LA DESPOSSESSIÓ: LA RAÓ DE SER DEL CAPITALISME

 

JOSEP MANEL BUSQUETA

 

Des de l’origen, al voltant del segle XVI i, sobretot, a partir del segle XVIII —moment a partir del qual es desenvolupa de forma robusta la revolució industrial—, podríem dir que el capitalisme ha mostrat una vessant permanentment revolucionària. La capacitat de regenerar els processos d’inversió a partir de la innovació tecnològica permanent, així com l’esperit expansiu, esdevenen uns dels trets més característics d’aquest sistema de relacions socials. Altra cosa és, però, com s’ha aconseguit l’expansió espectacular experimentada per aquest sistema en els darrers tres segles. Analitzant aquest fet, descobrim una cara menys amable del capitalisme, una vessant sovint menystinguda pels apologetes de l’anomenada «economia del lliure mercat».

El capitalisme no sorgeix de forma espontània, i encara menys, d’un acord social entre els diferents membres de la societat. Les condicions que permetran l’expansió d’aquest model de societat caldrà cercar-les, entre d’altres, en tot un seguit de canvis legals que comportaran el naixement d’un exèrcit de persones que, per tal de poder viure, haurà d’aconseguir un treball assalariat que li permeti guanyar un sou. La privatització dels béns i les terres comunals esdevé fonamental, en aquest procés. Cal tenir en compte que els camps i les terres comunals eren fonamentals per a la reproducció de molts petits grangers i camperols que, en bona mesura, aconseguien sobreviure gràcies a l’accés que tenia el seu bestiar a prats del comú, gràcies a la recol·lecció de llenya o de fruits silvestres, a la possibilitat de pescar als rius, etc. No és menys rellevant el fet que la privatització del comú usurpés a la col·lectivitat l’espai on sovint es desenvolupava tota la vida social de la comunitat: reunions, jocs, festes, etc.

 

I aquí és on comença la història de l’evolució del capitalisme. Com ens diu Marx:1 «Després de ser violentament expropiats i expulsats de les seves terres i convertits en rodamons, s’encaixava els antics camperols, mitjançant lleis grotescament terroristes, a força de pals, de marques de foc i de turments, en la disciplina que exigia el sistema de treball assalariat.» Així, doncs, la despossessió dels camperols de tot aquell entorn comunal que els permetia desenvolupar la seva vida de forma autogestionada, i la necessitat que, a partir d’aquell moment, tindran totes aquestes persones de convertir-se en treballadors assalariats, esdevindrà un element clau a l’hora d’explicar l’enlairament industrial del capitalisme. La despossessió violenta i autoritària de les seves condicions de vida tradicionals és la condició per a la formació de l’anomenat home lliure. I, tal com ens explica Silvia Federici,2 no només van ser els treballadors —homes i dones—, els que van ser alliberats per la privatització de la terra. El que es va alliberar també va ser el capital, en la mesura que ara la terra restava lliure per funcionar com a acumulació i ja no com a medi de subsistència. També es van alliberar els terratinents, que ara podrien carregar sobre els treballadors la major part del cost de reproducció, i proporcionarien l’accés a alguns medis de subsistència als treballadors que ocupessin ells directament. Això sí, quan no hi hagués treball disponible, o aquest no resultés el suficientment profitós per al terratinent —com ara, per exemple, en èpoques de crisi comercial o agrària—, podrien ser acomiadats i abandonats a redós de la fam.

 

En definitiva, el procés de conformació del capitalisme a través dels diferents mecanismes de despossessió que suposa, representa també un procés d’alienació del treballador respecte del seu medi de subsistència i, per tant, respecte del metabolisme entre els homes i la natura. Els treballadors seran alienats de la terra i dels seus fruits, i s’inicia així un procés que, en poc temps, els condueix de viure en condicions de salubritat acceptables a convertir-se en éssers que habiten i es desenvolupen en els espais infectes on la lògica del capitalisme els destina: en el si de les grans ciutats industrials. Alhora, aquest procés significa l’inici del deteriorament progressiu dels equilibris ecològics, per causa de la subordinació del sòl i el conjunt de la natura a la lògica de l’acumulació capitalista.

