La Nostra Amèrica ha dit prou
Narciso Isa Conde 
El dominicà Narciso Isa Conde ha fet un text per la Fàbrica reflexionant sobre l’actual context llatinoamericà en conjunt i fent un repàs concret de cada un dels països del subcontinent. Per Isa Conde, és més pertinent que mai el debat sobre el nou socialisme.
______________
Els canvis a la nostra Amèrica estan en marxa i les esperances ja tenen expressions concretes.
La Pàtria Gran que va somiar Bolívar ha recuperat possibilitats en l’ideari i les lluites que actualment es lliuren des del Sud del Rio Bravo fins a la Terra de Foc. La nostra Amèrica mestissa, indígena, negra, mulata ha tornat a dir prou i ha començat, de nou vegada, a fer camí en caminar.
El capitalisme, l’imperialisme, en la seva tràgica i opressiva trajectòria sobre l’Amèrica Llatina i el Carib, accentuada ara amb la persistent i destructiva dinàmica neoliberal, ha empobrit de tal manera els éssers humans i la naturalesa del nostre continent, ha enverinat fins a tal punt el medi ambient, ha negat i vulnerat en tal dimensió la seva diversitat nacional i la seva autodeterminació, ha potenciat de tal manera la discriminació racial, l’exclusió dels pobles originaris, el menyspreu cap a la joventut i l’opressió de gènere… que ha dut a les nostres societats a situacions realment insuportables.
El govern nord-americà, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), imposen ajustaments, privatitzacions, polítiques impositives i Tractats de Lliure Comerç que agreugen dia a dia aquesta dramàtica realitat, incrementant la inseguretat alimentària, l’espoli de riqueses i el saqueig de valuosos recursos naturals.
El pagament forçat d’un deute extern contret per compensar els injustos desequilibris comercials que provoca la dependència imposada, sumat a les enormes desigualtats en l’accés a la propietat i als ingressos, ofega qualsevol possibilitat de desenvolupament i benestar social.
Les democràcies representatives controlades pel partidisme tradicional, després de reemplaçar dictadures militars i tiranies oprobioses imposades pels EUA, han estat segrestades, corrompudes i pervertides fins a ofendre la intel·ligència col·lectiva i generar, no només grans insatisfaccions i profundes desconfiances, sinó també rebutjos contundents.
La nostra Amèrica no pot seguir sent propietat de l’imperi nord-americà, de les corporacions transnacionals, de les oligarquies locals i les partitocràcies corrompudes al seu servei, sense seriosos riscos de morir.
Però malgrat tot, res de tot això suscita la reflexió als recolonitzadors neoliberals d’avui, sinó que, al contrari, els motiva a endurir els seus qüestionats mecanismes de dominació enmig d’una àmplia i diversa resistència continental.
I així, des del més profund de l’ànima de les societats llatinoamericanes i caribenyes, brolla l’anhel de canvi, alhora que la seva exemplar resistència es transforma progressivament en esperançadora ofensiva transformadora.
CREIX LA REVOLTA
Cada dia és més evident que els nostres pobles no volen seguir vivint com els ‘hi han imposat. Anhelen, per contra, democràcia veritable, justícia, equitat social, autodeterminació, independència real i vida digna.
A tots els escenaris de lluita s’expressa el clam per aquestes demandes: als combats socials, a les lluites extrainstitucionals, a les insurreccions armades i als comicis electorals. I en aquests escenaris l’imperialisme nord-americà i la dreta estan rebent revessos i derrotes de diferent signe, profunditat i abast.
Les crisis de governabilitat són molt freqüents en una part dels nostres països i les grans parades amb mobilitzacions tomben presidents i canvien governs.
La dreta perd eleccions davant de les esquerres i centre-esquerres.
La voluntat de canvis empeny les comportes que els vol aturar, esquerda muralles i perfora els dics de contenció establerts. Les bases de les nostres societats -saturades d’injustícies i sofriments- estan impugnant l’era neoliberal del capitalisme.
En aquest context, els Estats Units intenten compensar les debilitats polítiques que tenen i la pèrdua de control polític i econòmic sobredimensionant l’ús de la força militar.
D’aquesta manera s’explica la reestructuració i expansió de les bases militars nord-americanes al Carib, Centreamèrica i Sudamèrica, la intervenció militar a Haití, la presència de tropes, camps d’entrenaments i acords militars a la República Dominicana, les operacions “Nuevos Horizontes”, les maniobres del tipus “Confraternidad de las Americas” i els constants exercicis navals al Carib i al Pacífic.
Al centre d’aquesta determinació imperialista -continguda temporalment perquè estan empantanegats militarment a l’Iraq i a l’Afganistan- hi trobem el debilitament creixent dels seus ressorts de dominació política i econòmica a la regió, al costat de la manca i avidesa que tenen de petroli, gas, carbó, aigua, minerals estratègics i biodiversitat conservada. El mapa polític ha canviat de manera desfavorable als interessos de Washington.
