La campanya de l’ANC, una caixa de ressonància limitada

Si Europa acabava acceptant una República catalana independent, serà per fets consumats.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va escollir la ciutat de Badalona per a la primera acció de la seva campanya d’estiu. A la plaça del municipi es desplegà un retrat gegant del president dels EUA Barack Obama –a partir del ja icònic cartell de Shepard Fairley per a les eleccions presidencials del 2008– amb la llegenda “Mr. President, Catalans Vote Freedom” i el ‘hashtag’ #9N2014. L’acció ha estat rebuda amb perplexitat per alguns independentistes, que l’han debatuda i criticada a les xarxes socials.

Barack Obama és el primer dirigent internacional a qui s’adreça aquesta campanya. Els restants són Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea; Martin Schulz, president del Parlament Europeu; la cancellera alemanya Angela Merkel; el president de França François Hollande; el primer ministre britànic David Cameron; el primer ministre italià Matteo Renzi; la Presidenta de Brasil Dilma Rousseff, el primer ministre de Suècia Fredrik Reinfeldt; el secretari general de les Nacions Unides, Ban ki-Moon; i el papa Francesc. Segons la presidenta de l’ANC Carme Forcadell, en l’elecció s’han tingut en compte “els països del context europeu i aquells ‘absolutament democràtics’.” I aquí és on comencen tots els problemes.

En primer lloc, perquè el criteri de l’ANC es contradeix des de bon principi. Tres dels mandataris (Juncker, Schulz i Ban ki-Moon) no pertanyen a cap país, sinó a organismes internacionals, i ni els EUA ni Brasil són, evidentment, països europeus. Més estrany es fa considerar al Vaticà com un país “absolutament democràtic”, quan es tracta no únicament de l’última monarquia absoluta d’Europa, sinó de l’únic Estat teocràtic a tot el continent. El seu cap d’Estat, escollit per un grup de cardenals en una elecció secreta, concentra els poders legislatiu, executiu i judicial.

Els criteris de l’ANC són, en efecte, una excusa, i en realitat s’han basat en criteris de Realpolitik. Per què el primer ha estat el president dels EUA i no el secretari de l’ONU, que presideix un organisme internacional del qual formen part 193 estats sobirans? En efecte, l’actual ANC no fa més que reflexar la correlació de forces polítiques a la Catalunya actual i les seves prioritats internacionals (la campanya començava un dia després que el Parlament rebutgès el dret a l’autodeterminació de palestins, kurds i saharauís amb els vots de CiU i PP). Però fins i tot si acceptem aquest punt de vista, aquesta campanya de l’ANC no sembla la més adequada. La majoria dels polítics interpel·lats ja s’han expressat públicament, i sempre ho han fet per desmarcar-se tot el possible del tema, amb l’argument que la consulta “és una qüestió interna d’Espanya”. Si tots els països d’aquesta campanya acaben acceptant una eventual República catalana independent d’Espanya, serà per fets consumats. Aquesta insistència sembla, doncs, un esforç innecessari, més encara si tenim en compte que totes les accions anteriors de l’ANC van tenir una gran repercussió internacional sense necessitat d’have de recórrer a personalitats ni “líders internacionals”. Hi ha qui comparat a les xarxes socials, mig de broma, aquesta campanya amb la de Bienvenido Mr. Marshall (1953), la cèlebre pel·lícula del valencià José Luis García Berlanga. A la cinta, Villar del Río, un municipi de Sòria, es fa passar per un poble andalús per agradar als nord-americans i rebre l’ajuda del Pla Marshall. Al final tot el que veuen els habitants del municipi castellanolleonès és com la flamant comitiva motoritzada nord-americana acabava passant finalment de llarg, deixant al poble amb totes les il·lusions trencades.

No s’esgoten aquí els problemes. Fins i tot si acceptem que el papa Francesc és un “líder internacional” i posseeix, per tant, influència internacional -malgrat que les xifres indiquen tot el contrari: un catolicisme en retrocès, fins i tot a Amèrica Llatina-, per què només figura el representant d’una branca del cristianisme? Dos dels països als quals s’adreça la campanya, França i el Regne Unit, no només tenen un llarg historial imperialista i colonial, sinó que encara retenen diverses colònies, eufemísticament anomenades “territoris perifèrics d’ultramar” per la Unió Europea. Pel que fa a França, la seva política d’assimilació és ben coneguda. Caldrà preguntar-se on queda la solidaritat dels catalans del Principat cap als bascos, els corsos i, no cal dir-ho, els mateixos catalans en territori sota administració francesa si a l’hora de la veritat se’ls considera com una nosa a l’hora d’obtenir el reconeixement de França.

Mirem-ho també des d’una altra perspectiva: segons dades sobre població estrangera de l’Institut d’Estadística de Catalunya (idescat), a la llista de l’ANC només figuren dos dels deu primer països amb població estrangera al Principat, França i Itàlia. La resta (Marroc, Romania, l’Equador, la Xina, Bolivia, Pakistan, Colòmbia i Perú) no han estat tinguts en compte. La mateixa elecció de països queda en entredit -i en aquest punt sembla que no cal insistir-hi gaire- en un món multipolar, marcat per l’aparició d’economies emergents i noves aliances internacionals. Com que el criteri de “països europeus” -que seria altrament lògic, tenint en compte la disposició geogràfica de Catalunya- no l’aplica però ni la pròpia ANC, guiem-nos pel criteri democràtic. Per què no adreçar-se a l’Índia? Amb 814 milions de votants, l’Índia és la major democràcia parlamentària del món, i amb més d’un milió dos-cents mil habitants, és el segon país en població. Això ha de significar alguna cosa a les relacions internacionals. La seva democràcia parlamentària no serà perfecta, però ho és la d’alguns dels països inclosos a la llista de l’ANC?

El gener de 1919, 73 diputats del Sinn Féin van rebutjar a ocupar els seus escons al Parlament britànic i van crear el primer parlament irlandès, el Dáil Éireann, que proclamà la República irlandesa i la seva independència del Regne Unit. El primer reconeixement internacional no va venir de cap país europeu -el President de França, Georges Clemenceau, es va desentendre- ni dels EUA de Woodrow Wilson, com esperaven molts irlandesos, sinó de la República Socialista Federativa Russa (RSFR), embrió de la futura Unió Soviètica. Finalment els llaços entre el moviment sindical irlandès amb el moviment obrer internacional van ser més importants que la diàspora irlandesa i el catolicisme social. Encara ens emportarem alguna sorpresa.