 

Cal tenir en compte que aquest procés de despossessió, que és part del que coneixem com a «acumulació originària», també té una vessant internacional. No podríem entendre el procés de gestació del capitalisme al cor d’Europa i Anglaterra sense el procés de pillatge i saqueig a què, de manera extremament violenta, són sotmesos tots els pobles colonitzats per part de les respectives metròpolis. Quantitats ingents de recursos humans i naturals es posen, a cost zero, a disposició de l’expansió del nou model de societat. Amb la industrialització, i el substrat que representava el colonialisme, es va organitzar un comerç internacional brutalment desigual que proporcionava importants guanys als centres de producció del capitalisme. A partir d’aquest moment, comença a consolidar-se una estructura de comerç internacional, el funcionament del qual queda molt ben resumit en les primeres línies del clàssic Las venas abiertas de América Latina.3 Galeano hi diu: «La divisió internacional del treball consisteix que uns països s’especialitzen a guanyar i d’altres a perdre.»

 

Els beneficis que es van arribar a obtenir fruit d’aquesta industrialització van ser tan grans, que els països centrals van haver de començar a invertir en els territoris colonials. D’aquesta manera, no només s’aconseguien grans beneficis a través del comerç, sinó que també s’anaven expandint les formes de producció pròpies del capitalisme a territoris aliens a aquest sistema. Així és com el capitalisme comença a conformar-se en un sistema globalitzat.

 

Aquest procés d’expansió del capital va ser molt important a la darreria del segle XIX, i és el que s’ha conegut com a «imperialisme». Com explica Lenin, un dels autors que ha analitzat millor aquest fenomen, «L’imperialisme és el capitalisme en la fase de desenvolupament, en què pren cos la dominació dels monopolis i del capital financer. En aquesta fase adquireix una gran importància l’exportació de capitals, s’inicia el repartiment de l’economia per part dels grups industrials i financers internacionals, i s’acaba el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants del moment.»4

 

Però l’entramat de despossessió i espoli que ens ha de permetre entendre al capitalisme tal com és no s’acaba aquí. Hem de ser conscients que l’origen del capitalisme està també estretament vinculat al procés de despossessió del propi cos que pateixen les dones. Com ens explica molt bé Silvia Federici, tot el procés de la cacera de bruixes que es va desenvolupar a Europa durant els segles XVI i XVII, esdevé un mecanisme social complex de repressió que permetrà inserir el cos de la dona en el procés de reproducció capitalista. Això s’aconseguirà a partir del fet de desposseir-la del domini del seu cos i recloure-la en totes aquelles tasques de cura i reproducció de la força de treball, que es desenvoluparan en l’àmbit domèstic de la família, a cost zero per a la inversió capitalista.

 

El patriarcat esdevé un bon aliat del capitalisme per sotmetre les dones, desposseir-les del seu cos i explotar-les a mansalva, sovint, llastimosament, amb la complicitat del gènere masculí. Seguint l’argument de Federici, hem de tenir en compte que l’acumulació primitiva no va ser només una acumulació i concentració de treballadors explotables i de capital. També va ser una acumulació de diferències i divisions dins la classe treballadora, en el si de la qual les jerarquies construïdes a partir del gènere —així com les de raça i edat— van esdevenir constitutives de la dominació de classe i de la conformació del proletariat modern.

 

Tot aquest entramat de saqueig i despossessió és el que ens permet entendre com es basteix el funcionament del capitalisme. Cal tenir en compte que aquest procés motor no s’atura i es continua desenvolupant i refinant a mesura que el capitalisme avança i es desenvolupa. Aquest procés de reproducció permanent de la lògica de l’acumulació originària fins a arribar a l’actualitat és el que David Harvey5 ha anomenat «acumulació per despossessió», i esdevindrà de gran utilitat per entendre la lògica privatitzadora i mercantilitzadora del capitalisme actual.

 

Serà sobretot en temps de crisi, moment en què els beneficis del capital disminueixen de manera general, que s’accentuaran les dinàmiques pròpies de l’acumulació per despossessió. En aquest sentit, l’acumulació per despossessió, com diu Harvey, «possibilita l’alliberament d’un conjunt d’actius a un cost molt baix (i en alguns casos, nul). El capital en crisi pot apropiar-se de molts dels actius existents i portar-los immediatament a un ús rendible. El mateix objectiu pot aconseguir-se mitjançant la devaluació dels actius existents de capital i de força de treball. Llavors, el capital en crisi pot comprar a preus de saldo els béns de capital devaluats i reciclar-los de manera rendible. Per tal que aquest procés es pugui portar a terme de manera efectiva, es requereix una devaluació prèvia, cosa que significa una crisi econòmica de cert abast. Les crisis es poden organitzar, controlar i racionalitzar mitjançant programes d’austeritat administrats per l’estat, fent ús de diverses palanques, com el tipus d’interès o el sistema de crèdits del Fons Monetari Internacional.»

