Ja no assaltarem el Palau d’Hivern
Fa temps, tot xerrant amb un company de l’Antifa Berlin, em deixava anar una frase tant certera com contundent. Venia a dir quelcom així: “El dia D de la revolució no existeix. La gent té una visió cristiana del canvi revolucionari de la societat, espera un dia semblant al Gènesi, en què es fa cau i net, en què és s’esborra tot el passat i tot recomença de nou. Això no passarà”.
En aquell moment, quan m’ho va dir, hi vaig pensar, i no vaig poder fer res més que donar-li la raó. I acceptar que tot sovint, volguem o no, tendim a pensar en punts d’inflexió ‘generals’ que tot ho canvien. La visió cristiana, èpica, de la història, ens ha estat inculcada de tal manera que fins i tot aquelles persones que ens volem considerar revolucionàries -i atees practicants- podem caure en aquest parany: hi haurà un dia D en què guanyarem, i au, ja ho podrem celebrar. Res més lluny de la veritat.
El problema, però, no és això, no és aquest. Perquè en això, fins a cert punt, hi podem estar d’acord tota aquella gent que ens volem considerar revolucionària. El problema ve quan, a la pràctica, sí que actuem així. O millor dit, no actuem d’una altra manera. I aquí hem de fer molta autocrítica, certament.
Per exemplificar-ho, cap enfora, podem començar per una crítica dialèctica fàcil: aquella gent -progres, socialdemòcrates, liberals, etc.- que diu que la revolució és un dia, o una període curt de temps. Repeteixen la visió cristiano-èpica de la història de buscar punts concrets, dates, dies que ho canvien tot. Res més antimaterialista: les revolucions, com a canvis que són, són, per definició, processos. I com a tals, són continuus en la història, van i vénen, són conflictius, no estàtics -deixen de ser revolucions-.
I els canvis, els processos, són lents. Precisament, un dels que va assaltar el Palau d’Hivern ho tenia clar. Lenin deia que la tradició pesava més que la llei. Tu pots canviar la llei d’un dia per l’altre, però això no canviarà, automàticament, la manera de fer i pensar de la gent. L’hàbit, la pràctica material de molts anys -dècades, segles?- no es canvia a cop de decret. És, de nou, el propi canvi, el procés, el canvi material que les persones fan, el que acabarà consolidant tal o qual llei, o procés, revolucionari o no. De res serveix prendre el poder parlamentari, doncs, si no es disposa del poder material, i en la societat capitalista, el poder material és el poder econòmic, és a dir, les relacions socials de producció.
Així, mentre esperem el dia D, podríem anar analitzant on està, igualment, el nostre Palau d’Hivern. Si estem d’acord que el poder legislatiu -el govern- està supeditat al poder econòmic, tots els parlaments de fireta, siguin catalans -de qualsevol territori-, espanyols o francesos, són del tot inútils. O millor dit, ho són en la seva condició actual; poden esdevenir òrgans de poder popular, però per fer-ho cal una correlació de forces exterior que l’hi obligui. I tanmateix, cal esperar una reacció gens complaent de certs poders si, algun dia, aconseguíssim plantar la nostra bandereta en franca majoria allí dins. Si no reaccionessin, es confirmaria la inutilitat d’aital gest.
Una de les reaccions que caldria esperar seria, sens dubte, l’acció repressiva, es digui exèrcit, policia o paramilitarisme, somatents, etc. I això fa aflorar un altre ‘problema’: el poder militar. El 1917 hi va haver aliances entre potències capitalistes i l’exèrcit tsarista, sí, però no hi havia l’OTAN. Ni els ‘pacífics’ cascos blaus de l’ONU. Militarment, en les condicions actuals, el poble patiria una derrota flagrant. La comunió entre tots els estats europeus -per citar el nostre cas- impossibilita uns Prats de Molló -en cas que sortissin bé, vull dir-. Entrar a cop d’AK-47 a alguna Generalitat és poc menys que un suïcidi.
D’altra banda, atacar el poder econòmic és difícil per… impossible? Com se’l pot identificar? La centralització de les decisions a mans, ja no de Brussel·les, sinó de l’FMI, el Banc Mundial, etc., amb un seguiment acrític per part de transnacionals que obliguen a tals polítiques econòmics als governs titelles de torn, fa que assaltar el ‘Palau d’Hivern econòmic’ esdevingui força quimèric.
