La miopia de l’ecologisme pel creixement o la contradicció de les esquerres liberals
Enric Bea Seguí* 
La malanomenada esquerra socialdemòcrata acostumada a ocupar escons, conselleries i regidories (sí, m’estic referint a Iniciativa per Catalunya- Els Verds, Esquerra Republicana i el Partit Socialista de Catalunya) basteix el seu discurs social sobre una flagrant contradicció. En el seu programa polític proposen el creixement sostenible. El que defensaré en aquest text és que segons la ciència actual això és simplement una falsa esperança. Aquesta paraulota política no és res més que propaganda enganyosa. Seguidament explicaré perquè.
L’ecologisme es planteja per aquests partits com un tema de consens transversal. Avui en dia, la sostenibilitat mediambiental engreixa tots els progames electorals de tal manera que no sembla tractar-se d’un debat que tingui res a veure amb la ideologia del partit que en fa bandera. Tots els partits, diuen que pretenen superar la clàssica clivella ideològica que distingeix els partits de dretes dels d’esquerres. Fins i tot, segons els “nous verds”, els que abans de caure el Mur de Berlín pensaven en models de societat radicalment diferents del nostre, el debat ideològic ha quedat obsolet i cal apostar per l’ecologisme transversal, suposadament a-ideològic. Tanmateix, crec convenient que tot votant es formuli la següent pregunta: en què consisteix un model de creixement sostenible? La resposta de sentit comú podria ser: doncs en seguir produint i creixent econòmicament, des del respecte el medi ambient. No obstant, i malhauradament, aquesta resposta no és possible en el nostre planeta. Precisament perquè això de créixer, produir, i consumir, ja ho hem fet durant masses anys a Occident.
Des del meu punt de vista, hi ha dos errors massa importants en aquest plantejament com per poder bastir un projecte polític realment ecologista partint d’aquesta base.
L’homo ideologicus
En primer lloc, cal advertir que la tesi sobre la superació del debat ideològic s’ha d’incloure en la concepció més global de l’era actual com a postmodernitat. Aquest terme, per massa vague, no toca definir-lo aquí, però ens servirà entendre la postmodernitat com a era posterior a la modernitat, que s’inicia més o menys fa tres dècades, i en què calen uns nous paràmetres per entendre la societat.
Un dels paràmetres més importants per entendre les societats modernes era que el combat ideològic que era part fonamental del discurs polític. En l’actual panorama polític les ideologies semblen quelcom arcaic, els polítics defugen parlar en aquests termes i doncs, sembla que no són rellevants en política. No obstant, hem de ser conscients que aquesta perspectiva oculta precisament l’hegemonia d’una ideologia; la neoliberal.
Des de la caiguda del mur de Berlín, s’ha anat estenent aquesta tesi que el combat ideològic ja no es rellevant. Però una mica de perspectiva històrica ens permet veure que aquesta és una tesi que neix de la victòria d’un model social, econòmic i cultural. I doncs, de la ideologia liberal. Segons aquest paradigma de pensament, el debat sistèmic, és a dir, el debat sobre les bases que defineixen la naturalesa humana i com els individus hem de vertebrar l’organització de les nostres societats, s’ha acabat. Sembla que ja no es pugui posar en qüestió l’individualisme que regna en les societats industrialitzades. Partint d’aquesta premissa, a saber; que l’individu tan sols actua per interessos propis i doncs, que l’estructura social parteix d’un conflicte d’interessos entre éssers per naturalesa egoistes, es construeix el mite del contracte social que fonamenta les democràcies representatives liberal-burgeses.
Tanmateix, l’actual crisi alimentària, energètica, financera, laboral, … no fan prou evident que cal repensar el model de societat en què vivim? Des de l’òptica liberal però, el fet que la cosa pública estigui gestionada per una elit de polítics professionals que suposadament són el mirall dels interessos dels individus, es presenta com quelcom biològicament determinat. Com hem comentat més amunt, aquesta ideologia ens dibuixa com individus confrontats pel nostre interès en augmentar el propi benestar en termes econòmics, i no pas com a individus amb interessos col·lectius, i menys polítics.
No debades, al mateix temps, sorgeixen preguntes com: perquè els ciutadans desprecien la classe política? Perquè els joves cada cop participen menys de la vida i el debat públic? Com pot ser que els economistes no preveiessin l’actual crisi econòmica? Perquè els governs s’esforcen en reforçar amb els nostres diners als mateixos bancs que ens han portat a aquesta situació de crisi? D’altra banda, les respostes que donen els partits polítics de l’arc Parlamentari i tertulians dels mitjans de comunicació majoritaris, no acostumen a anar a l’arrel del problema quan fingeixen donar respostes.
Aquí no farem el mateix. Anem a les causes fonamentals.
Les nostres societats estan construïdes sobre un mite que es retroalimenta culturalment. I cal remarcar la paraula MITE. No es tracta d’una constatació científica que els humans siguem una especie egoista per naturalesa. Ans al contrari, som una especie gregària per necessitat. Això sí que és un fet corroborable empíricament. Només cal que fem un cop d’ull a la història evolutiva humana i veurem que una espècie no és gregària perquè sí. Els membres d’una espècie gregària cooperen perquè sense l’ajuda dels seus connaturals no podrien sobreviure en el medi on es troben. Doncs els humans no som una excepció per molt que els economistes noeliberals així ens ho vulguin fer creure.
