La lluita per l’habitatge. Una necessitat urgent per a la classe treballadora

La urbanització i la qüestió de l’habitatge i la ciutat han tingut històricament i tenen avui cada cop més un paper central en l’absorció dels excedents de capital, generant processos de despossessió de les classes populars urbanes [1]. Els fenòmens eminentment urbans com les bombolles immobiliàries han estat centralment lligats a les crisis capitalistes. El problema de la ciutat i el dret a l’habitatge doncs, pren un paper central en la lluita de classes, al costat de la lluita al mateix lloc de treball i la producció, que ha estat el centre de la lluita de l’esquerra històricament.

L’acumulació capitalista mitjançant la urbanització

Al llarg del desenvolupament del capitalisme, la humanitat ha passat a viure en ciutats, paral·lelament al procés d’industrialització. La dinàmica del capitalisme, de cerca constant d’acumulació mitjançant la inversió que permeti la creació de plusvàlua en el procés de producció, ha creat els excedents necessaris per a la urbanització i creixement de les ciutats.  Al mateix temps, aquestes permeten l’absorció de la sobreproducció generada contínuament, així com una sortida als capitals en els moments d’estancament i crisi[2] ens els quals la producció no és capaç de donar una sortida que mantingui una taxa de creixement suficient per al sistema.

El capitalisme necessita una constant expansió: nous mitjans de producció, noves formes d’explotar els recursos naturals i noves tecnologies redueixen el temps de rotació del capital,  i creen alhora noves necessitats d’expansió per recuperar la taxa de creixement; quan un mercat exhaureix la capacitat de compra recorre a l’expansió geogràfica, a la cerca de nous mercats; i finalment, recorre a mecanismes de crèdit i finançament mitjançant  l’endeutament, processos d’especulació i financerització, en què el capital fictici ja no té cap suport en la riquesa realment produïda. Aquesta dinàmica suposa, quan al final no és possible mantenir la circulació i acumulació ordinària de capital, l’esclat del que hom anomena crisi. El capital s’estanca, es devalua o destrueix,  es perden i devaluen llocs de treball, béns de capital, mercaderies, es devalua el diner etc.

En aquest context, al llarg de la història els processos d’urbanització han tingut un paper destacat  en l’absorció de l’excedent de capital, mà d’obra i capacitat productiva. Fenòmens de reconfiguració urbana anàlegs al que avui anomenem gentrificació ja havien estat descrits arran de la reforma de Haussman a París el segle XIX, les grans transformacions urbanes a Europa després de les guerres del Segle XX,  la urbanització des suburbis residencials al voltant de les ciutats nord-americanes després dels anys 30, que acabarien amb les revoltes urbanes de finals dels 60 dels sectors exclosos, afroamericans etc, els canvis urbans a partir dels anys 80 i 90 en ple apogeu neoliberal,  els actuals creixements urbans a països emergents com la Xina, Índia, Brasil, etc[3].

La inversió en la ciutat  suposa que no només  l’habitatge, sinó la mateixa qualitat de vida a les ciutats s’hagi convertit en una mercaderia, fent de tots els aspectes de la vida a les ciutats no drets del seus habitants, dels qui amb el seu treball l’han creat, construït i enriquit amb la seva vida, sinó productes de consum que es puguin posar al mercat. La ciutat es configura i creix al voltant de la necessitat capitalista de fer rendible aquesta inversió i garantir l’acumulació de capital. Afecta tots els aspectes de la vida, començant per l’habitatge, al qual els i les treballadores destinen cada vegada més recursos, però també amb la creació d’una ciutat de centres comercials, hostelers, edificis singulars, fenòmens culturals i estils de vida convertits en productes per al consum. Per a tot això s’han de produir processos de despossessió, mitjançant els alts lloguers, l’expulsió de veïnat dels barris objectes dels promotors, plans urbanístics pensats per facilitar aquestes inversions, l’encariment de subministraments, la mercantilització de serveis, de la salut, l’educació, del mateix espai públic, fins de la cultura. També propicia la destrucció de solidaritats comunes per socialitzar les pautes d’aïllament, individualisme i cobdícia pròpies del dogma neoliberal propi de l’actual fase del capitalisme.

Però alhora que la inversió urbana suposa una sortida per a l’excedent de capital, evitant en primer terme la crisi d’acumulació, esdevé també una trampa que alimenta i expandeix enormement les bombolles especulatives que acaben finalment generant un esclat molt més devastador.

La inversió en l’habitatge i l’entorn construït, a diferència de la producció de mercaderies, té un elevat temps de circulació, generant dinàmiques de creixent especulació. Aquest fet se suma a les polítiques desenvolupades les darreres dècades destinades a desregular els mercats financers, reduir o liquidar la intervenció pública de control o compensació dels desequilibris i espoli generats, estimular l’endeutament de persones amb rendes cada vegada més precàries, multiplicar l’apalancament financer basat en l’expectativa de guanys enormes, la creació i proliferació de productes derivats crediticis, i agilitzar la creixent interconnexió dels mercats. Totes aquestes polítiques van confluir per a crear les condicions perfectes del desastre econòmic, com va succeir amb la crisi iniciada el 2007.