Descartats els tres palaus d’hivern -polític, econòmic, militar-, podríem anar-nos-en a casa a plorar desesperadament en veure que no tindrem dia D. O podem entendre la nova realitat política, social i econòmica, centralitzadora per globalitzadora, i sabotejar-ne les dinàmiques a través de la seva oposició, del seu antagònic: la xarxa, el moviment. El plantejament d’innombrables camps de batalla que no només creen consciència -els canvis de les tradicions- sinó que ho aconsegueixen per haver estat pràctica material -la lluita diària, les derrotes i les victòries-. La desobediència com a leitmotiv, l’empoderament antagònic com a mecanisme i el poder popular com a objectiu, que no és fi en si mateix sinó mitjà.
Podem demanar la dació en pagament i un habitatge digne, o podem ocupar cases i edificis buits -pràctica- que cada cop estan més legimitats -tradició; pendent de canviar-ne la llei-. Podem esperar que l’Estat reaccioni davant el terrorisme de gènere o podem prendre les nostres pròpies mesures antiassetjadores, d’acció directa contra les agressions verbals o físiques, de qüestionar la ‘normalitat’ de certes actituds -tradició-. Podem esperar que els governs autonòmics normalitzin la llengua catalana o podem prendre la iniciativa amb la difusió de l’ús social del català, denunciant els atacs a la llengua i prenent les accions necessàries cap als comerços, entitats, institucions, etc., que discriminen la nostra llengua. Podem desitjar que no hi hagi cap altra reforma laboral que empitjori encara més les nostres condicions laborals i de vida, o podem plantar cara al nostre centre de treball o formar cooperatives amb visió transformadora, etc.
I això són només alguns exemples que ens afecten a les treballadores dels Països Catalans, sense oblidar-nos de la defensa del territori o de la lluita en defensa del serveis públics, entre molts altres. Podem esperar els diferents dies D, o podem ser membres actives de les PAH, dels col·lectius feministes, d’entitats en defensa de la llengua o de sindicats combatius. Podem esperar que un dia canviï tot, gairebé com per art de màgia, o podem anar fent canviar les coses, en un procés continuu, no exempt de retrocessos ni contradiccions, però que són eminentment pràctiques, materials, que suposen canvis reals, necessaris per ajudar a canvis legals.
Tanmateix, cal aclarir, totes aquestes lluites no estaran exemptes de la resposta repressiva ‘militar’ -policia-, econòmica -multes, etc.- i política -lleis, reformes laborals, etc.-. Es tracta de guanyar petits espais que qüestionin l’hegemonia de la classe propietària -els capitalistes- i els seus titelles -polítics i aparells repressors-. Al cap i a la fi, tal i com planteja Iñaki Gil de San Vicente, perquè hi hagi contrapoder popular s’ha de donar autodeterminació, autoorganització, autogestió i autodefensa. Cap és primera que cap altra, totes elles es necessiten i es retroalimenten. Resumint-ho molt, el poder popular no el construïrem de dalt a baix -des d’un poder burgès, amb llur connivència-, sinó de baix -des del poble, amb antagonisme vers l’ordre establert-. I això vol dir crear eines i estructures que facin front als diferents poders, inclòs el militar.
La necessitat de les petites victòries, emperò, i del treball en xarxa, no ens ha de fer oblidar la necessitat d’organitzar-nos, ans al contrari. Més que mai, la visió global dels espais que combinen diferents lluites, experiències, camps de batalla, etc., del poble organitzat, és imprescindible. Si volem que les petites victòries trascendeixin els espais o camps de batalla concrets, ens cal organització. Si volem aprendre de les derrotes compartides, i fer-hi front, ens cal organització. El compartir recíprocament és la clau perquè el poble anem aprenent i consolidant aquests aprenentatges, així com consolidant pràctiques que construeixen hegemonia.
Així, mentre ens adonem que no hi haurà dia D en què prendrem el Palau d’Hivern, podrem entendre que el dia D ja va ser, o no serà. O millor dit, que ja està sent. Que no guanyarem: o estem guanyant ja, amb cada petita victòria i amb cada gran derrota, o no guanyarem mai. I que o ens ho creiem, o no llegirem la revolució als llibres d’història perquè som naltros qui l’hem de fer i escriure, ara. La nostra vida són els nostres dies D, la desobediència constant és el nostre Palau d’Hivern.
