La claror d’Errekaleor davant de la ciutat neoliberal

El barri d’Errekaleor, ubicat a la perifèria de Vitòria, era en perill de mort, atès que, l’any 2002, l’Ajuntament va decidir d’esbucar-lo. El procés d’expropiació, però, es va anar allargant per la resistència d’alguns veïns i, l’any 2013, un grup de deu estudiants entrà a viure en algunes de les cases buides que hi havia al barri. El col·lectiu ha anat creixent i, a més de l’ocupació, reivindiquen un model de vida aliè als cànons del capital, un model que es basi en l’autogestió i l’assemblearisme.

Tanmateix, el proppassat 18 de maig van saltar totes les alarmes, ja que hi irromperen els operaris d’Iberdrola acompanyats per l’Ertzaintza per tallar el subministrament elèctric a Errekaleor. Tot i la resistència dels veïns, finalment, amb l’ajut de la violència policial, van aconseguir tallar la llum al barri. L’amenaça es va confirmar amb les declaracions posteriors del batlle de la ciutat, Gorka Urtaran (PNB), en què afirmava que el seu objectiu era «esbucar els edificis d’Errekaleor» i que els membres d’Errekaleor Bizirik (Errekaleor Viu) no volen negociar, perquè «són antisistema», cosa que aquests van rebatre a la conferència de premsa pronunciada dimarts, on també anunciaren la convocatòria d’una manifestació internacional, que tindrà lloc el pròxim dissabte 3 de juny.

Jon Martinez Larrea

Durant la segona meitat del segle XX, la morfologia de Vitòria va canviar completament; la seva població es multiplicà en un període molt curt, a causa d’un procés accelerat d’industrialització, per la qual cosa van aparèixer barris nous, entre els quals Errekaleor. Entre els anys 1958 i 1961, la cooperativa d’habitatge Mundo Mejor, sota l’impuls del Secretariat Social Diocesà, va construir el barri a la perifèria de la ciutat, aïllat del centre. El que havia de ser una solució provisional va esdevenir definitiva.

La majoria d’habitants tenien trets comuns, eren treballadors arribats del sud de la península ibèrica. L’Administració va marginar Errekaleor des del principi, per la qual cosa sorgí una forta identitat comunitària entre els veïns. El Centre Social va esdevenir el punt de trobada de la vida social del barri i fou el germen de l’associació de veïns creada l’any 1977. Davant de la deixadesa de l’Ajuntament, els veïns van recórrer sovint a l’autogestió, com ara quan asfaltaren el barri pel seu compte.

Entre els veïns hi havia l’obrer incansable Romualdo Barroso, vingut d’Extremadura, que va tenir un paper actiu en la vida del barri i en el moviment obrer que s’estava covant; a la vaga general del 3 de març de 1976, la policia matà el seu fill inconformista, que es deia com ell.

Durant les dècades següents, el barri va perdre vida, molts veïns se n’anaren a viure al centre, però molts decidiren de quedar al barri. En els anys de la bombolla immobiliària, tot i que les parets denunciaven que hi havia 8812 habitatges buits a Vitòria, la fam especulativa s’hi va sadollar, es construïren dos barris nous i Errekaleor aparegué davant dels ulls dels especuladors. L’any 2002 es va presentar el pla d’esbucar el barri per fer-hi una urbanització, i aleshores s’endegà el procés d’expropiació; la resistència dels veïns, però, alentí el procés.

L’any 2013, quan quedaven pocs veïns al barri, hi arribà un grup d’estudiants. Des d’aleshores el projecte ha anat creixent i avui dia hi viuen devers 150 persones de totes les edats, demostrant cada dia que és possible viure fora de la lògica del capital.

Errekaleor suposa una desafiament al model neoliberal de ciutat, un xoc entre dos models, la urbanització projectada per a la classe alta ha esdevingut un barri ocupat i lliure; a l’època de l’individualisme i el consumisme, Errekaleor ha recuperat el caràcter comunitari, posant sobre la taula els principis de treball cooperatiu veïnal i autogestió. Així mateix, Errekaleor mostra que és possible un model diferent de societat, destacant la importància dels valors alternatius: el feminisme, la solidaritat, l’atenció mútua, l’autogestió, la cultura lliure…

La llunyania geogràfica no ha estat obstacle per a influir en la vida social; fomentant la col·laboració constant amb diferents moviments socials, el barri ha esdevingut una referència cultural i social. A més a més, el model s’ha estès a la ciutat; la Xarxa per a l’Emancipació Juvenil, tot just acabada de crear, n’és el darrer exemple.

També és un espai, al bell mig d’Àlaba, on l’èuscar s’utilitza amb normalitat, mostrant així, entre altres coses, que el reviscolament de l’èuscar i la integració de les persones nouvingudes poden ser complementaris. A més d’oferir-s’hi classes d’èuscar, a les converses ordinàries es comparteixen sense problemes l’èuscar i el castellà i la mica d’èuscar que saben els nouvinguts.

La ciutat és un espai de lluita i així ho vam veure amb el tall de llum i, sobretot, amb les declaracions posteriors del batlle, Gorka Urtaran. Sembla que ja ha passat l’època de  les bones paraules i que l’acord PP-PNB es va estenent a tots els racons, en aquest cas, amb la defensa aferrissada de la ciutat neoliberal, és a dir, del model pensat per al benefici d’FCC, Iberdrola o el Sindicat d’Empresaris Alabesos.

Com subratlla David Harvey, «la urbanització capitalista tendeix perpètuament a destruir la ciutat com a bé comú social, polític i vital», per la qual cosa «el fet de reivindicar el dret de tothom a viure en un domicili i en un entorn de vida decents es pot veure com una primera etapa cap a un moviment revolucionari més general» (David Harvey, Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana, Madrid: Akal, 2013, p. 125 i 201).

A Errekaleor, els veïns han qüestionat el paradigma de la ciutat neoliberal i s’han apoderat, de manera pràctica, de drets, com ara el dret a l’habitatge, i també han demostrat que hi ha pràctiques alternatives d’organització i de vida. És per això que Errekaleor és perillós per als guardians del capital. El tall de llum ha estat la primera batalla, però la guerra tot just ha començat i, segurament, serà llarga. El que hi ha en joc no és només un model de barri, sinó de ciutat i de societat, en general; aquesta lluita no es limita a Errekaleor, però la defensa del barri ha de ser una prioritat per als que creiem en el canvi social.

Després d’aquest atac, la comunitat d’Errekaleor es troba més forta que mai, a més d’organitzar la resistència, ha començat a fressar el camí de la sobirania energètica, posant amb plaques de sol. El símbol de l’esperança i del futur es diu Maialen, la filla nounada d’una parella argentina, que viu al mateix bloc on vivia la família Barroso, aquí es fonen les lluites del passat i el futur, la claror d’un barri que estava moribund i ara reviscola, al capdavall.

Argia i Hala Bedi,  26 de maig de 2017

http://www.argia.eus/albistea/errekaleorreko-argia-hiri-neoliberalaren-aurrean

http://halabedi.eus/2017/05/26/errekaleorreko-argia-hiri-neoliberalaren-aurrean-jon-martinez/