 

L’explotació:
la despossessió permanent en el capitalisme

 

Paral·lelament a aquest procés d’acumulació originària, la pròpia dinàmica intrínseca de funcionament del capitalisme esdevé un procés d’expropiació permanent del producte del treball realitzat per cada treballador i, en definitiva, pel conjunt de tota la classe treballadora. No podem oblidar que, en el capitalisme, per a la majoria de la població no existeix cap altra possibilitat d’aconseguir els recursos necessaris per viure que no sigui el treball assalariat. Així, doncs, l’intercanvi de força de treball per salari que es produeix en les nostres societats esdevé un exercici de força per part dels empresaris: els treballadors i les treballadores han d’acabar acceptant les condicions que els ofereixen. En el capitalisme, l’èxit d’un treballador o treballadora és convertir-se en una mercaderia desitjada per algun empresari.

 

La consolidació de la propietat com a institució central del capitalisme permet que siguin els propietaris dels mitjans de producció aquells que disposin dels drets d’apoderar-se de tot el produït, encara que no ho hagin pagat a través dels salaris. Aquí, en el fet que el treballador no cobra tot el que produeix, sinó només allò que costa, és on hem de cercar l’origen dels beneficis en el capitalisme. Gràcies a aquesta pràctica, després de cada cicle productiu els propietaris dels mitjans de producció aconsegueixen gaudir d’un procés d’acumulació positiu, mentre que el conjunt dels treballadors surten d’aquest procés tan pobres com hi havien entrat. Si volen continuar vivint, les treballadores i els treballadors hauran de tornar a vendre la capacitat de treballar que tenen per aconseguir disposar novament del sou. Aquesta lògica de despossessió de les persones treballadores de part del producte del seu treball és la que permet afirmar a Proudhon que la propietat és un robatori. També és la que permetrà refermar a Marx la teoria de l’explotació com a element central en l’explicació de la natura i desenvolupament del capitalisme.

 

Hem de tenir en compte que un dels elements que permetrà fer més eficient la dinàmica productiva en el capitalisme serà la divisió del treball. Gràcies a l’especialització que suposa la divisió del treball s’aconseguirà que la productivitat s’incrementi de manera notable. Per tal de reforçar aquest procés serà imprescindible la incorporació de la tecnologia als processos productius.

 

Així, doncs, a mesura que es desenvolupa, el capitalisme va teixint una xarxa complexa de relacions socials que esdevenen molt profitoses a l’hora d’incrementar la producció. El capitalisme, gràcies a la tecnologia i la divisió del treball, es converteix en un sistema altament cooperatiu, en què els fruits de la cooperació, en lloc de ser distribuïts entre el conjunt de la societat, esdevenen una part més del botí dels propietaris dels mitjans de producció. El capitalisme actual s’ha convertit en una xarxa complexa i altament cooperativa, dirigida i orientada vers l’acumulació privada. Totes les persones, així com el conjunt dels coneixements col·lectius que s’han generat al llarg de la història, s’orienten en aquesta direcció. El capitalisme actual esdevé, doncs, el conjunt de relacions socials que permeten expropiar a la col·lectivitat el fruit del coneixement acumulat, així com la seva capacitat cooperativa.

 

 

El neoliberalisme.
L’estratègia de despossessió de la globalització

 

