La massacre de Sabra i Xatila

Ara fa 27 anys, entre els dies 16 i 18 de setembre de 1982, durant 40 hores, membres de la milicia falangista libanesa aliada d’Israel assassinaren, violaren i malferiren gran nombre de civils desarmats, en la major part infants, dones i gent gran, dins dels camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila, encerclats i segellats per forces de l’Exèrcit isarelià. La xifra de morts va des dels 700 del nombre oficial donat per Israel, fins als 3.500 de fonts independents.

La criminal massacre donà la volta al món. Els seus principals responsables, com l’aleshores Ministre de Defensa sionista Ariel Sharon, mai han estat jutjats.

El 6 de juny de 1982, l’exèrcit israelià envaí el Líban com a revenja per l’intent d’atemptat contra l’ambaixador israaelià Shlomo Argov a Londres el dia 4. Els serveis secrets israelians havien atribuït aquell mtexi dia l’intent d’assassinat a una organització dissident palestina que tenia el suport del govern de l’Iraq, que intentaria en aquell moment distreure l’atenció dels seus darrers revesos en la Guerra Iran-Iraq.[1] L’operació israeliana, ben planificada bastant abans, fou anomenada “Operació Pau a Galilea”

Inicialment, el govern israelià anuncià que la seva intenció era penetrar només 40km dins el territori libanès. el comandament militar, tanmateix, sota les ordres del Ministre de Defensa Ariel Sharon, decidí executar un projecte molt més ambiciós que Sharon havia preparat mesos abans. Havent ocupat el sud del país i destruït tota resistència palestina o libanesa allà, cometent simultàniament un seguit de violacions i abusos contra la població civil [2], les tropes israelianes procediren a internar-se fins a Beirut. El 18 de juny de 1982 havien encerclat les forces combatents de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) a la part occidental de la capital libanesa.

D’acord amb les estadístiques libaneses, l’ofensiva israeliana, i particularment l’intens bombardeig de Beirut, causà 18.000 morts i 30.000 ferits, sobretot entre civils.

Després de dos mesos de combat, s’estava negociant un alto el foc mitjançant la mediació de l’Enviat dels Estats Units Philip Habib. Sota els termes d’aquestes negociacions, l’OAP havia d’evacuar Beirut sota supervisió d’una força multinacional desplegada en la part evacuada de la ciutat. Els Acords d’Habib preveien que Beirut Oest seria posteriorment  posada sota el control de l’exèrcit libanès, i es van donar garanties al lideratge palestí per part dels americans quant a la seguretat de civils en els camps de refugiats després de la seva partida.

L’evacuació de l’OAP acabà l’1 de setembre de 1982.

El 10 de setembre de 1982, la força multinacional deixava Beirut. El dia següent, Sharon anunciava que “2.000 terroristes” havien restat dins dels camps de refugiats palestins al voltant de Beirut. Dimecres 15 de setembre, el dia després de l’assassinat del president electe Baixir Gemayel, l’exèrcit israelià ocupava Beirut Oest, “encerclant i segellant” els camps de Sabra i Xatila, que estaven habitats per civils libanesos i palestins, quan la totalitat de resistents armats (més de 14,000 persones) ja havien evacuat Beirut i el seus suburbis.[3]

Historiadors i periodistes estan d’acord que fou molt probablement durant una reunió d’Ariel Sharon i Baixir Gemayel a Bikfaya el 12 de setembre, que van arribar a un acord autoritzant les “forces libaneses” a “netejar” els camps palestins[4]. Sharon ja havia anunciat, el 9 de juliol de 1982, la seva intenció d’enviar les forces falangistes a Beirut Oest[5], i en la seva autobiografia confirma haver negociat l’operació durant la seva reunió amb Gemayel a Bikfaia [6].

D’acord amb les declaracions fetes per Ariel Sharon el 22 de setembre de 1982, a la Knesset (Parlament israelià), la decisió que els falangistes havien d’entrar als camps de refugiats es va prendre el dimecres, 15 de setembre de 1982 a les 15:30 [7]. Tambe´d’acord amb el propi General Sharon, el Comandament israelià havia rebut les següents instruccions: “Les forces del Tsahal [8] tenen prohibit entrar als camps de refugiats. La ‘neteja’ dels camps serà duta a terme per les Falanges o l’exèrcit libanès”.[9]

La matinada del 15 de setembre de 1982, caçabombarders israelians sobrevolaven a baixa altura sobre Beirut Oest i les tropes israelianes havien assegurat totes les seves entardes. A les 9 am, el General Sharon era present per dirigir personalment la incursió israeliana, instal·lant-se en l’area del general de l’exèrcit a la cruïlla de l’ambaixada de Kuwait situada a la vora del camp de Xatila. Des del terrat d’aquest edifici de sis plantes era posible observar la ciutat i els camps de Sabra i Xatila clarament.

