La gestió comunitària dins l’economia social i solidària
Judit Font, Helena Ojeda, Xavier Urbano
La voluntat d’aquestes línies no és donar cap lliçó, sinó posar sobre la taula un debat que ja té lloc en diversos espais, però que pensem que encara no ha pres una dimensió col·lectiva. Intentem donar arguments i aportar-hi una perspectiva construïda de forma coral, a sis mans, però molt vinculada als projectes on som i per on hem passat. Som conscients que hi ha temes clau que cal desenvolupar amb profunditat, com ara quin ha de ser el paper de l’administració davant la gestió comunitària. Esperem, però, que aquest i altres temes els continuem treballant plegats.
Darrerament, amb la reformulació o la posada en valor de diferents formes de gestió de serveis, recursos o equipaments, s’ha vist la mancança i la necessitat de començar a compartir nous termes per a velles formules, o vells termes per a noves formules. Així, doncs, conceptes com el de cogestió, gestió col·laborativa, gestió ciutadana, gestió comunitària o gestió cívica s’intercalen en textos i debats, sovint com a sinònims, per definir el mateix, o altres vegades, com a antònims. Pensem que, més enllà d’una discussió tècnica, definir un projecte d’una o altra forma fa visible la voluntat transformadora que ambiciona i el grau d’autonomia que desitja, o no, i, per tant, implica una posició ideològica i política a l’entorn de la prestació de serveis i, de retruc, també davant el model econòmic dominant i el rol que hi juga l’administració.
Partim de la premissa que l’administració no és un espai neutral i que, en el sistema d’organització social actual, el corrent de pensament neoliberal dominant ha considerat el seu paper com una “rigidesa”, un obstacle al desenvolupament del mercat. És des d’aquest paradigma que es planteja una gestió de l’administració des dels criteris de racionalització, desregulació, flexibilització i liberalització, fet que té com a conseqüència que aquesta quedi reduïda a la mínima expressió i que perdi la consideració i el sentit d’allò públic.
En el moment actual, d’acord amb el programa neoliberal, l’administració juga un paper facilitador per a l’extensió de l’activitat econòmica privada en nous sectors estratègics, particularment, amb tot el que tradicionalment ha estat relacionat amb la prestació de serveis públics: salut, educació, cultura, serveis a les persones, habitatge, transports, neteja… I, perquè no dir-ho, també està reconfigurant l’acció o participació de les entitats socials en aquesta prestació de serveis.
En molts d’aquests serveis i sectors externalitzats es pot identificar una tendència de l’administració a establir un marc normatiu de contractació que fomenta la creació de mercats oligopolistes, és a dir, serveis dominats per un petit nombre de grans empreses o grans entitats socials que duran a terme la prestació de serveis públics i s’està ofegant i expulsant cooperatives i entitats socials, petites i mitjanes, que estan desapareixent. És així com, poc a poc, es va produint un transvasament del control dels recursos públics cap a mans que tenen altres interessos, allunyats de la vetlla pel bé comú i la transformació social.
En aquest context, el sector públic està assumint un paper merament d’administrador i client de serveis, que gestionarà el sector privat, empreses o entitats socials, amb afany o sense afany de lucre, les quals buscaran optimitzar els seus resultats mitjançant les economies d’escala i els criteris quantitatius d’alts volums de gestió assolits.
Quin marge hi ha per als projectes que consideren que cal una acció transformadora també en aquests àmbits? Com invertir les dinàmiques i plantejar una gestió de l’esfera pública que subverteixi les dinàmiques neoliberals? Quin rol esperem que tingui l’administració en relació amb el desenvolupament d’experiències transformadores? ¿Com ens podem relacionar amb ella? Què entenem realment per projectes transformadors?
L’Economia social i solidària com a marc de pensament, experiència i pràctica d’alternatives
Assumint aquesta realitat, pensem que no es pot realitzar cap plantejament de gestió de serveis, recursos o equipaments amb voluntat transformadora, si no partim d’una concepció radicalment diferent de la idea de gestió mateixa i l’articulem sobre unes bases noves, allunyades del paradigma neoliberal.
