Joxe Elorrieta (ex-secretari general d’ELA) «Per què s’entesta Sortu en l’acord amb el PNB, si aquest no el vol?»

Oxfam ha donat a conèixer que les vuit persones més riques del món tenen tant com els 3600 milions  més pobres. Joxe Elorrieta (Loiu, Biscaia, 1951) acaba de publicar el llibre Una mirada sindical contracorriente. Clase, territorio y nuevas alianzas(Barcelona: Icaria, 2016), que respon de ple a aquesta realitat. Farà que se’n parli, perquè reivindica amb passió, entre altres coses, la tornada de la unitat d’acció entre ELA i LAB, per esperonar la sobirania social: «és imprescindible». Per capgirar la situació, la recepta és tan clara com ferma: aliances i lluita.

Per què és contracorrent la teva mirada sindical?

En aquest cas, tant se val dir mirada o estratègia. Aquesta mirada és contracorrent per raons diverses. Primera: perquè és contrària al neoliberalisme. Segona: perquè és contrària al punt de vista sindical que té la majoria sindical occidental. I tercera: perquè al País Basc hi ha una altra majoria sindical, la que formen ELA i LAB, molt compromesa amb la realitat nacional i social, i perquè la seva acció sindical pot esdevenir l’eix i esperó d’un model de lluita nou, que pot ser capaç de canviar la correlació de forces actual. Amb les excepcions que calgui, això no es té en compte al món polític i sindical i, també per això, aquesta mirada és contracorrent.

 

Al subtítol, esmentes tres conceptes: classe, territori i aliances noves.

Aquests tres àmbits són fonamentals per consolidar el model de lluita nou. D’una banda, aquest sindicalisme basc basa la seva acció quotidiana en la perspectiva de classe. El que cal cercar, més que la legitimitat i el suport de les institucions, és la proximitat i legitimitat dels treballadors, i aquests fan això. És clar, el neoliberalisme és hegemònic i, de vegades, es perd, però això és pedagogia, lluita i confrontació. També vull subratllar el territori, perquè, durant els últims anys, el sindicalisme d’ELA i LAB ha continuat creixent, també a Navarra. El que passa en aquest territori és molt interessant: UGT (25 % ara i 36, l’any 1993) i CCOO retrocedeixen i ELA i LAB, en canvi, avancen. Dins l’esquerra, sovint hi ha el debat entre el local i el global, i autors referencials com [David] Harvey diuen que cal lluitar al lloc que ocupes, que, per pujar en l’escala espacial, és molt important formar bé, políticament i socialment, l’espai de cadascú.

Què ens manca? Aliances, és això que no tenim. A la dècada de 1990 es va fer un intent entre tots dos sindicats, molt referencial i fort, però se’n va anar en orris. Què hauria passat si aquell procés hagués continuat? Això és el que poso sobre la taula al final del llibre i aquest és també l’objectiu del llibre: considerant les dificultats, tornar a engegar aquesta majoria sindical.

 

Has esmentat el gran retrocés que ha suposat per a la classe treballadora el neoliberalisme, però al País Basc no sembla que això sigui important. Si ho mirem des de l’àmbit de la política, els partits que sostenen aquest neoliberalisme hi guanyen còmodament. Mira el PNB.

Un amic psiquiatre diu que el neoliberalisme és pervers i hi estic d’acord. La perversitat no és només ser dolent, sinó també que no es pot canviar des de dins. Els neoliberals es pensen que la realitat és la seva i que no n’hi ha cap altra. Thatcher ho va dir clar: «No hi ha alternativa», i han aconseguit  consolidar aquesta idea en alguns espais, també en el sindicalisme majoritari. Un cop li van preguntar quina havia estat la seva consecució més gran, i va dir ben clar: «que la socialdemocràcia ha acceptat el nostre programa».

Fa poc, una persona ben col·locada que va estudiar economia amb mi m’ha dit: «Però, Joxe, que no veus on és la realitat? Que no veus que us heu anat amb la guerrilla?» Aquest és el pensament del guanyador i, doncs, li vaig respondre: «El meu és el punt de vista del perdedor, però encara tinc esperança.»