Al llarg de la història del capitalisme, hem vist com tot aquest sistema d’espoli, despossessió, expropiació i explotació que el caracteritza s’ha anat reproduint i desenvolupant de manera permanent. En els darrers anys, sobretot a partir de la dècada dels 70 i 80, veurem com aquests processos prendran una renovada embranzida, com a mecanisme que ha de permetre al capitalisme remuntar la situació de crisi en què es va endinsar durant la segona meitat de la dècada dels 60 i 70. L’estratègia de política econòmica neoliberal esdevindrà el dispositiu que permetrà regenerar el procés d’expropiació i espoli. A partir d’aquell moment, per tal de recuperar la seva taxa de beneficis, el capitalisme emprendrà el que Miren Etxezarreta anomena l’expansió en profunditat del capitalisme global. Juntament amb el procés de trasnacionalització productiva —dominat per les empreses multinacionals—, caldrà que tots els àmbits de la nostra vida susceptibles de generar beneficis puguin ser penetrats per la lògica mercantilitzadora. A partir d’aquell moment, el capitalisme actua com un pop i col·loca els seus tentacles en tots aquells aspectes que poden generar benefici per a l’inversor. Sota els criteris neoliberals de desregulació i privatització, tots els àmbits de la nostra vida esdevindran àmbits del capital. Arreu del món, assistirem a l’inici i consolidació del procés d’agressió sobre el conjunt dels drets socials (educació, sanitat, pensions) i sobre el conjunt de la resta del patrimoni col·lectiu, a partir dels tractats i recomanacions que brollen d’institucions com l’OMC, el BM, l’FMI, l’OCDE i, evidentment, la UE.

 

A l’hora d’exemplificar els diversos escenaris i moments en què es posa en funcionament aquesta dinàmica de despossessió emparada pel dispositiu neoliberal, cal assenyalar tot el procés de gestió del deute extern en les economies perifèriques durant la dècada dels 80 i 90. La gestió del deute extern esdevindrà una clara operació en què, a través de les polítiques d’ajust receptades per les institucions transnacionals i imposades pels diferents governs de torn, bona part dels recursos naturals i productius de la perifèria es posaran a disposició de la lògica acumuladora de les grans empreses i del capital financer. És un espoli que, segons Susan George,6 es perpetra a raó de la sagnia que suposen 6.500 milions de dòlars mensuals de transferències, en concepte de servei del deute per part dels països deutors del sud, durant el període comprès entre el 1982 i el 1990. Segons les mateixes xifres del Banc Mundial, els països deutors d’Àfrica han pagat més de quatre vegades el volum de deute que tenien l’any 1980, i ara es troben tres vegades més endeutats que llavors.

 

 

La reestructuració del capitalisme en crisi
suposa reblar el clau de la despossessió

 

Actualment, estem vivint el darrer episodi del procés de despossessió de recursos de la societat. Avui, el capitalisme experimenta una reestructuració per tal de superar la situació de crisi en què es troba immers.

 

La crisi que es va evidenciar el mes d’agost del 2007, cal deixar clar que no és una crisi financera, ni tampoc una crisi ocasionada pel comportament irracional i pervers d’aquest sector. Aquesta crisi és el resultat de l’esgotament del model d’acumulació global que el capitalisme havia desplegat per tal d’aconseguir recuperar-se del període de crisi anterior (el que es va viure durant la segona meitat de la dècada dels 60 i la dels 70). Per tal de recuperar la taxa de beneficis, que havia davallat pel conjunt de les inversions realitzades en els països centrals, es va desplegar tot el procés d’expansió global gestionat a través de l’estratègia de política econòmica neoliberal.

 

Un dels elements centrals de l’estratègia neoliberal ha estat el procés de desregulació financera. Sota el guiatge de governs com els de Thatcher a Anglaterra i Reagan als EUA, comença a generar-se un seguit de mesures legals que reduiran de manera important els controls exercits pels estats sobre el sector financer. Governs posteriors ajudaran a consolidar aquest procés, com ara el de Clinton als EUA, que l’any 1999 va derogar la llei Glass Steagall, o la mateixa Unió Europea, que consagra la llibertat de circulació del capital com un dels seus pilars fonamentals.

 

El cert és que aquesta manca de control financer permet la creació d’un escenari econòmic on sembla consolidar-se el somni més preuat pels inversors capitalistes: aconseguir diners a partir de diners, sense haver de passar pel molest procés de producció. A partir d’aquest moment, la dinàmica especulativa sustentada en la compra i venda de divises, la negociació de compres a futurs, les opcions i altres derivats, esdevé hegemònica en el funcionament del capitalisme. D’aquesta manera, ja durant la dècada dels anys 90, el volum de negocis efectuat durant cinc dies en els mercats de divises equivalia a les exportacions mundials de béns i serveis realitzades durant un any. En aquest període, les divises que eren negociades en un sol dia equivalien a les 6/7 parts de les divises controlades per tots els bancs centrals del món. Aquesta dinàmica no ha parat de créixer, fins al punt que, del 2004 al 2007, els mercats de derivats i de divises es van incrementar un 72 %, un ritme que en els darrers tres anys ha disminuït. Actualment, s’han assolit increments del 20 %, fet que representa un volum diari mitjà de 4 bilions de dòlars.

