La conquesta del dret a l’habitatge
En una aposta per un creixement fàcil, ràpid i a curt termini, Espanya es va entregar durant anys a la festa del totxo. Es van produir més habitatges que a Alemanya, Itàlia i França junts, però aquesta sobreproducció (augment de l’oferta) no va significar que l’habitatge esdevingués més accessible: al contrari, desmentint el dogma neoliberal, els preus no van deixar de pujar, cosa que va fer que Espanya fos un dels estats de la Unió Europea on accedir a un habitatge resultava més car. Entre d’altres, dos elements clau expliquen aquesta paradoxa: d’una banda, tipus d’interès baixos i liberalització del crèdit; de l’altra, la possibilitat de mantenir milions d’habitatges buits esperant perquè s’hi especulés sense cap penalització. Fruit d’aquest model l’Estat va promoure la confusió del dret a l’habitatge amb el dret al crèdit, impulsant la propietat privada més enllà de límits raonables a través del sobreendeutament de bona part de la població.
Durant anys la ciutadania va escoltar un únic missatge repetit per immobiliàries, entitats financeres, administracions públiques i mitjans de comunicació: l’habitatge mai baixa. Les ministres d’Habitatge, any rere any, repetien “ara és el millor moment per comprar”.I ho fomentaven amb unes polítiques fiscals que desgravaven únicament per la compra, amb una política de sòl que incentivava l’especulació, amb una liberalització del lloguer que el desautoritzava com a alternativa real i amb un insignificant parc d’habitatge social. Malgrat el mandat constitucional (art. 47 de la Constitució espanyola), Espanya mai va fer una política per garantir el dret a l’habitatge; es va limitar a desenvolupar una política econòmica que va fer servir la mercantilització de l’habitatge com a suculenta font d’ingressos per a determinats sectors privats i la mateixa administració.
Però les bombolles esclaten i amb l’arribada de la crisi al problema d’accés s’hi suma la pèrdua d’habitatge per a milers de persones que, fins aquell moment i segons les estadístiques, tenien resolta la qüestió. En un país on la principal despesa de les llars és l’habitatge i en què durant anys s’ha impulsat la propietat privada com a forma de tinença gairebé exclusiva (el 2006 va arribar al 90% del parc total d’habitatges), quan disminueixen els ingressos la primera despesa a la qual no es pot fer front és la hipoteca. Amb una taxa d’atur superior al 27% és fàcil intuir la magnitud de la tragèdia hipotecària. En efecte, entre el 2007 i el primer trimestre del 2013 s’han iniciat 462.332 execucions hipotecàries a Espanya. Segons les dades del 2013, 236 noves execucions cada dia.
En l’àmbit del lloguer la cosa no està millor. Lloguer i hipoteca són dues cares d’un mateix problema: la mercantilització de l’habitatge. No només moltes persones es van hipotecar perquè el lloguer no era una opció assequible ni estable, sinó que ara totes les persones que perden el seu habitatge després d’una execució hipotecària es reallotgen en règim de lloguer. Així, el lloguer està destinat a augmentar a pesar que la seva regulació no ha millorat, sinó tot el contrari. A principis del 2013 ha entrat en vigor la darrera reforma de la LAU, impulsada pel govern del PP, que, entre d’altres, redueix la durada mínima dels contractes d’arrendament de 5 a 3 anys, accelera encara més els processos de desnonament i afavoreix fiscalment els grans inversors internacionals que vulguin especular comprant grans paquets d’habitatges. Malauradament, constatem que continua sent una política d’estat afavorir el negoci immobiliari a costa de vulnerar drets fonamentals.
Des de l’inici de la crisi, Catalunya ha encapçalat les estadístiques estatals de les execucions hipotecàries i els desnonaments. Segons les dades del Poder Judicial, des del 2007 fins a l’inici del 2013 hi ha hagut 88.786 execucions hipotecàries a Catalunya. Segons la mateixa font, només el primer trimestre del 2013 s’han fet 1.337 desnonaments judicials per execució hipotecària i 3.249 desnonaments per impagament del lloguer. Això fa un total de 4.586 o, dit d’una altra manera, de 51 desnonaments al dia de mitjana.
Resumint, podem afirmar que, sense cap dubte, Spain is different:som dels pocs estats europeus que, després de la Segona Guerra Mundial, no va incloure l’habitatge en el pacte social. En conseqüència, som un dels països amb menys lloguer social (al voltant d’un 1%) i menys lloguer en general (al voltant d’un 17%, després de l’augment generat per la crisi). D’altra banda, tenim el trist honor de “liderar” dos rànquings europeus vergonyants: el d’execucions hipotecàries i desnonaments i el d’habitatges buits (3,5 milions, segons el darrer cens de l’INE del 2012).