Al migdia, els camps de Sabra i Xatila -en realitat un sola zona de camps de refugiats al sud del Beirut Occidental- estaven encerclats per tancs i soldats israelians, que havien instal·lat controls el voltant dels camps per a vigilar tota entrada o sortida de qualsevol persona. A última hora de la tarda i al vespre, els camps van ser bombardejats.

El dijous 16 de setembre de 1982, l’exèrcit israelià controlava Beirut Occidental. En una conferència de premsa, el portaveu militar israelià declarà “El Tsahal controla tots els punts estratègics de Beirut. Els camps de refugiats, dins dels quals hi ha una concentració de ‘terroristes’, estan encerclats i segellats”. El matí del 16 de setembre, la següent ordre fou emesa per l’alt comandament de l’exèrcit: “La recerca i neteja dels camps serà feta pels Falangistes/l’exèrcit libanès”.[10]

Durant el curs del matí, es van bombardejar els camps des de posicions elevades i franctiradors israelians van disparar a la gent als carrers. Cap a migdia, el comandament militar israelià donà a la milícia falangista llum verda per entrar als camps de refugiats. Poc després de les 5 pm, una unitat d’aprocimadament 150 falangistes entrà a Xatila pel sud i sud-oest.

En aquest punt, el Amir Drori trucà Ariel Sharon i anuncià: “Els nostres amics estan avançant dins els camps. Nosaltres hem coordinat la seva entrada”. A la qual cosa Sharon contestà: “Felicitats! l’operació dels nostres amics està aprovada!”.[11]

Durant les següents 40 hores, la milícia falangista violà, assassinà, i ferí un gran nombre de civils desarmats, la gran majoria nens, dones i gent gran, dins els camps “encerclats i segellats”. Aquestes accions van ser acompanyades o seguides per ràtzies sistemàtiques, amb el suport o reforç de l’exèrcit israelià, que tingueren com a resultat dotzenes de desaparicions.

L’exèrcit israelià tenia ple coneixement del que estava passant dins els camps fins al matí del dissabte 19 de setembre de 1982, i els seus líders van estar en contacte permanent amb els líders de la milícia que perpetraren la massacre. Encara que no hi intrevingueren. En canvi, van impedir als civils d’escapar dels camps i feren per tal que els camps estessin ben il·luminats durant la nit amb bengales llençades al cel amb helicopters i morters.

El compte de les víctimes varia entre 700 (la xifra oficial israeliana) i 3.500 (en la investigació duta a treme pel periodista israelià Amnon Kapeliouk). El nombre exacte no es podrà determinar mai perquè, a més de les aproximadament 1.000 persones enterrades en fosses comunes pel comitè internacional de la Creu Roja o en cementiris de Beirut per membres de les seves famílies, un gran nombre de cossos van ser enterrats sota els edificis arrasats amb bulldozers pels mateixos membres de la milícia. a més, concretament el 17 i 18 de setembre, centenars de persones van ser traslladades vives en camions a destins desconeguts, per no tornar mai.

Les víctimes i supervivents de les massacres mai han tingut dret a una investigació formal de la tragedia, ni al Líban, ni a Israel ni a cap altre lloc. Després que 400.000 israelians varen prendre els carrers en protest,a quan les notícies de la massacre foren retransmeses pels mitjans internacionals, el parlament israelià (Knesset) nomenà una comissió d’investigació, presidida per Yitzhak Kahan, el setembre de 1982. Tot i les limitacions del mandat de la comissió (limitada perquè va ser un mandat polític i no judicial i perquè la paraula i demandes de les víctimes foren completament ignorades), la comissió conclogué que el ministre de defensa va ser personalment responsable de les massacres.[12]

Després de la insistència de la comissió, i les manifestacions que seguiren el seu informe, Sharon dimití del seu lloc de Ministre de Defensa però romangué en el govern com a ministre sense cartera. Val la pena recordar que durant ina manifestació de Peace Now immediatament anterior a la ‘dimissió’ de Sharon, els manifestants foren atacats amb granades, que causaren la mort d’un jove manifestant.[13]

Moltes investigacions i informes no oficials, incloent els de Sean MacBride i de la Comissió Nòrdica, basats sobretot en el testimoni de testimonis visuals occidentals, així com alters treballs de recerca periodística i històrica, han reunit fragments vitals d’informació.[14]

Malgrat l’evidència del que el Consell de Seguretat de l’ONU descrigué com una “massacre criminal” i el fet que les massacres de Sabra i Xatila estiguin registardes en la memòria col·lectiva de la humanitat entre els crims més abjectes del segle XX, l’home considerat “personalment responsable” d’aquest crim, així com els seus associats i la gent que dugué a terme les matances, mai han estat perseguits o castigats. El 1984, els periodistes israelians Schiff i Ya’ari conclogueren el seu capítol sobre la massacre amb aquesta reflexió alliçonadora: “Si hi ha una moral en l’episodi dolorós de Sabra i Xatila, encara ha de ser admesa”.[15] La realitat d’aquesta impunitat segueix sent avui certa.