Les victòries contra les polítiques neoliberals, la corrupció i la perllongada dominació dels partit tradicionals se succeïxen una després d’una altra.
La revolució cubana sobreviu i creix exhibint un desplegament de dignitat.
La revolució bolivariana de Veneçuela retorna actualitat a les transformacions antiimperialistes i anticapitalistes, i al debat sobre el socialisme.
La victòria d’Evo Morales a Bolívia i la nacionalització dels hidrocarburs en aquest país són victòries populars i patriòtiques transcendents.
Les polítiques progressistes d’aquests governs, i les coincidències parcials amb uns altres, han donat alè al projecte de l’Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA), han bloquejat l’ALCA, han ampliat la resistència als TLC, han obert camins a Petrocaribe i Petroamérica i han creat un clima mes propici per a la cooperació i l’autodeterminació a la regió.
A qui intenti impedir amb l’ús de la força militar aquesta onada de lluites i canvis només li espera un rotund fracàs. No hi ha cap raó per pensar que li pugui anar millor que a l’Iraq.
AGENDA ALTERNATIVA
Des dels pobles, des d’aquestes lluites, Amèrica Llatina i el Carib estan construint la seva pròpia agenda alternativa:
– Democràcia veritable: participativa, econòmica, política, social, cultural, ambiental, de gènere;
amb processos constituents i noves constitucions que responguin a aquest propòsit.
– Sobirania política, econòmica i militar de tots el països.
– Seguretat alimentària, condonació del deute extern i reclamació del deute social
a les potències colonials i neo-colonials. Autodeterminació de les nacions, ètnies
i pobles originaris.
– Recuperació de totes les riqueses naturals, reserves científiques, històriques i culturals,
i de tot el patrimoni empresarial privatitzat.
– Regió lliure de bases militars, maniobres i assajos imperialistes.
– Independència de Puerto Rico i de totes les colònies de la regió.
– Cessament del bloqueig a Cuba.
I en aquesta agenda no hi pot faltar la resposta als abusos, discriminacions, exclusions i violacions de drets humans essencials que afecta els immigrants de la nostra Amèrica i del Tercer Món als Estats Units.
També cal incloure-hi la necessitat d’una nova Organització d’Estats Llatinoamericans i Caribenys que inclogui a la germana República de Cuba i que s’alliberi dels condicionaments que li imposa el panamericansme que la va originar i de la presència actual dels EUA a l’OEA, amb la seva entossudida actitud hegemònica.
DE LA RESISTÈNCIA A L’OFENSIVA
Les espases dels pares de la nostra primera independència s’aixequen de les seves tombes desafiant la traïció històrica i el nou domini imperialista.
Les lluites socials i polítiques no només assumeixen noves formes i dimensions formidables, sinó que a més es tornen recurrents i pràcticament inderrotables, alhora que adopten impressionants nivells de politització.
Els pobles originaris es transformen en subjectes polítics de les noves transformacions.
Les revoltes militars tornen a escena, legitimant lideratge més enllà dels seus aparents revessos.
Les insurreccions civils, protagonitzades per vells i nous moviments político-militars, només retrocedeixen quan els que les condueixen decideixen demobilitzar-se. Amb les armes a la mà, creixen i s’expandeixen a nous escenaris armats i es legitimen com a components rellevants de les alternatives populars. Casos com el de les FARC-EP ho demostren inequívocament, mentre a Mèxic l’EZLN, sense que s’expandeixi militarment, però sense abandonar ni les armes ni la fermesa anticapitalista, ha passat a una nova etapa d’acumulació política i social (la Otra Campaña) i d’unitat d’esquerra, que li ha comportat reajustar la visió sobre el poder.
El rètol de l’esquerra, fins i tot col·locat sobre forces que no ho són, com el rètol socialista, torna a ser carta de prestigi i popularitat, fins i tot escenaris electorals.
Els avanços es registren en diverses vessants a escala nacional i a escala continental
El procés que està en marxa és essencialment positiu i encoratjador. Té el poder d’estimular nous canvis i recuperar la confiança, més enllà dels seus límits actuals.
La revolució cubana debat ara el camí per renovar-se i trobar la manera de donar continuïtat ascendent al formidable lideratge històric que ha tingut, després d’haver sobreviscut contra tots els vaticinis de derrota i els pèrfids plans imperials. Els Estats Units i els seus falcons no han pogut vèncer el poder de la dignitat cubana.
A Veneçuela hi ha en marxa un procés cap a la revolució que rellança les forces transformadores a escala continental i retorna la confiança en la possibilitat dels canvis que van a contra corrent del declinant imperialisme nord-americà.
