La prosa i la política

 Alfonso Sastre

“És veritat, doncs, que vostès no veuen una cosa tan visible com això: que aquí hi ha un seriós conflicte polític que només podrà resoldre’s en termes polítics? És veritat, en fi, que vostès no s’han adonat encara que la solució d’aquest conflicte, que tants dolors implica, està en la possibilitat d’una negociació? A quins mitjans «més contundents» es refereix vostè, senyor López? (…)

En aquest cas, Déu ens agafi confessats, perquè ens esperarien i amenaçarien temps de molt dolor en lloc de la pau, que mai s’aconseguirà, evidentment, si el que decideixen vostès és aniquilar a una part major o menor de nosaltres en aquestes noves càmeres de gas inspirades per aquest personatget, Iturgaiz. Llavors, pobres de nosaltres, però també de vostès! “

La prosa i la política

Una entradeta d’urgència. Tot just acabat aquest article, s’ha produït l’últim atemptat -aquesta vegada mortal- d’ETA i les respostes rituals del PSOE i el PP. Tot això sembla tancar una vegada més un cercle viciós i acreditar que la pau en aquest país és definitivament impossible. En tal situació, angoixant sens dubte, jo no puc per menys de mantenir tossudament la meva esperança i desitjo remetre a les idees que vaig exposar en els meus cinc articles, en aquest mateix periòdic (del 23 de setembre al 18 d’octubre de 2008), sota el lema «Si vols la pau, prepara la pau».

En aquesta situació, considero així mateix revalidada la manera de pensar exposada en l’article escrit avui com els grans temors que hi expresso. En tals circumstàncies, tot sembla més fort -i fins i tot devastador- que el pensament, però les idees clares també tenen la seva pròpia força. És en aquesta convicció en la qual jo diposito la meva esperança.

Alicia Stürtze ha estat molt bé plantejant, com ella ho ha fet, el tema de la relació, mai analitzada seriosament (que jo sàpiga, almenys) entre la política i la prosa com expressió literària, tema sobre el qual jo, modestament, alguna cosa tinc dit en algun dels meus articles en la revista «Artez».

Sobre el tema de la prosa les meves idees poden resumir-se així, contra la postura burlesca de Molière: jo estimo que nosaltres en la vida quotidiana no parlem en prosa. I com és això? Doncs això és, senzillament, perquè quan parlem en la nostra vida corrent no posem la cura necessària -generalment perquè no es donen les condicions per a això- per a parlar bé, o sigui, per a parlar en prosa, sent com és la prosa una forma elaborada, artística, poètica (que no vol dir metafòrica), del llenguatge corrent. (Els nostres amics no torçaran el gest exclamant amb desdeny: «Vaja! Qüestions semàntiques!», com es diu efectivament en la vida per a rebaixar la importància de certes qüestions. Els nostres amics saben que les «qüestions semàntiques» són molt importants quan es tracta d’alguna cosa tan seriosa com és comunicar-nos entre nosaltres, o sigui, trencar les barreres de les nostres solituds. Si no comencem per posar-nos d’acord sobre el significat que donem a les paraules que usem, vans seran els nostres intents d’entendre’ns).

Les parles corrents -que no són encara prosa pròpiament dita- són llenguatges incorrectes però no necessàriament mentiders, i quelcom anàleg, però al revés, ocorre amb la prosa, que és almenys un parla o una escriptura «correcta», i encara moltes vegades una mica més (posem, per exemple, «brillant») si és una «bona prosa», però pot ser, i ho és tantes vegades!, un vehicle de la mentida, una manera d’enganyar a qui es dirigeix. A aquest tipus de prosa es refereix Alicia Stürtze en la primera part del seu excel·lent article.

La prosa és ja un art de parlar i d’escriure, amb les seves regles (i les seves llibertats, clar), i aquest art pot posar-se al servei de les causes més ètica i políticament impresentables, però també pot i sobretot hauria de fer-ho sempre al servei de la veritat i de la bellesa, que no és (la bellesa, dic), com ja ho sap la Filosofia des de temps remots, sinó «la resplendor de la veritat».

Hi ha, doncs, una prosa que, sent bona com prosa, és dolenta en el nivell de l’ètica política? En la nostra opinió, la bona prosa és aquella que, a més d’elevar la parla vulgar als dominis de l’art (de la poesia), no només no se serveix d’aquesta «elevació» per a allunyar o fins i tot ocultar la veritat -començant per desfigurar allò real-, sinó que se serveix d’aquesta elevació per a aprofundir en la realitat i obrir en ella els camins de la veritat i, en conseqüència, de la justícia.

Entre nosaltres, hauríem de parlar en bona prosa, i mai -clar!- reduir les nostres expressions (Alicia Stürtze ho diu molt bé) a frases com aquesta de «ha estat l’hòstia!», que no ens deixa saber, si no s’investiga el context, si el que ha ocorregut és estupend o el contrari: horrible. Parlem bé, parlem bé; això per a començar.

