treballador) […] L’obrer treballa sota el control del capitalista, a qui pertany el treball d’aquell. [Al seu torn], el producte és propietat del capitalista, no de l’obrer […] des del moment en què l’obrer trepitja el taller del capitalista, el valor d’ús de la força de treball, i per tant el seu ús, el treball, pertany al capitalista […] El procés laboral (i de treball) és un procés que entre altres coses, el capitalista ha comprat, que li pertanyen (explotació i alienació) [En resum], ja no és casualitat que el capitalista i l’obrer s’enfrontin al mercat com a comprador i venedor. En realitat, l’obrer pertany al capital àdhuc abans de vendre’s al capitalista. La seva servitud econòmica està alhora intervinguda i encoberta per la renovació periòdica de la venda de si mateix […] El procés capitalista de producció, és considerat en la seva interdependència com a procés de reproducció, doncs, no només produeix mercaderies, no només produeix plusvalor, sinó que produeix i reprodueix la relació capitalista mateixa: d’una banda el capitalista, de l’altra l’assalariat”.[iii]


A la pràctica, el capitalisme del segle XXI ha iniciat comportaments letals que són exigits per la seva pròpia transmutació: accentuar l'empobriment de les poblacions i augmentar la bretxa de les desigualtats socials, econòmiques, polítiques…, humanes. Thomas Piketty, un autor que intenta ressuscitar el difunt revisionisme socialdemòcrata, alerta que el capitalisme, en la seva riquesa i les seves rendes mundials, està més concentrat que mai. Amb registres tributaris de 20 països en 300 anys, Piketty mostra que des de l'última dècada del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial, l'elit econòmica d'Europa (l'1 per cent de la població) concentrava el 60 per cent de la riquesa. Als EUA, aquestes desigualtats estan més accentuades encara. Com a bon humanista, Piketty considera que la solució no vindrà del mercat i recomana recórrer a la política pública per fer que l'economia creixi a la vegada que el rendiment del capital, proposant un impost progressiu per a les persones més riques de 0,1 a 0,5% a les fortunes menors 1MEUR, de l'1% per a patrimonis entre 1 i 5MEUR, el 2% per a casos entre 5 i 10, i entre 5 i 10% per els qui tinguin més de 100MEUR.[iv] Les xifres que empra el convencen que la desigualtat és inherent al capitalisme, però que pot ser humanitzat amb un bon sistema fiscal progressiu. L'autor no està en contra del capitalisme en la seva totalitat, sinó que només busca modificar el seu sistema distributiu.


Dos autors que expliquen l'explotació i la concentració de la riquesa explotada en la mesura que transcorre la vida capitalista. Són dues cites llargues, però que expliquen per què l'emancipació de l'ésser humà passa únicament per la destrucció del sistema. És a dir:

 

·         La metamorfosi a les relacions capital-treball tenen com a exigència sistèmica un alt grau d'esclavitud i impersonalitat del propi ésser humà. Les diverses reformes del mercat de treball tenen com a objectiu abaratir la mà d'obra, endurir les condicions de treball i facilitar l'acomiadament lliure; mesures encaminades a augmentar l'explotació de la força de treball. 

 

·         El mateix passa amb les relacions capital-natura, amb l'impacte de les agressions ecològiques al planeta per part de les exigències de creixement del capitalisme, que fa pensar que la paradoxa de Lauderdale[v] és més significativa que quan es va formular al 1804: “les restriccions d'aigua, l'augment de la pol·lució ambiental, l'escalfament terrestre i l'escassetat petrolífera [fan que] els intents del sistema d'expandir la riquesa privada sobre la base de l'explotació d'aquests elements escassos, tals com la urgència mundial per privatitzar l'aigua, estiguin cada vegada més presents”.[vi] 

 

És a dir, recordant les interpretacions de molts acadèmics ortodoxos, i fins i tot d’altres ecologistes ambientalistes, no hi ha res més il·lús que pensar que pot haver-hi un capitalisme humà, ecològicament sostenible, antipatriarcal i no racista. Advoquen per mesures correctores, per solucions merament tecnològiques, o relacionades amb l’‘òptim’ i bon funcionament dels mercats, sense veure que tals agressions procedeixen de les pròpies exigències internes del desenvolupament capitalista. Aquests dos grups de fets, laborals i ecològics, ens porten a concloure que, mentre un sistema mor un altre ha de néixer. És l'exigència de la dialèctica. La mort del capitalisme ha de pressuposar el naixement d'una alternativa no classista. Com explicaré més avall la meva opció és la societat comunal.