Tenint en compte tot això, a l’Estat espanyol tota persona que no tingui resolt l’habitatge per la via de l’herència familiar pot considerar-se una persona afectada. Ja sigui per lloguer o hipoteca, l’habitatge s’endú en molts casos més del 50% dels ingressos i és el principal factor de precarietat després del laboral.
Quines polítiques cal seguir per garantir el dret a l’habitatge?
De què parlem quan diem “dret a l’habitatge”? Segons el PIDESC (Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals) i les Observacions Generals del Comitè DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals) de les Nacions Unides, ratificats, i que per tant obliguen l’Estat espanyol, per poder parlar d’habitatge “digne i adequat” cal que es doni:
– Seguretat jurídica de la tinença: la forma d’accedir-hi ha de garantir que sigui estable i segura.
– Accés a serveis bàsics i infraestructures: un habitatge digne ha de tenir accés a aigua potable, electricitat, clavegueram…, però també ha de tenir equipaments sanitaris, transport públic, escoles, etc., accessibles.
– Despeses suportables: el pagament de l’habitatge no ha de comprometre altres necessitats bàsiques, per això els estàndards internacionals recomanen que ningú hagi de destinar més del 30% dels seus ingressos al pagament de l’habitatge, com a màxim.
– Habitabilitat: l’habitatge ha de tenir unes condicions mínimes d’higiene i seguretat.
– Accessibilitat: els habitatges han de ser accessibles a totes les persones, especialment per a col·lectius vulnerables com persones grans o amb discapacitat.
– Ubicació: un habitatge adequat no pot ser lluny del lloc de treball, o de l’entorn vital de les persones.
– Adequació cultural: el disseny, els materials de construcció i la distribució de l’habitatge s’han d’adequar a la identitat cultural i a la diversitat del lloc en què es troba.
Finalment, les Nacions Unides consideren els desnonaments forçosos per motius econòmics la pitjor vulneració del dret a l’habitatge. Treure per la força algú, emprant la violència judicial i policial, hauria de ser el darrer dels recursos. I en tot cas, si no es pot evitar, l’estat estaria obligat a garantir un reallotjament adequat.
En un estat de dret, democràtic, que compleixi els compromisos internacionals en matèria de drets humans i les normes que ell mateix s’ha donat (començant per la Constitució, article 47), els indicadors del Comitè DESC haurien d’inspirar una bona política en matèria d’habitatge. Constatem, en canvi, com a l’Estat espanyol i a Catalunya s’ha legislat ignorant aquestes obligacions, o fins i tot en contra. L’Estat no només no impedeix, sinó que posa tots els recursos per facilitar desnonaments forçosos massius, sense tampoc garantir cap reallotjament; l’Estat impulsa gairebé com a única forma d’accés el sobreendeutament, cosa que impedeix la seguretat en la tinença i obliga la població a comprometre molt més que el 30% dels seus ingressos al pagament de l’habitatge.
Unes altres polítiques d’habitatge són, doncs, possibles i necessàries. I no tot són males notícies: a l’Estat espanyol i a Catalunya tenim un gran avantatge, i és que el discurs oficial sobre la manca de recursos no se sosté. Si alguna cosa sobra en aquest país són pisos buits, fent-se malbé, esperant complir la seva funció social. Evidentment, caldrà fer diverses reformes legislatives, com la que regula el mercat hipotecari, per evitar el sobreendeutament i introduir la dació en pagament retroactiva, o la regulació del sòl, per recuperar-ne la propietat col·lectiva i democràtica, i evitar l’especulació. Però, com a mesures de xoc que canviarien significativament el panorama habitacional, garantint l’accés de la població a l’habitatge en condicions acceptables, en destacaria dues de prioritàries:
1 / En primer lloc, cal recuperar de manera immediata el parc d’habitatges buits en mans d’entitats financeres i de la SAREB, o “banc dolent”.Són milers de pisos buits que estan incomplint la seva funció social, fet que causa problemes de convivència a les comunitats de veïns i veïnes, i que en realitat ja hem pagat amb els nostres diners mitjançant els rescats bancaris. Tota persona o família que no pugui fer front al pagament del lloguer o la hipoteca per motius econòmics ha de tenir accés a aquest parc d’habitatges abans que qualsevol inversor/especulador del mercat. I aquesta mesura és tècnicament viable tant des de l’àmbit municipal com autonòmic i estatal. És només qüestió de voluntat política. En aquest sentit, han començat a aprovar-se lleis com l’andalusa o la del Parlament de Navarra que comencen a practicar l’expropiació de l’usdefruit d’alguns d’aquests pisos. Són lleis encara limitades i molt insuficients, però són un primer senyal que les administracions es veuen forçades a respondre al que ja és un clam popular.
