Després de transcorreguts uns dies del debat pressupostari i de la tempesta mediàtica desfermada, amb la CUP-CC com a protagonista, per la no-retirada de l’esmena a la totalitat, potser serà possible discutir amb una mica més de calma i rigor al votant d’alguns dels arguments que ha exposat el govern de JxS i que, des de l’amplificació que se n’ha fet des dels diferents espais mediàtics (premsa, radio televisió), han sigut utilitzats per criticar de forma ferotge la posició de la CUP-CC.
Aquest dies ens han deixat moltíssims elements per a la reflexió. Jo avui em centraré a discutir una de les sentències reiterada com a retret envers l’actitud cupaire. La sentència, si fa no fa, diria el següent: La CUP-CC és la principal responsable del fet que no s’hagin aprovat els pressupostos més socials de la història i ara, com a conseqüència d’aquesta posició, ens haurem de cenyir a la pròrroga pressupostària i deixarem de disposar de tots aquells recursos que s’haurien destinat a política social.
Sobre la concreció del fet que els pressupostos presentats pel 2016 eren els més socials de la història, emergeixen alguns dubtes raonables. D’entrada, cal constatar que, pel que fa a l’increment de tota la despesa, la proposta pressupostària pel 2016 preveia un increment del 0,7 % respecte al pressupost de 2015, exceptuant l’amortització de deute públic. Una xifra que, tal com destaca l’informe del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES), se situa per sota de les previsions d’increment del PIB nominal entre 2015 i 2016 (del 3,9 %; 2,9 %, en termes reals). L’afirmació que tenim els pressupostos més socials de la història es basa en el fet, que ja es donava en els darrers anys, que la despesa social té més pes en el total. Caldria matisar, però, que aquest fet, més que per un increment extraordinari de la despesa social, es produeix per la reducció de la despesa en inversió. Concretament, perquè, en la proposta presentada pel 2016, la despesa en inversió (capítols 6 i 7) es redueix en 263,5 milions d’euros. El conjunt de la despesa en inversió suma, en la proposta pressupostària, 1.401,1 milions d’euros, molt lluny dels 5.940,3 milions pressupostats l’any 2010.
Pel que fa a la despesa social, que engloba la despesa en protecció i promoció socials i la producció de béns públics de caràcter social, en la proposta pressupostària s’incrementava un 5,2 % (868,3 milions més), en relació amb l’any anterior. Tot i així, possiblement resulta un pèl massa agosarat considerar aquesta dada suficient per qualificar els pressupostos com “els més socials de la història”, quan, en realitat, amb aquesta dotació pressupostària les retallades dels anys anteriors encara situen la despesa social, en termes absoluts, un 13,5 % per sota de la pressupostada el 2010. La despesa social per capita prevista en la proposta de pressupost de 2016, de 2.329,6 euros, es manté al nivell dels pressupostos de 2004. De forma més precisa, cal assenyalar que, en salut, els pressupostos més socials de la història són encara un 11,7 % inferiors al pressupostat el 2010 i, en educació, la reducció mantinguda en el pressupost del 2016 respecte al del 2010 és del 13,3 %; en habitatge, és un 52,3 % inferior i, en protecció social, malgrat l’increment brutal de la pobresa i la precarietat, la dotació presentada en els pressupostos del 2016 resultava un 11,1 % inferior a la de 2010.
Cal afegir també, per la seva importància simbòlica, malgrat que quedi fora del rigor tècnic, que resulta poc creïble afirmar que els pressupostos pel 2016 eren els més socials de la història quan, en realitat, la partida pressupostada pel 2016 en sanitat era un 15% inferior a l’executada en el 2015. I el mateix pel que fa a habitatge i protecció social, on les partides pressupostades eren un 9 % i un 50,9 % inferiors, respectivament, a les executades en l’exercici 2015. Cal deixar clar que els pressupostos socials, malgrat que s’intenti afirmar el contrari, es mantenen sota mínims, pel fet evident que no hi ha gens de voluntat d’incrementar els ingressos via les modificacions fiscals oportunes. Modificacions que haurien d’anar dirigides al fet que les rendes per sobre dels 60.000 euros tributessin amb el mateix nivell de progressivitat que la resta, o que, en l’Impost de successions, s’aconseguís recuperar els nivells de recaptació de l’any 2008. Resulta poc creïble, i fins i tot insultant, que es parli dels pressupostos més socials de la història quan Catalunya és dels països més desiguals d’Europa i el govern de JxS (fruit, en part, de les desavinences internes) no té gens de voluntat de fer front a aquest realitat a través de la fiscalitat, un dels instruments que permet lluitar de manera més efectiva contra la desigualtat. I, finalment, cal anar en compte, perquè quan es parla de despesa social, tal com es fa des del govern, s’hi inclou tota la destinada a finançar els concerts sanitaris, que amaguen processos de privatització, o el finançament dels concerts educatius de les escoles que segreguen per gènere, que compten amb el suport del govern de JxS, com s’ha pogut comprovar en diferents moments d’aquesta legislatura.
