Interconnexió de les crisis capitalistes

Éric Toussaint

L’explosió de les crisis alimentària, econòmica i financera al 2007-2008 demostra fins a quin punt n’estan d’interconnectades les economies del planeta. Per tal de resoldre aquestes crisis, és necessari tractar el mal des de l’arrel.

[Toussaint és el president del CADTM de Bèlgica, i autor de l’obra Banque du Sud et nouvelle crise internationale, CADTM/Syllepse, 2008]

La crisi alimentària

Al 2007-2008, més de la meitat de la població mundial ha vist degradar-se fortament les seves condicions de vida perquè ha hagut d’enfrontar-se a una gran pujada dels preus dels aliments. Això ha originat protestes massives, almenys en una quinzena de països, al llarg de la primera meitat de l’any 2008. El nombre de persones afectades per la fam arriba a diverses desenes de milions, i centenars de milions més han vist restringit el seu accés als aliments (i, en conseqüència, a d’altres béns i serveis vitals (1)). Tot això com a conseqüència de les decisions preses per un grapat d’empreses del sector de l’ “agronegoci” (productores de biocombustibles) i del sector de les finances (els inversors institucionals que contribuïxen a la manipulació dels preus dels productes agrícoles), que s’han beneficiat del suport del govern de Washington i de la Comissió Europea (2). Però la part de la producció mundial d’aliments corresponent a les exportacions segueix sent escassa. Només una part insuficient de l’arròs, el blat o el blat de moro produïts al món s’exporta, una porció demolidora de la producció es consumeix al lloc d’origen. No obstant això, els preus dels mercats d’exportació són els que determinen el preu als mercats locals. És a dir, els preus dels mercats d’exportació es fixen als Estats Units, principalment a tres Borses (Chicago, Minneapolis i Kansas City). En conseqüència, el preu de l’arròs, el blat o el blat de moro a Tombuctú, Mèxic, Nairobi o Islamabad està influït directament per l’evolució del preu d’aquests productes als mercats borsaris dels Estats Units.

Al 2008, amb urgència pel perill que les derroquessin els motins, als quatre punts cardinals del planeta, les autoritats dels països en desenvolupament van haver de prendre mesures per tal de garantir l’accés dels ciutadans als aliments bàsics.

Si es va arribar a aquesta situació és perquè -durant diversos decennis- els governs van renunciar progressivament al sosteniment dels productors locals de grans -en la seva majoria petits productors- i van seguir les receptes neoliberals dictades per institucions com el Banc mundial i el FMI en el marc dels plans d’ajustament estructural i els programes de reducció de la pobresa. En nom de la lluita contra la pobresa, aquestes institucions van convèncer els governs d’establir polítiques que van reproduir, fins i tot reforçada, la pobresa. A més, durant els últims anys, nombrosos governs han signat tractats bilaterals (en particular els tractats de lliure comerç) que han agreujat encara més la situació. Les negociacions comercials en el marc del cicle de Doha de l’OMC també han implicat conseqüències funestes.

Què ha passat?

Acte primer:

Els països en desenvolupament van renunciar a les proteccions duaneres que permetien protegir els camperols locals de la competència dels productors agrícoles estrangers, principalment de les grans empreses «agro-exportadores» nord-americanes i europees. Aquestes van envair els mercats locals amb productes agrícoles venuts per sota del cost de producció dels agricultors i ramaders locals, fet que va originar la seva fallida (molts d’ells van emigrar a les grans ciutats dels seus països o a països més industrialitzats). Segons l’OMC , els subsidis que paguen els governs del nord a les seves grans empreses agrícoles al mercat interior no constitueixen una infracció de les regles contra el “dumping”. Com ha escrit Jacques Berthelot: «Mentre que per a l’home del carrer existeix “dumping” si s’exporta a un preu inferior al cost mitjà de producció del país exportador, per a l’OMC no hi ha “dumping” mentre s’exporta al preu interior, fins i tot si és inferior al cost mitjà de producció» (3). En resum, els països de la Unió Europea , els Estats Units o d’altres països exportadors poden envair els mercats dels altres amb productes agrícoles que es beneficien de quantioses subvencions internes.

El blat de moro exportat a Mèxic pels Estats Units és un cas emblemàtic. A causa del tractat de lliure comerç (TLC) signat entre els Estats Units, Canadà i Mèxic, aquest darrer va abandonar les seves proteccions duaneres davant dels seus veïns del nord. Les exportacions de blat de moro dels Estats Units a Mèxic s’han multiplicat per nou entre 1993 (últim any abans de l’entrada en vigor del TLC) i 2006. Centenars de milers de famílies mexicanes van haver de renunciar a produir blat de moro perquè els sortia més car que el blat de moro procedent dels Estats Units (produït amb tecnologia industrial i fortament subvencionat). Això no només va constituir un drama econòmic, sinó que -a més- va implicar una pèrdua d’identitat perquè el blat de moro és el símbol de la vida en la cultura mexicana, especialment per als pobles d’origen maya. Una gran part dels conreadors de blat de moro van abandonar els seus camps i van sortir a buscar feina a les ciutats industrials de Mèxic o als Estats Units.

