La lluita institucional com a repte per a la política de moviment

GEMMA UBASART

En un llibre sobre moviments socials i les seves apostes polítiques sembla estranya l’existència d’un capítol sobre lluita institucional. Si bé en el nostre país existeix una tradició rellevant de participació política a les institucions per part d’actors diferents als partits polítics tradicionals, sempre ha estat un debat difícil d’entrar. Ara bé, amb la irrupció i consolidació de candidatures alternatives i populars s’ha tornat a parlar de la lluita institucional en la política de moviment. I en un context de crisi econòmica i d’enfonsament del (feble) estat garantista i del benestar, es necessari tornar a recuperar la discusió i de manera amplia i ambiciosa, amb crítica però sense por.

En el present text es comença amb un recorregut pel debat acadèmic sobre l’agència política, així com també al voltant de l’evolució de l’acció i els actors polítics al llarg del segle XX en el context de l’Europa occidental. A continuació s’exploren les apostes municipalistes que es fan des dels moviments socials catalans al tombant del mil.lenni, que suposen l’adopció de la lluita institucional com un terreny més d’acció. Com les apostes polítiques no poden restar al marge del context, en el seguent apartat es presenta la relació que es produeix entre sobirania estatal i forces de mercat a la regió europea i llatinoamericana a final de la primera dècada dels 2000. Finalment, es deixa apuntada la discussió sobre el paper que se li pot conferir a l’Estat i la lluita institucional en l’aprofundiment de la transformació social.

El pas a la lluita institucional

Ja és clàssica la discussió en el si dels moviments socials, però també en la literatura acadèmica, sobre el pas a la lluita institucional que fan alguns col·lectius socials. Aquest fet trastoca compartiments estancs en els que tradicionalment  situem els actors polítics, això és, les fronteres estàtiques que separen els partits polítics, grups d’interès i moviments socials. Ibarra (2005) sintetitza en un quadre analític les característiques assignades a cada una d’aquestes categories. Així doncs, els partits polítics volen exercir el poder polític, tenen una forma organitzativa jeràrquica, un discurs global i prioritzen l’acció electoral; els grups d’interès pretenen pressionar el poder polític, tenen una organització formalitzada i un discurs sectorial; i els moviments socials busquen canviar el poder polític, tenen una forma organitzativa que és horitzontal i informal, un discurs transversal, i una forma d’acció no convencional.

Ens interessa, però, situar l’agència política en el context geogràfic de l’Europa occidental. Per a fer això, convé explicar la ruptura o transició en la forma de dur a terme l’acció política que es produeix entre el període keynesiano-fordista (1945-70) i el període posterior a aquest i que arriba fins als nostres dies. Durant els “trenta gloriosos” es polititza bàsicament una fractura social (la de classe), amb dos instruments organitzatius hegemònics i complementaris (el partit de massa i el sindicat de classe), un repertori d’acció centrat en el camp electoral i laboral (processos electorals, manifestacions i vagues), unes demandes orientades principalment a l’Estat -com actor central- i la construcció d’una organització social conseqüent amb aquest model (un oci i uns serveis coherents amb una socitat adultocènctrica i un model de família nuclear). En aquest context, el cicle de protesta dels anys seixanta i setanta (Tarrow, 1997) suposa una impugnació general del model keynesiano-fordista per l’esquerra[1].

La irrupció movimentista del període – que va des del maig del 68 francès a l’autonno caldo italià, les mobilitzacions ecologistes i pacifistes alemanyes passant per les lluites per la llibertat política al Sur del continent – visibilitza l’existència de joves generacions europees molt diferents que les dels seus pares. Aquests nous subjectes ja no visqueren en la guerra i primers anys postguerra, i les seves mentalitats i pràctiques xoquen amb un model polític, social i cultural que ha restat immòbil durant tres dècades. En aquests cicles de protesta es polititzen més fractures socials (gènere, generació, ètnia) que la històrica de classe, sorgeixen noves demandes (ecologistes, pacifistes, anticonsumistes, democratitzadores), es construeixen amb força noves formes organitzatives (el col·lectius, la xarxa, la importància de la proximitat) i augmenta el repertori d’acció cap a noves formes d’acció política no convencional. En alguns contextos, la relació entre el nou i el vell és harmònica, però la majoria de casos esdevé conflictiva i en alguns casos fins i tot contraposada.

