La connivència àrab amb la matança de Gaza

Israel, amb la connivència, aquiescència i vistiplau de l’ONU, Europa, els EUA i els règims reaccionaris àrabs està immers en una campanya d’extermini, un holocaust, contra els palestins. Israel mai ha volgut la pau, sinó la rendició. La visió israeliana sobre qualsevol procés de pau es fonamenta sobre la llista dels “no”: no al dret al retorn, no a un reconeixement dels drets històrics i polítics dels palestins a Jerusalem, no al desmantellament dels assentaments, no a un Estat palestí sobirà.

[Article publicat a CEPRID]

Amb la finalitat de dictar la pròpia visió de la pau, Israel està plenament disposat a degradar les vides dels palestins limitant la seva llibertat de moviments, mitjançant l’assassinat i les detencions, els bloquejos, la destrucció de llars, universitats, mesquites, hospitals i de la riquesa agrícola i pesquera. El setge a Gaza és una mostra evident del comportament dels nazis del segle XXI: els sionistes. I la matança de Gaza és una mostra evident del comportament de les noves SS: els Soldats Sionistes. L’alternativa que deixen als palestins és clara: abandonar Hamàs o morir, per mitjans militars o “civils” com el bloqueig i el setge. Una lliçó de democràcia en estat pur de la “democràcia d’Orient Mitjà” per excel·lència.

Per fer-ho té els seus millors aliats, que no són, com podria semblar, ni els EUA ni la UE. Són els règims reaccionaris àrabs. Aràbia Saudita i Egipte van ser informats amb antelació de l’atac, tal com publica el diari Al-Quds Al-Arabi en l’edició del diumenge 28 de desembre. Com a mostra: una hora després de l’atac, els mitjans de comunicació saudites ja estaven culpant Hamàs del que havia succeït, mentre que el seu periòdic a Londres, Al-Sharq Al-Awsat publicava una entrevista amb Simón Peres dient que Israel no atacaria Gaza i que ells [els israelians] estaven “preparats per a la pau”. Evidentment, una entrevista que cal emmarcar dins de la maniobra de distracció sionista que molt bé explica el corresponsal del diari israelià Haarez en l’edició dominical per aconseguir que la matança fos el més completa possible.

Ja fa dies que els periòdics israelians havien informat del “llum verd” donat pels règims reaccionaris àrabs per eliminar els principals dirigents de Hamàs. Com ja van fer l’estiu de 2006 durant la guerra del Líban, els règims reaccionaris àrabs senten com un calfred els recorre la columna quan moviments político-militars com Hesbol·là derroten el tot poderós exèrcit sionista o quan moviments político-militars com Hamàs guanyen unes eleccions democràtiques i són capaços d’aguantar el setge durant any i mig. Els règims reaccionaris àrabs poden aguantar una derrota (la que van patir davant de Hesbol·là, i és que no s’ha d’oblidar que gràcies a aquella derrota van reemprendre el pla de pau aprovat per la inoperant i ineficaç Lliga Àrab l’any 2002), però no dues. I Hamàs no és Hesbol·là, és molt més feble, i per això s’ha consentit i encoratjat aquesta matança. El cas més evident és el d’Egipte, que només una setmana abans de la matança sionista va reforçar el tancament del pas de Rafah.

El secretari general de Hesbol·là, Hassan Nasral·là, té raó quan acusa aquests règims de col·laboracionisme i d’actuar d’aquesta manera per derrotar “qualsevol intent de resistència” al projecte neo-colonial que propugna l’imperialisme a l’Orient Mitjà. Sap de què parla perquè ja ho van fer amb ells el 2006. I perquè ningú oblidi que l’arrogància israeliana no té límits, i que l’ONU li ho deixa fer tot al règim sionista, el diumenge 28, mentre continuava amb la matança a Gaza, cinc avions de guerra sionistes van tornar a violar l’espai aeri libanès volant sobre les localitats de Nabatiye, Marjaoun, Jiam i Arqoub. Què van fer les tropes de la FINUL? El de sempre: res. No estan aquí per protegir els libanesos, sinó els israelians.

Els règims reaccionaris àrabs no estan aquí per a protegir als palestins, sinó a si mateixos. Egipte i Aràbia Saudita han aconseguit retardar fins al dimecres 31 de desembre la reunió “d’urgència” de la inoperant i ineficaç Lliga Àrab. Prefereixen, com amb el Líban, donar temps a Israel per acabar amb Hamàs o afeblir-lo. Per ells el problema és aquest moviment político-militar, no pas el règim sionista.

A Egipte no li havia agradat gens que Hamàs s’hagués negat a acceptar l’avançament electoral que havia previst per tal de reforçar a Abbas, ni que s’hagués retirat de les converses en “el diàleg nacional” que patrocinava El Caire mentre el règim de Mubarak no obrís la frontera de Rafah. No podia acceptar aquest desvergonyiment, i aquesta ha estat el motiu per donar el vistiplau a la matança realitzada per Israel.

Però el més miserable de tots els dirigents reaccionaris àrabs és Mahmoud Abbas, que es fa anomenar “president de l’Autoritat Palestina”, quan responsabilitza Hamàs de la matança per no haver-se doblegat, com fa ell, a les pretensions sionistes i occidentals. I, xipollejant sobre la sang, ja ha dit que s’encarregarà de l’administració de Gaza si Hamàs és enderrocat. Estem davant la França de Vichy (Cisjordània) i Abbas és el nou Petain fent el joc als nazis del segle XXI (Israel).

Llançar aquest tipus de personatges a les escombraries de la història és un deure. Enderrocar els règims reaccionaris àrabs és un dret. La solidaritat amb els moviments populars àrabs i, de forma especial, amb els sindicalistes egipcis (Hossam El-Hamalawy: “La resistència a Egipte”: http://www.node50.org/ceprid/spip.php?article265) hauria d’ocupar un dels primers llocs per al moviment antiimperialista mundial.

I el mateix es podria dir dels governs europeus o del nord-americà. La flama grega, com l’olímpica, no s’ha d’apagar, sinó que s’ha d’estendre en nom de la pau amb justícia social. El capitalisme només oferix una pau, això sí, democràtica: la dels cementiris.

*Alberto Cruz és periodista, politòleg i escriptor especialitzat en Relacions Internacionals.