Esmentes l’èxit del PNB i, sí, ha estat així, però, per primer cop, per tenir majoria al Parlament caldrà pactar amb dues forces, i no només amb una. Però la bona situació del PNB no ve només del seu resultat, té una situació privilegiada perquè tant el PSOE com Sortu mateix volen pactar amb ell. Sortu, per exemple, ha acceptat els pressupostos de la Diputació d’Àlaba, que no tenen cap perspectiva de canvi. Com a Navarra: per què EH Bildu no diu que no són bons però que, tanmateix, els accepta? Això seria més pedagògic. En qualsevol cas, tot i que políticament no sigui efectiu, EH Bildu i Podemos tenen més parlamentaris que el PNB.

 

En els drets dels treballadors, i per col·locar-nos en el temps, fins on s’ha retrocedit?

Per dir-ho gràficament, hem arribat a la fase anterior del capitalisme, a la seva fase més grollera. Theodore Roosevelt, president dels EUA entre 1901 i 1909, va dir el següent sobre l’acumulació i el poder econòmic dels rics: «maleïts barons!» Avui dia és inimaginable que un polític del sistema digui coses així. L’economista Thomas Piketty ha estudiat la desigualtat al seu cèlebre llibre [Le capital au XXIe siècle] i, al seu parer, en aquest aspecte hem tornat a la dècada de 1940.

 

Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa es va construir l’estat del benestar. Això va ser conseqüència de diversos fenòmens, entre d’altres, la Guerra Freda, però també de la lluita sindical. En aquesta lluita entre treball i capital, en quina fase ens trobem ara?

Ara el sindicalisme va perdut. Veu que no pot assolir els objectius d’antany amb les seves eines habituals (negociació col·lectiva, etc.), però no canvia el seu comportament, i es troba atrapat. El sindicalisme espanyol, per exemple, CCOO i UGT, es troba completament atrapat. Els alemanys i els britànics, per exemple, tenen molts recursos econòmics i fan alguna cosa. UGT i CCOO no tenen res, l’ajut de l’estat és imprescindible per a la seva supervivència. Als poders econòmic i polític els interessa que hi siguin aquests i els mantindran, però, com a subjecte reivindicatiu, són morts.

 

Dius que el sindicalisme clàssic no ha tractat com calia el gènere, el medi ambient, el multiculturalisme i l’antiracisme… i us autocritiqueu.

A l’època fordista, el fet de no reconèixer la lluita de gènere va ser un error estratègic del sindicalisme. Va acceptar deixar la dona fora del mercat laboral, relegant-la a la casa i la família, com també la seva discriminació laboral (per exemple, el fet de cobrar menys per la mateixa feina). La gent de la meva edat ho hem conegut, això. Nancy Fraser, que ha tractat aquest tema en profunditat, diu que la socialdemocràcia va foragitar la dona del seu projecte. Per tant, veig clar que el sindicalisme ha de prendre com a aliat de primer nivell el moviment de dones, que treballa la perspectiva de gènere.

El tema ambiental també ha de prendre una centralitat, el sindicalisme no va tenir en compte que, amb aquest creixement econòmic, el planeta s’enfonsaria. Amb el tema del canvi climàtic, això es veu molt clarament i ja són molt pocs els qui ho neguen. Ara caldrà veure què passa amb l’arribada de Donald Trump.

Pel que fa a la perspectiva ètnica, [David] Harvey diu que el capitalisme ha utilitzat l’espai per crear desigualtats entre els treballadors i, així, dominar-los: la raça, la religió, la llengua… Tanmateix, als EUA una part del sindicalisme i el moviment antiracista de Luther King van tenir una aliança forta.

 

Proposes la unitat sindical entre ELA i LAB per impulsar el sobiranisme social. Per què ara?

Perquè als darrers anys l’ofensiva del neoliberalisme ha estat més dura que mai. Per exemple, a la legislatura passada, el PNB va fer un acord amb la patronal i la minoria sindical [UGT i CCOO (n. del tr.)], per excloure la majoria sindical. Això és una cosa de l’estiu passat. El lehendakari, Urkullu, diu que els sindicats no tenen legitimitat per reivindicar espai polític i social, que s’han de limitar a l’àmbit laboral. Això no ha passat mai. Això és pseudosindicalisme. En la història del sindicalisme, l’eix ha estat el canvi de les condicions polítiques i socials. Què passa? Que s’han adonat que no és possible canviar el model sindical mitjançant les eleccions, perquè ELA i LAB són majoria. Aleshores què? Si no es pot per aquest camí, n’utilitzen d’altres per canviar les normes i que els sindicats majoritaris no siguin visibles.