Avancem una mica en el temps. Gran part dels moviments socials i polítics transformadors que es consolidaren al llarg dels anys vuitanta i noranta podem relacionar-los amb aquest context de canvi. Un marc que supera el model keynesiano-fordista dominant en dècades anteriors, i no només com a règim d’acumulació i de garantia de drets polítics, sinó, i sobretot, com a mode de regulació. Així doncs, s’explica la consolidació d’una multiplicitat d’organitzacions socials de varis tipus – tinguin aquestes un caire reivindicatiu (moviments socials i col·lectius) o de prestació de serveis (voluntariat i ONGs) – i també l’experimentació amb noves formes de representació político-institucional (Offe, 1988). Sorgeixen, en aquest sentit, els partits verds (amb força a Alemanya i països nòrdics)[2], formules que pretenen la superació de la tradició ideològica i organitzativa dels clàssics Partits Comunistes (amb experiències com les d’Izquierda Unida a l’Estat espanyol o Refundazione Comunista a Itàlia), apostes municipalistes plurals (amb força al Principat ja des de la recuperació democràtica), etc.

En el cas dels països de l’Europa del Sud cal tenir en compte que l’arribada tardana tant de la democràcia com del desenvolupament de l’estat garantista i del benestar genera unes peculiaritats pròpies, superposant-se, en el cas de Portugal, l’Estat espanyol i Grècia, construcció i reestructuració de diverses realitats: agència política i forma d’entendre la democràcia, model de benestar, model d’Estat de dret, etc. Pel que fa al tipus d’acció i actors polítics es duu a terme el procés de construcció de la democràcia representativa els primers anys durant els 80’, entre altres, amb la consolidació d’un sistema de partits i representació sindical, així com el reconeixement del dret de vaga i manifestació, semblant al procés que fan durant els “30 gloriosos” keynesiano-fordistas els veïns del nord. Aquesta transició es desenvolupa de manera superposada amb les crítiques i pràctiques que reclamen una superació del model, amb demandes d’obertura de formes més directes i participatives en el sistema polític, així com també innovadores experimentacions d’organització i d’acció política, coherents amb les dinàmiques que de manera contemporània es vivien a Europa.

En el canvi de mil·lenni: municipalisme de moviment a Catalunya

En aquesta dinàmica general exposada,  l’evolució des dels anys de postguerra fins a l’actualitat, és en la que cal situar l’aposta que, a partir del tombant del mil·lenni, duu a terme una part dels moviments socials del Principat. Esgotat el cicle de protesta que va des de la irrupció del moviment okupa a les mobilitzacions contra la guerra (1996-2003), aquests tracten de materialitzar la premissa popularitzada pel moviment global – “pensa globalment, actua localment” – a la geografia catalana. I ho fan mitjantçant dues apostes polítiques: la renovació del moviment veïnal i la participació de col·lectius socials en conteses electorals locals. Ens centrarem en aquesta última pràctica ja que ens interessa per avançar en l’argument del text. Així doncs, activistes i organitzacions socials comencen a organitzar-se a nivell local per presentar-se a eleccions.

Si bé cal reconèixer que el sorgiment d’apostes electorals municipalistes des del teixit social no és una novetat, hem de dir que sí que ho és la seva extensió numèrica i geogràfica. Així doncs, en la darrera dècada, i sobretot a partir de les eleccions locals de 2007, al Principat es multiplica la creació de candidatures alternatives i populars a partir de la confluència de diversos actors locals del teixit i els moviments socials. En l’actualitat podem comptar un centenar d’elles amb representació institucional. També cal dir que aquestes experiències es troben radicades en municipis de mida molt diversa i per tota la geografia catalana, destacant de manera important la presència a pobles i ciutats de la regió metropolitana (De Jódar i Fernández, 2012; Ubasart, 2012a i 2012b).

Es tracta d’una clara difuminació de la frontera conceptual, que s’ha exposat a l’inici del text, que separa el què és un partit polític i el què és un moviment social[3]. Des del municipi, des de la proximitat, es treballa per construir unitat popular. La innovació que presenten es que aquestes candidatures tenen un model de municipi com aposta (inclusiu, sostenible, participatiu) però també defensen una altra manera de fer política, tant a la institució com a la pròpia organització. En elles adquireixen una centralitat rellevant conceptes com el de participació, transparència i treball de proximitat.