 

Abans, cal senyalar que autors com Elmar Altvater, David Harvey o Michael L. Lebowitz encara veuen el poder polític popular vinculat a l’Estat, i,reformulant allò ja inventat al socialisme com una alternativa indiscutible al capitalisme.[vii] No obstant, el rumb que ha pres la transmutació del capitalisme planetari, així com la resposta de Marx a la preocupació de l’activista russa Vera Zasulich reafirma la proposta de societat comunal:

 

·         Preocupada pel model de desenvolupament a seguir, Zasulich li pregunta a Marx pel rol que poden  prendre les comunes en els processos de transformació social. La resposta és contundent: “la situació històrica de la comuna russa no té paral·lel! És la única que s’ha preservat a Europa... Com a forma de vida popular dominant més o menys estesa en un vast imperi. Al mateix temps que té la propietat comuna de la terra, la base material per a l’apropiació col·lectiva, el seu context històric –la contemporaneïtat de la producció capitalista- li subministra condicions ja preparades per al treball a gran escala. Per tant, és capaç d’incorporar les avantatges del sistema capitalista sense haver de pagar-li un duro en tributs. La comuna pot reemplaçar gradualment l’agricultura fragmentada mitjançant l’agricultura a gran escala i assistida per una maquinaria particularment adaptada a la configuració física de Rússia. Per tant, pot convertir-se en un punt de partida directe del sistema econòmic cap al que tendeix la societat moderna; pot obrir un capítol que no s’inicia amb el seu propi suïcidi. En efecte, el primer que caldria fer és posar-la en condicions normals.... La millor prova de tal desenvolupament de la comunal rural correspon a una tendència històrica de la nostra època és la crisis fatal que pateix la producció capitalista als països europeus i americans en els que ha assolir el seu desenvolupament màxim. La crisi arribarà a la seva fi amb l’eliminació de la producció capitalista i el retorn a la societat moderna a una forma més elevada de caire més arcaic: la producció i l’apropiació col·lectiva”.[viii] I això ho deia al 18881, poc abans de morir.

 

La societat comunal, una proposta alternativa al capitalisme


Característiques generals


Mentre no visquem en un sistema social sense propietat privada, sense classes i sense jerarquies, laic, antimilitarista i antisexista, en el que els éssers humans decidim i gestionem horitzontalment entre iguals[ix] la riquesa comunal i els recursos que han de cobrir les nostres necessitats, poc o gairebé gens podrem fer contra les agressions que perpetren les societats classistes, i el capitalisme en particular, contra l'ésser humà i el planeta, contra el conjunt format per l'hàbitat natural i per l'espècie humana, contra la casa comuna de l'espècie humana. És el que ja en el seu moment advertia James M. Lauderdale contra el capitalisme i proposava donar-li la volta a la seva pròpia paradoxa: promoure la riquesa comunal mitjançant la destrucció de la riquesa privada.


Aquestes oposicions ens porten a pensar en la comunitat com la unitat de convivència d'aquelles persones que decideixen de manera lliure, autònoma i voluntàriament viure de forma col·lectiva, buscant el bé comú i el suport mutu, sense distinció de credos, races, ètnies, edats, sexes, colors, cultures, llengües, etc., el que ens porta al fet que la comunitat no tingui necessitat de reivindicar un Estat-nació, sobirà i independent, i menys per motius religiosos, ètnics, lingüístics, culturals, classistes, geogràfics, i altres contingències. La vida en la societat comunal prescindirà de la presència dels tres pilars de les societats classistes, on els poderosos exerceixen legalment el domini i el monopoli de l'opressió,[x] com són l'Estat, el Mercat i els Diners, elements que reprovarem més a baix.[xi] Parafrasejant la idea de M. Bakunin, la societat comunal estarà formada per “l'associació lliure de les comunes, des de baix cap a dalt, primer en comunitats, després en una federació regional de societats comunals, i en darrer terme, d'una associació internacional de societats comunals”.[xii] 


El concepte del bon viure és molt subjectiu, fet pel qual han aflorat moltes definicions. Les meves preferències prenen valors de convivència del contingut d'algunes de les recomanacions que feia Epicur (341-271 a. C.) a les comunitats organitzades sota els seus aforismes i exhortacions:[xiii] 

·         Assumir que “naixem una sola vegada, doncs dues vegades no és possible, i no podem viure eternament”. Per tant, hem de prevenir-nos contra els mites religiosos.

·         Què “l'home ben nascut es dedica principalment a la saviesa i a l'amistat. D'aquestes, una és un bé mortal, l'altra, immortal”. 

·         Què, “segons el dret comú, el just és el mateix per a tots, doncs alguna cosa és útil en relació amb els altres”.

·         Què “no hi ha vida plaent sense que sigui judiciosa, bella i justa, ni es pot viure judiciosa, bella i justament sense el plaer. A qui li falti això, no li és possible viure una vida plaent”. Per tant, el plaer ha d'estar orientat per la prudència.

·         I ens exhorta a considerar que “la necessitat és un mal, però no hi ha necessitat alguna de viure amb necessitat”, així com prevé que “res és suficient per qui prou és poc”.