Però parlem no només bé sinó a més «bo» (diguem-ho així): o sigui, en una prosa capaç de fundar i difondre les idees de la justícia pendent i de reclamar les nostres llibertats, individuals i socials. Rebutgem en suma la prosa política al servei de la mentida i de l’opressió. Sapiguem que la mentida és també un art -una de les «belles arts» com el crim ho era per a l’irònic i genial Thomas De Quincey- i que, així, hi ha un art de mentir, en el qual són experts els polítics adherits als poders del capitalisme, que es desenvolupa per i per al sistema, amb les seves pròpies metàfores i tota classe de «belleses» (ornaments de les seves escombraries).

La nostra prosa no falseja la realitat per a ocultar la veritat, com fa la «prosa enemiga», sinó que nosaltres trobem les nostres veritats en el cor mateix de les realitats que se succeïxen en el nostre món, revelant el que ocorre certament (la «realitat de debò») i que se’ns oculta per tots els mitjans al servei de la perpetuació d’aquests horrors que estem vivint dia després de dia. El nostre és precisament el lloc en el qual la poesia, l’ètica i la política (revolucionària) es donen i s’estrenyen fraternalment les mans.

D’altra banda, la «batalla de les idees» s’expressa en una guerra de les proses que, tal com avui es practica a Amèrica Llatina, sota el prestigi de grans dirigents com Fidel Castro i Hugo Chávez, a qui Alicia Stürtze cita molt justament, té un origen martià i és el correlat ideològic o, millor, filosòfic, d’una batalla de les proses o, més aviat, aquestes són l’expressió literària d’aquesta batalla dialèctica que és el pensament. Doncs bé, entre les proses llatinoamericanes, tan abundants en grans glòries literàries, jo estic convençut que es troba en un dels més destacats llocs la «Segona Declaració de L’Havana» de Fidel Castro. També Chávez és un gran prosista de la justícia i de la veritat, que s’expressa en un parla molt brillant que ja volguessin per a si qui el titllen despectivament de «populista».

Tornant al nostre continent, hem de dir que Europa és un dels espais culturals on avui es donen les majors perversions i usos mentiders de la prosa -una prosa al servei de la mentida- en els àmbits polític, ètic i ideològic, i això posa en evidència una base cultural molt pobra que de vegades frega l’analfabetisme i unes altres directament la infàmia moral, com ha estat ara el cas d’un dirigent del PP, Iturgaiz (de qui m’ha dit gent que el van conèixer de jove que entre els seus veïns era considerat com «el ximple del poble»), el qual ha expressat en una prosa pudent, pròpia d’una defecació, el seu desig que els milers de persones que hem votat a Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles per a les eleccions al Parlament Europeu, siguem «fumigats». En les seves brutes paraules s’adverteix una miserable nostàlgia històrica de les càmeres de gas nazis. Quina barbaritat! I no és perseguible d’ofici aquesta amenaça que una bona part de la població que habita en els territoris de l’Estat espanyol i que, precisament, advoca per la pau i per una negociació com l’única via que podria conduir-hi, sigui tancada en una càmera gegant i que s’obri la vàlvula d’un gas letal? Què s’estaria dient ara de nosaltres si a algú de la nostra part, en un mal moment, se li hagués ocorregut dir una barbaritat semblant referida al senyor Iturgaiz i els seus correligionaris? Com ens haurien posat de violents i perillosos assassins i predicadors de la mort?

Però, anant al fons de la qüestió, i dirigint-me ara al PSOE, partit al que m’agradaria veure recuperant almenys una part del seu honor perdut, és veritat -és fins i tot possible- que vostès no vegin que el problema no és que hagi una petita banda (però a més enorme) (!) d’assassins de llargs ullals i assedegats de sang que, com vostès i els seus amics diuen, només saben i desitgen matar? És veritat, doncs, que vostès no veuen una cosa tan visible com això: que aquí hi ha un seriós conflicte polític que només podrà resoldre’s en termes polítics? És veritat, en fi, que vostès no s’han adonat encara que la solució d’aquest conflicte, que tants dolors implica, està en la possibilitat d’una negociació? A quins mitjans «més contundents» es refereix vostè, senyor López? seguirà darrere de les idees gasógenes d’aquest pobre tipus del PP al qual abans he citat?

En aquest cas, Déu ens agafi confessats, perquè ens esperarien i amenaçarien temps de molt dolor en lloc de la pau, que mai s’aconseguirà, evidentment, si el que decideixen vostès és aniquilar a una part major o menor de nosaltres en aquestes noves càmeres de gas inspirades per aquest personatget, Iturgaiz. Llavors, pobres de nosaltres, però també de vostès!

Article publicat al diari GARA el 21 de juny de 2009.

Annex- Les referències citades:

«Iturgaiz creu que Iniciativa ha deixat amb el cul a l’aire al Constitucional i demana fumigar als acòlits de la banda». («El Correo Digital», 25 de maig).

Patxi López: «Per descomptat, hem de ser, des de la política, molt més contundents a l’hora d’intentar que no hi hagi ni un sol espai públic per als quals no assumeixen les eines de la democràcia» (?). «Desgraciadament, aquest món de l’abertzalisme radical segueix tenint la seva força». (GARA, 11 de juny de 2009).