Vivim un moment de canvi d’època. I els moviments socials  – que, com ens ha ensenyat la història, molts cops van per davant – intueixen i mostren respostes emancipadores a les modificacions regressives del model. A més del clàssic cleavage ideològic i nacional, el nou mil·lenni ha vingut acompanyat del sorgiment d’un nou eix: el que te a veure amb el formalisme polític institucional versus l’acció política no exclusivament institucional (com el batejava Joan Subirats en una article d’opinió). La mateixa enunciació que feia el 15M la fa el municipalisme de moviment: la necessitat d’una altra política en contingut, però també en forma.

Així doncs, respecte a partits polítics d’esquerres i sobiranistes, aquestes candidatures presenten com valor afegit la seva forma de fer política, per la vinculació que teixeixen amb els moviments, el teixit social i les entitats culturals, juvenils i d’oci, per la idea que tenen de política al servei de la comunitat, per la cerca d’instruments per acostar la política a la ciutadania, fomentant la participació i transparència. Respecte als moviments socials clàssics, no abandonen el carrer però lluiten per fer seu, de la ciutadania organitzada, un trosset d’Estat, d’institució; per tenir veu directa als plens dels ajuntaments i en alguns casos al govern de municipis, i per influenciar des de dins la gestió i polítiques públiques.

El fet a destacar és que aquella amalgama de col·lectius i organitzacions que havien actuat al llarg del canvi de mil·lenni com a moviments socials, traspassen la frontera i adopten un nou front més de lluita: aquella institucional. El pragmatisme que dóna la proximitat pot ser una de les raons per explicar la facilitat amb la que es dona aquest salt, quan es tanca el cicle de lluites globals; la capacitat de construir un canvi d’escenari i provocar una estructura d’oportunitat política que en l’entorn peninsular només es dóna al Principat. També podem trobar raons en la història democràtica catalana i la centralitat que ha ocupat la política local al nostre país. Sense anar més lluny, la victoria republicana a les eleccions municipals de 1931 fou el desencadenant de l’etapa de revolució que s’obrí als anys trenta al nostre país.

Contextualitzant: l’enfonsament de l’Europa del Sud i la irrupció de processos transformadors a Amèrica Llatina

Però mentre a terres catalanes es comença a consolidar un projecte municipalista de moviment a final de la dècada passada, amb un peu dins i un peu fora de la institució, intentant moure’s en tres eixos polítics (ideològic, nacional i formalisme polític), la crisi financera i econòmica irrumpeix amb força. Aquest fet introdueix una variable externa que fa virar projectes i ritmes de treball. La construcció d’hegemonia, organització i acció política, a poc a poc i des d’abaix, ja no pot ser la única forma política a edificar. L’aposta per gestar una altra manera de fer política des del municipalisme es veu afectada per les condicions estructurals. El context canvia i, per tant, les possibilitats i necessitats de l’acció i l’organització política no poden restar immòbils. En aquest apartat es fa un zoom a dos regions del planeta, buscant trobar pistes per les apostes polítiques futures.

A Europa, la crisi financera que esclata a Estats Units, arriba en forma també de crisi econòmica. Però més enllà que això, el que hi ha en joc és un canvi de model. El pacte implícit assolit entre capital i treball postIIGM s’esquerda, en benefici dels primers. A partir de 1945 l’Estat entrà a regular i actuar fortament a l’esfera econòmica i s’erigí com a prestador de serveis per a fer efectius drets socials. Les organitzacions obreres, sindicats i partits acceptaven no fer la revolució; i la patronal cedia per a que l’Estat limités el camp d’actuació del mercat i que part dels guanys fossin distribuïts i redistribuïts per construir benestar per les majories. Ara sembla que tot això s’acaba, l’estat social i garantista apunta a tocar fons a l’Europa del Sud.

Els poders fàctics imposen el seu model, per sobre de qualsevol forma de regulació i control dels Estats, detectant-se una clara pèrdua de sobirania. La construcció europea s’ha quedat a mig gas, i quan han vingut maldades, el sistema s’ha enfonsat. Els Estats han traspassat competències a la UE, sobretot monetàries i econòmiques. Però l’entitat supraestatal no ha tingut prou elements per fer política i aturar o minimitzar l’impacte de la crisi. Hem construït una Europa econòmica, però no política i social, i aquesta situació intermitjana ha estat aprofitada per les elits econòmiques i poders fáctics per fer prevaldre els seus interessos. Els Estats han cedit sobirania, i la UE encara no està en disposició d’exercir sobirania.