 

Des de les orientacions de la brúixola / matriu

En aquest estadi tan inicial de la proposta de la societat comunal, optem per no entrar en  detalls més precisos o concisos sobre com hauria de ser el creixement, la producció, el consum, la inversió, la distribució de la riquesa produïda, la participació en els diferents nivells de decisió entre productors i consumidors, l'assignació de recursos, les escales salarials, les relacions i els intercanvis entre comunitats, tals com es donen minuciosament en altres propostes alternatives actuals, llegeixi's democràcia econòmica, democràcia inclusiva, economia participativa, economia del ben viure, democràcia radical, etc. No obstant, l’ambibalència de les Idees per una praxis política, formulades de manera genèrica i que recomana Harvey, encaixaríen perfectament en la descripció de tots aquests elements.[xiv] En aquest estadi, insisteixo: el que pretenem és tornar a portar a la memòria l'existència d’allò comú,[xv] de la propietat comunal, i que és possible i desitjable pensar en societats comunals com a alternatives al capitalisme


De moment, la nostra guia estarà determinada per les normes generals instituïdes en la brúixola / matriu, estableix el següent: sent la riquesa de tots de propietat comunal, aquesta regula la producció, la distribució, la gestió planificada de la producció, la inversió i el consum, així com vetllarà pels valors i dirimirà els conflictes que puguin sorgir en l'organització de la vida comunal. En termes molt generals, hem de: 

 

·         Producció. El règim comunitari de producció no explotarà a l'home ni malbaratarà recursos. Atès que els recursos naturals, així com la resta dels mitjans de producció són comunals fa que tota la producció de béns i serveis sigui tota ella comunal.

Aquesta seria la fase que anunciava Marx, en la que es realitzaria el principi de cadascú d'acord a les seves capacitats a cadascú d'acord les seves necessitats.[xvi] En la societat comunal, es donarien “les motivacions per produir amb una qualitat alta, coneixement, cooperació i creativitat, cada vegada més essencials per al desenvolupament de la capacitat i potencialitat productiva de la societat […] La col·lectivització de la producció intensificarà l'exigència de la planificació i la gestió comunal de la mateixa […] Tot això requereix educació, entrenament, una coordinació ex ante, així com altres insums essencials per a la producció […] La conclusió de la discussió és la següent: en un cert estadi del procés de creixent socialització de la producció (remunicipalització), es desenvoluparan pressions per al canvi en l'organització social en l'adreça de la col·lectivització dels mitjans de producció. Això té dos aspectes:


1. En relació a la societat com un tot, involucra un procés col·lectiu de presa de decisions sobre els recursos globals disponibles, tenint en compte les interdependències cada vegada majors, la qual cosa requereix un ampli sistema de planificació.

 

2. En relació amb les unitats de producció individual, involucra que les decisions sobre què produir, on produir i com produir siguin preses pels afectats.


Tant la planificació com la democratització són necessàries: la planificació correspon a l'aspecte de socialització de la producció que implica coordinació i interdependència; la presa de decisions (autàrquiques) per aquells que són afectats, a nivell de la societat o de la localitat, correspon a l'aspecte de socialització que implica la informació i la motivació. La socialització de la producció ha arribat a un estadi en el que l'ús efectiu del potencial productiu social requereix una planificació (autàrquica). [Finalment], la qualitat de la motivació i informació requerides en un procés de producció individual i també en el procés de producció com un tot, només sembla aconseguir-se completament quan el treball alienat és superat per l'activitat autodeterminant de subjectes autogovernats”.[xvii] 


En resum, “una creixent socialització de la producció requereix una creixent socialització dels mitjans de producció. Allò comunal està oposat al privat o estatal. El control sobre l'ús dels mitjans de producció és una condició necessària perquè existeixi una societat en la que les persones tinguin el control de les seves vides a través del seu acte activitat i l'autodeterminació”.

 

·         Distribució. El sistema de distribució serà equitatiu; lliure accés als béns que satisfan les necessitats bàsiques. Sent l'accés a la producció, d'ús comunal, gratuïta. Ningú queda exclòs d'obtenir aquella cistella de béns i serveis que conformen el seu nivell de vida, el seu benestar.

A part d'aconseguir un control social sobre la producció, a més es podria organitzar un sistema de distribució que abolís el sistema de remuneració salarial. És a dir, “acabant amb la competència capitalista explotadora, la propietat comunal és la condició necessària per acabar amb l'alienació del treball assalariat i començar una era històrica qualitativament nova on la manipulació instrumental de la gent, el seu tracte com a objecte passiu, és gradualment reemplaçada per les possibilitats acte-transformadores de la participació, encaminades cap a una comunitat de subjectes autoactivats i autogovernats. [Així mateix], encara que no totes les empreses tinguin una dimensió social nacional, totes tenen almenys un significat regional o local, comunitari. Encara més, totes tenen usuaris del que produeixen. El poder de l'usuari de seleccionar els productes que consumirà és una important font d'informació per analitzar si les empreses estan complint les seves funcions socials lliurant els productes necessaris als usuaris. No obstant això, no es tracta només d'una informació pertinent per a la presa de decisions dins de l'empresa. El control social sobre aquestes decisions requereix d'un procés de presa de decisions cooperatiu (col·lectiu) que involucri a tots els afectats. Del que s'ha dit anteriorment es dedueix que la (autárkeia) econòmica en l'empresa, l'autogovern en el sentit de control social, no pot ser només autogovern dels que treballen en l'empresa […] L'interès social en cada cas ha de ser construït socialment”.