Sobretot als últims anys, el PNB està fent un esforç especial per acostar-se als empresaris, la seva imatge de marca és fer això. La imatge neoliberal del PNB es veu sobretot en política fiscal, no s’ha d’oblidar que Brussel·les va condemnar [l’Estat espanyol] pel cas de les «vacances fiscals».[1] A la Comunitat Autònoma Basca (CAB), la pressió fiscal és set punts per sota de la mitjana de la Unió Europea: això són 6.000 milions d’euros (a Navarra en serien 1.600). Això també es veu clarament als pressupostos. Com es controla el dèficit? Fent retallades a les partides de salut i ensenyament (les més grans).

Partint d’aquí, al llibre parles de la deserció nacional del PNB.

El PNB és dins una lògica neoestatutista. Els seus objectius principals són aquests: rebre més competències amb més seguretat jurídica que ara; això sí, sempre dins els límits que estableixi Madrid. No estic deduint res, això és el que diuen ells. No hi ha cap pla alternatiu. En aquesta lògica, plantegen la negociació i portar el que s’acordi a la taula als ciutadans, perquè ho avalin o no. Els ciutadans no tenen cap altra tasca en aquest esquema. Alguns volen que el PNB vagi a Maltzaga,[2] però el PNB fa les seves aliances amb les forces sistèmiques de l’estat, com el PSOE i el PP i, en l’àmbit sindical, si pot, amb UGT i CCOO. Urkullu ho ha dit ben clar: per a una fase política nova no cal canviar la Constitució. Aleshores, si el PNB no vol anar a Maltzaga, Sortu per què s’entesta amb la necessitat d’assolir un acord històric amb el PNB? No hi ha condicions per a això. Al document Euskal Herria en camí, Sortu deia que la seva tasca era canviar el mapa institucional. Què significa això, fora de la lògica electoral? I es podria pensar que Maltzaga s’empra com a pretext per assolir una altra cosa: donar alguna mena de prioritat al mapa institucional.

 

Al llibre, dius que el camí de Maltzaga no serveix. Per què?

Perquè el PNB no hi vol anar i, per tant, no hi ha condicions per anar-hi. Sabem que els processos nacionals s’han de fer començant des de sota, tenint en compte la societat, però no es pot parlar del procés nacional sense analitzar el neoliberalisme. Això pot ser una construcció acadèmica, però el neoliberalisme és al centre del debat nacional. Després d’analitzar-lo, què cal fer? Això és un altre debat, però és i ha de ser al diagnòstic. Alguns plantejaments sobiranistes ni tan sols esmenten el neoliberalisme: que si cal començar des de sota, entre tothom, amb bona voluntat… Aleshores, què? S’esborra aquesta realitat i prou? Tot això s’ha d’analitzar bé, encara més tenint en compte fins on pot ajudar la realitat sindical a canviar la correlació de forces. I és aquí que nosaltres posem la unitat d’acció entre ELA i LAB.

La dinàmica de Gure Esku Dago, per exemple, vol deixar al marge aquesta lectura del neoliberalisme?

En això, no m’hi posaré. Tot el que es faci a escala de base està bé, és acumulació de capital per al futur.

 

A Catalunya, en canvi, estan materialitzant el seu procés independentista amb la idea de Maltzaga.

Sí, és així, però no sembla que Urkullu i el PNB estiguin gaire d’acord amb això d’allà. No es pot negar teòricament que la idea de Maltzaga és una opció. Però per què ha passat a Catalunya aquest procés? Sens dubte, perquè el partit de Pujol ha canviat. Al País Basc, la realitat no és aquesta. És per això que dic que, en aquesta primera fase, l’acumulació de forces s’ha de fer sense el PNB. Caldran altres fases i allí sí que caldran tots els abertzale.

[Per condicionar la situació, si no s’assoleix una acumulació de forces per l’esquerra, no hi ha procés. El PNB no vol cap procés; vol aconseguir l’homologació amb el PSOE i el PP. Ortuzar ha dit que el PNB ha estat una força que ha contribuït a estructurar el projecte de l’Estat i que reivindica un lloc al model nou. Ho ha dit ben clar. A més, hi ha un altre problema: amb el model neoliberal que té, no és fàcil acumular forces amb el PNB.][3]

 

A l’entorn de quins eixos s’hauria d’articular aquesta acció?

ELA i LAB són sindicats d’història i cultura diferents i, per tant, el camí per a aquest procés seria aquest: dos sindicats i una estratègia. Els eixos d’aquesta unitat d’acció serien els següents: un model sindical compatible, una pràctica d’esquerra coherent amb l’acció quotidiana, i un procés sobiranista clar, que identifiqui clarament qui té al seu costat i quins temes vol tractar.