Així doncs, la urbanització és central en la dinàmica capitalista, al preu de processos de destrucció «creativa» i crisis que impliquen la despossessió de les classes populars, i a més, ha estat a l’arrel de les crisis capitalistes com l’actual.

Aquest processos de destrucció suposen un creixement de la desigualat, i la riquesa generada és apropiada i concentrada en cada vegada menys mans, mentre exclou un nombre creixent de persones.

Planificant un futur global per a les oportunitats d’acumulació 

Al món, i segons previsions de l’ONU, la població total passarà dels més de 7000 milions de persones d’avui a 10.000 milions en 20 o 40 anys, el 70% dels quals viuran en ciutats. El procés d’urbanització , seguint el model neoliberal , comportarà un agudització i acceleració de les tendències observades fins ara.

Davant aquest futur immediat, les grans agendes i plans impulsats a nivell internacional estan marcades per la participació de grans inversors i tot el seu seguici de grups de pressió, juristes, acadèmics i polítics al seu servei, situats sempre al rovell de l’ou de les decisions, amb plena informació i capacitat d’incidència en la conformació de les agendes i programes, situant els debats ben lluny de les necessitats de la població, d’acord amb les oportunitats de negoci.

Així es llencen mantres destinats a orientar aquest immens creixent urbà d’acord amb les seves necessitats, posant la planificació de creixement de  les ciutats al servei de l’acumulació capitalista, amanida amb una retòrica de transformació i modernitat, desenvolupament sostenible i valors. Retòrica sense cap contingut polític real, ni la menor intenció d’emprendre cap mesura que qüestioni el repartiment cada cop més desigual de la riquesa, ni de garantir la capacitat real de participació de la població en el disseny i decisions urbanístiques, ni  d’encarar el creixent problema de l’accés a serveis com aigua, energia… Al contrari, les línies apuntades en les conclusions d’aquests «debats» i programes, com és el cas del programa UN-Habitat (dirigit per l’inefable exalcalde de Barcelona Joan Clos), confirmen que la tasca d’adoctrinament al servei dels interessos inversors ha estat un èxit, ja que declaren, davant els desafiaments del futur previsible, la necessitat d’adaptar les ciutats a les oportunitats de negoci i inversió, a configurar-se de cara al negoci turístic i de serveis, intensificant les tendències urbanístiques que vivim avui dia [4]. Al mateix temps, en un exercici de mistificació colossal, redueixen els conflictes a xocs culturals i a l’adaptació dels migrants, amagant la creixent explotació de classe, l’expulsió dels veïnats dels seus barris, la manca de feines dignes,  l’augment dels lloguers, la pobresa i exclusió creixents generades pel seu model, i atribuint la conflictivitat a problemes culturals i d’identitats. Així el dogma liberal, alhora que fomenta l’exclusió, es permet desqualificar tota oposició a les seves polítiques, desviant tot crítica al seu espoli cap a xocs identitaris, que mantinguin la classe treballadora dividida, anul·lada i incapaç de comprendre i combatre el seu projecte, mentre presenta el seu model d’explotació i saqueig intensificats com el súmmum de la democràcia, exemple de tolerància, obertura i modernitat.

No cal esperar de les grans escenificacions, cimeres i programes emanats de les institucions del poder global, res més que l’agudització i legitimació del model de ciutat al servei de l’acumulació de capital.

La classe treballadora i el conjunt de classes populars hem de prendre doncs, com un eix fonamental de la nostra lluita, el problema de la ciutat i el dret a l’habitatge, al costat de la lluita lloc de treball.

Sindicats de llogaters i plataformes pel dret a l’habitatge

Arreu d’Europa, Amèrica del Sud i del Nord han aparegut gran quantitat de plataformes i col·lectius de defensa de llogaters, contraris als desnonaments i a la gentrificació de cada vegada més zones urbanes. Oscil·len entre propostes de caire anticapitalista fins a grans estructures de serveis reconegudes per la legislació i funcions de lobby, el seu caràcter depèn de factors com l’existència d’una esquerra organitzada, legislació de cada lloc, tradició comunitària, cultura política més d’acció directa i de moviments populars o de serveis i gestió d’estat del benestar, etc.

Els casos més combatius responen a moviments que organitzen gent a barris de classe obrera i classes populars, de les immenses zones suburbanes i perifèriques d’Amèrica Llatina, de les minories negres, hispanes, classes populars expulsades dels centres urbans en el cas dels Estats Units. Els casos més assistencials , en que aquestes plataformes funcionen com a lobby corresponen a països del centre i nord europeu, amb gran majoria de població vivint de lloguer, amb marc legal més favorable i protector, inclouen sectors més benestants, o les malanomenades ‘classes mitjanes’ i eviten qualsevol plantejament polític de classe. Aquestes experiències no busquen cap enfrontament ni tenen una tradició organitzativa de lluita.