 

A Utopia (1516), Thomas More ens ofereix un exemple de la combinació del sistema productiu/distributiu comunal: “tota la ciutat està dividida en quatre parts iguals. Al centre de cadascuna hi ha un mercat per a tot. Allí es dipositen, en cases especials, els productes que elabora cada família, i es reparteix cada espècie per separat en magatzems. A aquests acudeix el pare de família a buscar el que ell i els seus necessiten, i sense diners, sense cap compensació en absolut, retira el que busqués. Per què se li negarà el que sigui, si sobra de tot i no regna temor cap que algú vulgui recaptar més del que cal? Doncs, per quina raó pensar que demanarà coses innecessàries qui té per cert que mai li ha de faltar res?”[xviii]. Aquest és un model de societat comunal en el que desapareix la mercantilització de la producció, i amb això, el sistema de mercats, el monetari, i especialment la propietat privada dels recursos i els productes, que com hem dit, són tots ells pilars bàsics del capitalisme. William Morris, a Noticias de ninguna parte (1890), insisteix en el mateix tema: “jo hagués anomenat tendes a les parts baixes de les cases, si pel que havies vist no sabés que aquell poble ignorava l'art de vendre i comprar”.[xix] 

 

·         Gestió horitzontal. La gestió del poder ha de ser horitzontal; no jeràrquica ni despòtica.[xx] A debatre la forma de govern, de república,[xxi] quan la comunitat vingui condicionada per grans concentracions d'habitants (urbs).

L'orientació del correcte procés de socialització dels mitjans de producció no és la de polititzar l'economia, sinó, per contra, [col·lectivitzar] la política. L’autárkeia política és la necessària condició perquè es doni l’autárkeia econòmica […] Per a que les persones puguin ser autoactivades i puguin autogovernar-se, necessiten comprovar les coses elles mateixes, no han de permetre que les coses siguin manejades per uns altres, perquè si ho permeten acabaran per ser manejades per altres. Aquest enfocament fonamental és el que està a la base de l'argument marxista clàssic contra la separació del legislatiu i de l'executiu (llei i riquesa van de la mà). En ser fonamental la participació de les persones en la implementació de les decisions preses, l'abolició de la separació dels poders sembla ser la resposta adequada […] Una societat autogovernada ha d'operar sota el principi que les decisions i la forma d'implementar-les siguin la responsabilitat de i siguin preses per aquells que en són afectats.

En resum. És a “la societat civil i no a l'Estat, ni tampoc a l'empresa econòmica, on té lloc l'autogovern. L'autogovern està necessàriament basat en l'associació voluntària per a propòsits particulars. Només participant, tractant de conduir les coses, aprenem com participar, com conduir les coses, i mentre estem fent això a poc a poc anem transformant-nos a nosaltres mateixos i prenent el control de les nostres vides. Un dels problemes no resolt per la democràcia participativa [i menys per la representativa] i el concepte d'autogovern més general és com pensar el tema del lideratge i la expertesa. El problema sorgeix per la necessitat que cadascun desenvolupi les seves capacitats el més completament possible i participi a partir de bases iguals. Només creant condicions perquè tots desenvolupin completament les seves capacitats, és com s'aconseguirà que cadascun participi en forma igual. Això requereix el major ús possible de l'experiència i les habilitats que les persones tenen, incloent la seva capacitat de lideratge i la seva expertesa. I el model de planificació [sota la autárkeia] serà aquell en el que la planificació pren la forma d'un procés polític de coordinació negociada, on les decisions que es fan i que s'executen, directa o indirectament, són fetes pels mateixos afectats”.

En una forma més generalitzada, i en aquest primer model de remunicipalizació els òrgans de gestió i control de cada comunitat han de ser les més col·legiades possibles, un model de participació horitzontal entre iguals. 

 

·        El bé comú. El sistema de valors i afectes de la societat comunal ha de proposar i potenciar el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat (amistat), suport mutu, etc.

