La lliçó de Podemos: del despertar polític al una derrota previsible
Només tretze mesos després del congrés fundacional de Podemos, sembla que els diagnòstics dels escèptics s’han complert. El nou partit no ha generat un gir cap a l’esquerra, ni en la societat, ni en el món polític. Ara és més difícil imaginar-se una ruptura democràtica a l’Estat espanyol que fa un any.
El problema no és només que hagi caigut del 27% a un 15% a les enquestes, fet que, en certa mesura, es deu a l’auge de Ciutadans i a la seva capacitat de canalitzar la crisi bipartidista. Un 15% per a un partit-moviment emergent seria una dada rellevant; la CUP demostra que partits encara més petits poden incidir força en el debat polític.
Més preocupant és el fet que Podem hagi perdut el seu impuls democratitzador. Fins i tot posa en qüestió els coneixements construïts pel 15-M. Milions de persones van comprendre que els canvis polítics emancipadors són sempre fruit de la mobilització multitudinària i de les lluites socials. Podem, però, ha començat a popularitzar el contrari. En un primer pas, el «grup irradiador» ha revitalitzat la vella (i falsa) il·lusió que les polítiques emancipatòries es puguin delegar a representants, tal com passa en els partits burgesos, que no busquen superar, sinó administrar les relacions d’opressió. A això, s’hi afegeix el fet que l’assimilació exprés de Podemos al sistema polític ―electoralisme, màrqueting polític, personalització dels lideratges …― i les seves estructures de direcció, sorprenentment autoritàries, han reafirmat la consideració que la política «inevitablement corromp» i, per tant, «no hi ha res a fer».
Per què disputar les institucions? Cal recordar, això no obstant, que els arguments que van portar la fundació de Podemos, l’any 2013, no han perdut vigència en absolut. La mobilització popular no va perjudicar la valorització capitalista i atès que les elits, més enllà del seu capital econòmic, controlaven les institucions, el 15-M no va posar en perill la governança neoliberal. Per aquesta raó, molts van arribar a la conclusió que, després de la conquesta de l’opinió pública, havia arribat el moment de disputar a les elits el control de les institucions. El mateix Pablo Iglesias va afirmar que no s’havia de confondre la presa del govern amb la presa del poder, però que una victòria electoral podria aportar a la construcció d’un contrapoder antineoliberal. I així hauria estat totalment cert: l’esquerra política (o, millor, un govern d’esquerres) entesa com un element de poder dels subalterns contra el poder del capital i les seves institucions (del BCE a l’FMI i TTIP).
Desafortunadament, Podemos deixà enrere aquesta perspectiva ràpidament. Atès que el seu desenvolupament és característic del que passa als partits d’esquerra a les institucions ―l’esquerra abertzale és una de les poques excepcions d’aquesta regla―, val la pena analitzar-ne les causes. A parer meu, hi ha tres motius principals per a la deformació tan accelerada de Podemos:
– L’abandonament del postulat democratitzador. El significat central del 15-M consistia a haver recuperat el polític de «la política». Contra l’espectacle de representació, subordinat als interessos del capital i a les lògiques d’autoperpetuació de la classe política, el 15-M va tornar a aixecar la consigna del 2001 argentí: «No ens representen».
Podem començar a prendre distància d’aquesta consigna defensant que una altra representació sí que era possible. Un argument no del tot forassenyat: fins l’antisistema més convençut haurà d’admetre que un, a vegades, se sent representat per un David Fernàndez o una alcaldessa kurda de l’HDP.
En aquest sentit, Podemos volia ser un partit de la democràcia participativa. El desenvolupament real del partit, però, anava en direcció contrària. Al congrés fundacional d’octubre de 2014 a Vistalegre, el «nucli irradiador» va aïllar els altres corrents perquè tot el Consell Ciutadà quedés a les seves mans. Per temor de l’heterogeneïtat del grup parlamentari, la direcció va impedir també unes primàries obertes i plurals pel 20-D. A diferència del sistema Dowdall aplicat per a les candidatures municipalistes, les «llistes planxa» novament garantien el poder total al grup d’Iñigo Errejón i Iglesias. A això, s’hi suma a més el fet que, des de l’estiu, ha anat integrant una gran quantitat de candidats seleccionats per criteris publicitaris i mancats d’una legitimació per la base. Així que ja no hi ha diferències fonamentals entre la pràctica de Podemos i la dels partits tradicionals.
– Canvi de govern en comptes de canvi d’hegemonia. Al principi de 2014, Pablo Iglesias va escriure que els canvis polítics, més que fruits de victòries electorals, són el resultat de noves hegemonies. Però com es canvien les correlacions de forces? Mitjançant les protestes, vagues, conflictes socials, organització popular… que polititzen l’opinió pública i exerceixen pressió des de baix fins que la legitimació de la classe dominant entra en crisi.
El paper dels partits d’esquerra en aquest procés és contradictori: d’una banda, són necessaris per visibilitzar una crítica de les relacions de poder; de l’altra, però, la lluita per vots i suports els indueix constantment a acostar-se al «consens» existent, reafirmant l’hegemonia regnant. El desenvolupament del nou laborisme o la socialdemocràcia en són bons exemples. La seva adaptació al mainstream els va permetre tornar al govern a mitjan dècada dels noranta, però va blindar encara més el règim neoliberal.
Igualment, Podemos ha deixat de qüestionar el consens del poder. L’últim exemple són les declaracions d’Iglesias sobre la Constitució de 1978: mentre que la superació de la Constitució ―imposada per les elits franquistes mitjançant amenaces colpistes i violència policial― era una de les demandes fundacionals de Podem, Iglesias ara convida a celebrar-la i només n’exigeix certes reformes.