2 / En segon lloc, cal impulsar formes de tinença alternatives a la propietat privada i el sobreendeutament. Durant la bombolla immobiliària, ens van assegurar que l’habitatge era una inversió segura i que gràcies a les hipoteques fins i tot “els pobres”podrien prosperar i tenir un patrimoni familiar, accedint a la propietat. Ara ja hem constatat que era un miratge, una estafa: avui milers de persones no només han perdut el seu habitatge per culpa del sobreendeutament, sinó que fins i tot han acabat més pobres que abans d’hipotecar-se, moroses per a tota la vida. Cal millorar la regulació del lloguer, en el sentit contrari de la darrera reforma del PP: posar límits als preus de lloguer d’acord amb els ingressos de la població, i donar estabilitat als contractes, assegurant que no et puguin fer fora del pis si tu compleixes els teus compromisos de pagament i correcte manteniment de l’habitatge. I encara més enllà, cal superar la falsa dicotomia entre compra i lloguer, i aconseguir un parc més divers, amb formes com l’usdefruit, la masoveria urbana o les cooperatives en cessió d’ús. Aquestes últimes són una de les formes més interessants pel context actual. Impulsades a Catalunya des de fa anys per Sostre Cívic, presenten grans avantatges: d’una banda, garanteixen l’estabilitat que hauria de donar la propietat, a través d’un dret d’ús permanent que fins i tot es pot transmetre als fills; de l’altra, a través de la propietat col·lectiva impedeixen l’especulació i fan baixar els costos.
Qui ho farà?
Després de tot el que hem explicat sobre l’estafa immobiliària al nostre país, tenint en compte la relació de vassallatge del poder polític vers el financer i la porta giratòria entre els ministeris i els consells d’administració de les grans empreses, podem esperar que les administracions públiques canviïn les seves polítiques? Quan recordem com hem arribat fins aquí, no només cal recordar la part dolenta. Hi ha una part molt positiva que cada dia va a més: l’organització ciutadana i els moviments socials. Recordem per exemple que el 2006, quan les administracions, els bancs, les immobiliàries i els mitjans negaven l’existència de la bombolla, contra tot pronòstic milers de persones es van autoconvocar i van sortir al carrer, fet que va donar inici a V de Vivenda. Més tard, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), nascuda a Barcelona el febrer del 2009, recull el testimoni i és la primera de visibilitzar l’emergència habitacional generada per l’esclat d’aquella bombolla que oficialment mai havia existit. A partir del 15-M del 2011, una forta mobilització ciutadana va donar l’impuls definitiu a la lluita contra els desnonaments i pel dret a l’habitatge.
En els darrers quatre anys el moviment de les PAH no ha parat de créixer, teixint aliances i articulant respostes efectives. D’una banda, convençudes que es tracta d’un problema de model, impulsant accions d’incidència per canviar una legislació clarament injusta. De l’altra, conscients de les dimensions de la tragèdia i de la impossibilitat de la gent afectada d’esperar que canviïn les lleis, s’han generat espais d’apoderament i s’han organitzat accions per forçar els bancs a negociar cas per cas. Quan aquestes accions han estat insuficients i tampoc s’ha obtingut cap resposta de l’administració, la desobediència civil ha agafat força com a resposta legítima i efectiva.
Sigui com sigui, la lluita contra els desnonaments ja ha aconseguit una doble victòria incontestable. Primer, en el pla simbòlic, ha aconseguit transformar l’imaginari col·lectiu. Ha acabat amb la por i la resignació que tenia bona part de la població immobilitzada i ha convertit el que la societat del consum estigmatitzava com un fracàs personal en un acte de dignitat i solidaritat: avui aturar un desnonament no només és un fet normalitzat, sinó motiu d’orgull per al conjunt de la ciutadania. En segon lloc, en el pla más concret de tots, el de les necessitats bàsiques de la vida quotidiana, aturar els desnonaments ha permès donar una resposta concreta a un problema urgent: no quedar-se al carrer.
Si els poders públics no estan a l’altura de les circumstàncies, hi haurem d’estar nosaltres i practicar l’autotutela dels nostres drets. Negociant amb els bancs, aturant desnonaments, recuperant pisos buits en mans de la banca i la SAREB… Cal que ens demostrem a nosaltres mateixes que, contràriament al que repeteixen les tribunes polítiques, judicials, financeres, mediàtiques i acadèmiques, el món no només pot funcionar amb criteris més justos i igualitaris, sinó que, sobretot, està a les nostres mans que així sigui. Tenim molt més poder del que ens han dit, és qüestió d’organitzar-se i canviar la correlació de forces.