 

Fruit d’aquesta alta concentració de recursos en l’esfera financera, comencen a produir-se comportaments netament depredadors sobre el conjunt de l’economia productiva. Guiats pels grans fons d’inversió, sobretot els d’alt risc —però també a través de fons derivats de l’estalvi col·lectiu, com els de pensions—, comença a produir-se l’entrada de la lògica especuladora en l’economia productiva. Sectors que es consideren estratègics a l’hora de generar beneficis ràpids i segurs passen a ser controlats pels inversors financers: és el cas de les empreses de les noves tecnologies durant la dècada dels 90 i inici de l’any 2000. En aquesta mateixa direcció, la hipertròfia financera permetrà el funcionament depredador dels grans fons d’inversió a partir del que es coneix com a «palanquejament». Aquesta pràctica permet operar als inversors amb molt poc capital propi i volums de crèdit molt superiors a aquest capital. És un mecanisme utilitzat sovint com a mitjà per depredar empreses: capitalistes amb molt poc capital propi i el suport d’un elevat crèdit financer es dedicaran a realitzar operacions de compra d’empreses amb l’objectiu de «sanejar-les» i vendre-les immediatament amb uns beneficis de tal magnitud que els permetin tornar el crèdit. Sanejar les empreses sovint ha suposat acomiadar-ne treballadors, vendre’n actius importants i generar-hi una situació de beneficis a curt termini, en detriment de la viabilitat futura de l’empresa. En la vessant financera, aquestes operacions representaran grans transaccions que inflaran de forma fictícia el PIB de les economies, mentre suposaran el debilitament progressiu del teixit productiu de l’economia real. Aquesta dinàmica continuarà desenvolupant-se i nous sectors productius esdevindran l’objectiu de l’especulació, que aconseguirà desplegar-se de forma ampliada a través de complexos mecanismes d’enginyeria financera.

 

El darrer episodi de la disbauxa és el que representa la coneguda expansió del sector de la construcció, vinculat a les generoses polítiques de crèdit desenvolupades pel sector financer. Arribem, doncs, a la primera meitat de la dècada dels 2000 amb una societat que és un holograma, una mistificació fictícia de la realitat. Mentre les condicions socials que el capitalisme ha generat com a solució de la crisi han aprofundit en la precarització de les condicions de vida de la majoria de treballadors, els nivells de consum d’aquests s’han incrementat a través de les polítiques de crèdit fàcil. El model arribava a un atzucac. Era clar que les famílies no podrien continuar endeutant-se de manera permanent, és a dir, el model tenia un límit en si mateix. A l’Estat espanyol, la proporció de l’endeutament de les famílies amb relació a la seva renda disponible va passar del 42 %, el 1995, a gairebé el 70 %, l’any 2000, i el 110 %, el 2005 —quan entre el 1995 i el 2000 no es va produir cap increment dels salaris reals.

La impossibilitat de retornar els crèdits posa al descobert la fragilitat del capitalisme de l’inici del segle XXI. Sense capacitat per continuar generant beneficis, s’aturen les inversions i el col·lapse del model esdevé evident. Tots els títols, valors, etc. que depenien dels beneficis futurs, avui són paper mullat. Totes les energies del capital, sobretot en la vessant financera, a partir d’aquest moment estaran orientades a recuperar el màxim possible de les seves inversions fallides. És a punt de posar-se en marxa una gran operació de rescat econòmic. A banda del rescat bancari, a través de totes les mesures que a partir d’aquest noment es deriven de l’acció pública, es tractarà sobretot de recompondre novament les condicions socials i econòmiques que permetin al capitalisme —i, per tant, a la seva sala de màquines productiva— tornar a posar-se en funcionament. Això requerirà el major procés d’espoli que mai haurà experimentat cap societat. Com diu sovint el nostre company David Fernàndez, «mai tan pocs havien robat tant, a tants, en tan poc temps». Així comença el segle XXI.

