Kobanê, el món que podria ser

Al llarg d’aquestes últimes setmanes s’ha escrit molt sobre Kobanê. Pot ser que ja estigui narrada tota la informació al voltant de la massacre. Però sospito que Kobanê ha nascut massa tard al món, diria que el món ha “descobert” massa tard aquesta petita illa de l’esperança. Però que va succeir abans del setge dels fonamentalistes de l’Estat Islàmic?

 

Rojava: declaració unilateral d’autonomia i la revolució del 19 de juliol

A Síria, l’any 2011, quan va començar l’alçament (la primavera siriana) en contra del govern autoritari de Bashar al-Assad, en un primer inici, els kurds de Síria van col·laborar amb l’oposició. Però de seguida es van adonar que l’oposició tampoc acceptaria la seva identitat nacional. D’aquesta manera, en mig de la guerra civil siriana, van decidir emprendre el seu camí i, davant de la situació de desgovern, declararen unilateralment l’autonomia del territori kurd. Així va néixer Rojava (en kurd, ‘occident’, ja que el territori kurd que abans estava sota jurisdicció siriana és l’occident de tot el Kurdistan), i el 19 de juliol va quedar marcat com el dia del començament de la revolució social. I ja em perdonareu aquest incís, però no puc evitar recordar el 19 juliol del 1936, el de la Barcelona vestida de Rosa de Foc, què capritxosa que és la història!

 

Tornant a Rojava, des d’aquell 19 de juliol del 2012, els i les milicians de les YPG (Milícies en Defensa Popular) i YPJ (tan sols formades per dones) defensen la zona. Per altra banda, els membres del PYD (Partit per la Unitat Democràtica) han assumit l’organització del territori, i han dut a terme un procés constituent basat en la democràcia directa, seguint els principis del confederalisme democràtic desenvolupats pel pare ideològic, Abdullah Öcalan. Així, doncs, encara que s’hagi fet gradualment, en el territori de Rojava hi ha un procés revolucionari: s’han establert assemblees en viles i barris totalment sobiranes, s’ha implantat un sistema basat en l’economia comunitària, s’han construït cooperatives, s’ha endegat un sistema educatiu en kurd i fonamentat en valors alliberadors, s’han expandit grups i mecanismes que han impulsat l’emancipació de les dones, s’ha possibilitat la convivència i el reconeixement de totes les minories ètniques i religioses, etc.

 

 

L’Assemblea Constituent de Rojava (amb Asya Abdullah com a presidenta i Salih Müslim com a president) és la representant i l’altaveu oficial de la revolució, però, en definitiva, el poble ha assolit l’autogovern, la sobirania total. Sense cap tipus de dubte, a Rojava han exercit l’emancipació social, de gènere i nacional. Alguna persona escèptica dirà que “no pot ser, no n’hi ha per tant, si no n’hem sentit res de res!” Doncs és així; mentre els ulls d’Occident miraven cap a una altra banda, en aquesta petita part del Kurdistan han fet la revolució.

 

El setge de l’Estat Islàmic (EI)

Des del 19 de juliol de 2012, l’Estat Islàmic (EI) ha atacat Rojava constantment. Els kurds van començar fa temps a demanar ajuda i responsabilitat a Occident, però tan sols han rebut el silenci. Del 15 de setembre del 2014 ençà, l’ofensiva de l’EI ha augmentant, fins arribar al setge de la ciutat. En el moment d’escriure aquestes línies, els membres de l’EI havien aconseguit entrar a la ciutat i, segons l’Observatori de Drets Humans de Síria, han provocat més de 662 morts, 200.000 refugiats i desenes de dones violades pel camí. En definitiva, un genocidi contra els kurds i tota la humanitat. Els i les milicianes de les YPG i YPJ han decidit lluitar fins al final, però cal dir que aquestes milícies no les formen tan sols “guerrilleres preparades”. Al començament, sobretot les formaven guerrilleres baixades de les muntanyes del Qandil, però, amb la intensificació dels atacs, han abraçat les armes tot tipus de ciutadans. Des de jovenets i jovenetes a qui encara els estan creixent la barba i els pits fins a ancians i ancianes que ja porten més de 60 primaveres sobre les espatlles. A la primera línia es poden trobar kurdes de totes les edats i colors, procedències, religions, també algunes que no són kurdes. I és que, a la primera línia de Kobanê, igual que en el conjunt del moviment revolucionari kurd, hi cap tothom. Però, mirant a la primera línia, si cal subratllar alguna cosa, és la participació de les dones.