És en aquest sentit que considerem que l’economia social i solidària (ESS) ofereix un nou marc per superar la situació actual. Situar la satisfacció de les necessitats de les persones i el benestar comunitari en el centre de les activitats econòmiques trenca amb el paradigma neoliberal del màxim benefici en el menor temps possible. És per això que volem accentuar la seva força com a nou marc de referència, en la pràctica i en els valors. Un punt de partida que impugna el model actual.
Hi ha qui entén l’ESS com un conjunt d’activitats més de l’economia capitalista, on l’eficiència empresarial pot conviure amb la responsabilitat social. Aquesta posició implica no entendre el capitalisme com un sistema d’explotació i generador de desigualtats que ha de ser superat o derrotat; ans al contrari, implica creure que és possible un capitalisme amb “rostre humà”.
És per això que no pensem en l’ESS com en un nou sector de l’economia, sinó com una altra forma d’organitzar la societat, a l’entorn dels recursos productius i els sistemes ecològics:
L’economia social i solidària no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà que contribueixi a la millora de la qualitat de vida. Autors com Coraggio (2011) o Razeto (1999) expliquen com aquesta economia és “social”, en la mesura que tota economia es una construcció social, política i cultural i no el resultat d’una “mà invisible” del mercat. És “social” perquè produeix comunitat, perquè es basa en el valor d´ús, i no en el valor de canvi. Alhora és “solidària”, en la mesura que posa al centre de l’activitat econòmica la satisfacció de les necessitats de la població i això no es pot fer des de relacions basades en la competència, sinó des de la cooperació. No es tracta de produir basant-se en l’explotació i després redistribuir els resultats solidàriament, l’economia és “solidària”, perquè introdueix la cooperació i el suport mutu al llarg de tot el cicle econòmic. És a dir, entenem que l’economia social i solidària fa referència al conjunt d’activitats de producció, distribució, consum i finançament orientades al benestar de la comunitat, qüestionant la propietat privada i sense perdre els valors i principis al llarg del procés econòmic.
Per tant, cal entendre el marc de l’ESS com un instrument de lluita per a les persones i comunitats compromeses amb la transformació del sistema capitalista i no com un “tercer sector” de l’economia capitalista. Altra cosa és com s’opera en aquests contextos sense perdre aquests valors, aquests principis i essències, o com s’aprofiten les oportunitats per estendre l’ESS de tall rupturista en la prestació de serveis.
La gestió comunitària com a proposta des de l’economia social i solidària
Per començar a fer una bon anàlisi de les diferents fórmules de gestió de béns, serveis i recursos públics potser cal fer una petita introducció terminològica per clarificar els conceptes utilitzats actualment, tant des de l’administració com des de les entitats gestores o els moviments socials.
Remetent-nos als conceptes, la gestió cívica era la fórmula que feia servir l’administració per referir-se a la cessió d’un equipament públic a una entitat, esdevenint aquesta fórmula una alternativa a la gestió externa, quan la cessió que es produïa era a una empresa. La gestió directa era la fórmula quan la gestió era assumida directament per l’administració, amb personal contractat o funcionariat. La cogestió era quan es produïa una fórmula mixta, o sigui, quan es donaven situacions com la d’un equipament amb doble direcció (un director posat per l’associació i l’altre per l’administració), o quan la gestió era de les entitats, però els treballadors es contractaven a empreses privades.
El gran problema ha estat, però, que les fórmules de gestió han anat sempre lligades a les voluntats administratives/polítiques dels districtes, sovint esclaus de les seves aliances o conflictes locals, i això ha impedit, fins al dia d’avui, l’existència d’un marc comú i regulat que desenvolupi a fons el concepte de la “gestió cívica”.
Ara bé, davant d’aquesta situació, ja fa uns anys que un seguit d’entitats i associacions es van posar a treballar per crear aquest marc, d’on va néixer la Plataforma d’entitats de Gestió Ciutadana. I és que, al marge de la creació d’aquest marc “normatiu”, hi havia la ferma voluntat de fer evolucionar el concepte cívic i avançar cap a un model de gestió també acompanyat d’una sèrie de valors, posant l’èmfasi en la idea de la participació ciutadana.
L’administració, per la seva banda, també està redefinint els conceptes i comença a parlar de gestió col·laborativa, partint de la premissa que la institució “cedeix” una part de les seves obligacions a la “ciutadania” com a fórmula per reforçar el vincle col·laboratiu entre el ciutadà i la institució, entès com a mecanisme de participació.