De nou citem a More, que aconsella el següent: atès que els mitjans de vida estan assegurats per a tots, i que amb sis hores de treball diari n’hi ha suficient, per a que els ciutadans tinguin temps lliure per emprar-ho a educar-se i en activitats culturals, [proclama] “que s'ha de viure una vida feliç d'acord amb la naturalesa, que t'exhorta a que siguis bo envers els altres, i que no t'intima al fet que siguis rancuniós i inclement amb tu mateix. La vida feliç, el plaer com a fi de totes les activitats, ens la prescriu la pròpia naturalesa; i el viure conforme a les seves normes ho defineixen com a virtut”. Així mateix, i com ja hem assenyalat, Epicur ens anima a considerar la felicitat en diverses de les seves exhortacions: “qui un dia s'oblida del bé que ho ha passat s'ha fet vell aquest mateix dia […] El que menys necessita del matí és el que avança més gustosament cap a ell […] L'insaciable no és la panxa, com la plebs afirma, sinó la falsa creença que la panxa necessita un fart infinit […] Que els aliments fàcils i senzills són tan saborosos com els grans i costosos, quan es remou i allunya tot el que pot causar-nos el dolor de la manca. El pa ordinari i l'aigua donen una suavitat i delit suma quan un necessitat arriba a aconseguir-los […] De totes aquestes coses la primera i principal és la prudència; de manera que el més estimable i preciós de la filosofia és aquesta virtut, de la qual procedeixen totes les altres. Ensenyem que ningú pot viure dolçament sense ser prudent, honest i just; i per contra, sent prudent, honest i just, no podrà deixar de viure dolçament; doncs les virtuts són congènites amb la suavitat de vida, i la suavitat de vida és inseparable de les virtuts”.[xxii] 

 

·         Conflictivitat. Què mentre com a ciutadà, la persona respecta la res pública, o l’esperit comunitari de la societat, la comunitat li respecta el seu dret individual a la intimitat, al gaudi del seu cap de bestiar privat. No obstant, i donat el caràcter eminentment social de l'ésser humà, allà on la res pública entri en conflicte amb la res privada, els assumptes comunitaris (o públics) tindran caràcter preferent sobre els privats. 

L'autonomia d'una persona en un context polític... és una condició per ser lliure per a decidir juntament amb uns altres les regles i polítiques de la vida comuna. El respecte per una igual autonomia dels altres també significa… acceptar el veredicte de la majoria en assumptes en els quals és necessària una decisió col·lectiva... Els drets [col·lectius] tenen per tant un caràcter dual. Són drets que són garantits als individus, però que només poden ser exercits col·lectivament.”
 

Conclusió

L'esquerra ha de tornar a combinar la praxi amb la utopia. Ha de tornar a pensar en el common weal, valors recolzats en una filosofia social en la que la persona és el centre de la comunitat, més que el common wealth, valors recolzats sobre la riquesa, en la que la propietat és el centre del sistema. Aprofito una síntesi del llibre de Morris com a exemple a seguir:[xxiii] 

 

  • Noticias de ninguna parte proposa el desmantellament de la tecnologia i, de fet, el rebuig de qualsevol maquinària tècnica o social. La font d’energia es troba allí als tallers i es a disposició de tots però només s'aprofita en els oficis, no per alimentar les innombrables necessitats fictícies imposades pel capitalisme mercantil. Darrera el rebuig a les formes de tecnologia i organització industrial promogudes pel capital es troben en última instància un problema de valors; enlloc s'ha suprimit la producció amb finalitats de lucre de manera que no només hi hagi menys treball sinó també menys producció. En sacrificar la productivitat per desfer-se de l'administració centralitzada i la tecnocràcia, s’obté una utopia centrada en el productor abans que en el consumidor. La coerció és reemplaçada per la cooperació a consciència i un sistema de tasques rotatiu i equànime assegura la participació de tots en el manteniment de la comunitat. La imaginació, la llibertat i la senzillesa són qualitats benvolgudes de forma personal, estètica i socialment, i nodreixen la disposició al treball. En inscriure la seva novel·la dins de l'evolució de la història humana des del comunisme tribal, passant pel capitalisme, fins al descans i la felicitat actuals del comunisme total, Morris la situa dins de l'horitzó de la seva interpretació del marxisme. Al mateix temps, multiplica els ideals del cercle d'arts i oficis de la seva època il·lustrant com podria consumar-se l'ideal de fer de la vida una obra d'art. Morris dissenya un país a l'altura de les seves majors aspiracions i estableix una tensió entre l'informe de la felicitat col·lectiva que realitza l'hoste-narrador i la seva malenconia personal per accedir a ella.

  • A Noticias de ninguna parte, la societat s'organitza sota els principis del comunisme/comunalisme, on no existeix la propietat privada dels mitjans de producció, i la riquesa que es produeix, està a l'abast de tots segons les seves necessitats. És a dir, Morris intenta que la seva Utopia sigui una societat d'éssers iguals i feliços, entenent per felicitat el que tots els ciutadans sentin el plaure de ser útils a la comunitat, mitjançant l'aportació d'una labor atractiva, que consisteix a combinar l'art d'un ofici, amb l'art del maneig dels instruments i tècniques (altres peces artístiques i fruits del saber), per produir béns i serveis que són en si mateixos objectes d'art i de l'art de la cura humana. Tot això com a resultat de l'ús del patrimoni comú de la societat i no de l'apropiació individualitzada de les riqueses. Tot això gestionat, el local des de l'autogovern, i el global des d'un govern autogestionat. Com ell diu i somia, Noticias de ninguna parte és un lloc on la vida dels ciutadans es caracteritza per “una vida de repòs a l'activitat, de treball que és plaure, i de plaure que és treball”. En aquesta forma de sentir el comunal, Étienne Cabet ens diria molt abans (1840) que: “primer s'atén el necessari, després l'útil, i finalment l'agradable”. 