Resulta clar que les dades no avalen l’evolució de la posició del vicepresident, Junqueras, entre el gener de 2016, quan en una entrevista a TV3 afirmava que els pressupostos de 2016 “no seran els pressupostos que els ciutadans de Catalunya necessiten i es mereixen”, i la sostinguda el 24 de maig, quan declarava que “els pressupostos de 2016 seran els més socials de la història”. El fet que, finalment, contra el que representa la realitat afirmada per la mateixa persona uns mesos abans, s’hagi imposat socialment la segona tesi, en lloc de la primera, ens ha de fer reflexionar profundament sobre el perill que suposa la capacitat d’influir sobre la creació d’opinió de què disposen els mitjans de comunicació en la nostra societat. Eines pontentíssimes que, a còpia de repetir un missatge utilitzant la veu de persones i tribunes respectables, poden arribar fins i tot a desfermar la reacció irada de la ciutadania cap a aquells que són assenyalats coma culpables, en aquest cas la CUP-CC, fins al punt de l’insult i l’agressió física.
La segona part de la sentència és la que afirma que, en l’escenari de pròrroga pressupostària, perdrem els 1.072,1 milions d’ingressos derivats de la previsió d’ingressos provinents de la cistella del model de finançament. O que els 850 milions d’estalvi en el pagament dels interessos, derivats del refinançament del deute a través del FLA (Fons de Liquidat Autonòmica), hagin d’anar a tornar deute. I, com a conseqüència d’aquesta merma de recursos, no es podran desenvolupar les polítiques públiques promeses.
De cap dels articles que conté el Decret 252/2015, de 15 de desembre, pel qual s’estableixen els criteris d’aplicació de la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2015, se’n deriva que tots els ingressos que arribin fruit del model de finançament no es puguin aplicar a millorar la dotació de les partides vinculades a política social. El que s’ingressa, s’ingressa, i no hi ha cap raó, ni tècnica ni econòmica, perquè aquest recursos no puguin anar destinats a reforçar les partides existents. I tenint en compte que els recursos destinats a l’amortització del deute i pagaments dels interessos ja estan definits i acordats, a partir dels mecanismes de pagament del deute, tampoc no és correcte afirmar que tot l’estalvi provinent de la reducció del pagament dels tipus d’interès s’hagi de dedicar a reduir el deute públic. Els únics elements que quedarien afectats per la pròrroga pressupostària serien els referits a les possibles inversions no previstes en el pressupost de 2015. En aquest cas, també existiria el mecanisme, via decret llei, de possibilitar el desenvolupament d’aquest projectes. Cal recordar que aquest ja fou un mecanisme que es va emprar, amb el decret llei 4/2015, per “donar resposta a les necessitats financeres inajornables de determinades entitats del sector públic”. Pel que fa a la limitació d’ampliació de personal que suposa la pròrroga, cal fer l’incís que l’article 34 de la llei 2/2015, dels pressupostos de la Generalitat, vinculat a la limitació de l’augment de despesa de personal, està recorregut davant el Tribunal Constitucional, en considerar no conforme a la legalitat espanyola la possibilitat d’incrementar la despesa en personal, prèvia autorització del govern de la Generalitat. Així, doncs, pel que fa la CUP-CC ―com és sabut, compromesa amb la desobediència davant l’autoritarisme i la injustícia que emana de la legalitat espanyola, i en plena fidelitat envers la declaració del 9-N ―, no hi hauria d’haver cap inconvenient per complir la legalitat catalana i contravenir aquesta sentència, si la realitat social i la vocació de compliment dels serveis públics així ho requereix.
Així, doncs, quedà en entredit o, si més no, subjecte a un debat més profund, menys ideològic i interessat, l’afirmació que l’esmena a la totalitat representa la impossibilitat de desplegar les polítiques socials que es derivin de l’increment d’ingressos provinent de l’estalvi en el pagament d’interessos o derivats dels recursos assignats pel model de finançament.
Una gran conclusió a què podem arribar, tenint en compte el contrast entre la realitat i el succeït durant tots aquest dies, és que resulta evident que el que ha fet JxS és posar en marxa una operació de xantatge sobre la CUP-CC, utilitzant la situació i els sentiments de les persones més dèbils de la nostra societat. I això és un acte criminal, que dóna mostra de quin és el nivell moral de les persones que han bastit aquesta operació. Sincerament, resulta preocupant, i força desencoratjador, pensar que és amb polítics d’aquest nivell d’humanitat que caldrà bastir la nova República catalana.
Com a nota final, cal apuntar que, segons les dades d’execució pressupostària que presenta la Generalitat, del total previst per al Fons de contingència en el pressupost prorrogat, 197,8 milions, encara en resten avui dia 167,9 pendents d’aplicació. Tenint en compte que aquest recursos es poden destinar a atendre despeses no previstes inicialment en el pressupost i que puguin sorgir al llarg de l’exercici i que, en cas que no calgui aplicar-los, es destinen a reduir deute, resulta clar que hi ha múltiples necessitats socials que cada dia sobrevenen a què poder destinar-los, de manera immediata.
Deixarem per un proper article la discussió sobre una altre dels arguments sostinguts per l’aparell de JxS durant aquest dies, i que afirma que la no-aprovació dels pressupostos pel 2016 esdevé una estocada de mort a la legislatura excepcional. Poc excepcional deuen considerar la legislatura, quan resta pendent d’un pressupostos que, com a molt, haurien tingut un recorregut de quatre mesos.
Continuarem furgant en la caverna.
