La consulta del 9-N: garanties democràtiques i cul-de-sacs
Àngel Ferrero i Daniel Escribano
En cruïlles com les que condicionen la conjuntura actual del Principat, on els esdeveniments se succeeixen a una velocitat vertiginosa, es fa molt difícil escriure. La recent dimissió del vocal de la comissió de control de la consulta del 9 de novembre proposat per ICV-EUiA, Joaquim Brugé, catedràtic de ciència política de la UAB i expert en processos de participació democràtica, ha fet palesa una d’aquestes cruïlles.
La seva renúncia ha provocat una onada de reaccions negatives a les xarxes socials. Com avançava Crític, molts, especialment des d’àmbits pròxims a l’esquerra independentista, han interpretat la decisió de Brugé com “una esmena de l’entorn d’ICV en contra de tirar pel dret desobeint la suspensió de la consulta”. La menció de Brugé a les “garanties democràtiques” ha estat interpretada com una referència a la legalitat espanyola, tot i que l’article de Sergi Picazo reproduïa les seves declaracions íntegrament:
“Hi ha aspectes logístics importants que estan en l’aire. No s’ha contractat qui ha de fer el cens; queda un mes i no se sap on s’ha d’anar a votar; la campanya institucional està suspesa; no hi ha campanya del sí, ni del no, ni del sí-no… A més, hi ha dubtes sobre les possibles sancions a funcionaris o sobre quin paper tindran els Mossos d’Esquadra per garantir la seguretat de les urnes… I, finalment, falten garanties de neutralitat. Un referèndum en el qual només una part estigui en el debat pot acabar generant un resultat amb un 90% de suport a una de les respostes”
La renúncia és personal. Accepto totes les crítiques, però no puc avalar una consulta que, al meu parer, no ofereix garanties democràtiques
— Quim Brugué (@QuimBrugue) October 5, 2014
Independentment dels motius que han portat Brugé a dimitir, els seus arguments plantegen un problema tecnicolegal relacionat amb la consulta difícil de resoldre. La consulta es pot realitzar, ja que la Generalitat de Catalunya disposa de tots els recursos per organitzar-la. Ara bé, sense l’autorització del govern central, els partits contraris a la consulta, com C’s o el PP, demanaran el boicot, amb la qual cosa el resultat quedaria distorsionat i aconseguirien que no només el govern espanyol, sinó també els organismes internacionals torpedinessin el reconeixement dels resultats. Aquesta és una de les diferències respecte al referèndum escocès, on els unionistes es van veure obligats a fer campanya a favor del no.
Però, d’altra banda, hi ha una clara impossibilitat política. En concret, la de pactar una consulta a l’entorn de la separació d’una entitat política amb aquesta mateixa entitat política. Aquesta possibilitat és, històricament, una excepció. Els referèndums del Quebec i Escòcia es van convocar perquè els governs canadenc i britànic sabien –com a mínim, a partir de les enquestes disponibles en el moment de la convocatòria– que els independentistes els perdrien. El “divorci de vellut”, la separació amistosa de la República Txeca i Eslovàquia, queda encara més lluny en la comparació, perquè tant la unió com la separació es van portar a terme en condicions històriques molt diferents, que facilitaven tant l’una com l’altra.