Res per tant, ni la producció, ni la distribució, ni l'estructura de poder, ni el sistema de valors, estan regits per la dictadura de la propietat privada. Tampoc per una república de la riquesa.

A mode de resum dels dos articles

No hi ha dubte que l'esquerra ha d'enfrontar els problemes quotidians als que es veu sotmesa la població, especialment pel que suposa de defensa de molts drets que el capitalisme vol eliminar. És a dir, no només es tracta de mantenir nivells de dignitat adquirits mitjançant la lluita de classes, sinó de que el benestar s'ha aconseguit en forma de dret inalienable. Ara bé, enfront el capitalisme com a barbàrie, l’esquerra ha de proposar la seva desaparició. En el meu cas, jo proposo la societat comunal com a alternativa i el municipalisme com a procés de transició. Ens ajudem de la brúixola i matriu comunal, així com del procés municipalista, perquè contenen totes les característiques que garanteixen un procés de transformació cap a la nova societat: propietat comunal, no només de la riquesa productiva i de la produïda (autárkeia en la producció i en la distribució), sinó que, amb la dissolució del poder individual i estatal (autárkeia en la gestió), la participació entre iguals queda garantida en la vida del municipi, de la comunitat. Així mateix, el concepte del bon viure epicureà que implantaran les persones comuneres serà una de les múltiples tasques que la convivència entre elles anirà adequant a les necessitats i sabers que vagin desenvolupant.

Apèndix. Ajust de comptes amb la democràcia, el republicanisme i altres conceptes

Autárkeia versus democràcia

A les societats hel·lenes,[xxiv] la població estava dividida en tres estaments principals: l'anomenat demos, constituït pels rics i altres petits propietaris de riquesa; les dones dels homes que componien el demos; i les persones esclaves. El sistema polític, o democràcia, estava composat únicament per la part propietària de la població; els polites. Com a classe esclavista, en aquest fòrum els polites del demos es representaven a si mateixos i gestionaven els seus interessos, ja que les dones i els esclaus quedaven exclosos al no ser considerats propietaris. Actualment, a aques demos l’haguéssim anomenat una oligarquia, o un govern d'uns pocs propietaris.

 

És a dir, la democràcia no neix ni es desenvolupa com un govern del poble, ja que com tal mai va tenir aquesta capacitat de convocatòria i gestió. Cal rebutjar la democràcia, representativa o participativa, inclusiva o radical, com a forma de govern, i pensar més en la forma de autárkeia o autonomia,[xxv] que significa la participació horitzontal i la capacitat de gestió del poble considerat entre iguals. Cal pensar i inclinar-se pels models assemblearis, amb autonomia independent de qualsevol tipus de jerarquia, és a dir, amb una gestió horitzontal basada en la autárkeia, o de la sobirania dels seus membres. 


Per tant, és hora d'anar ajustant comptes amb la democràcia, el govern dels poderosos, i no dels oprimits.


Nota sobre el concepte d’autárkeia: De forma concreta, per a Epicur, l’autárkeia és el principi que regeix a un mateix en relació amb allò físic o material, una forma harmònica de viure de l'home amb la naturalesa. Traslladat a les relacions socials, a una comunitat, l’autárkeia és una forma d'autonomia independent de qualsevol tipus de jerarquia, és a dir, una gestió horitzontal basada en la sobirania harmònica dels seus membres. Més àmpliament, o com definia Epicur, “la noció d'autosuficiència (autárkeia) es refereix a la possibilitat i la capacitat de concórrer sobre la base dels propis mitjans a la satisfacció del que és necessari per a la vida i la seva plenitud” I afegia, “l'autarquia la tenim per un gran bé, no perquè hem de sempre conformar-nos amb poc, sinó perquè, si no tenim molt, amb aquest poc ens basti, doncs estem convençuts que de l'abundància gaudeixen amb major dolçor aquells que mínimament la necessiten, i que tot el que la naturalesa reclama és fàcil d'obtenir, i difícil el que representa un capritx”.[xxvi] 



Epicuro. Carta a Meneceo.

