La depressió: una visió a llarg termini

Immanuel Wallerstein

Durant 500 anys els costos bàsics de la producció capitalista han crescut de manera sostinguda com a percentatge del possible preu de venda, de manera que avui fan impossible obtenir alts beneficis de la producció quasi monopolística que sempre ha estat la base de qualsevol acumulació de capital significativa. No és perquè el capitalisme estigui fallant en allò que fa més bé. És precisament perquè ho està fent tant bé que finalment ha minat les bases de l’acumulació futura.

La depressió ja ha començat. Els periodistes encara estan preguntant tímidament als economistes si estem o no entrant en una simple recessió. No ho penseu ni per un minut. Ja estem al començament d’una completa depressió d’abast global amb atur extensiu gairebé arreu. Pot agafar la forma d’una clàssica deflació nominal, amb totes les conseqüències negatives que comporta per a la gent corrent. O bé pot prendre la forma, amb una mica menys de probabilitat, d’una inflació galopant, que és simplement una altra manera que els valors es desinflin, i que encara és pitjor per a la gent normal.

Evidentment tothom s’està preguntant què ha desencadenat aquesta depressió. Són els derivatius que Warren Buffet anomenà “armes financeres de destrucció massiva”? O són les hipoteques subprime? O són els especuladors del petroli? Aquest és un joc de culpes, i no té una importància real. Això és com concentrar-se en la pols dels esdeveniments a curt termini, com diria Fernand Braudel. Si volem entendre què està passant hem de mirar altres temporalitats, que són molt més reveladores. Una és la de les oscil·lacions cícliques de mig termini. I una altra és la de les tendències estructurals a llarg termini.

L’economia-món capitalista ha tingut, almenys durant molts centenars d’anys, dues formes principals d’oscil·lacions cícliques. Una són els anomenats cicles de Kondratieff (1), que històricament han tingut una durada de 50-60 anys. L’altra són els cicles hegemònics, que són molt més llargs.

En termes de cicles hegemònics, els Estats Units van ser un aspirant a l’hegemonia en ascens cap a 1873, assoliren la plena dominació hegemònica el 1945 i han començat el seu declivi des dels anys setanta. Les bogeries de George W. Bush han transformat un declivi suau en un de precipitat. I ara hem deixat enrera qualsevol aparença d’hegemonia dels EUA. Hem entrat, com passa normalment, en un món multipolar. Els Estats Units segueixen sent una potència forta, potser encara la més forta, però continuaran decaient relativament respecte altres potències durant les properes dècades. No es pot fer gran cosa per canviar-ho.

Els cicles de Kondratieff tenen una temporalitat diferent. El món sortí de la darrera fase B (baixada) de Kondratieff el 1945, i després visqué la pujada de fase A més forta de la història del sistema-món modern. Arribà al seu màxim cap a 1967-73, i començà la baixada. Aquesta fase B ha anat molt més enllà de les anteriors i encara hi som.

Les característiques d’una fase B de Kondratieff són ben conegudes i encaixen amb el que ha experimentat l’economia-món des dels anys setanta. Les taxes de benefici de l’activitat productiva baixen, especialment en aquells tipus de producció que han estat més beneficiosos, Conseqüentment, els capitalistes que volen obtenir nivells molt més elevats de benefici viren cap al camp financer, i es dediquen fonamentalment a l’especulació. Les activitats productives, per tal de no ser massa poc rendibles, tendeixen a desplaçar-se des de les zones del centre cap a altres parts del sistema-món, així canvien el baix cost de les transaccions per baixes despeses de personal. És per això que els llocs de treball han estat desapareixent a Detroit, Essen i Nagoya, i les fàbriques s’han estès a la Xina, l’Índia i el Brasil.

Pel que fa a les bombolles especulatives, alguna gent sempre hi fa molts diners. Però les bombolles especulatives sempre esclaten, tard o d’hora. Si hom pregunta perquè aquesta fase B de Kondratieff ha durat tant, és perquè els veritables poders fàctics -El Tresor dels Estats units i la Reserva Federal, el Fons Monetari Internacional i els seus col·laboradors a Europa i al Japó- han intervingut en el mercat de forma regular i important -1987 (enfonsament del mercat de valors), 1989 (col·lapse de l’estalvi i préstec “savings-and-loan“), 1997 (caiguda financera de l’Àsia oriental), 1998 (descontrol de la gestió del capital a llarg termini ), 2001-2002 (Enron)- per a fer surar l’economia món. Havien après les lliçons de les anteriors fases B de Kondratieff, i els poders fàctics pensaven que podrien superar el sistema. Però hi ha límits intrínsecs per poder-ho fer. I ara hi hem arribat. Com Henry Paulson i Ben Bernanke (2) estan aprenent malgrat que els disgusti i, probablement, estiguin estupefactes. Aquesta vegada no serà pas tant fàcil, probablement sigui impossible evitar el pitjor.