Un altre fet empíricament demostrable és que som una especie que es construeix en vida. Que la nostra naturalesa és com una peça de fang, que té una base biològica poc determinada, poc acabada, que es modula a mesura que ens construïm un caràcter com a persones. Això no vol dir res més que el pes de la cultura en la construcció de les individualitats és molt gran, per no dir determinant. En aquest sentit, si els ciutadans de les societats occidentals actuals tenen majoritàriament comportaments egoïstes, no és perquè estiguin determinats genèticament, sinó perquè ens hem esforçat culturalment en construïr-los així.
Des d’aquesta perspectiva se’ns obra un nou horitzó. Som individus que podem canviar, ens podem reinventar com a ciutadans més participatius i cooperatius, redissenyant el model de societat en què volem conviure. El mite del contracte social és això, un mite, un relat falaç en tant que parteix d’una premissa qüestionable per justificar una conclusió encara més que qüestionable. I què són les ideologies si no relats sobre la naturalesa humana que pretenen justificar una determinada organització social com a fita desitjable? D’això n’hem d’extreure una conclusió ben clara; L’espècie humana, com a espècie que ha de conviure necessàriament en societats organitzades per a sobreviure, requereix d’aquests relats que descriuen com som i cap on volem anar. L’espècie humana es defineix culturalment i una de les seves produccions culturals és inevitablement l’ideologia.
Hem de saber doncs, que quan els defensors del “creixement econòmic sostenible” es presenten com a partit sense ideologia estan obviant un debat del qual no podem prescindir quan pretenem governar les nostres societats. A més a més, prescindint d’aquesta discussió estan fent un favor al model ideològic subjacent a les societats occidentals actuals; el neoliberal. Estan contribuint al manteniment de la democràcia liberal-burgesa i al sistema productiu capitalista basat en el mite de l’homo economicus; aquell personatge fictici, que veu als membres de la mateixa espècie com a competidors, i que es comporta sempre basant-se en un anàlisi racional de cost-benefici.
O decreixem o, tard o d’hora, petarem
En segon lloc, i després de veure com la clivella ideològica sempre estarà present encara que a les classes dominants no els interessi donar-li la importància que té, cal denunciar una altra contradicció en què cauen els partits verds “sense ideologia”.
Diuen que el seu interès primordial és el manteniment i la cura del medi ambient. I que aquest és possible implantant un model de creixement sostenible. No obstant, altra vegada estan oblidant l’arrel del problema. El sistema productiu capitalista (el debat sobre el qual suposadament ha quedat al marge del debat polític) es sustenta en el consum i el creixement continuat. Com podem veure recentment, la recepta que ens proposen per sortir de la crisi econòmica actual passa per fer créixer altra vegada l’activitat econòmica i el consum. Hem de tornar a veure com el PIB creix. I ningú es pregunta si els recursos que tenim a l’abast i el medi que ens els proporciona té límits. Tanmateix, la imminent crisi energètica i el canvi climàtic, són símptomes evidents que el planeta està dient prou. El mateix planeta que ens ha donat la vida ens està dient que no sempre podem créixer. Que els recursos que ens pot proporcionar per a la nostra supervivència són limitats i que, si no els gestionem millor, això farà un pet com un aglà. En aquest sentit, això del creixement sostenible que tant agrada a l’esquerra liberal és allò que els amants de la poesia en dirien un oxímoron, a qui agrada el llenguatge filosòfic en diria senzillament una contradicció, posant-nos políticament correctes li podem dir falsa esperança, o bé, ras i curt i des del llenguatge que tots entenem, en diríem una mentida.
Avui en dia, a Occident, el creixement econòmic i del nivell de vida no pot ser sostenible per definició. Contràriament, els científics i experts en mediambient ens estan dient quelcom que sí que està fora del debat polític: que el decreixement és necessari. Indiscutiblement hem d’imaginar-nos les societats del futur en clau de decreixement. El nostre sistema productiu doncs, no es pot basar en el creixement il·limitat com passa en les societats capitalistes occidentals. Les societats humanes del futur no poden basar la salut de les seves economies en la productivitat. Cal repensar el nostre modus vivendi i començar a mesurar-nos a l’hora de produir i consumir.
Evidentment doncs, els ecologistes que volem una collita futura saludable no hem de pensar en arrencar les males herbes, sinó que hem d’arrencar la planta sencera per tal de sembrar i fer créixer una llavor nova. Actualment doncs, preservar el mediambient que fa possible la nostra vida, passa per replantejar-nos les bases més profundes de la nostra organització social. Passa per començar a construir individus més conscients del fet que la comunitat és la que fa possible la nostra existència individual, i passa per renunciar al nostre model productiu actual. Ser ecologista fins a les darreres conseqüències doncs, és apostar per un model de persona cooperativa i participativa dels afers públics a nivell individual, i pel decreixement econòmic a nivell col·lectiu. En definitiva, l’ecologisme conseqüent sí que és mulla en el debat ideològic; és anticapitalista i d’esquerres.
*Enric Bea Seguí, és militant de l’esquerra independentista i membre el Casal Popular la Guitza de St. Cugat del Vallès.