 

El confederalisme democràtic se sustenta, entre altres corrents ideològiques, en els principis del feminisme i, a més a més, el moviment de les dones del Kurdistan ja ha recorregut un llarg camí. Per això mateix, encara que, als ulls d’Occident, les fotografies que ens han arribat aquestes últimes setmanes d’aquestes valentes guerrilleres ens puguin haver semblat “novetat” ―i quasi les hem convertides en fetitxe―, en realitat, les dones kurdes porten dècades lluitant pel seu poble i per l’emancipació de gènere. La qüestió no és tan sols que a la revolució de Rojava participin les dones en paritat, sinó que el procés revolucionari que s’està practicant és estructuralment feminista. Aquest fet és remarcable, ja que, al llarg de la història, s’han fet massa revolucions que han emancipat massa poc les dones ―i altres col·lectius socials oprimits. I ara va ilarevolució feminista la fan en un d’aquests pobles llunyans d’allò que anomenem l’Aràbia. Oi que al proper cop que parlem del vel li donarem una volteta més?

 

 

La (ir)responsabilitat d’Occident

Pot ser que el Kurdistan ens quedi lluny, però, com a mínim, els polítics occidentals que diuen que ens representen han participat en el conflicte que hi està succeint. El mateix i sempre aclaridor Noam Chomsky ha declarat recentment que “l’Estat Islàmic l’han creat els EUA”, directament o mitjançant Qatar i l’Aràbia Saudita, patrocinant-los econòmicament i armamentísticament. Per això mateix, la influència que ha tingut Occident en la creació de l’EI és un fet palpable, però, encara que siguin responsables del problema, a posteriori han intervingut escassament per resoldre el caos. El president de Turquia, Recep T. Erdogan, ha afirmat que “PKK i l’EI són igualment terroristes”. Tot i que hagi dit que són iguals, el govern de Turquia està col·laborant amb els yihadistes activament i conscientment: ha construït túnels perquè els ferits de l’EI puguin ser traslladats a hospital turcs, i s’ha comprovat que els han dotat d’armes.

 

I al poble kurd? Els han tancat la frontera, perquè els refugiats kurds no puguin arribar a Turquia i, així, de passada, impedeixen l’entrada als joves kurds que vulguin unir-se a la resistència de Kobanê. A més a més, en les mobilitzacions i accions que s’han expandit arreu del Kurdistan, Turquia i Europa, les forces armades turques han assassinat més de 40 civils. El fet de veure com Turquia assassina els kurds no és res de nou, però fem memòria, la nostra fidel amiga, i recordem que, des del març del 2013, el govern turc participa en un procés de pau acordat amb el PKK. Començant a gratar, tampoc oblidem que Turquia és membre de l’OTAN. Justament davant d’aquesta col·laboració de les forces turques amb els yihadistes, 4.000 presoners polítics que es troben dispersat al llarg de 92 presons turques van començar, la setmana passada, una vaga de fam, segons informa Firatnews.

 

Encara que aquesta última setmana hagin fet alguns bombardejos efectius contra l’EI, des del setge començat el 15 de setembre, s’ha comprovat que la coalició internacional formada per les potències hegemòniques d’Occident ha fet ben poc per evitar el genocidi contra la població de Kobanê. Sembla que en les properes setmanes podria canviar l’actitud de la coalició. Finalment, podrien fer front a les pressions de Turquia i col·laborar amb els kurds. Segons informa l’agència Reuters, el 19 d’octubre els EUA van enviar per aire 27 paquets d’armament, munició i medicines. L’actitud dels EUA serà clau en els propers dies, però no oblidem que porten dos anys deixant morint als kurds de Rojava, i que són responsables de la creació de l’EI.