 

Drets republicans a la propietat

No em sorprèn llegir, o advertir, sobre la següent afirmació: “que tota la llei és privada, així com tota llei pública és merament un representació ideològica introduïda pels teòrics de la legalitat burgesa. Però, la qual cosa és central en aquest tema és que el concepte de propietat i la defensa de la mateixa ho trobem com a nucli central en cadascuna de les constitucions polítiques d'avui dia. El sentit de la república, des de les grans revolucions burgeses fins avui, és una república de la propietat”.[xxvii] Aquesta afirmació ens porta al següent sil·logisme: la propietat aquesta sacralitzada per la llei, i on la legalitat constitucional és republicana, la propietat està santificada per la república. I així trobem que ocorre en la majoria de les cartes constitucionals.

Això em recorda el que en el seu moment vaig escriure sobre que preferència havia de tenir la república, com a forma de govern, per a les esquerres anticapitalistes. I en algun lloc del treball assenyalava: “com el primer i central que hem de dissenyar i debatre és una societat sense classes, és una societat d'iguals.[xxviii] Això vol dir que ens desplacem a l'àmbit de la utopia, que és des d'on hem de construir, des d'on hem de començar a pensar en els subjectes socials que han de transformar, aixecar els processos, afilar els instruments, i albirar els múltiples punts d'arribada, o sigui, les societats sense classe en les quals desitgem viure. Per tant, sosteníem:

 

·         Una cosa és la utopia i una altra les realitats històriques. La història de la humanitat ens informa dels múltiples i variats tipus de societat, així com de les formes de govern que s'han assajat en les mateixes. Avui és del domini públic que una república capitalista no difereix substancialment d'una monarquia o d'una altra classe de dictadura capitalista: el sistema capitalista ha après a explotar a les persones i a esprémer els recursos naturals amb totes les formes de govern imaginables. Exemples d'aquests models de govern sota el capitalisme són les repúbliques alemanya, la suïssa, la francesa,[xxix] la italiana, la nord-americana, etc.; com a exemples de monarquies: aquí l'anglesa, la sueca, la danesa, la noruega, la belga, l'holandesa, i l'espanyola, per citar unes poques comparacions; de nou, sota el capitalisme hem conegut dictadures de tot tipus, especialment d'índole militar. També sabem que el fet que puguem votar al president de la república i no al monarca de torn no li fa molta diferència dins de la societat capitalista. I pel que fa a persones republicanes com a G. Bush, N. Sarkozy, A. Merkel i tantes altres, que si les comparo amb mi, que em declaro republicà, tenim molt poc en comú. 

 

·         Així mateix, si revisem el contingut de les tres constitucions espanyoles[xxx] també comprovem que cap d'elles s'ajusta a les exigències establertes per la brúixola/matriu: no condemnen la propietat privada, són classistes, i els seus òrgans de poder de gestió pública són sobre la base de la democràcia representativa. La propietat privada a Espanya ha estat sacralizada pel republicanisme d'aquestes constitucions, el mateix que segueix pel de monarquia parlamentària.

 

Llavors, el meu plantejament consisteix que un debat sobre la república és indispensable, però que ha de tenir en compte no només la forma de govern, sinó tant o més el model de societat en el que es vol viure. Així com la importància de considerar el municipalisme dels / les iguals com un punt de partida en aquest llarg procés de transformació social cap a les societats comunals. Això requereix que fem un esforç per precisar el tipus de societat que millor respon a les exigències de mantenir el ben comú, perquè la forma de govern, possiblement la republicana, s'ajustarà degudament a ella. Personalment, sostinc que només en una societat sense propietat privada, sense classes, de ciutadans iguals, amb gestió horitzontal, on ha de ser la voluntat del poble qui decideix autogestionar els recursos comuns disponibles d'acord a les necessitats comunes expressades pel mateix poble, on el govern no representarà la voluntat del poble, sinó que estarà compost i format per la mateixa voluntat del poble, llavors, i només llavors, pot existir, encara que no necessàriament, una forma de govern genuïnament republicà entre iguals. Però en cap cas, per repúbliques de la propietat.[xxxi]


 

 


[i] Aquest segona article forma part de la trilogia: Processos, alternatives i instruments contra el capitalisme. El primer d’aquests es va publicar com José Iglesias Fernández. El municipalisme com a procés contra el capitalisme.

 

[ii] Michael Hardt y Antonio Negri. Commonwealth. 2009

 

[iii] Karl Marx. El capital. Siglo XXI editores, 1998.

 

[iv] Thomas Piketty. Le capital au XXIe siècle. Seuil, 2013.

 

[v] JM Lauderdale argumentava que existeix una correlació inversa entre propietat pública i propietat privada, de forma que un augment de la propietat privada condueix irremeiablement a un descens de la propietat pública. En la mesura que el capitalisme s’apropia de la riquesa pública mitjançant el sistema de privatitzacions és obvi que la riquesa pública desapareix. I quan això succeeix, els sistemes d’ajuda pública es redueixen i la misèria s’expandeix per tota la població.

