La canonització de Carter per la Generalitat
Josep Fontana
El jurat del Premi Internacional Catalunya, concedit per la Generalitat, ha decidit atorgar el d’aquest any a Jimmy Carter. Era difícil escollir pitjor. Carter va ser un president incompetent –els membres del seu Govern feien acudits a costa de la seva ineptitud, com “el president fa el treball de dos homes: Laurel i Hardy”– i va ser rebutjat al presentar-se a la reelecció (cosa que només els ha passat a dos altres candidats en els últims 65 anys) perquè havia deixat el país en una desastrosa situació econòmica.
És cert que va rebre el Premi Nobel de la Pau –com Henry Kissinger, Anuar al-Sadat, el terrorista Menahem Begin i alguns altres malfactors internacionals– i que ha dedicat els seus últims anys a la causa de la pau, però no va ser això el que va caracteritzar la seva política exterior mentre va ser al poder, quan seguia cegament els consells del seu assessor, Zbigniew Brzezinski, amb qui el president es veia quatre o cinc vegades al dia i que li acompanyava en els seus viatges a l’estranger.
Sadat i Begin van ser precisament els protagonistes d’una de les seves suposades gestes pacifistes, els acords de Camp David de setembre de 1978, que van dur a la signatura d’un tractat pel qual Egipte reconeixia a l’Estat d’Israel i aquest li retornava la península del Sinaí, a canvi de rebre 3.000 milions de dòlars en préstecs per a construir noves bases al desert de Negev. El tractat no va significar cap avanç en el camí de la pau: era un acord bilateral, que no contenia cap garantia real per als palestins (Begin es va negar a suspendre la construcció d’assentaments jueus en la ribera occidental). Servia únicament per a acabar amb els enfrontaments entre ambdós països i per a posar a Egipte fermament i inalterable en l’òrbita nord-americana.
Carter va protegir a dictadors com Zia-ul-Haq de Pakistan o a Pol Pot: Estats Units va votar a l’ONU el 21 de setembre de 1979 a favor que el seu Govern, desallotjat ja del poder pels vietnamites, seguís sent considerat com legítim representant de Cambotja, la qual cosa li va permetre prosseguir la seva labor de genocidi en les zones que seguia controlant, davant la indiferència general.
Com admirador que era del Xà d’Iran, a qui es proposava vendre reactors nuclears, Carter va pronunciar a Teheran un discurs en el qual va dir: “Iran, a causa del lideratge del Xà, és una illa d’estabilitat en una de les regions més turbulentes del món. Això és un gran tribut per a vós, majestat, per a la vostra política i per al respecte, admiració i amor que us té el vostre poble”. AL cap d’un mes van començar els disturbis que van acabar amb l’expulsió del sobirà.
Els seus errors es van completar en aquest cas amb el fracàs de l’operació de rescat dels ostatges de l’ambaixada nord-americana a Teheran: un complicat pla a l’estil cinematogràfic, que va acabar en un espantós ridícul, amb set aeronaus destruïdes i vuit soldats morts, els cadàvers dels quals van quedar abandonats sobre el terreny. El seu secretari d’Estat, Cyrus Vance, va dimitir indignat per aquesta absurda operació, que el president i el seu conseller havien forjat d’esquena a ell.
Però el major dels seus errors va ser el d’Afganistan. Sabent que els soviètics estaven preocupats pel que allí ocorria, Brzezinski li va proposar intervenir amb la finalitat de provocar una resposta dels russos i “donar a la Unión Soviètica la seva guerra de Vietnam”. El 3 de juliol de 1979, sis mesos abans de la invasió soviètica, Carter va signar l’autorització per a donar ajuda als grups islamistes afganesos.
Poc després Brzezinski va viatjar a Pakistan, on va establir acords amb Zia-ul-Haq perquè donés ple suport als islamistes, i va passar en el seu retorn per Aràbia Saudita, on va arribar a un pacte perquè els saudites col·laboressin en l’ajuda als mujahidin, el que va venir a significar que cadascun dels dos “socis” gastés a la llarga més de 3.000 milions de dòlars en el finançament de la guerrilla. “Durant els anys vuitanta –explica Milton Bearden, que va ser responsable de l’oficina de la CIA a Pakistan– la companyia va proporcionar centenars de milers de tones d’armes i de material militar a Pakistan perquè es distribuïssin entre els rebels afganesos”.
Anys més tard el propi Brzezinski, que mentia al sostenir que l’aventura afganesa s’havia iniciat en resposta a la invasió russa, ja que la seva gestació era anterior, resumia així la seva estratègia global: “L’administració Carter no només va decidir immediatament donar suport als mujahidin, sinó que va organitzar una coalició que abastava Pakistan, Xina, Aràbia Saudita, Egipte i Regne Unit en favor de la resistència afganesa. D’igual importància va ser la garantia pública nord-americana de la seguretat de Pakistan contra qualsevol atac militar soviètic, amb el que es va crear un santuari per a la guerrilla”. I així seguim avui, després de 30 anys d’un conflicte que ha desbordat les seves fronteres inicials per a convertir-se en una amenaça mundial.
El motiu principal pel qual Carter passarà a la història contemporània serà probablement el d’haver estat el principal artífex de la creació de l’aliança islamista internacional que és avui el principal objectiu de l’anomenada “guerra contra el terror”.
Els membres dels jurats que atribuïxen premis internacionals haurien de tenir uns mínims coneixements de la història del seu propi temps.
* Josep Fontana, es catedràtic d’Historia i director de l’Instituo Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Aquest article va estat publicat a Sin Permiso el 7 d’abril de 2010.