Per contra, a Amèrica Llatina, l’arribada del nou mil.lenni ha significat el ressorgiment de la política, i de les polítiques, per a les majories. Diversos processos de canvi polític, econòmic i social travessen la regió des del triomf d’Hugo Chávez a Veneçuela l’any 1998[4]. Si bé cada estat té les seves especificitats, totes aquestes experiències tenen com objectiu desmuntar el nucli dur de l’agenda neoliberal recuperant l’autoritat estatal per a que exerceixi certes funcions de benestar social i regulació econòmica.

Aquests projectes estan utilitzant l’Estat per fer front al mercat. Els canvis estructurals que s’estan produint a molts països busquen trencar el nus central de les polítiques neoliberals imposades amb força la dècada anterior, els coneguts plans d’ajustament. Els canvis poden resumir-se en: 1) (Re)apropiació de recursos per part de l’Estat: renegociació del deute extern, recuperació de rendes procedents dels recursos naturals, augment recaptació d’impostos; 2) Recuperació de l’autoritat estatal i la capacitat de planificació: l’agenda política torna a ser en mans dels poders públics i no privats; 3) Forta inversió social i extensió de les polítiques de benestar.

En ambdues regions apareix com a element central la qüestió de la sobirania estatal i la relació amb el control dels mercats. En el primer cas, la poca sobirania exercida per la UE amb posterioritat a l’esclat de la crisi explica en part la radicalitat de l’efecte d’aquesta. En el segon cas, en el moment en que els Estats han començat a recuperar una postura sobirana s’ha obert una estructura d’oportunitat per al canvi i l’emancipació. Cal dir que el debat sobre el paper de l’Estat i la transformació social ha omplert rius de tinta en la literatura politològica i en general de les ciències socials.

Ramírez explora respostes crítiques que s’han donat a Amèrica Llatina al voltant del retorn de l’Estat i que conformen un mapa de les diferents maneres d’entendre la institucionalitat. Aquesta tipología també és útil per enfrontar la discusió política a casa nostra i la recança històrica de certs sectors a l’aposta intitucional: 1) La crítica conservadora “combina elements de la doctrina liberal – l’imperatiu de l’Estat mínim com garantia de la no intromissió política a les iniciatives individuals (la llibertat negativa) i en la fluïdesa del mercat –amb la més senzilla defensa d’un munt d’interessos particulars que agafaren força en temps de la desregulació”; 2) La crítica autonomista pressuposa “un tall radical entre autoorganització social i institucionalitat política sota un pressupòsit moralitzant sobre les virtuts sempre emancipadores dels moviments socials virginals”; 3) La crítica funcionalista entén l’Estat com “una peça més de la reproducció del capitalista”(2012: 87-88).

El paper de l’Estat i la lluita institucional per aprofundir en la  transformació social

Arribats a aquest punt convé allargar la reflexió sobre el paper de l’Estat, la lluita institucional i la naturalesa del públic i comú als Països Catalans en l’actualitat, i des d’una òptica del que hem anomenat moviments socials o subjectivitats transformadores no enquadrades en partits tradicionals. És necessari entendre on es situa el debat, i en quin context, nacional i internacional, operem per poder construir les nostres apostes polítiques.

Des dels moviments socials durant els anys 80 i 90 s’ha posat un accent rellevant a la crítica de l’Estat, al sistema de partits i a l’acció política institucional, qüestionaments que podem relacionar amb la ruptura amb l’acció i l’organització política keynesiano-fordista abans exposada. Ara bé, la política transformadora catalana ha tingut històricament un caràcter força pragmàtic i d’adaptació al context. Mostra d’això en són les primeres apostes municipalistes durant la primera dècada dels 2000. Actualment, en plena crisi econòmica, i de model, cal continuar innovant les apostes polítiques transformadores i pensant maneres eficaces de dur a terme canvis socials emancipadors. Necessitem explorar nous camins, perquè volem canviar la realitat que no ens agrada, perquè volem fer reals somnis i anhels.