 

[vi] Veure James Maitland Lauderdale. “An Inquiry into the Nature and Origin of Public Wealth and into the Means and Causes of Its Increase,” 1804. Citat a: John Bellamy Foster and others. The ecological rift. Capitalism war on the earth, p.132. Monthly Review Press, 2010.

 

[vii] Elmar Altvater. El fin del capitalismo tal y como lo conocemos. El Viejo Topo.

 

David Harvey. Ciudades rebeldes. El derecho de la ciudad a la revolución urbana. Akal, 2012. Sobre alguna de les tesis que se sostenene en el llibre, veure: José Iglesias. “David Harvey opina que las alternativas al sistema se construyen desde el Estado, no desde las asambleas

 

Michael L. Lebowitz. L’alternativa socialista: el veritable desenvolupament humà. Edicions del 1979, 2014.

 

[viii] Karl Marx. “Primer borrador” en respuesta a la carta de Vera I, Zasulich, 1881. A: Theodor Shanin. El Marx tardío y la vía rusa. Editorial Revolución. 1990.  

 

[ix] La llibertat és un dels drets humans que enalteix l'individualisme, l'egoisme del ser individual, mentre que la igualtat és un dret que enalteix el reconeixement del ser social, del suport mutu, del col·lectiu per viure en una societat d'éssers iguals davant la comunitat.

 

[x] John Holloway sosté que “concentrar la transformació social en la presa del poder privilegia a l'Estat com un lloc de poder. Eclipsa la transformació social. En l'intent per conquistar el poder s'oblida l'abolició de les relacions de poder”. Veure excel·lent resum a TAIFA. Seminario de Economía Crítica. Reflexionando sobre las alternativas. Informe nº 9.

 

[xi] Aquesta és una definició conceptual, limitada a unes característiques que engloben la majoria dels elements distintius dels éssers humans, però que no responen a una experiència de convivència prèvia: històrica, antropològica, cultural, etc. Per Leif Korsbaek, la comunitat ha de “posseir sis característiques: és un procés dut a terme per una col·lectivitat, freqüentment però no sempre dins d'un marc territorial, que té coherència horitzontal, coherència vertical i història”. A: El comunalismo: cambio de paradigma en la antropología jurídica a raíz de la globalización, p.3

 

[xiii] Epicuro. Exhortaciones.

 

[xiv] David Harvey. Seventeen contradictions and the end of capitalism. Oxford University Press. 2014

 

[xv] Michael Hardt y Antonio Negri. Commonwealth. 2009

 

[xvi] Marx. K. (1974). Critique of the Gotha Programme. A: The First International and After. Penguin, New Left Review.

 

[xvii] Allà on s’especifiqui, les cometes d’aquest apartat estan extrets de Pat Devine. Democracia y planificación económica: la economía política de una sociedad autogobernada, 1988. Síntesis realizada por Marta Harnecker y Camila Piñeiro.

 

[xviii] Thomas More. Utopia. ME Editores, 1996.

 

[xix] William Morris. Noticias de ninguna parte. Ediciones Abraxas, 2000.

 

[xx] Veure apèndix. Autárkeia versus Democràcia.

 

[xxi] Ver apèndix. Drets republicans a la propietat privada.

 

[xxii] Epicuro. De la naturaleza de las cosas: poema en seis cantos. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

 

[xxiii] José Iglesias Fernández. ¿Hay alternativas al capitalismo? La renta Básica de las iguales. Baladre/Zambra 2006.

 

[xxiv] DD.VV Constituciones políticas griegas. Alianza editorial, 2007.

 

[xxvi] Vegi’s José Iglesias Fernández. De la renta básica a la Riqueza comunal. Nota a pie de página 25. Baladre/Zambra 2013.

 

[xxvii] Michael Hardt y Antonio Negri. Commonwealth. 2009.

 

[xxviii] José Iglesias Fernández. ¿Hay alternativas al capitalismo? La renta Básica de los iguales. Baladre. Xátiva 2006

 

[xxix] Fins i tot la Constitució de 1789, aprovada en ple auge de la Revolució Francesa, coneguda com la Carta dels drets de l’home i el ciutadà, s’atreví a condemnar la propietat privada.

 

[xxx] Dos republicanes (Primera 1873-1874 i Segona 1931-1936); la de monarquia parlamentaria, 1978-?

 

[xxxi] L’essència d’aquests paràgrafs està extreta, o inspirada de: José Iglesias Fernández. República,¿sí o no? Sobre las sociedades y las formas de gobierno: la propuesta del municipalismo. Virus editorial, 2009. +

 

Darrera modificació el Dimecres, 20 Agost 2014 07:28
José Iglesias

Va cursar estudis sobre economia i ciències socials a Oxford i Londres. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, de la Mesa Cívica per la Renda Bàsica, de l'Associació Ecoconcern - Innovació Social i de Baladre. Durant els darrers anys d'ha dedicat a espectes com la pobresa, la desigualtat i la protecció social, proposant a través de l'estudi i la divulgació de la Renda Bàsica dels Iguals.