Des de la perspectiva de la gestió comunitària, la idea és una altra. Des d’aquesta proposta es parteix del pressupòsit que els equipaments i serveis són béns comuns de la població, no pas recursos de l’administració. És a dir, cal entendre que un casal de joves no és un equipament de l’ajuntament, sinó que és l’equipament d’un barri. Per tant, és dret i responsabilitat de la societat el fet de participar en la gestió dels recursos i serveis que l’afecten en la seva quotidianitat.
Si entenem que un equipament municipal està gestionat per una entitat arrelada al terrirori, la tasca de l’administració hauria de ser de facilitar aquesta gestió, fer una funció d’acompanyament. En cap cas, en les experiències i processos de gestió ciutadana/comunitària es planteja una gestió i presa de decisions conjunta o col·laborativa entre administració i entitats, sinó que són les poblacions organitzades les que ocupen la centralitat, les que tenen tot el pes i la responsabilitat de la gestió, consensuant les pròpies normes al voltant del projecte. Cal situar al centre els veritables protagonistes: les persones, veïns i veïnes i l’administració al costat, per respondre a les necessitats que s’expressin des de les comunitats, legitimades socialment.
I és que la ruptura de la confiança en l’Administració, la multiplicació dels centres socials, casals o ateneus autogestionats, o l’empoderament de molts projectes als barris (cooperatives de consum, PAH…) ha començat a visibilitzar altres formes de construir el que anomenem esfera pública no estatal, és a dir, una sèrie de projectes que vetllen i potencien els interessos públics, però construïts al marge o, fins i tot, malgrat l’administració. Hem de pensar que cada cop que un territori recupera la gestió d’un bé públic, sigui de titularitat municipal o no, és fruit —quasi sempre—d’una lluita veïnal reivindicativa i de la correlació de forces consegüent. Aquest fet es reflectirà posteriorment a l’hora d’establir una negociació, si escau, en la concreció dels termes de la gestió (horaris, finançament, autonomia…). Davant d’aquests factors condicionants, entenem la gestió comunitària com un concepte ampli, molt lligat a entendre equipaments, serveis i recursos com una eina de transformació social i d’empoderament de les comunitats.
És des d’aquesta idea que treballem dins del marc de l’economia social i solidària: col·locant en el centre el benestar de les persones, i no la maximització del benefici, i, alhora, considerant que els processos de producció, distribució, consum i finançament han de revertir en la millora de la comunitat, bo i socialitzant la seva propietat. És per això que la gestió comunitària té a veure amb la definició constant de necessitats col·lectives, amb la provisió, distribució de serveis i recursos comuns i amb la presa de decisions sobre aquests. És així com prenen sentit els valors que fan singular aquesta opció i la diferencien d’altres:
a | Accessibilitat/universalitat: per a la qual cosa es parteix de la noció de bé comú i, perquè ho siguin, cal garantir l’accessibilitat de la comunitat als serveis i recursos, amb criteris de dret i sentit d’allò públic, sense exclusions ni discriminacions.
b | Democràcia directa i autodeterminació:cosa que passa per la permeabilitat i la incorporació de qualsevol membre de la comunitat en les estructures de gestió i presa de decisions. No obstant això, s’ha de tenir en compte que cada grup de treball té ritmes i formes pròpies, però que la presa de decisions globals (pressupostos, formes d’implicació, normes, formació, serveis) s’han de prendre a partir del consens i amb potestat per a revisar els criteris acordats.
c | Transparència en la gestió econòmica i en la presa de decisions. Per fer-ho, cal accessibilitat a la informació econòmica del projecte i dels seus òrgans de gestió i que aquesta sigui avaluable per qualsevol persona. Cal treballar els aspectes comunicatius i els fluxos d’informació per evitar reproduir formes d’opacitat per omissió.
d | Autocontrol i autoavaluació, que ens servirà per revisar si complim amb els criteris de control democràtic dels projectes. Sense voler-ho, els projectes són desiguals i imperfectes i, sovint, es donen situacions de poder per autoritarisme, carismes, submissió o despotismes. Cal ser conscients d’aquests factors i actuar en els processos de gestió relacional i de presa de decisions per equilibrar les relacions. Els mecanismes d’autocontrol no haurien de quedar només com a eines consultives, sinó que haurien de preveure la capacitat de decidir sobre la revocació dels càrrecs i responsabilitats.