Algunes preguntes sorgeixen en el marc d’aquest reflexió. Què entenem per públic i comú? El reforçament de la sobirania (estatal o europea) pot ajudar a contenir les forces del mercat? Que la subjectivitat de moviment treballi a les institucions pot permetre obrir noves estructures d’oportunitat política? La lluita institucional juga amb les mateixes lògiques que el carrer? Necessitem ser hegemònics?

Des de l’esquerra heterodoxa s’ha exercit un crítica interessant als projectes estatistes. El públic, el comú, no és ni ha de ser sempre estatal. S’han acabat el temps en que es dipositaven totes les esperances d’emancipació en l’agència de l’Estat; abusos i inoperacies, així com també la dificultat d’adaptar-se al canvi social i a captar noves necessitats i demandes, han ajudat a descartar les opcions citades. En l’actualitat és difícil pensar en una aposta democràtica i emancipadora que no passi per la construcció d’una cultura democràtico-participativa amb ciutadans i ciutadanes preocupades per la cosa pública, per l’existència d’un teixit social ric i plural, per la presència de forta institucionalitat social, pel desenvolupament de dinàmiques propies de la societat civil – a voltes cooperatives i altres confictives amb l’Estat i el mercat-, per la construcció de contrapoders i de mecanismes de control de les extralimitacions estatals, per l’obertura de canals de participació ciutadana i de diàleg societat-Estat.

Ara bé, el públic i el comú estatal és també necessari per a una política transformadora. Sense ents soberans, estats o entitats supraestatals, que exerceixin autoritat i governin als mercats no pot pensar-se un futur més lliure i just. En el context actual, els països que estan recuperant Estat i sobirania amb una perspectiva emancipadora estan podent dominar de manera més eficaç les imposicions dels poders fàctics. En aquest sentit, els actors polítics transformadors no haurien de fer la seva lluita d’esquena a l’Estat (en el sentit ampli del terme) sino de forçar a que aquest actui en benfici de les grans majories; no haurien de renunciar a participar en l’àmbit insitucional sino apropiar-se d’aquests espais estatals per a impulsar el canvi social. Caldria construir apostes polítiques amb l’objetiu de democratitzar, una vegada més, l’aparell estatal i les institucions públiques: des d’un punt de vista formal – més actors i més canals de participació – i des d’un punt de vista substantiu – més materialització de drets i llibertats.

Però aquest assalt a l’Estat no es farà sol i cal treballar-hi (bé, primer cal tenir clar que es l’escenari cap al que volem transitar). De manera clara des de la República dels anys trenta, les forces progressistes han assumit la via democràtica per aconseguir el canvi social, i això significa jugar al joc electoral i guanyar comicis. I no n’hi ha prou amb una representació testimonial i tímida a la institució perquè cal forçar la construcció d’una nova estructura d’oportunitat política que capgiri els pressupòsits hegemònics neoliberals. Per això cal una aposta valenta i decidida – que trenqui els esquemes aliens i propis si cal – perquè mai el canvi social en moments de crisi ha estat incremental i de baix perfil. En aquest sentit, el principal problema en el camp polític i social progressista dels Països Catalans no es de capacitat de diagnòstic del què està passant o de pensar alternatives futures sino que radica en el terreny organitzatiu i d’agència. I no podrem asolir un objetiu de ruptura de les dinàmiques actuals regresives sense una forta aliança d’actors polítics i socials. Pero, com ha de ser aquesta?

Traçant apostes polítiques pel context català

En un context de crisi de la majoria de forces polítiques del sistema de partits, altres actors que els que han jugat tradicionalment en l’àmbit institucional han d’entrar a escena i buscar incidir tant als poders públics als partits que aposten pel canvi social. Aquestes noves subjectivitats, personals i col.lectives (el cas de les candidatures alternatives i populars és un exemple a nivell local), poden aportar nous continguts, però sobretot noves formes de fer política. El context ha canviat i ja no valen les mateixes fórmules que les que van funcionar en époques pasades. No en va, partits i sindicats surten força malparats en les enquestes d’opinió. Les innovacions en la representació política són necessàries per a recuperar la confiança en la política i la preocupació de la ciutadania en la cosa pública. La tant anhelada regeneració democràtica pot ser posible amb l’entrada de noves sensibilitats i projectes a l’escena pública, política i partidista.