 

El primer capítol d’aquest procés és el rescat econòmic de tots aquells sectors que s’han considerat «too big to fail». És el cas d’algunes indústries estratègiques, com ara la de l’automòbil, però sobretot el del conjunt del sector financer. Sota el criteri que deixar caure empreses capitalistes de caràcter sistèmic podria suposar un desastre per a la societat, hem viscut un veritable cop d’estat financer que, amb total impunitat, ha aconseguit transformar pèrdues privades en deute públic. Amb perplexitat i impotència, hem vist com s’imposaven un seguit de mesures econòmiques de “salvament bancari” que permetien transitar d’una realitat, la del 2007 —en què eren els bancs els que estaven en crisi—, a la realitat d’avui —en què són el conjunt dels estats, sobretot els de la perifèria europea, els que es troben en aquesta situació.

 

Pel que fa l’Estat espanyol, si tenim en compte les dades presentades per la plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda,7 a 31 de desembre de 2012 veiem que el conjunt d’ajuts públics rebuts pel sistema bancari —format per les mesures de suport a la capitalització (les que pretenen arreglar els problemes de solvència de les entitats) més les anomenades mesures de liquiditat (les que pretenen dotar les entitats financeres de prou diner líquid com per atendre les obligacions de pagament que tenen)— assoleix l’estratosfèrica xifra de 1.427.355 milions d’euros.

 

A més d’aquesta xifra descomunal, cal tenir en compte que un dels elements que està lucrant més i millor les entitats financeres privades és el paper que fan de creditores de l’Estat. L’operativa consisteix a endeutar-se amb el Banc Central Europeu a baix interès per invertir posteriorment aquests diners en l’adquisició de bons, lletres i obligacions emeses per les administracions públiques, a les quals s’exigeix el pagament de tipus d’interès molt més elevats. Aquest procés encareix notablement el cost del finançament de les administracions, a l’hora que suposa un transvasament massiu de beneficis de l’esfera pública a la privada. A través d’aquest mecanisme, les entitats financeres espanyoles, posseïdores d’una quarta part del deute públic de l’Estat, durant el període 2000-2013 s’han beneficiat d’un import proper als 36.000 milions d’euros, en detriment del tresor públic.

 

La narració que permet articular la despossessió col·lectiva, en el marc d’economies altament deficitàries i endeutades com la nostra, és el de sempre en l’ajust neoliberal —ara sota la tutela de la famosa ‘troica’, formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea—: tots els recursos que la societat genera han de posar-se a disposició del pagament del deute. Cal recordar que aquest objectiu es troba actualment consolidat constitucionalment. Al setembre de 2011, els dos partits principals de l’Estat, PSOE i PP, van aprovar una reforma de l’article 135 de la Constitució destinada a garantir, per la via constitucional, l’equilibri pressupostari de les administracions públiques, i la prioritat absoluta del pagament del deute per davant de qualsevol altra prioritat pressupostària.

 

Segons la lògica de l’ajust, sense mitjans per mantenir les polítiques de l’estat del benestar, cal plantejar models de privatització d’aquests drets (educació, sanitat, pensions) per tal d’assegurar-ne la vigència futura. A més, sense marge possible de despesa per emprendre la modernització de l’aparell productiu, la desitjada competitivitat —que ha de permetre aconseguir la recuperació de l’economia—, acaba sempre recaient en l’abaratiment i, per tant, la precarització creixent de les persones treballadores, que han d’assumir que sortir de la crisi passa per treballar més i cobrar menys, tal com expressa algun empresari de nefast record.

 

En una societat moribunda com la nostra, només hi queda espai per als voltors. Aquests són els que, amb la complicitat de la classe política i l’empara de l’ajust, intentaran apoderar-se del que queda del patrimoni col·lectiu productiu i social. Tal com s’ha fet palès en els darrers pressupostos de la Generalitat, un cop consolidades les retallades, ara cal esquarterar i vendre el que resta.

 

El postconsens de Washington:
l’Estat, la crossa del capital

 