ELA ja ha proposat a LAB una col·laboració estable, que afectaria tres àmbits. En el sindical, cal dissenyar una resposta eficaç en la negociació col·lectiva, per contestar les reformes laborals que hi ha hagut —especialment, la de 2012. En l’àmbit social, calen propostes contra el neoliberalisme i preparar mobilitzacions. En l’àmbit polític, cal començar a esbossar el projecte sobiranista que s’estructurarà a l’entorn del model social.

 

Al teu parer, per què no es materialitza la unitat d’acció entre ELA i LAB?

Hi ha dos problemes. Cada sindicat té la seva cultura i formes; altrament, seríem un únic sindicat, i no és així. La negociació col·lectiva, per exemple, la veiem de manera diferent. Davant de la reforma laboral també hi ha hagut matisos per totes dues parts. Però l’obstacle principal per a la convergència és aquest: cal bandejar de l’agenda política la prioritat institucional i acceptar l’autonomia sindical i social en tots els àmbits. Gramsci i altres ho deien clarament: cal lluitar en tots els fronts, el social i l’institucional, i aquesta lluita és dialèctica. Què vol dir això? Que sovint sorgiran contradiccions entre tots dos fronts, i que cal gestionar-les. La qüestió és que un no estigui sotmès a l’altre.

 

En aquest moment, no veus l’esquerra abertzale això que tu en dius Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB)en aquesta línia.

Si no canvia la seva forma organitzativa, no, perquè Sortu, LAB i Ernai han deixat clar que l’estratègia i

el lideratge polítics els portarà Sortu. A més, a les darreres eleccions hem vist l’esforç que ha fet EH Bildu per arribar a un acord amb el PNB. D’altra banda, cal celebrar la posició crítica i unitària que han mostrat ELA i LAB en fer la valoració del Govern de Navarra.

 

Heu parlat d’aquestes coses amb LAB?

No em pertoca a mi parlar d’això, però jo fa molt de temps que vaig dir dues organitzacions, ELA i LAB, i una única estratègia. A la nostra època, no ho vam aconseguir.

 

Al llibre, ets crític amb la manera com el sindicalisme clàssic ha tractat el gènere, el medi ambient i el multiculturalisme. Quin lloc tenen els moviments socials en aquest camí cap a la sobirania social?

Caldrà encertar per concretar quin tipus d’aliances cal bastir amb els qui treballen el gènere, el medi ambient i el multiculturalisme o amb la resta de moviments socials. És imprescindible cosir bé totes aquestes aliances polítiques, la qüestió és com. I la qüestió no és que cal fer el que digui el sindicat, sinó que el sindicat ha de tenir llibertat per dir i fer el que pensa. En qualsevol cas, hem de tenir clar que la lluita és la manera més eficaç de cosir aquestes aliances, que, per canviar la societat, la lluita és imprescindible. Per deslegitimar la lluita, el neoliberalisme utilitza cada cop més el concepte d’«antisistema». Doncs sí, som contraris a aquest sistema i volem canviar la correlació de forces.

 

I al País Basc d’avui dia, veus possible un procés així?

La convergència entre ELA i LAB? Possible, no, obligatòria, i, si no es dóna, no hi haurà acumulació de forces. No entenc que es digui que cal una altra correlació de forces i no es valori la potencialitat del sindicalisme basc. Aprofito les manifestacions per estar amb els nostres militants, i ells saben que la situació és molt dura, però també tenen motivació i il·lusió. És a ells que he dedicat el llibre: «A les dones i els homes de la quarta generació d’ELA, per la ferma lluita en favor de la classe obrera basca.» Una de les coses més maques de la meva jubilació ha estat veure com ha canviat la situació en els últims deu anys i, tanmateix, quina força i potencialitat té la nostra gent. El neoliberalisme mana, d’acord, tant al món com aquí, però no és invencible.