 

Hem de veure més enllà del genocidi i la crisi humanitària i tenir clar que, a Kobanê, també estan assassinant un projecte polític. Els fonamentalistes són els qui trinxen la ciutat directament, però, a les potències hegemòniques occidentals, que porten “la tendència expansionista” a l’ADN, els va de primera que es faci fum la revolució de Rojava. Recordem que l’agost passat, a la muntanya Sinjar (al Kurdistan de l’Iraq), els EUA i les altres potències de l’OTAN que conformen la coalició internacional van intervenir i van dotar d’armes els peshemerga (forces armades kurdes del govern regional del Kurdistan de l’Iraq, el president del qual és Masud Barzani). Tant uns kurds com els altres tenen el mateix objectiu: acabar amb el feixisme de l’EI. Un altre cop, Occident ha prioritzat els interessos econòmics abans que la vida de les persones, decidint ajudar els kurds neoliberals de l’Iraq i deixar morir als kurds de Rojava, que practiquen la sobirania. Ara, finalment, sembla que potser començaran a col·laborar amb el kurds de Kobanê. Encara que sigui massa tard, és positiu, és clar. Però no ens quedem amb la foto de l’heroisme dels EUA. Mirem més enllà, tinguem ben clar que la millor aportació dels EUA cap als kurds seria no haver impulsat mai l’EI, i que l’objectiu de totes les accions contradictòries és força evident: desestabilitzar els poders de l’Orient Mitjà.

 

Kobanê és el món que podria ser, però, malauradament, l’han condemnat a ser aquest món. Totes les lògiques i previsions apuntaven que cauria en menys d’una setmana. Però la dignitat del poble kurd està fora de tota lògica i, un altre cop, ens estan demostrant el superpoder que tenen de convertir-se en fènix invencible. Aquesta última setmana han tornat a guanyar terreny a Kobanê, i les tropes de l’EI han retrocedit parcialment. L’actitud de la coalició internacional també podrà ser clau en els propers dies. Poden canviar els vents, res està decidit encara. Hi ha una única sortida: feixisme o llibertat. Per això, encara que és el poble kurd qui deixa la vida, si cau Kobanê, nosaltres també perdrem amb ella una mare ideològica i l’esperança política.

 

No cal dir res més, tan sols defensem Kobanê, per defensar la humanitat. I, encara que sospito que les esquerres del món ens hem despertat massa tard, aquestes setmanes hem començat a emparar Kobanê, i espero que arribem a estimar-la amb la mateixa tendresa internacionalista amb què protegim altres causes, altres pobles. Per sort, l’amor internacionalista és poligàmic i no excloent i, per això, no us estic demanant que resguardeu tan sols i únicament Kobanê. Continueu estimant Palestina, i Sahara, la Castella comunera, Euskal Herria i Cuba, abans de tot, sempre, sempre, estimeu els Països Catalans. Però estimeu també Kobanê, amb la intensitat que es mereix. I, si us pregunteu quina mesura és “la intensitat”, simplement contempleu la mirada d’alguna guerrillera… i elles us respondran. Estimem-les, i protegim-les, perquè són les guardianes de la dignitat i la passió en aquest món que ha oblidat estimar res més que no siguin els diners. Diguem-li al món ben alt que si “aquestes són les terroristes”, sincerament, volem que tots els ministeris d’afers estrangers del món siguin dirigits i tots els infants siguin educats amb el “terror” que desprenen les guerrilleres en les seves mirades, en els seus somriures. Deixeu-vos encomanar la il·lusió que desprenen, i defensem-les, perquè elles ens defensen el món que volem, el que podria ser. 

You may also like...