La sortida de la crisi i la reestructuració del capitalisme que comporta aquest procés és planteja com un veritable saqueig capitalista sobre el conjunt dels drets i patrimoni de la societat. La ideologia que permet consolidar aquest procés s’actualitza, i ara es basa en una reformulació del superat consens de Washington. Si fins ara es tractava d’aconseguir la màxima desregulació a partir de l’acció pública, que permetia aprofundir en els processos de mercantilització i privatització, a partir d’ara la lògica del postconsens de Washington es presenta com un intent de distanciar-se del neoliberalisme clàssic, si més no a escala teòrica i retòrica. Com expliquen Ben Fine i David Hall,8 la nova cara del neoliberalisme es presenta com un enfocament més favorable a l’estat, contrari a la idea que hi ha un únic model (el del lliure mercat) adaptable a tots els entorns. Ara se sosté que les imperfeccions que presenten tant el mercat com la lògica institucional, ofereixen una base per tal que l’estat, a partir d’una certa intervenció, operi en la direcció de millorar el funcionament dels mercats i la globalització. En definitiva, ara més que mai, és l’estratègia del mercat la que preval amb el màxim suport institucional. L’estat s’allunya i s’evadeix del compromís que té amb la societat per centrar-se a convertir-se en el millor suport del sector privat.

 

Un cop les privatitzacions fàcils i rendibles ja s’han portat a terme, ara la nova estratègia es basa en un major ús dels recursos i les capacitats de l’estat per incorporar el paper del sector privat en tots aquells àmbits en què fins ara s’havia mostrat contrari a intervenir. En aquest model que s’imposa en l’actualitat, una de les tasques importants que ha d’assumir l’estat és assegurar que la privatització funcioni. Segons Fine i Hall, aquest procés de regular el sector privat de manera suficient i amb èxit pot comportar un esforç més gran del que s’hauria de realitzar en el cas que fos el mateix estat el que assumís tota la gestió, ja que els objectius i les metes de caràcter més general sovint es veuen obstaculitzades per la recerca del benefici privat. Segons la lògica que s’imposa en l’actualitat, després d’un procés de privatització sovint es posa de manifest que els resultats no són els que s’havien promès en relació als nivells d’inversió, la qualitat dels serveis o l’accés als mateixos. Això exigeix que hagi de ser l’estat qui reguli, renegociï els contractes i compensi els exclosos del servei, donat que el subministrament privat es concentra en els sectors rendibles.

 

Un dels programes estrella d’aquesta nova onada privatitzadora és la que es coneix amb les sigles PPP (partenariat públic-privat). Es tracta de contractes que es fonamenten en la lògica segons la qual el sector públic aporta recursos en forma d’inversió directa com a alternativa als fons públics. El problema bàsic dels PPP —o de qualsevol altra forma de privatització—, tal com reconeixen el mateix FMI o l’OCDE, és que fins i tot en els temps favorables és un mètode més car de finançar que el que ofereix el sector públic mitjançant el crèdit estatal. Aquest cost extra, tal com s’assenyalava anteriorment, l’acaba assumint l’estat, que normalment és el client final dels PPP de serveis públics —com ara hospitals, o escoles— o els usuaris, quan els PPP es basen en el pagament de quotes —com en els casos de les carreteres de peatge o del transport públic, o en alguns models de concessions d’aigua. El finançament privat es converteix finalment en un passiu públic, fet que ha suposat, per exemple, que alguns experts en estadística hagin començat a insistir al Regne Unit, i a altres països, que els PPP apareguin en els balanços del govern.

 

Quant a l’Estat espanyol, i concretament pel que fa al sector de la sanitat —que és el tema de què s’ocupa aquesta publicació—, la llei 15/97 sobre les noves formes de gestió de la sanitat, permet que la gestió i l’administració dels centres sanitaris pugui ser desenvolupada per qualsevol tipus d’entitat, i que la prestació i gestió dels serveis sanitaris sigui realitzada per entitats amb ànim de lucre. A partir d’aquesta llei, i per part de les diferents comunitats autònomes, s’ha engegat una forta onada privatitzadora. Pel que fa a l’atenció primaria, moltes àrees de salut bàsica del Principat són gestionades per entitats privades (entitats de base associativa), i al País Valencià s’han fet concessions privades per gestionar els centres.

 

En la dinàmica de privatització dels hospitals hi ha diferents modalitats de contractes que responen a aquesta lògica de partenariat públic-privat. Alguns d’aquests contractes suposen la cessió de la construcció dels edificis a les empreses privades. De la mateixa manera, se cedeix a la iniciativa privada la dotació d’equipaments públics i la contractació de personal no sanitari, però els treballadors sanitaris continuen sent treballadors públics. Aquesta modalitat ha permès l’entrada a la sanitat pública de les grans empreses constructores (ACS, FCC, SACYR, etc.). En l’anomenat «model Alzira», s’afegeix a la gestió privada la contractació del personal sanitari, i també s’hi inclou l’atenció primària i especialitzada. Aquesta modalitat ha beneficiat, sobretot, les grans empreses sanitàries (ADESLAS, ASISA, SANITAS, DKV, etc.).