e | Vincles territorials que qualsevol entitat i projecte ha de mantenir amb l’entorn. Ha de ser el context en el qual es trobi el que defineixi els projectes i que aquests responguin a un interès col•lectiu consensuat, des del suport a grups d’artistes i col•lectius locals fins a la implicació en la programació de la vida cultural de la població.
f | Capacitat d’esdevenir una eina al servei de la comunitat que l’envolta per transformar l’entorn que habita. Comporta valorar diferents qüestions, com ara la funció del projecte i el volum d’activitat que assumeixi, la remuneració per certes tasques i funcions, temps de dedicació, etc. Això fa més complexa l’estructura social i organitzativa de la comunitat, ja que condiciona l’horitzontalitat, transparència i control social en el si de la comunitat.
g | Possibilitat de reversió en els mateixos projectes i el retorn a la comunitat: la gestió comunitària ha d’incorporar criteris d’eficiència, eficàcia i responsabilitat social, mètodes d’avaluació propis que permetin desenvolupar un balanç social en clau de bé comú i reciprocitat.
Per tant, la gestió comunitària és basa en un procés de mobilització social (permanent),en el qual uns actors socials prenen consciència de l’existència d’uns interessos i necessitats comuns i s’organitzen per tal de constituir i sostenir una organització al voltant de l’elaboració i l’aplicació de projectes col·lectius. És per això que suposa la possibilitat de les poblacions de prendre part activa en el procés de transformació de l’entorn, proposa l’autodeterminació en la presa de decisions i la creació d’espais de consens i sobirania. Parteix de l’exercici de conquerir i no ser subsidiari, suposa generar vincles de suport mutu i facilita la creació de subjectes col·lectius i relats compartits, cosa que confereix possibilitats de resistència i capacitat negociadora.
El que ha de primar, doncs, per referir-nos a la gestió comunitària d’un projecte no és l’estatus juridicolegal de l’espai/servei (okupat, cooperativitzat, de gestió ciutadana…) sinó els valors, objectius i els procediments que vinculen la comunitat de referència en relació amb el projecte i l’entorn. És a partir d’aquests valors que els models i formes de fer gestió comunitària poden ser diferents i aplicables a diferents àmbits de la política i la gestió pública, com ara equipaments, serveis, obra pública, recursos…
Pel que fa a la gestió d’equipaments, àmbit en el qual s’acumula més experiència i on trobem projectes referents, per exemple, entenem que no tots els projectes de gestió ciutadana (que impliquen la gestió d’un equipament municipal per una entitat) són o pretenen ser projectes de gestió comunitària. Aquesta idea anirà íntimament lligada a la seva forma d’organització i relació amb l’entorn.
És a dir, en molts casos, l’administració ha fet o vol fer del model de gestió ciutadana, cogestió o gestió col•laborativa, una extensió del concepte institucional de la participació: buit, vertical, acrític, voluntarista i legitimador… si no una eina d’ús clientelar per fidelitzar relacions amb algunes associacions o castigar-ne d’altres.
Per això entenem la gestió ciutadana com l’acord entre una entitat i la institució en virtut del qual la primera gestiona uns serveis o recursos de titularitat municipal i la gestió comunitària com la voluntat de gestionar serveis o recursos d’una determinada manera amb uns determinats objectius, procediments i valors, al marge de l’estatus legal de serveis o recursos.
Un concepte, gestió ciutadana, ens ajuda a construir el marc juridicolegal i a definir el pacte entre societat/entitat i administració i l’altre, gestió comunitària, ens emmarca aquest tipus de gestió dins de l’economia social i Solidària, amb tota la potència de la transformació social i la proposta política que això comporta.
La nostra proposta o aposta —o somni compartit—és que els projectes de gestió ciutadana responguin, en el major número possible, a processos de gestió comunitària, per afavorir l’empoderament de les comunitats, l’autodeterminació i autogestió dels recursos públics. Sempre partint del consens comunitari i els valors socials, cooperatius i solidaris, orientats a la millora de les condicions de vida, posant en el centre l’interès pel bé comú.
