Jo sóc Chávez (o per què aquesta vegada tampoc no se’n va del tot

Caracas és una ciutat sorollosa, però el dimarts 5 de març, estava impregnada d’un silenci dur i contagiós. No només en els barris populars sinó també, per raons distintes, en els veïnats més acomodats de la ciutat, on durant aquestes setmanes s’havien celebrat les males notícies sobre la salut del President. L’anunci del vicepresident Nicolás Maduro durant el matí instal·lava ja un dol avançat, que es confirmava en la compareixença de la tarda. Des de llavors, Veneçuela començava a sumir-se en un plor serè, els treballadors que encara no ho havien fet aturaven la seva jornada, els venedors informals tancaven abans, els cotxes, als embussos, feien sonar menys les seves botzines, les gents del poble començaven a concentrar-se a les places Bolívar de cada municipi.

L’ànim dolgut però serè de les concentracions contrasta amb l’alegria i ecitació dels “experts”, tots d’acord entre ells, que des de l’oligopoli mediàtic espanyol —el ventall de mitjans concentrat en poques empreses que el liberalisme anomena llibertat d’expressió— tot just podien contenir l’excitació imaginant transicions i tàbules rases a Veneçuela. La vella pretensió colonial de donar lliçons de democràcia, no obstant això, és cada vegada més inversemblant. En aquests moments la població espanyola enfronta un veritable drama social, i la fractura amb les elits polítiques i econòmiques, a més de la inviabilidad -social, econòmica, territorial- del que ha estat el projecte històric de país de la lumpen-oligarquia domèstica, comença a obrir importants escletxes en el règim nascut de la Constitució de 1978. Un Govern molt desprestigiat, que va ser escollit amb menys de la meitat del suport popular del veneçolà condueïx un agressiu programa d’ajustos que castiga als sectors populars i mitjans, que no portava en el seu programa electoral i que executa al dictat de poders econòmics estrangers no elegits per la ciutadania, escatimant-lo a més a cap debat públic. Les protestes de la majoria social empobrida se salden amb centenars de colpejats i detinguts per la policia, i els mitjans de comunicació estan pràcticament tancats per al país real, mentre són un altaveu permanent per als valors, el llenguatge i les interpretacions de les elits dominants. No sembla un currículum que permeti impartir massa lliçons de democràcia.

I no obstant això, sorprèn el sentiment de superioritat que permet a unes elits especialment mediocres desqualificar el procés polític veneçolà. Examinem alguns dels seus arguments. No podent impugnar seriosament la legitimitat democràtica del sistema polític, es fa servir una eina que els poderosos, significativament, empren amb cada vegada més freqüència a Europa: Chávez és un líder “populista”. No importa que cap dels que usen el terme sigui capaç d’oferir una definició convincent del mateix, el poder del terme està precisament en la seva viscositat.

El problema és que el seu sobreús pot començar a deixar veure les costures de la concepció política que hi ha al darrere: una convicció d’encuny liberal i no democràtic que entén que la democràcia pot ser abusada si s’exciten les “baixes passions” que tenen per naturalesa les masses però mai els sectors minoritaris i privilegiats. Aquest argument, segons el qual la irrupció de la plebs en política pot amenaçar la democràcia, se situa en un raonament que pot acabar conduint al sufragi censitari (per a evitar la “demagògia” que excita als pobres) o a les democràcies de baixa intensitat occidentals en les quals les principals decisions i institucions que regeixen la vida social (l’economia, els mitjans de comunicació, el poder judicial, les forces armades,etc.) estan ben resguardades de la sobirania popular, i són de facto espais reservats per a les minories privilegiades.

L’argumentari contra Chávez continua amb dos arguments directament relacionats amb l’anterior. D’una banda, es critica la relació de lideratge, alhora que es denigra com “pallasso” a un President que va cometre la gosadia de semblar-se als que el van elegir. Per això a Espanya governa un registrador de la propietat mentre que a Veneçuela el probable pròxim president, si els veneçolans li lliuren la seva confiança, serà un antic conductor d’autobusos urbans. Les societats europees també semblen estar-se cansant de senyors seriosos i grisos de corbata que governen al dictat dels més rics, mentre Amèrica Llatina s’omple de presidents sense corbata, treballadors, exguerrillers, camperols, indis i mestissos. N’hi ha que segueixen sense entendre que això no només és alternança sinó que marca un canvi d’època. Aquesta crítica al lideratge, compartida per alguns sectors d’esquerra, oblida que tota relació de lideratge ho és de representació, i per tant comporta un sentit de negociació i tensió: en contextos democràtics, algú lidera en la mesura que encarna i satisfà anhels d’un conjunt social, i deixa de fer-ho quan aquest li retira el seu suport. En el cas de Chávez, aquest suport provenia dels sectors més pobres i racializats com inferiors —negres, mestissos— que, en virtut d’un nou contracte social, obtenien una expansió sense precedents dels drets socials, de la seva sobirania, de la seva inclusió. Des de les conquestes materials fins a les simbòliques, no menys importants: “De nena en l’escola em dfeia pena (vergonya) el meu nas, per ésser de negra, fins que va arribar Chávez”, em contava l’altre dia una amiga. Aquests són els sectors que avui conformen la identitat majoritària i hegemònica de Veneçuela: el chavisme, que ha sabut desplaçar l’eix de gravetat del país cap a l’esquerra i en favor de la centralitat dels sectors populars. Els que no entenen això obliden, per voluntat o desconeixement, que les identitats polítiques es forgen sobre les més diverses referències. A Veneçuela, després d’una dislocació radical dels sentits de pertinença tradicionals, es va produir un massiu realineament popular que ha anat cristal·litzant entorn del nom de Chávez.