L’heroica insurrecció colombiana creix, i en concret les FARC-EP derroten els plans contrarevolucionaris alhora que les lluites civils avancen, i també ho fa la crisi de l’Estat feixistoide del model neoliberal vigent en aquest país.
Aquests processos punters exhibeixen dins de la nova onada bolivariana formes originals d’acumulació de forces polítiques, socials, culturals i militars.
La situació de Bolívia és en certa mesura intermitja, amb límits i frens per les característiques de les forces hegemòniques a nivell governamental, però amb una base popular i indígena que va protagonitzar la derrota política de l’oligarquia i del partidisme tradicional en el marc d’una persistent lluita per canvis realment revolucionaris. I això explica el pas cap a la nacionalització dels hidrocarburs i de les mines, i el procés constituent.
El casos del Brasil i l’Uruguai són molt diferents als de Cuba, Veneçuela i Bolívia. Tot i que en moments i amb dinàmiques diferents, en tots dos s’ha expressat la contradicció entre la intenció transformadora del vot a favor de Lula i el PT, i del Frente Amplio i Tabaré Vázquez, i l’actitud a favor de la continuïtat neoliberal i de l’aliança amb els Estats Units de tots dos governs, tot i que aquest fet no s’ha produït amb absoluta docilitat, sinó que també han jugat a una certa autonomia respecte a l’ALCA a través de MERCOSUR.
Al Brasil aquesta contradicció ja ha generat ruptures i reagrupaments de les forces més avançades del PT, en detriment de Lula i el grup hegemònic d’aquesta organització. Els efectes que tindrà encara no són clars.
Tots dos casos, és clar, no estan lliures de dualitats que inclouen algunes polítiques progressistes combinades amb unes actuacions essencialment conservadores i defraudants. Per exemple, no es pot negar les aportacions que han fet a l’obstrucció de l’Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA), tot i que no és clar que hagin actuat en benefici del la Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA).
A Mèxic va succeir una situació una mica semblant amb la candidatura de López Obrador, del PRD: anhel de canvis des de baix, condemna al partidisme tradicional i altament corromput, presència dins l’aliança de corrents i moviments anti-neoliberals no hegemònics (cas PT i altres), i compromisos conservadors per dalt. Aquests últims, però, no eren de prou confiança per l’imperi com per desistir de cometre frau.
Però a Mèxic, a diferència de l’Uruguai i el Brasil, les forces anticapitalistes i antineoliberals, representades per l’Otra Campaña i pel lideratge del subcomandant Marcos, estan en ascens i potencien la revolta estratègica i convergeixen amb la radicalització popular que ha generat el frau electoral.
Aquest frau en favor del PAN i del candidat Calderón evidencia l’alt grau d’intolerància i el vet dels Estats Units tot i la moderació prèvia de López Obrador. Aquest fet, sumat a la reacció de gran part del poble mexicà, ha aprofundit la inestabilitat política en aquest país i ha enfortit la tendència a favor de transformacions democràtiques profundes.
Al Perú, el gran suport (47%) rebut per la candidatura d’Ollanta Humala (amb el seu discurs nacionalista antineoliberal), tot i que no va aconseguir el triomf electoral, expressa una forta reacció popular contra el partidisme tradicional i contra les imposicions de Washington i el domini oligàrquic, aquest cop canalitzat en el sentit alternatiu.
L’Equador, després d’haver viscut processos similars i d’haver mostrat una gran combatibitat indígena i popular, i fins i tot reaccions militars progressistes, va fer el salt amb la victòria de Rafael Correa i de l’Alianza País cap a reformes polítiques profundes i alternatives al domini neoliberal i a la partitocràcia corrompuda. Aquest país bé es podria convertir també en un procés original cap a una revolució d’orientació socialista.
Una altra cosa és el que ha succeït a l’Argentina i més recentment a Xile.
A l’Argentina, els efectes devastadors del neoliberalisme, l’alt grau d’ingovernabilitat heretat de les nefastes administracions de Menem, ha obligat a una recomposició del poder i a un reordenament de les hegemonies polítiques a càrrec de Néstor Kirchner, que tindrà continuïtat en la contundent victòria de la seva esposa.
Sense revertir les privatitzacions, ni pagar encara l’enorme deute social contret amb el poble argentí, aquest sector de la burgesia i de la “classe” política ha fet un desplegament d’intel·ligència per activar l’extraordinària capacitat exportadora i reactivar àrees importants del capitalisme argentí, alhora que respon a la crisi energètica derivada del saqueig transnacional de les seves reserves de gas i petroli amb una ferma aliança amb Bolívia i Veneçuela.