Acte segon:

Mèxic, que per tal d’alimentar la seva població depèn del blat de moro dels Estats Units, s’enfronta a una pujada brutal del preu d’aquest cereal originada, d’una banda, per l’especulació a les Borses de Chicago, Kansas City o Minneapolis i, d’altra banda, per la producció, a casa del seu veí del nord, d’etanol de blat de moro.

Els productors mexicans de blat de moro ja no tenen capacitat per a satisfer la demanda interna i els consumidors mexicans s’enfronten a un esclat del preu del seu aliment de base, la ‘tortilla’, aquesta galeta de blat de moro que substitueix el pa o el bol d’arròs consumit en d’altres latituds. Al 2007, enormes protestes populars van sacsejar Mèxic.

En condicions específiques, les mateixes causes van produir, grosso modo, els mateixos efectes. La interconnexió dels mercats alimentaris a escala mundial està establerta a un nivell mai conegut anteriorment.

La crisi alimentària mundial posa al descobert el motor de la societat capitalista: la recerca del màxim benefici privat a curt termini. Per als capitalistes, els aliments només són una mercaderia que cal vendre amb el major benefici possible. L’aliment, element essencial de la conservació de la vida dels éssers humans, s’ha transformat en un simple instrument de benefici. Cal posar fi a aquesta lògica mortífera. Cal abolir el control del capital sobre els grans mitjans de producció i comercialització i donar prioritat a una política de sobirania alimentària.

La crisi econòmica i financera

També al 2007- 2008 ha esclatat la major crisi internacional econòmica i financera des de 1929. Si no existís la intervenció massiva i concertada dels poders públics que s’han llançat a l’auxili dels banquers lladres, la crisi actual ja hauria adquirit majors proporcions. També en aquest terreny la interconnexió és sorprenent. Entre el 31 de desembre de 2007 i finals de setembre de 2008, totes les Borses del planeta han patit unes baixades molt importants, que han anat del 15 al 30% a les Borses dels països més industrialitzats fins al 50% a la Xina, passant pel 40% de Rússia i Turquia. El muntatge colossal de deutes privats, pura creació de capital fictici, va acabar per esclatar als països més industrialitzats començant pels Estats Units, l’economia més endeutada del planeta. En efecte, la suma del deute públic i privat dels Estats Units ascendeix, al 2008, a 50 bilions de dòlars, és a dir, el 350% del PIB. Aquesta crisi econòmica i financera, que ja ha colpejat tot el planeta, afectarà cada vegada més els països en desenvolupament dels quals alguns encara es creuen fora de perill. La globalització capitalista no va desconnectar unes economies d’unes altres. Al contrari, països com Xina, Brasil, l’Índia o Rússia tampoc han pogut deslliurar-se d’aquesta crisi. I estem començant.

La crisi climàtica

Els efectes del canvi climàtic, de moment, han desaparegut del primer plànol de l’actualitat, substituïts per la crisi financera. No obstant això, el procés està en marxa a escala planetària, i també en aquest assumpte la interconnexió és evident. Certament les poblacions dels països «pobres» resultaran més afectades que les dels països «rics», però ningú sortirà indemne.

La conjunció d’aquestes tres crisis mostra als pobles la necessitat d’alliberar-se de la societat capitalista i del seu model de producció. La interconnexió de les crisis capitalistes posa per davant la necessitat d’un programa anticapitalista i revolucionari a escala mundial. Les solucions, perquè siguin favorables per als pobles i per a la naturalesa, han de ser internacionals i sistèmiques. La humanitat no podrà conformar-se amb pegats.

NOTES

1. En efecte, amb la finalitat de comprar aliments els preus dels quals van augmentar fortament, les famílies pobres van reduir les despeses de salut i educació, així com les despeses en matèria d’habitatge.

2. Damien Millet i Eric Toussaint « Repaso de las causas de la crisis alimentaria mundial », agost de 2008 i Eric Toussaint « Une fois encore sur les causes de la crise alimentaire », octubre de 2008 .

3. Jacques Berthelot « Démêler le vrai du faux dans la flambée des prix agricoles mondiaux », 15 de juliol de 2008, p. 47 . Original en francès: http://www.cadtm.org/spip.php?article3780