El Consell de Seguretat de les nacions unides condemnà la massacre amb la REsolució 521 (19 de setembre de 1982). Aquesta condemna fou seguida per la resolució del l’Assemblea General de les Nacions unides del 16 de desembre de 1982 qualificant la massacre com un “acte de Genocidi”.

Notes

[1] El “Consell Revolucionari,” més conegut com a “Grup Abu Nidal” cf. Z Schiff and E Ya’ari, Israel’s Lebanon War, New York, Simon & Schuster, 1994, 97-100, pàgina 99: “Els tres detinguts [arrestats per Scotland Yard] també van revelar que un enviament de l’emissari de Bagdad els havia dut les ordres de dur a terme l’assassinat, i que havien rebut les seves armes de l’agregat militar de l’ambaixada iraquiana a Londres.”  El nom del responsable iraquià és mencionat per Dilip Hiro, Iran under the Ayatollahs, London, Routledge, 1985, 211: “L’atac israelià es desencadenà per un intent d¡assassinar Shlomo Argov, l’ambaixador d’Israel a Gran Bretanya, la nit del 3 de Juny. l’operació de londres va ser dirigida i planificada per Nawal Al Rosan, un ‘comerciant de catifes’ iraquià que més tard resultà ser un coronel de la intel·ligència iraquiana.” (Notes omeses). Val la pena remarcar que l’ambaixador Argov després denuciaria la guerra d’Ariel Sharon contra el Líban.

[2] Per un catàleg detallat de les violacions de la convenció de Ginebra respecte la població civil, vegeu l’informe de la Comissió MacBride (Premi Nobel de 1974), Israel in Lebanon, The Report of the International Commission to enquire into reported violations of International Law by Israel during its invasion of the Lebanon, 28 August 1982 – 29 November 1982,” London, Ithaca, 1983, 187-192 (Conclusions) – des d’aquí citada com a Comissió MacBride.

[3] D’acord amb Kapeliouk, Sabra et Shatila: Enquete sur un massacre, Paris, Seuil 1982, citant el Haaretz del 15 September 1982, el General Eitan declarà el dia abans a la Comissió d’Afers Exteriors de la Knesset que “A Beirut no hi queda res, tret de pocs terroristes i una petita oficina de l’OAP.” Kapeliouk, p 30.

[4] Benny Morris, The Righteous Victims, New York, A. Knopf, 1999, p. 540.

[5] Schiff and Ya’ari, Israel’s Lebanon War, New York, Simon and Schuster, 1984, p. 251.

[6] Ariel Sharon, Warrior: An Autobiography, Simon and Schuster, New York, 1989, p. 498.

[7] Sharon a la Knesset, Annex a l’informe de la Comissió Kahan, The Beirut Massacre, The Complete Kahan Commission Report, Princeton, Karz Cohl, 1983, p. 124 (Hereafter, the Kahan Commission Report).

[8] Israeli Defense Forces [traducció literal actual de l’Hebreu; tsahal és un acronim d’aquesta frase.]

[9] Kahan Commission Report, p. 125.

[10] Kahan Commission Report, p. 14.

[11] Kapeliouk, p. 37

[12] Kahan Commission Report, p. 104: “Hem trobat … que el Ministre de Defensa té la responsabilitat personal.” Hem de tornar a aquesta edificant conclusió.

[13] Emil Grunzweig. Avraham Burg, l’actual protaveu de la Knesset, va ser ferit durant aquesta marnifestació.

[14] Els treballs més coneguts són els informes de la Commissió Kahan, la Comissió MacBride i la Comissió Nòrdica, i els llibres de Robert Fisk, Ze’ev Schiff i Ehud Ya’ari, Amnon Kapeliouk, Thomas Friedman, Jonathan Randall i altres. Una inverstigació del fiscal militar libanès, que  conclogué que no hi havia cap responsabilitat en els autors de la massacre, mai es va publicar. Tabitha Petran, The Struggle Over Lebanon, New  York, Monthly Review Press, 1987, p. 289.

[15] Schiff and Ya’ari, p. 285.

Aquest text és un extracte de la demanda cursada a Bèlgica contra el que va ser Primer Ministre israelià Ariel Sharon, Amos Yaron i altres responsables israelians i libanesos de la massacre. En el lloc web http://www.indictsharon.net/ trobareu informació sobre la demanda, informacions i testimonis dels fets.  Traducció al català de La Fàbrica

You may also like...