Els nous actors, però, no podran aconseguir hegemonies polítiques i electorals per si sols. Diverses subjectivitats, amb històries, experiències i narratives pròpies han de començar a confluir. Des de la diversitat i la pluralitat, cal iniciar a pensar en un canvi d’escenari. El nou i el vell, però també el polític i el social, han de poder dialogar de manera constructiva, han de ser conscients del greu panorama que tenim al davant i voler canviar-lo. No és una tasca fàcil però és un repte en el que ens hi juguem el futur. Si asumim que cal fer ús de la lluita institucional, no de manera exclusiva evidentment, cal tenir en compte que les lògiques electorals no són les mateixes que les del carrer. El que importa en la lluita per l’accés a les institucions és aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs. Si bé la irrupció de nous actors que entrin a jugar en el joc electoral és imprescindible, també ho és la necessitat d’articular algun tipus de col·laboració amb actors polítics tradicionals i teixit social. Necessitem canviar el mapa institucional i fer-nos nostres cada cop més bocins d’Estat, i per això és necessari guanyar àmbits de poder important.

Ningú pot continuar fent el que feia sense reinventar-se. Cal ser capaços de construir futurs comuns i anhels compartits, de reconstruir identitats, d’identificar clarament allò a que ens enfrontem i no despistar-nos pel camí, de parlar llenguatges compartits que possibilitin la sintonia amb les majories socials. Cal arriscar-nos a sortir del nostre nucli d’iguals, a aprendre i coneixer noves realitats, fins i tot trobar-nos amb aquells i aquelles amb qui ens hem enfrontat en un passat. En política no valen postures maniqueistes de bons i dolents. Cal ser més estratégics i menys moralistes. També és important no confontre allò què és amb allò que es voldria que fos. Haurem de saber escoltar a persones amb bagatge tècnic que ens ajudin a fer el camí. I això sobretot en un moment de ruptura d’un model i d’unes pautes a les que totes i totes ens havíem acostumat a operar seguint uns rols determinats.

En definitiva, la construcció d’hegemonies àmplies a favor d’un canvi social, i la capacitat d’aquestes d’entrar a jugar en el terreny de la lluita institucional, apareixen com a repte en aquest moment de crisi econòmica i d’esgotament del pacte postIIGM entre capital i treball en l’Europa del Sud. Cal tenir clar, però, que les lògiques que han d’operar en aquest nou escenari són diverses a les que estan acostumats a jugar els subjectes transformadors, el nous i els vells. Caldrà aprendre a construir en la diversitat, aprenent en el respecte i la generositat, per atrevir-nos a guanyar.

Bibliografia

– Alemany, Elisenda, Serrà, Marc i Ubasart, Gemma (2010), Construint municipi des dels moviments socials. Candidatures alternatives i populars i barris en lluita, Barcelona: Icaria.

– De Jódar, Julià i Fernández, David (2012), Cop de CUP. Viatge a l’ànima i a les arrels de les candidatures d’unitat popular, Barcelona: Columna.

– Domènech, Xavier (2013), “Teresa Forcades i el procés a la política catalana”, apunt al blog Hegemonies: http://inicis.blogspot.com/2013/04/teresa-forcades-i-el-proces-la-politica_13.html

– Ibarra, Pedro (2005), Manual de sociedad civil y movimientos sociales, Madrid: Síntesis.

– Murgui, Nacho i Ubasart, Gemma (2010), “Viejas luchas, nuevos desafíos: una apuesta política desde el movimiento vecinal y el municipalismo alternativo”, Grau, E. i Ibarra, P., Anuario de movimientos sociales, Barcelona: Icaria.

– Offe, Clauss (1988), Partidos políticos y nuevos movimientos sociales, Madrid: Sistema.

– Ramírez, Franklin (2012), “Crisis neoliberal y reconfiguraciones estatales: Ecuador y la heterodoxia sudamericana”, Línea Sur, núm. 2, pp.  84-113.

– Tarrow, Sidney (1997), El poder en movimiento: los movimientos sociales, la acción colectiva y la política, Madrid: Alianza.

– Ubasart, Gemma (2012a), Candidatures alternatives i populars a Catalunya. Contruint democracia, Barcelona: Icaria.

– Ubasart, Gemma (2012b), Municipalismo alternativo y popular. ¿Hacia una consolidación de las tesis del nuevo localismo y la politización del mundo local?, Revista de Estudios Políticos (REP), núm. 157, julio-septiembre.