El professor Daniel Raventós apunta, a l’article publicat a l’últim número de la Directa, que una manera de sortir d’aquest impassees apel·lar a l’esquerra espanyola perquè doni suport al dret d’autodeterminació de Catalunya com a via per a avançar també en el dret d’autodeterminació de tots els pobles d’Espanya. El problema, però, és que, ara per ara, aquesta voluntat política no existeix. No hi és, evidentment, als dos grans partits espanyols. Quant a IU, per bé que, en l’àmbit dels principis, defensa el dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, quan aquest s’ha hagut d’exercir en propostes concretes, que ni tan sols s’han plantejat en forma de constitució d’estats independents (com ara el projecte de nou Estatut per a la Comunitat Autònoma Basca, aprovat pel Parlament basc l’octubre de 2003, o, en l’àmbit del finançament, la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya, el juliol de 2012), la praxi real ha consistit a oposar-s’hi. De manera que resulta escassament creïble que aquell qui no aprova allò que és menor hagi de donar suport a allò que és major, quan es plantegi efectivament.També fora de les institucions, i deixant al marge l’esquerra basca i la gallega, el suport al dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya, històricament, ha estat tou. A grans trets, el programa territorial de l’esquerra espanyola és encara el d’un pseudofederalisme que ignora les seves condicions de possibilitat (atès que, en un estat centralitzat, l’única via per a la federalització és la independització prèvia dels subjectes federables) i en la mistificació del model de la Segona República, del qual sembla que encara no saben que no tenia res de federal. No cal dir que, des d’aquestes premisses, és difícil donar suport al dret de Catalunya a autodeterminar-se, incloent-hi, si així ho expressa la majoria de la població, la separació i constitució en Estat independent.
I l’endemà de la consulta?
Més enllà del debat sobre si hi haurà o no consulta, suposem que, el 9 de novembre, se celebrés. Els resultats, fossin els que fossin, no serien vinculants. Teòricament, en un termini no superior als dos mesos després d’haver-se celebrat, la Generalitat hauria de pronunciar-se i, també teòricament, si el resultat fos favorable a la independència, el Parlament s’hauria de reunir per a aprovar una declaració d’independència. I després? Aquí comença el que alguns periodistes catalans han qualificat ja de “terreny desconegut”.
Amb el mapa polític actual, és il·lusori imaginar-se que el govern català podrà asseure’s a negociar versallescament una separació amb el govern espanyol, el qual té tots els mecanismes d’un Estat a la seva disposició i una administració centralitzada i eficaç quan vol, com ha demostrat a propòsit, precisament, de la consulta. En cas que el govern espanyol es negués a reconéixer l’Estat català i els seus representants legals, a abandonar la seva activitat al territori, es crearia una dualitat de poders. Dues condicions irrenunciables d’un Estat sobirà són les de recaptar impostos per a finançar la seva acció de govern i assegurar la integritat territorial. Estaria el govern de Catalunya disposat a passar el Rubicó de la desobediència nacional? Ordenaria als Mossos d’Esquadra d’assegurar la integritat territorial? I acceptarien els Mossos aquesta ordre? Si la consulta no compta amb l’aval de cap organisme internacional –la Unió Europa ha reiterat que es tracta “d’un afer intern” del Regne d’Espanya i l’OSCE només envia observadors si ho demana un Estat membre–, quin serà el reconeixement de Catalunya a la resta del món, especialment després que el govern de Mas tanqués les delegacions exteriors de la Generalitat, en o reduís el personal?
Intentar respondre a aquestes i altres preguntes és encara més difícil després del silenci acordat pels partits favorables a la consulta, el 3 d’octubre, després de més de set hores de reunió. “Estem obligats a un cert nivell de discreció per assegurar el bon resultat de les accions que hem acordat”, va declarar Oriol Junqueras. L’única sortida possible en un futur immediat és mantenir un pols polític i legal, prolongat i gens fàcil, amb l’Estat espanyol, i incrementar alhora els actes de desobediència civil. En aquest sentit, la CUP-AE ha fet bé en avançar-se a la resta de partits catalans introduint aquesta idea. Però també cal desobediència institucional, fins aconseguir arrossegar algun actor internacional a la taula, perquè arbitri les negociacions de separació amb un Estat espanyol, en el qual, previsiblement, la correlació de forces canviarà aviat com a conseqüència de la crisi dels dos grans partits institucionals, tant per la davallada econòmica com per la seva pèrdua de legitimitat política, tacada com està per tota mena d’escàndols. Qualsevol pretensió pseudofederalista que puguin tenir llavors les esquerres espanyoles tindrà un recorregut molt curt, no només pels motius esmentats adés, sinó també perquè la majoria política i social al Principat és, ara per ara (i res fa pensar que canviï aviat), majoritàriament favorable a la independència.