Als Països Catalans, una lluita en primer pla

 A la darrera dècada s’ha posat en primer pla la problemàtica de l’habitatge a les ciutats, especialment des de uns anys amb l’elevat increment  dels lloguers a llocs com la ciutat de Barcelona i el seu entorn, València, o gran part de Mallorca, entre altres. Un increment que està expulsant cada vegada més sectors populars dels seus pisos, convertint molts barris en àrees gradualment elititzades per a una minoria.

El negoci immobiliari ha desplaçat l’especulació des del model de l’habitatge de compra i la hipoteca, greument afectat per la crisi, la manca de poder adquisitiu de les poblacions locals i la situació de la banca, cap al negoci dels lloguers destinats a residents de gran capacitat adquisitiva, captant inversió en bona part estrangera i alhora creant una nova bombolla al voltant del turisme, de residents directius i executius, mentre els i les treballadores i classes populars locals, que han perdut una gran part de la seva capacitat salarial al llarg del procés de reconcentració de poder i de capital  de la crisi, es veuen empesos cada vegada més fora de les ciutats, o a la seva perifèria. Els moviments de resposta s’havien centrat fins ara en la qüestió de les hipoteques, deixant de banda els no propietaris, i eren incapaços de donar cap resposta organitzativa ni política a un fenomen social creixent, patit per cada cop més veïnat de la ciutat.

El procés d’expulsió i de substitució de les classes populars per un nou veïnat de classe benestant –també conegut com a gentrificació–, ha estat abordat des del progressisme reformista amb tímides propostes de reformes fiscals o legislatives dins el marc vigent, tot atribuint les causes d’aquesta problemàtica a “males pràctiques” o “actors abusius”, o fins i tot –com ha fet els governs ‘de canvi’ de ciutats com Barcelona o València–, limitant-se a permetre que aquest procés s’estengués per la ciutat, sense qüestionar ni la propietat privada del sòl urbà ni el règim legal que la protegeix per davant dels drets de les persones, i fins i tot sumant-se a les campanyes de criminalització de la pobresa. Som davant propostes i models explicatius que no aporten cap solució real i que estan abocats al fracàs, ja que no estan disposats a qüestionar ni a posar en perill els privilegis de les classes dominants que veritablement controlen la ciutat, i que a més es neguen a entendre la situació de l’habitatge en la mesura que invisibilitzen la relació entre capitalisme i ciutat com a marc d’inversió i acumulació de capital.

La incapacitat del reformisme, sigui en la seva forma socialdemòcrata, en l’evolució  socio-liberal, o en la postmoderna «nova política», per encarar una situació que afecta milions de persones als Països Catalans posa de manifest els límits, la falsedat i inviabilitat de la seva proposta política de donar un rostre humà al sistema vigent.

Hi ha el perill, doncs, de plantejar formes de lluita i organització que reprodueixin aquesta incapacitat, es vegin anul·lades i reduïdes, a partir del control dels seus alliberats i estructura central, a grups de pressió i satèl·lits al servei de governs locals que no plantegen cap mena de qüestionament estructural del model urbà actual del capitalisme, que evitin cap proposta que se surti dels límits de l’actual sistema.

Tanmateix, l’esquerra i moviments populars anticapitalistes catalans tenen la possibilitat d’organitzar un moviment que respongui a aquesta situació, que sigui capaç de donar resposta a les necessitats populars, que plantegi una dinàmica mobilitzadora pròpia i combativa, i que proposi una alternativa al model socioeconòmic capitalista urbà,  més enllà de petites reformes del sistema i moviments satel·litzats per la política institucional  reformista. Per a L’esquerra independentista és doncs una prioritat treballar per impulsar les plataformes i assemblees locals com les que ja estan sorgint en molts barris i ciutats, reforçar la mobilització i la capacitat d’organització de classe per a la lluita per l’habitatge i per la mateixa ciutat.

 

Miquel Rodríguez, militant d’Endavant (OSAN) de Barcelona

 

[1]David Harvey «Rebel Cities, from the Right to the City to the Urban Revolution» 2013.

[2]Ibidem.

[3]Friedrich Engels, «La Qüestió de l’habitatge». Henri Lefebvre, «La revolució urbana», 1970. David Harvey,«The Condition of Postmodernity», 1989. Third World Plannig Review 15/1. 1993. Thomas Campanella, «The Concerete Dragon. China’s urban revolution… » 2008. Usha Ramashan, «Illegality and the Urban Poor» 2006. Charles Laung «Macroeconomics and Housing, a Review». Association of American Geographers,«Revisiting the Urbanisation of Capital» 2011.

[4]Joan Uribe, Giusepe Aricó, J.A. Mansilla. «Towards a New Urban Agenda ¿Las ciudad sometida al valor de cambio?» Marea Urbana Revista de la Taula veïnal d’Urbanisme de Barcelona. Número 1, 2017

You may also like...