 

En aquesta direcció, cal afegir que els models de gestió sanitària del govern balear i valencià han coincidit en la promoció de dos macrocentres hospitalaris: La Fe, a València, i Son Espases, a Palma. Aquests centres pretenen concentrar l’assistència pública de manera que se’n faciliti la privatització parcial. La construcció d’aquests dos centres, a banda de suposar un negoci milionari a les constructores —moltes d’aquestes després també estan vinculades a l’explotació dels serveis perifèrics com els aparcaments—, no ha tingut en compte ni les necessitats dels usuaris ni les dels treballadors. Els centres s’han construït als afores de les ciutats, cosa que en dificulta l’accés. Alhora, els centres antics no han estat substituïts per instal·lacions que puguin continuar l’assistència de proximitat, de manera que barris sencers s’han trobat, d’un dia per l’altre, sense serveis hospitalaris.

 

 

La resposta col·lectiva: 
la defensa d’allò que és obvi per avançar
vers la superació del capitalisme

 

Davant d’aquesta realitat que s’imposa més cada dia que passa, cal oposar la màxima resistència. Cada cop queda més clar que la nova modalitat del capitalisme del segle XXI no accepta cap pacte social redistributiu. Sense el mecanisme del crèdit, que permetia l’expansió del capitalisme a costa dels recursos i dels beneficis futurs, el capitalisme actual, altament sobredimensionat, necessita accelerar els mecanismes d’explotació i despossessió per tal d’assegurar-se l’existència. Immersos en aquest atac frontal contra els elements fonamentals que estructuren les nostres societats, cal reaccionar reivindicant la defensa i la consolidació d’allò que és obvi.

 

Resulta obvi que com a societat no podem acceptar un procés que discrimina l’atenció sanitària que reben les persones en funció de la capacitat econòmica que tenen, com tampoc podem acceptar pensions de misèria per als nostres avis i àvies, ni que els fills dels rics i poderosos aconsegueixin les millors condicions eductives per projectar-se en la societat, mentre els fills de les classes treballadores veuen com l’educació a què tenen accés empitjora cada dia que passa —o desapareix del tot la possibilitat d’accedir-hi per la manca de recursos econòmics que es poden dedicar a l’estudi i a la formació. La defensa d’aquestes obvietats, imprescindibles per bastir una societat, ha de conjugar-se amb tota la resta de reivindicacions laborals i socials. I és a partir d’aquestes reivindicacions que caldrà bastir el programa de mínims que permeti l’articulació d’un moviment ampli, flexible i radical en la proposta de construcció d’una alternativa de societat a la que ens planteja el capitalisme.

 

Cal tenir present, però, que en el marc del capitalisme del segle XXI la defensa col·lectiva del conjunt dels drets socials i del patrimoni col·lectiu, que encara no ha estat privatitzat, no s’ha de plantejar com l’intent de salvar l’estat del benestar, perquè aquest ha desaparegut per sempre. La defensa dels drets socials cal plantejar-la com un procés de conflicte obert davant la lògica depredació total i totalitària que el capitalisme imposa com a mecanisme necessari per sobreviure. I també com un primer pas cap a la construcció d’una societat que, ara sí —i més que mai—, haurà de plantejar-se definitivament la destrucció i superació del model de relacions socials capitalista, si veritablement es vol bastir sobre els valors de la justícia i la dignitat.

 

 

Bibliografia

 

– Palazuelos, E. La globalización financiera. La internacionalización del capital financiero a finales del siglo XX. Madrid: Síntesis, 1998.

– Endavant. La sanitat als Països Catalans. Anàlisi i alternatives. Visiteu: www.endavant.org

– Bellamy Foster, J. La ecología de Marx. Barcelona: El Viejo Topo, 2004.

– Busqueta, J. M. L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada. Lleida: El Jonc, 2012.

– Hernández Vigueras, J. El casino que nos gobierna. Madrid: Clave Intelectual, 2012.

– Lebowitz, Micahel A. Mas allá de El Capital. Madrid: Akal, 2005.

– Seminari d’Economia Crítica Taifa. Informe d’Economia núm. 8: «La estrategia del capital». 2011. Visiteu: www.seminaritaifa.org

---