Per altra banda, el discurs liberal imperant sol adduir que a Veneçuela existeix una gran “polarització”. Curiosament, no es llegien aquestes crítiques quan a Veneçuela la pobresa era del 49,7% en 1999 (avui és del 27,8%, el tercer país amb menor pobresa del continent) i l’extrema pobresa del 25% i avui del 7% de la població, segons dades de la CEPAL. El país de 1999 estava menys polaritzat que el d’avui? Així que la polarització no es produïx quan en un país una minoria viu en el luxe mentre la majoria passa fam, sinó quan dues o més opcions polítiques confronten models de país. Aquest seria un absurd democràtic si no li afegíssim l’ingredient clau: hi ha polarització sempre que en aquesta confrontació surten derrotades les opcions polítiques afins a l’oligarquia econòmica, perjudicada pel repartiment de la riquesa i la recuperació de la sobirania nacional i popular sobre la riquesa i els recursos naturals. Imaginin-se si a això li afegim petroli que deixa d’engreixar comptes bancaris en Estats Units o Panamà i passa a finançar medicines, pensions, universitats o habitatges. Polarització absoluta. I demagògia. L’exemple veneçolà és un insult per a les elits: els de baix poden conformar una identitat majoritària, constituir-se en un poble i identificar els interessos del país amb els seus, per a governar-se. I resistir una aturada patronal, l’assetjament de les potències imperials i un cop d’estat. Nota important, tot això hauria estat impossible sense un suport popular de masses, sense un entusiasme polític desbordant, però també, per desgràcia no falten experiències, de la major part de les Forces Armades, marcades per una composició plebea i progressista. Sense elles Chávez hauria estat altre Salvador Allende, més “estètic” per a certes esquerres, menys útil per al seu poble.

I ara què passarà a Veneçuela? Per desgràcia per als apologistes del caos, el camí el marquen la Constitució i la voluntat popular. Cal recordar-lo: no hi ha transicions en sistemes democràtics. Se celebraran eleccions en el curt termini i el poder polític tornarà a respondre a les preferències democràtiques lliurement expressades. Com ha succeït en 14 anys amb 17 processos electorals i la pràctica democràtica directa en institucions locals i laborals. El problema és que el seu veredicte potser no agradi als privilegiats.

Queden per descomptat moltes tasques per escometre i errors per corregir a Veneçuela. Només els processos polítics imaginaris estan exempts de problemes, límits, lletjors. A canvi, clar, no existeixen més que com desitjos. Però, com diu el president uruguaià José Mujica, els que aspiren a canviar les coses han de ser capaços de millorar la vida de la gent senzilles mentre ho intenten canviar tot. La resta són revolucions de cafè.

El procés polític veneçolà, que moltes de les seves gents anomenen revolució, ha encarat moltes tasques alhora: conquistar sobirania nacional, transformar l’Estat oligàrquic heretat i construir una màquina d’inclusió i producció de nou ordre, de noves polítiques públiques per a les majories socials, redistribuir immediatament la riquesa i derrotar a la misèria, trencar amb la dependència primari-exportadora i eixamplar la base de la seva economia, canviar la cultura popular consumista i individualista i generar un imaginari nou que acompanyi les transformacions socials, etc. Tot això en un context de rendició de comptes democràtica més intensa i amb més freqüència que en cap país europeu, amb disputes no sempre pacífiques del poder polític i dures resistències de les oligarquies en retirada. Per això són processos foradats, incomplets, insuficients. Però vius, en mans dels seus pobles. Expandint justícia social, desmercantilizant necessitats, produint un país nou, de gents més iguals i per això més lliures.

Per això s’equivoquen els que confien a la mort les esperances de guanyar el que mai van poder amb la seducció de majories. Dol molt la seva falta, més després d’haver-lo escoltat, admirat, escrit i tocat. Però es mor havent-se sembrat: Chávez ha canviat ja Veneçuela i Amèrica Llatina, en primer lloc l’imaginari dels seus pobles. Quan en els carrers de Caracas centenars de milers criden “Jo sóc Chávez” o “Chávez és un poble” no estan fent retòrica, estan celebrant que aquest nom propi ja és comú, designa a un bloc popular que avui condueïx l’Estat i obre un nou temps polític més just i democràtic.

Article publicat al diari Público el 6 de març de 2013. Traduït per l’Espai La Fàbrica i reproduït amb permís de l’autor.