En el passat, quan una depressió generava confusió, l’economia-món es reanimava altre cop sobre la base de les innovacions que podien ser gairebé monopolitzades durant un temps. Per tant, quan la gent diu que les borses pujaran altre cop, això és el que estan pensant que passarà, aquesta vegada com en el passat, després que s’hagi causat tot el mal a les poblacions del món. I potser serà així, durant alguns anys.

Hi ha, tanmateix, una cosa nova que pot interferir amb aquest bonic patró cíclic que ha sustentat el sistema capitalista durant uns 500 anys. Les tendències estructurals poden interferir amb els patrons cíclics. Les característiques fonamentals del capitalisme com a sistema-món operen amb certes regles que es poden dibuixar en un gràfic com un equilibri que es desplaça cap a l’alça. El problema, com amb tot equilibri estructural de qualsevol sistema, és que amb el pas del temps les corbes tendeixen a desplaçar-se lluny de l’equilibri i esdevé impossible tornar-les a dur a l’equilibri.

Que és el que ha fer que el sistema s’allunyi de l’equilibri? Molt breument, això és perquè durant 500 anys les tres despeses bàsiques de la producció capitalista -personal, inversions i impostos- han crescut de manera sostinguda com a percentatge del possible preu de venda, de manera que avui fan impossible obtenir alts beneficis de la producció quasi monopolística que sempre ha estat la base de tota acumulació de capital significativa. No és perquè el capitalisme estigui fallant en allò que fa més bé. És precisament perquè ho està fent tant bé que finalment a minat les bases de l’acumulació futura.

Què passa quan assolim un punt en el qual el sistema es bifurca (en el llenguatge dels estudis de complexitat). La conseqüència immediata és una turbulència altament caòtica, que el nostre sistema-món està passant ara mateix i que potser experimentarà durant 20-50 anys. A mesura que tothom empenyi en qualsevol direcció que cregui millor per als seus interessos, un nou ordre emergirà del caos entre un o dos camins molt diferents.

Podem afirmar amb seguretat que el present sistema no pot sobreviure. El que no podem predir és quin nou ordre es triarà per reemplaçar-lo, perquè serà el resultat d’una infinitat de pressions individuals. Però tard o d’hora s’instal·larà un nou sistema. No serà un sistema capitalista, però pot ser molt pitjor (encara més desigual, polaritzador i jeràrquic) o molt millor (relativament democràtic i relativament igualitari) que aquest sistema. L’opció per un o altre nou sistema és la principal lluita política dels nostres temps.

Pel que fa a les nostres previsions provisionals a curt termini és clar el que està passant a tot arreu. Estem anant cap a un paper molt superior del govern directament en la producció. Fins i tot els Estats Units i la Gran Bretanya estan nacionalitzant parcialment els bancs i les grans indústries moribundes. Ens encaminem cap a un redistribució populista des del govern, que pot prendre formes de centre-esquerra socialdemòcrata o formes autoritàries d’extrema dreta. I ens encaminem cap a un increment del conflicte social dins dels estats, en la mesura que tothom competeix per un pastís més petit. A curt termini no és, comptat i debatut, un escenari gaire bonic.

*Immanuel Wallerstein és Distinguished Professor Emeritus de Sociologia a la State University of New York a Binghamton.

[Traducció catalana de La Fàbrica]

 

NOTES

(1) Els cicles o ones llargues de Kondratieff es refereixen a les grans fluctuacions de l’economia moderna capitalista en períodes de 50-60 anys amb fases A, o de creixement accelerat, i fases B, de creixement lent o depressió. El concepte rep el nom de l’economista rus Nikolai Kondratieff, fou difós per Schumpeter als anys 30, i recuperat per autors com Mandel, Gunder Frank, o el mateix l’autor, que també ha associat els cicles capitalistes als cicles de guerres globals.

(2) Secretari del Tresor i President de la Reserva Federal dels Estats Units, respectivament.

 

 

You may also like...