I això, a més de generar certes contradiccions amb el capital transnacional nord-americà, obliga a executar una política exterior no submisa. Igualment, les ferides polítiques ocasionades a la societat i el gran desprestigi dels estils i formes de governs anteriors, han forçat a renovar expressions populistes i desenvolupistes (molt arrelades a el tradició peronista).
El govern argentí, sense fer el que fan els governs de Cuba i Veneçuela, ni tan sols el que s’esforcen a fer el de Bolívia i el d’Equador, es prestigia amb aquestes relacions, amb les seves postures d’independència davant de l’ALCA i amb la defensa del Mercosur. Comparat amb la submissió de Menem, que va proclamar l’Argentina com “aliat carnal” d’EUA i dels seus falcons, els efectes interns i externs d’aquesta actitud tendeixen a ser sobrevaluats.
A Xile fa temps que el Partit Socialista va deixar de ser socialista i va deixar de ser d’esquerra. Amb la Concertación Democrática i el president Lagos es va donar continuïtat al model neoliberal sense la basta vestidura “pinochetista”.
Amb Bachelet, l’embolcall es torna més atractiu, amb tendències a favor de polítiques socials de major abast o posicionaments més ferms davant de la impunitat i més flexibles en política exterior.
Al Brasil i l’Uruguai, l’opció d’esquerra que la majoria de l’electorat va confiar, ha empal·lidit tant que s’ha trobat amb “la tercera via” tal com la formula Tony Blair.
Sobre el Carib, utilitzat com a escenari d’importants reserves, maniobres i assajos militars, l’imperialisme nord-americà, altament pentagonitzat, exerceix una especial pressió. El mateix passa a Centreamèrica.
Però també en aquestes zones, més vulnerables per les seves característiques a les pressions imperialistes i menys influïdes per l’onada de canvis, els falcons no ho tenen tot a favor seu.
Al Salvador, l’FMLN està situat en posicions properes a esdevenir govern, a més d’encapçalar les creixents resistències al TLC i les lluites socials esperonades per la crisi del neoliberalisme.
A Nicaragua, l’FSLN torna a ser govern i això, més enllà dels límits actuals d’aquesta força política, evidencia les profundes arrels de les idees del canvi en aquesta societat, alhora que reforçar el corrent continental no subordinat a Washington.
A Puerto Rico es viu un auge de la consciència i l’activisme antiimperialista, al costat de majors dificultats econòmiques del govern colonial.
A Haití l’ocupació militar nord-americana, amb l’acompanyament de tropes enviades per França, el Canadà, el Brasil, Xile, l’Argentina, l’Uruguai i altres països, impedeix l’autodeterminació d’aquest poble, tot i que el sentit de la recent votació popular a favor de Preval va apuntar moderadament en direcció contrària a l’interès dels falcons de Washington.
A la República Dominicana la calma política és només aparent. Però hi va haver importants protestes contra la presència militar dels EUA i es preveu un major deteriorament polític i fortes tensions socials a conseqüència de l’execució del TLC i de l’acord Stand By amb l’FMI, la crisi agreujada per la tempesta i les errades del govern neoliberal i corrupte de Leonel Fernández.
I a una part important del Carib anglòfon i francòfon l’imperi perd capacitat de dictar.
A tot això se li sumen les enormes mobilitzacions dels immigrants llatins i tercemundistes a l’interior dels Estats Units i la presa de consciència dels seus drets davant de tanta discriminació, persecució i abusos. Perquè una part del Sud està al Nord, cada vegada més regirat i més brutal, i part de l’onada transformadora del sud s’expressa a les metròpolis de l’imperialisme nord-americà. Nous senyals esperançadors.
A Colòmbia, que és un cas especialment i expressament maltractat o obviat, hi ha hagut una acumulació político-social impressionant a través de la insurrecció armada i de la lluita social, política i fins i tot electoral.
El procés avança cap a una prometedora combinació de totes les formes de lluita.
Cap de les adversitats assenyalades podran evitar que les FARC-EP derrotin un després de l’altre tots els plans enemics i mantinguin la seva ofensiva ascendent.
Cap d’elles impedirà la conformació d’un pol electoral progressista, que ocuparia el segon lloc en la correlació de forces electoral.
Res ha pogut detenir l’auge dels moviments socials i les lluites dels pobles originaris.
Uribe és reelegit amb un ampli marge i una abstenció més gran, però en general el poder real que el sustenta està més afeblit i immers en una crisi narco-paramilitar, mentre que la suma de la insurrecció armada i del moviment político-social civil conformen una força impressionant en direcció alternativa.
Tot això explica perquè a la nostra Amèrica la revolució recobra actualitat i perquè torna a ser pertinent el debat sobre la nova democràcia i el nou socialisme que les nostres societats necessiten.
9 de novembre 2007, Santo Domingo, República Dominicana