 

Anticapitalista, abertzale i independent

Juan Mari Arregi

Amb un llibre documentat, valent i polèmic, Joxe Elorrieta s’ha retratat a si mateix i al seu sindicat. En aquest camí, l’exsecretari d’ELA és partidari de la convergència sindical. Elorrieta és anticapitalista i sap quin és l’enemic a abatre: el neoliberalisme. Per fer-li front, hem de reconèixer-hi «la seva maldat inherent», en les seves paraules. Aquest neoliberalisme no el veu només en la patronal, sinó també en els governs de la CAB i Navarra, i l’autor és molt crític amb els seus gestors: amb el PNB, perquè ha fet retallades socials i té una actitud antisindical; amb Geroa Bai, EH Bildu, Podemos i Izquierda-Ezkerra, perquè han portat «un canvi que, econòmicament i socialment, ha tingut un recorregut molt curt».

És abertzale, proposa la convergència entre ELA i LAB, per tenir un «eix sòlid que contribueixi a estructurar un procés independentista». Al seu parer, com que la majoria sindical basca té un nivell de representativitat gairebé hegemònic, se n’hauria de servir de manera compromesa amb el caràcter reivindicatiu i la construcció nacional: «Té l’oportunitat de palesar la sequera del “règim”, que ha convertit el neoliberalisme i l’estatutisme en en la seva única raó de ser i estar». En aquest context, crida l’atenció la seva postura contrària a Maltzaga. Aquesta metàfora subratlla el camí que han de recórrer plegades les forces abertzale —sense tenir en compte la meta, la ideologia ni el model social. A la pràctica, diu el sindicalista, el fet de cercar un denominador comú a totes les organitzacions abertzale, «a més de ser estèril, comporta un gran risc». Al pròleg del llibre, Elorrieta escriu: «La tria inqüestionable del neoliberalisme pel PNB allunya qualsevol escenari que pugui portar la unió de forces sobiranistes».

Tot i estar compromès amb la sobirania nacional, l’exsecretari d’ELA és independent dels partits actuals. Per a la necessària convergència amb LAB, pensa que els lligams d’aquest amb Sortu i el MANB són una gran càrrega. Així, al seu parer, el tomb del MANB —de la unió per l’autodeterminació de Lizarra-Garazi a un consens transversal amb el PSOE— «va ser un error estratègic, perquè no tingué recorregut amb vista a la sobirania nacional». Ara diu que sembla que aquesta sobirania és prioritària dins el MANB.

El llibre crearà polèmica i debat, a esquerra i dreta, a veure si és veritat, senyal que la «mirada sindical» i política d’Elorrieta és contracorrent.

Joxe Elorrieta va ser secretari general d’ELA entre 1988 i 2008 i és autor del llibre Una mirada sindical contracorriente. Clase, territorio y nuevas alianzas(Barcelona: Icaria, 2016).

Publicat a Argia, 29 de gener de 2017 http://www.argia.eus/argia-astekaria/2539/joxe-elorrieta-elako-idazkari-nagusi-ohia

Traducció: Daniel Escribano, Espai Fàbrica

Notes:

[1] L’any 1993, el Govern basc (format aleshores per PNB, PSE-PSOE iEA) i les diputacions forals d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa (totes governades pel PNB) van aprovar l’exempció de l’Impost de societats per a totes les empreses que s’instal·lessin a la Comunitat Autònoma Basca (CAB) entre 1993 i 1994, amb la condició que hi invertissin més de 480.000 euros durant els primers deu anys i hi creessin un mínim de deu llocs de feina. L’any 1996 aquesta mesura es va complementar amb un crèdit a les empreses de la CAB que haguessin fet inversions superiors als quinze milions d’euros, i amb deduccions successives en l’Impost de societats (del 99, 75, 50 i 25 %), a partir del primer any amb beneficis, per a les noves empreses que s’hi establissin. L’any 2001, la Comissió Europea va declarar il·legals aquestes mesures; el 2006, el Tribunal de Justícia de la UE exigí al Regne d’Espanya la recuperació de l’import equivalent a aquests ajuts i, el juny de 2011, desestimà els recursos interposats per les diputacions. (N. del tr.)

[2] Al·lusió a l’estratègia de front nacional basada en una analogia del dirigent històric del PNB i fundador d’HB Telesforo Monzón (Bergara, Guipúscoa, 1904 – Baiona, Lapurdi, 1981): «Per anar de Bergara a Eibar, cal passar per Maltzaga. No amaguem a ningú que la nostra destinació és Eibar. Però acceptarem amb molt de gust la companyia dels qui, sense arribar a Eibar, vulguin baixar a Maltzaga.» (N. del tr.)

[3] El fragment afegit entre claudàtors pertany a una entrevista concedida al diari Berriai publicada el 26 de gener (n. del tr.).

You may also like...