Assimilacions d’aquest tipus s’observen en tots els camps. Ja no es planteja la «centralitat del tauler», sinó «el centre polític» ―un eufemisme que no designa altra cosa que l’hegemonia dominant―. El partit guarda silenci sobre la continuïtat franquista en els aparells estatals i tracta de demostrar la seva proximitat als cossos policials, i fins inclou un guàrdia civil, que representa aquesta continuïtat com cap altre cos policial, en les seves llistes. Quan el Parlament vota la fundació d’una república catalana i la iniciació d’un procés constituent, la cúpula de Podemos denuncia el «xou irresponsable» dels partits independentistes.
Cal insistir-hi: els partits d’esquerra han de diferenciar-se profundament dels partits burgesos. El seu objectiu mai pot ser aportar el personal gerent per a l’administració de l’Estat, sinó qüestionar l’hegemonia existent que sosté les relacions de poder econòmiques i socials. O, com ho ha expressat David Fernàndez: cal entendre que les institucions són com Matrix. Tot i que la política parlamentària i governamental no és el lloc central del poder en el capitalisme, el terreny representatiu és―semblantment a la matrix de la pel·lícula del mateix títol― un dels llocs principals on la societat es forma la consciència de si mateixa.
– L’errònia hipòtesi populista. Es podria qüestionar si Podemos ha estat mai un projecte populista en el sentit d’Ernesto Laclau. El teòric argentí mort el 2014 considerava que, atesa la fragmentació de la societat, els subjectes polítics emancipadors han de ser construïts políticament. O, dit d’una altra manera: ja que l’explotació econòmica no porta automàticament el sorgiment d’un subjecte polític col·lectiu, aquest subjecte «poble» ha de ser constituït pel discurs polític de l’esquerra.
En la política de Podemos, però, la construcció d’un teixit col·lectiu no té major importància. La cúpula es limita al màrqueting polític, mentre que aquells que volen construir un partit «social», és a dir, una organització que formi part d’un teixit social i de les lluites diàries, han estat marginats sistemàticament (també perquè molts d’ells provenen del trotskisme).
Però un populisme en el sentit de Laclau també és problemàtic. Propaga un Gramsci sense Marx: revaloritza el discurs i la política com a instruments per construir hegemonia mentre que treu rellevància a les anàlisis econòmiques. En la Veneçuela d’avui es poden observar les conseqüències d’una ambivalència sistematitzada. L’aspecte més aviat difús del chavisme ―el famós «significant buit» (el culte al líder i el seu discurs nacional)― va integrar grans grups que només perseguien les seves estratègies d’ascens social i fomentar un oportunisme generalitzat arreu de l’Estat. El component clarament progressista del chavisme va ser justament el no populista, el seu projecte de classe: la defensa decidida dels marginats i plebeus.
El problema vinculat a l’ambigüitat populista es mostra també en el cas de Podemos. L’estratègia de parlar tant de la «casta política» ha resultat ser molt menys llesta del que semblava al principi. Un partit d’elits com Ciudadanos pot igualment fer campanya electoral contra «la casta dels corruptes».
Tasques. El 20-D, els vots de Podemos s’acostaran als pronòstics per a IU el 2013, i això amb un programa electoral menys progressista. No obstant això, no hi ha motiu per desesperar-se. Enguany han passat coses importants a l’Estat. Les candidatures de confluència popular, amb el suport de Podemos, han conquerit la majoria de les grans ciutats. A Nafarroa, bastió de la dreta catòlica i recalcitrant, els moviments socials, partits abertzale i d’esquerra han començat a tombar el poder institucional d’aquesta dreta i, a Catalunya, continua oberta l’opció d’una república i un procés constituent.
Ens han educat a identificar-nos amb els guanyadors. Però hauríem d’aprendre, més aviat, a examinar amb curiositat els problemes; és molt el que en podem aprendre. L’experiència de Podemos em sembla particularment valuosa. Ens ha ensenyat que hi ha alternatives a la xerrameca críptica de la vella esquerra; que també «la política» pot entusiasmar i que la democratització, avui dia, ha de ser un eix central de mobilització. Alhora, però, ens mostra que l’esquerra transformadora (tant la reformista com la revolucionària) ha de treure algunes conclusions per poder avançar. Necessita: 1) estratègies de contrapoder, en comptes d’electoralisme; 2) estructures col·lectives i «feminització de la política» en, lloc del culte a la persona; 3) partits «socials», en lloc de maquinàries dirigides per spin doctors; 4) un arrelament popular a les classes subalternes (el «65%»), en comptes d’una retòrica difusa de la nació i del ciutadà; i, sobretot, 5) sinceritat, en comptes d’un tacticisme funcional.
Paradoxalment, l’esquerra abertzale, en els seus 50 anys de lluita, ja ha sabut respondre a diversos d’aquests reptes. Sempre ha buscat construir un contrapoder social ampli, sempre ha considerat que la participació institucional és només un mecanisme de lluita, sempre s’ha dedicat a cuidar el teixit social i les estructures col·lectives. Sortint d’un concepte avantguardista, ara li toca aprendre més sobre com avançar en la democràcia de base i la feminització de la política. Però comparada amb el que hi ha a la resta d’Europa, l’esquerra abertzale és de les que més han comprès el que és construir hegemonia, i això sense més teorització.
L’experiència de Podemos ens ho mostra clarament: un projecte d’emancipació ha de diferenciar-se fonamentalment de la política tradicional. Compromès incondicionalment amb la solidaritat entre els de baix (i amb els de fora), democratitzador cap a fora i cap a dins, antiautoritari i col·lectiu. Qui consideri aquests principis com un llast, ja ha perdut.
